VISITES


27.3.11

[639] A l'inrevés

La llengua és un territori tan sensacional, que ens ho permet tot. Dir les coses dient-les, sí, però també dir les coses sense dir-les, dir les coses dient-les a la porta o a l'alcova de l'absurd i la mentida, dir les coses dient-les capgirades. On hi ha més veritat no és fàcil de dir: en l'exploració del límit, segurament. La llengua és el terreny de la referència, però també de la tergiversació, de l'antítesi, de l'oxímoron, de la paradoxa, del joc de les mentides i de les sorprenents formulacions de contraris (recordem Jordi de Sant Jordi amb la seva magnífica “Cançó d'opòsits”: “Tots jorns aprenc e desaprenc ensems / e visc e muyr e fau d'enuig plaser...”). La llengua ens obre la porta, també, a expressar-nos a l'inrevés. Recordo aquell poema preciós de Gabriel Ferrater, “A l'inrevés”, de Les dones i els dies, en què el poeta, aparentment incapaç de parlar de si mateix, en parla (i molt) per mitjà del que se li escapa: “Diré el que em fuig / no diré res de mi”. Fa temps que cerquem la manera de desautomatitzar-nos en les paraules. Fa temps que juguem llegint endavant i endarrere amb els palíndroms (amor-roma) i ara la xarxa ens tempta a escriure amb lletres capgirades. Fa temps que existeix, d'altra banda, l'escriptura especular, que trobem al frontal de les ambulàncies “aicnalubma” i ara com a títol del primer llibre d'en Puyal i fa segles als textos de Leonardo da Vinci, que escrivia sovint a l'inrevés. Potser perquè ens agrada el joc sense límits a què ens obre a diari la llengua ens ha agradat el vídeo de la campanya pel vot del 10A a Barcelona: “No votis”. [Imatge]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada