VISITES


16.8.09

[333] Competència comunicativa per a universitaris

L'estiu és el moment de llegir novel·les negres com arrossos negres menjats arran de piscina... però sempre hi ha textos de l'àmbit de la professió que tenen el seu moment. Llegeixo Pensar, organitzar, escriure: competència comunicativa per a professionals de les TIC, de M. Josep Cuenca i Francesca Nicolau (UOC: 2008). Es tracta d'una obra que assumeix el repte més actual que mai de la capacitació lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris, i ho fa en els àmbits de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es tracta d'una obra seriosa, sistemàtica, correcta, útil. Ha permès engegar una assignatura de competència comunicativa per a les enginyeries, enginyeries tècniques informàtiques i enginyeria tècnica de telecomunicacions a la UOC. Pensar, organitzar, escriure... planteja una bona reflexió sobre les propietats del text (adequació, coherència, cohesió...), des de l'anàlisi lingüística del discurs, i focalitza en els textos rellevants des del punt de vista de la disciplina analitzada (memòria treball o projecte treball de titulació, article científic, document de proposta de projecte...) i també en alguns textos que no es corresponen amb productes finals de l'especialitat (que mereixerien, potser, un tractament a banda perquè tenen una naturalesa molt diferent). Hi trobo a faltar el treball dels discursos de la llengua oral formal (a l'obra l'oralitat sembla un terreny ple de paranys propis de la informalitat que cal evitar en els textos escrits), que també defineixen, és clar, l'activitat dels professionals de les TIC i en condicionen, ras i curt, la competència comunicativa. Vull destacar l'àmplia bateria d'activitats que conté l'obra, al final de cada capítol, i la selecció d'una bibliografia bàsica després de cada unitat de treball. Posats a trobar-hi aspectes que m'hauria agradat veure desenvolupats des d'un altre angle, anotaria que la qüestió de l'objectivitat dels textos científics no s'hauria de reduir als mecanismes d'impersonalització, sinó a tota la gamma de recursos de modalització que l'autor pot fer servir per ser-hi més o menys, o d'una forma o una altra, als seus textos. El darrer capítol de l'obra, d'altra banda, “El procés de producció de textos”, es queda a les portes d'una reflexió que mereixeria, des del meu punt de vista, més centralitat: el procés de l'escriptura no és lineal, sinó que és recursiu, com reconeixen les autores (i planificació, textualització i revisió, per tant, són processos que es van repetint cíclicament). Assumir aquest fet té unes conseqüències enormes en l'elaboració dels discursos: el pensament i l'organització es fan i es refan constantment i l'escriptura és, ben sovint, el seu poderosíssim ajudant. Pensar, organitzar, escriure... sí. Però escriure per pensar i organitzar, també.