VISITES


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tòpic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tòpic. Mostrar tots els missatges

5.10.13

[922] Tòpics i tòpics (1)

Els tòpics, o llocs comuns (els loci), generen una certa confusió, perquè tenen dos sentits que no sempre els aprenents de llengua distingeixen immediatament en disposar-se a construir un discurs. Començarem pel primer. Un tòpic és una petita peça de discurs, una mena de mem, una idea prefigurada generalment ja molt gastada, que és coneguda per la majoria de parlants i, doncs, que no enriqueix la producció discursiva expositiva o argumentativa perquè no hi afegeix res de nou. De vegades, a més, els tòpics són reflexions que responen a prejudicis o idees que s'han enquistat (de l'estil "cadascú és lliure de pensar el que vulgui"), que bloquen completament la comunicació i no permeten avançar críticament els interlocutors més enllà del tòpic (llegiu l'apunt que dedicàvem a la qüestió). Aquesta mena de tòpics de vegades es concreten fins i tot en seqüències verbals estereotipades, fixes, de l'estil de: "coses del futbol", "el futbol és així", "la pilota no ha volgut entrar", "s'ha de continuar treballant" [després de perdre un partit], "no hi ha enemic petit", "els pals també juguen" [quan la pilota s'ha estavellat als pals en un partit], "el jugador número dotze" [el públic]...) i són francament empobridors. Tot bon orador ha d'evitar-los al màxim en les exposicions formals. I si el discurs acaba sent un enfilall de tòpics, la imatge i la reputació de qui el fa s'esfondren. Un tòpic pot fer somriure, però el receptor d'un discurs formal espera probablement originalitat en el contingut. Els tòpics poden ser, de tan vulgars, objectiu de l'humor costumista o basat en l'anàlisi dels comportaments socials. El motiu és que es troben en una zona fàcil, en una mena de communis en què el receptor no ha de fer cap esforç comprensiu i que és lògic que acabi provocant la rialla. El text següent, ple de tòpics, quedaria redimit per l'humorisme. Continuarem parlant de tòpics, perquè, en un sentit diferent, que té els orígens en la retòrica grega i romana, poden ser un element clau en la generació d'un discurs. En parlarem.

1.5.13

[891] Contra els tòpics

Mai la lectura d'un llibre no m'havia deixat un sabor tan agredolç com la de Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (Ariel, 2012). La idea de poder traspassar totes aquelles frases o punts de vista enquistats que bloquen tota possibilitat de raonament perquè són llocs comuns que fan de punt i final, m'atrau, com la idea de poder desmuntar les fal·làcies del nostre discurs quotidià, que consumim a diari, desmesuradament, i no sempre amb prou esperit crític. Arteta s'enfronta a un bon reguitzell de tòpics i prova de desmuntar-los. Tòpics com "Tot és relatiu", "No tinc fusta d'heroi", "Desaprovo el que dius, però defenso el teu dret de dir-ho", "A l'enemic, ni aigua", "Els sentiments polítics són intocables", "El problema és molt complex", "Totes les opinions són respectables", "És una persona molt normal", "No és res personal", "Tots som culpables", "No s'ha de jutjar a ningú", etc. Tòpics que solen justificar accions o encara més sovint inaccions, de manera molts cops ben poc acceptable. Els tòpics responen a la necessitat de no haver-ho de discutir tot constantment, són una zona de confort compartida en la qual l'avenç dialèctic no té sentit, a priori, perquè ja hi ha consens sobre la qüestió i la continuació ja és un camí fressat. Els tòpics, amb tot, esdevenen còmplices de la superficialitat del pensament, factors que eviten la cada cop més políticament incorrecta divergència entre persones (que és la base de l'avenç de les idees). Els tòpics són, segons com es miri, covards acords que impedeixen anar més enllà. I no sempre tenen, precisament, unes bases argumentatives sòlides. La temptativa d'anàlisi i de transcendència d'Arteta és, doncs, interessant. El punt agre del text, amb tot, és que considera tòpics perniciosos, per exemple, la defensa de la diversitat per la diversitat ("No es mejor ni peor, sino simplemente distinto") o el pressupòsit que cal que les llengües es recobrin ("Debemos recuperar nuestra lengua"). Els arguments de l'autor contra aquestes idees no em plauen ni em convencen gens, i els considero antològics. Em costaria trobar exposicions ben escrites tan radicalment contràries al que penso sobre aquestes dues qüestions. Sempre va bé tenir formulat explícitament l'argumentari d'aquells que se situen als antípodes del que pensem, els tòpics en què s'assenten les ideologies alienes. Alguns dels capítols del text poden ser perfectament matèria de debat a les aules de llengua. Posats a revisar els tòpics, revisem-los tots.