VISITES


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris certificació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris certificació. Mostrar tots els missatges

12.5.13

[893] Encara sobre els MOOC

Fa temps que parlem dels MOOC i observem què passa al seu voltant, amb una barreja d'entusiasme per conèixer tot el que es mou i alhora d'un cert escepticisme. Hi he dedicat algun escrit en aquest bloc. Em permetreu ser una mica crític: acaben els MOOC entre un 5 i un 10 % dels inscrits; un 55 % ni tan sols arriba a començar mai el seu MOOC. Els aprenents ja han donat, però, les seves dades al gran negoci que es basa a conèixer i gestionar els interessos de la gent: no tot és tan gratuït com sembla en els MOOC. La majoria de MOOC no es basen (encara) en el connectivisme sinó que són purament xMOOC, continguts oberts dictats a milers de persones, autèntics discursos amb un potencial enorme i perillós d'unificació del pensament. La majoria de MOOC no permeten, d'altra banda, una relació de qualitat entre profesorat i alumnat i, en canvi, permeten establir relacions valuoses entre aprenents, permeten crear xarxes molt més riques (que s'estableixen, de vegades, ràpidament fora del MOOC, que ha actuat només de meeting point) que una frustrada connexió amb un formador que no hi és de la manera que hi hauria de ser: no dictant, sinó generant coneixement de manera dialògica. Ja em perdonareu, però crec que els MOOC són també una reacció d'una universitat que vol continuar controlant un coneixement que ja no li pertany, i unes relacions entre persones generadores de coneixement que encara li pertanyen menys. De moment, l'element clau de tot plegat és que la universitat té encara en gran mesura a les seves mans la certificació. La universitat sembla haver admès que ja no pot controlar el coneixement, però s'erigeix encara en àrbitre de la certificació del que s'aprèn i el que no s'aprèn, i ho fa, paradoxalment, de manera cada vegada més massiva i poc subtil, com si es poguessin avaluar i certificar les disciplines a l'engròs. Arribarà el dia que el que sabem i som capaços de fer, la nostra competència, no dependrà d'una sanció certificativa d'unes organitzacions cada cop més orientades a certificar. Hi haurà un dia que les organitzacions certificatives perdran el monopoli de la sanció, com ja han perdut el monopoli del coneixement. Hi haurà un dia que la vàlua, els coneixements, la competència, dependrà dels avals de qui tindrà la reputació. Cada persona valdrà els avals que tingui (experts, persones, projectes duts a terme, competències demostrades) i no els títols universitaris que tingui. La universitat ha descobert que havia de reaccionar perquè el coneixement lliscava pertot arreu, perillosament enfora del seu clos. I els MOOC són, en bona mesura, una estratègia de gestió i de manteniment d'un mercat. Quan la certificació llisqui també pertot arreu, què inventarà la universitat per continuar-se considerant un centre que ja no ho és tant?

15.9.10

[536] Insuficiència lingüística

El Govern ha aprovat avui el Decret sobre l'acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats catalanes, després d'anys de parlar-se d'aquesta qüestió. El nivell de coneixement de català exigible, segons llegeixo al web de la Generalitat, “serà el que asseguri la competència del professorat per participar amb adequació i correcció a les situacions comunicatives que requereixin les tasques acadèmiques, de manera que es garanteixin els drets lingüístics dels estudiants”. L'exigència no afectarà els professors que ja treballen a la universitat (només si volen participar en un nou procés de selecció de plaça), se supedita a l'autonomia de les universitats per a la selecció, formació i promoció del professorat, tindrà les exempcions dels professors visitants i els emèrits, entre altres, i es pot relativitzar en funció de la temporalitat o de les característiques específiques de les tasques acadèmiques (recerca, docència en terceres llengües). Sembla que aquest nivell suficient es podrà acreditar de moltes maneres: amb certificats del nivell de suficiència de llengua catalana i amb fórmules com “el certificat de coneixement suficient lingüístic docent que emetrà la universitat i que es podrà obtenir: rebent una formació específica organitzada per la universitat i superar-la o; mitjançant una avaluació a càrrec dels serveis lingüístics de la universitat”, o, en els processos selectius, amb “la superació d’una prova específica de coneixements de llengua catalana, la realització de la qual han de preveure les bases de les convocatòries dels processos selectius amb caràcter obligatori i eliminatori". M'agradaria tenir la certesa absoluta que en totes aquestes fórmules de català suficient es garantirà clarament la superació del nivell C1 del Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa, el nostre nivell de suficiència. No amago que em preocupa la definició de català exigible que citava més amunt: “el que asseguri la competència del professorat per participar amb adequació i correcció a les situacions comunicatives que requereixin les tasques acadèmiques, de manera que es garanteixin els drets lingüístics dels estudiants”. El nivell lingüístic dels professors (en català i en altres llengües) els hauria de permetre alguna cosa més (o potser més concreta): avaluar l'expressió escrita i l'expressió oral dels seus alumnes, que és consubstancial a la qualitat de la comunicació del coneixement a la universitat, oral o escrita. No hauríem d'acceptar més que se separés l'inseparable, el fons (el contingut de la disciplina) de la forma (la llengua, les convencions formals, l'expressió, la formalització verbal). El coneixement de llengua exigible al professorat no hauria de ser altre que el que els permetés assegurar que els alumnes acaben comunicant, després de passar per la universitat, com autèntics professionals de les seves disciplines.