[918] La retòrica del moment

Aquests dies he llegit el llibre de Sam Leith ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama (Madrid: Taurus, 2012), un excel·lent manual de retòrica. L'obra està estructurada en les cinc parts clàssiques de la creació dels discursos orals: la invenció o establiment de la carn del discurs; la disposició o col·locació de les peces; l'elocució o selecció de la llengua, l'estil i els efectes retòrics; la memòria o decisió sobre com estarem en condicions de dir el que hem de dir (llegint, semillegint, recordant fil per randa, fent servir un guió) i l'acció o l'hora de la veritat. El text repassa de manera magistral aquestes cinc etapes amb referències constants als textos i els fets dels pares de la retòrica de la Grècia i la Roma clàssiques i amb esments també a autors, fets i discursos contemporanis, no exempts de polèmica en algun cas. Cadascun dels capítols té el colofó d'un altre que vol ser un exemple, una mostra, l'exhibició d'un campió de la retòrica en relació amb el que el text acaba d'explicar. Així, les figures i els discursos de Satan (el primer mestre de l'eloqüència), Ciceró, Abraham Lincoln, Winston Churchill o Adolf Hitler i de Martin L. King i Barack Obama són analitzades per Leith. L'autor dedica la darrera part de l'obra a les tres branques principals de l'oratòria des de l'antiguitat: la retòrica deliberativa, la retòrica judicial i la retòrica epidíctica. Aquests tres tipus de retòrica ens fan pensar en la retòrica del moment, la que es fa més necessària al moment polític actual. La retòrica judicial té un temps, el passat, i es mou en el terreny de l'anàlisi dels fets i l'alimenten les consideracions sobre la justícia i la injustícia, la il·legalitat i la legalitat. La retòrica epidíctica té un altre temps, el present, i elogia o recrimina. La mou el judici sobre la noblesa o la vilesa dels fets i les persones (és la retòrica del sofista Gòrgies, per exemple, provant de defensar Helena). L'altra branca de la retòrica té un altre temps, el futur: és la retòrica deliberativa, la de l'avantatge o el perjudici. La que s'orienta cap a l'acció o cap a la inacció. Aquesta és la nostra. No hi ha temps a perdre, ara, en el passat i en el present i en les seves respectives retòriques. No hi ha temps per al judici del passat ni per als elogis i els blasmes dels contemporanis. Ara és l'hora del futur, de la deliberació.

[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[692] De la inòpia a la còpia

La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia.