[837] Escriure a internet

He aprofitat aquests darrers dies de calma per llegir una obra que intuïa fonamental i que ara ja puc afirmar que ho és. És el volum Escribir en internet: Guía para los nuevos medios y las redes sociales (Mario Tascón, dir., Fundación del Español Urgente; Galaxia Gutenberg SL, setembre de 2012). Es tracta d'un text extens, de cinc-centes pàgines, que ofereix per mitjà de la participació d'un elenc molt ampli d'especialistes, breus articles sobre tot allò que es relaciona amb l'ús de la llengua als nous mitjans i a les xarxes socials. El ventall de temes tractats és molt ampli i s'hi troba referència a tot allò que es pugui imaginar, sota una divisió general prou acceptable: ús quotidià i ús professional. Si voleu comentaris sobre gèneres, els trobareu (correu electrònic, missatgeria instantània, xarxes socials, Twitter, wikis, blocs); si busqueu reflexions generals sobre la comunicació a la xarxa, també (com hi escrivim, com hi llegim, quin estil hi és oportú, quin tipus de llenguatge hi escau i quin no). Si el que busqueu es relaciona amb l'arquitectura de la informació, la usabilitat, les metadades, la naturalesa de l'hipertext, els formats multimèdia, l'accessibilitat o els aspectes jurídics relacionats amb els textos a la xarxa, també. El que més m'ha impressionat del volum és que malgrat l'atomització del contingut (més de vuitanta textos signats per més de quaranta experts), el text avança amb una extraordinària cohesió i les previsibles reiteracions hi són mínimes. Tan sols alguns tòpics com la famosa lectura en F de Jakob Nielsen, autoritat mundial en l'àmbit de la usabilitat, o la brevetat dels textos, o la seva naturalesa hipertextual, són leitmotifs que van reapareixent aquí i allà de manera ben natural. Més enllà de la insòlita cohesió del text i de la seva excel·lent planificació, l'obra ens interpel·la a cada pas. Deixeu-me formular una qüestió fonamental que és a la base de l'obra: ¿per a qui escrivim, finalment, en els nous mitjans a la xarxa, per a persones (com abans) o per a les màquines (els cercadors, per exemple, que fan que el nostre text existeixi, o no)? Poden les exigències del mitjà condicionar tant i tant la nostra manera d'escriure? Hi perdem algun llençol en aquesta bugada frenètica que ens fa prendre unes opcions d'escriptura prioritzant, per exemple, la usabilitat, la recuperació de la informació, l'apunt telegràfic, unes determinades disposicions dels continguts que saben que el lector sempre està a punt de fugir del text? La reflexió està servida. Vull recordar que el text es refereix a la llengua espanyola i als nous mitjans i a les xarxes socials, però que les anàlisis són fàcilment extrapolables a la llengua catalana o altres llengües i també a altres àmbits i productes de la digitalitat. Un últim comentari abans de recomanar-vos que corregueu a comprar Escribir en internet si no el teniu encara: el text parla, evidentment, de diversos formats multimèdia, però posa l'escriptura al centre de l'activitat a la xarxa. Un fet que de vegades hem volgut considerar transitori però que no sembla pas que perdi terreny significativament.

[812] Atiats a concloure

Aquests dies he llegit el llibre d'Imma Tubella i Jordi Alberich Comprender los media en la sociedad de la información (Barcelona, UOC, 2012), una interessant reflexió sobre els mitjans en la nova societat digital. El capitol central del text, després d'una aproximació a diverses teories complementàries per a l'anàlisi dels mitjans, tracta d'internet com a hipermèdia, com a veritable mitjà de mitjans, i és suggeridor. Una de les característiques clau de la xarxa és la fulminació de la linealitat. Hi escampem text (i altres mitjans) en lloc de recollir-lo (R. Barthes, 1970). Si l'hermenèutica ja havia insistit en el paper actiu, creador, del receptor, davant els productes mediàtics o culturals, ara la responsabilitat de qui interactua amb la xarxa es redobla. Cada experiència de navegació per una realitat com més va més fragmentària ens esperona a concloure, encara que no sigui immediatament, perquè tota idea avança per mitjà d'una síntesi ni que sigui elemental. Els constructors de discursos (textuals, audiovisuals) continuen tendint, naturalment, a una conclusió, sense la qual el discurs és un conjunt de filagarses sense teixir, desautoritzades, però alhora han de tenir la humilitat de saber que els receptors (més emissors que mai) formularan inexorablement les seves conclusions. L'obertura consubstancial a l'hipertext ens atorga una responsabilitat sense precedents davant el discurs: les conclusions alienes es minimitzen en la nostra experiència lectora, són tan sols un dels finals possibles d'un relat obert. Som, com mai, els responsables de concloure. Som ni més ni menys que conclusió.

[327] El llenguatge com a cultura (i 2)

La resta de l'obra de Bernárdez (llegiu l'entrada anterior) no perd interès. El segon capítol analitza com el nostre concepte del llenguatge és el de “llenguatge de l'autoritat” (basat en algú que parla i algú que escolta): el llenguatge és, centralment i fonamentalment, en canvi, una activitat cooperativa i col·lectiva (social), que només molt rarament esdevé monòleg (que és com el solem estudiar!), perquè la conversa és la seva forma original i bàsica. Bernárdez critica aquest biaix i basa les seves argumentacions en l'ús conversacional en diverses cultures tradicionals (els andamans, els kaluli). El tercer capítol és, també, fonamental: Bernárdez hi exposa el tractament que fan els mitjans de comunicació de les qüestions relacionades amb el llenguatge: un tractament insuficient, inexacte, sensacionalista, basat en l'anàlisi precipitada i en la formulació de conclusions falses i interessades. El capítol quart, d'altra banda, aborda la qüestió de la correcció lingüística amb profusió d'exemples concrets i una reflexió sobre la llengua com a patrimoni i capital simbòlic. El cinquè capítol tracta de certes idees falses sobre el llenguatge i la cultura, com les següents: que les paraules es refereixen a realitats objectives (Bernárdez analitza, per desmentir-ho, el discurs feixista, o el sentit de l'expressió llengua materna); o el mite que l'estat normal dels individus és el monolingüisme. Em sembla interessantíssima, d'altra banda, la concepció que formula de l'evolució en paral·lel de les llengües, més enllà d'entendre-les com a entitats individuals, tenint en compte que els canvis que experimenten històricament estan en relació amb els canvis que també experimenten altres llengües pròximes (pròximes no necessàriament genèticament!). Bernárdez formula, així, la fascinant i suggestiva visió de les llengües europees com una malla global d'entitats que s'han d'observar en conjunt i que, històricament, canvien ben sovint alhora per satisfer les necessitats socials comunes de cada moment. Exemplifica la qüestió amb diversos fenòmens de canvis comuns paneuropeus, ben sorprenents, que no estem acostumats a relacionar des de l'anàlisi, tan habitual, estanca, de les llengües, centrada en les seves evolucions particulars. El Lenguaje como cultura dedica el capítol sisè a la reflexió sobre conceptes que semblen universals i no ho són: l'expressió de la causa, la designació de les parts del cos (en certes llengües és més important la forma de la part del cos que el vocabulari específic que la designa) o la manera de conceptuar les divinitats i referir-s'hi. Al darrer capítol Bernárdez passa pel seu sedàs crític demolidor la psicologia evolucionista (“quiere ver nuestro comportamiento como una consecuencia genéticamente establecida de la evolución de la especie”, p. 412) i defensa els aspectes sociohistòrics de la cultura i de la conducta humana: “no podemos olvidar que la existencia de rasgos universales en la conducta humana […] puede explicarse perfectamente de otra forma, sin necesidad de rendirnos a la implantación genética.” (p. 434). La cognició, segons Bernárdez, és molt més que el cervell: és activitat, va més enllà de l'individu, es presenta distribuïda, depèn de la interacció, d'allò social, de la situació, del context sociocultural: “Nuestra cognición es tan colectiva como individual, e incluso más cultural que autónoma.” (p. 492). El lenguaje como cultura, doncs, obra d'Enrique Bernárdez, un pou de reflexions interessants per als filòlegs.

[30] Autoaprenentatge d'italià (1)

Esmentarem en aquesta entrada diversos diccionaris i també diversos mitjans de comunicació que poden ajudar en l'autoaprenentatge o l'aprenentatge de l'italia. Podem destacar, entre altres, els següents: Dizionario De Agostini (Sapere.it), que permet fer cerques en italià, cerques de sinònims i antònims i cerques per parells de llengües des de l'italià i cap a l'italià (amb les llengües següents: anglès, l'espanyol, l'albanès, el francès, el portuguès, el turc, l'alemany i el polonès entre altres llengües). També es pot destacar el Dizionari De Mauro Paravia online. I també el Dizionari Garzanti online, al qual cal subscriure's, gratuïtament, per fer les consultes. Un darrer diccionari recomanat: IdiomaX , que conté les possibilitats de consulta italià-castellà i castellà-italià. Pel que fa, d'altra banda, a mitjans de comunicació que poden ser útils per aprendre italià, destaquem els següents: Corriere della Sera , Il Manifesto, La Repubblica, L'Espresso, Panorama, Internazionale i Rai. També entre les ràdios poden resultar útils: Radio 24 i Radio Deejay. O la Rai international online.