[836] Connecta't per aprendre

Aquests dies he llegit el text de Jordi Jubany Connecta't per aprendre: Aprenentatge social i personalitzat (Associació de Mestres Rosa Sensat, 2012). Es tracta d'un text planer, divulgatiu, adreçat especialment a un professorat que no ha de perdre contacte per res del món amb les formes del temps frenètic que li ha tocat viure, al qual el text ofereix reflexió, anàlisi i recursos. M'agrada el plantejament de l'obra (i el títol, un gran encert) i el fet que desplegui en set capítols relativament breus i directes alguns dels temes clau de la nova conjuntura ja ineludible d'aprenentatge amb connexió (món digital, actitud cap al coneixement, entorns, identitat, aprenentatge social, competència lingüística i audiovisual, tractament de la informació i competència digital). M'agrada també la prestació que ofereix a l'usuari de presentar alguns paràgrafs clau al començament de cada capítol i d'incorporar al llarg de l'obra codis QR que ens faciliten l'accés des de dispositius mòbils a uns quants dels enllaços que mostra o recomana. Les àmplies seleccions de recursos que contenen alguns punts del llibre, d'altra banda, així com les recomanacions de lectures per ampliar informació el configuren com una eina altament útil. Tot llegint trobo en les explicacions de l'autor algun desequilibri (de vegades va de la reflexió general als exemples concretíssims o les citacions d'autors de màxima autoritat amb molt poc espai de transició, per exemple) o una certa tendència a l'escriptura per a la xarxa, per mitjà de chunks de text amb una idea clau que s'imposen al lector com blocs amb aparença de ser gairebé autònoms. Més enllà de les meves preferències d'estil, considero Connecta't per aprendre un text que l'encerta en l'enfocament i en els temes tractats, com deia, i que gosa fer una fotografia fixa (per bé que és consubstancial a l'obra la necessitat de tenir els ulls oberts al canvi i a l'adaptació) d'una realitat que és caracteritza, precisament, pel seu moviment constant. Una gosadia que els lectors, sens dubte, agraïm a Jordi Jubany.

[811] Prosperar en l'era digital

Tots els consells per anar endavant enmig de la crisi profunda que vivim són benvinguts. Per això em va atraure només veure'n el títol el text de Tom Chatfield que comento breument en aquest apunt, Com Prosperar en l'Era Digital (Barcelona: BSA, 2012, traducció d'Emma García). Els lectors d'Aprendre llengües saben que tot allò que fa referència a la digitalitat com a nou medi vital és un dels focus d'observació d'aquest bloc, perquè residir en aquest àmbit nou comporta una experiència en bona part de llengua i de comunicació. El text de Chatfield s'organitza en vuit eixos (del passat al present, moments de connexió i desconnexió, agafar el control, redefinir la tecnologia, l'intercanvi de coneixement i la fi de l'autoritat, la degradació de la condició humana, el joc i el plaer i la nova política) i és una exhibició de sentit comú feta des d'una perspectiva (això és fenomenal) decididament humanista. Hi llegim reflexions com les següents, en paraules meves i fent una selecció particular sense manies: 1) la naturalesa de les nostres experiències digitals és molt més important que les eines que les generen; 2) és imprescindible trobar un equilibri entre la connexió i la desconnexió, a fi que la connexió no governi les nostres vides; 3) no tot es pot delegar a la digitalitat: la nostra singularitat, la nostra unicitat, la nostra memòria humana ens pertanyen; 4) cal observar críticament les eines i els serveis digitals i no considerar-los un paisatge inevitable sinó una creació humana susceptible d'anàlisi, com tota altra creació; 5) cal saber aprofitar la part útil de la ludificació (gamification) i distingir entre els espais dòcils del joc i els espais conflictius més enllà del joc, a què l'experiència lúdica pot aportar, precisament, docilitat; 6) cal compartir les vivències digitals; 7) cal comprendre i regular l'espai comú de la digitalitat i traçar-li un futur que garanteixi la llibertat i estalviï els abusos i la degradació humana. Recomano aquest text de Chatfield (ben aviat parlaré d'una altra obra fonamental de l'autor), una divagació plena de suggestions que ens deixen a les portes d'imaginar com ha de ser la comunicació pròspera a l'Era Digital.

[807] Adéu, analògics

Acabo de llegir el llibre de Julio Montero Adiós... analógicos, Adiós (Madrid: Rialp, juny de 2012). M'interessa tot tipus de reflexió sobre el salt que estem vivint del món analògic cap al món digital i sobretot les seves conseqüències en la comunicació i en el llenguatge. El text de Montero és un text amable, divertit, ple d'anècdotes i exemples, ancorat estranyament en la dicotomia de Prensky de fa deu anys pel que fa a la divisió entre nadius i emigrants digitals, que el mateix Prensky ja va superar en parlar de la saviesa digital. Allò que m'interessa més del text de Montero és la reflexió que fa sobre la nova lògica comunicativa que hi ha en la digitalitat: "La revolución digital tiene una envergadura similar a la de la escritura en lo que a cambio radical se refiere. No es solo otro modo de comunicarse. Es otra lógica. Es otro modo de ver el mundo y su composición y funcionamiento. Para nosotros los analógicos esto no es más que un nuevo idioma que intentamos aprender, con todas las dificultades que implica para un nuevo hablante cuyo cerebro ya está orientado hacia otras maneras de entender y tiene ya unos esquemas de funcionamiento" (p. 56). Quina és aquesta nova lògica que genera resistències al costat d'adhesions i rendicions, perquè la digitalitat és ja un fenomen imparable? És, per posar un exemple de l'autor, la lògica de fenòmens com els de la interrupció i la discontinuïtat, que els analògics tenen tantes dificultats a assimilar. O tantes altres. Ens trobem davant una revolució radical que no té marxa enrere. Ens queden anys de vacil·lacions i d'esforços per poder descriure els nous usos i els nous productes comunicatius. I fer servir segons quines eines del món digital, contra el que podria semblar, no és el salconduit infal·lible cap a participar d'aquesta nova lògica complexa.

[801] Acolliment lingüístic i multialfabetismes

Demà assistiré a Girona a la jornada que té per nom L'acolliment lingüístic. Aprenentatge de la llengua i alfabetització?, un esdeveniment organitzat per la Direcció General de Política Lingüística i el Grup d'Immigració de la Comissió d'Organismes i Serveis per al Foment de la Llengua Catalana de Girona. La jornada d'acolliment lingüístic gironina arriba ja a la sisena edició. Hi parlaré sobre acolliment lingüístic i multialfabetismes. Hi vull plantejar, bàsicament, una pregunta i vull provar de donar-hi algunes respostes basades en experiències. La pregunta és senzilla: hem de promoure la multialfabetització als nostres cursos de llengua catalana adreçats a nouvinguts, en el context de l'acolliment lingüístic? És possible fer-ho? És viable? És imaginable? Equival a començar la casa per la teulada voler multialfabetitzar els aprenents quan a les aules dels cursos de nivell incial o bàsic sovint prou feina hi ha a proporcionar l'alfabetització bàsica, la de la lectoescriptura, a alguns dels assistents? Més preguntes: no té un potencial integrador molt notable per als nouvinguts el fet de participar de les alfabetitzacions audiovisual, informacional i digital? Les alfabetitzacions són bàsicament qüestió de llengua? O hem de considerar-les matèria formativa d'altres ensenyaments?  Després d'insistir en la importància de l'acció docent experta, informada, flexible i sensible, i en la importància, també, de poder disposar d'uns materials solvents que retratin la societat dels nous alfabetismes i la facin viure, donaré dues repostes concretes a la pregunta inicial: la primera proposa endur-se els aprenents, amb mesura, als espais on es viuen realment les noves alfabetitzacions. La segona passa per la comprensió de les característiques permanents dels nous alfabetismes i per la incorporació d'aquestes característiques a l'aula. Dues respostes pel sí, doncs. Un sí matisat, modulable, condicionat, però un sí al capdavall.

[796] Infografies (i 2)

Fa dies parlava de les infografies en una entrada a Aprendre llengües i prometia una nova entrada comentant algunes eines senzilles per crear-ne. Aquesta mena d'eines són pertot i són veritablement útils ara que ens toca provar d'entendre o d'expressar gavadals d'informació. Si no ho fem per mitjà de formes clarament comprensibles o sintètiques no podem percebre res en la hiperabundància o aportar valor als altres explicant-la. Recomano eines com Visual.ly entre moltes altres. Amb Visual.ly he generat sense esforç, automàticament, la infografia de la vida d'una etiqueta de Twitter (hashtag). He escollit #novullpagar i he obtingut una explicació gràfica amb un munt de dades quantitatives i cronològiques ben interessants sobre l'ús de l'etiqueta a la xarxa social. També sense esforç (només donant alguna dada física personal: color dels cabells i dels ulls i ben poca cosa més), he generat amb Visual.ly una divetida infografia de mi mateix com a piulador a Twitter, amb una opció ja destinada a aquest objectiu. L'eina et compara (i la comparació va canviant quan es va consultant reiteradament la infografia ja feta) amb personatges coneguts com el president Obama, Lady Gaga o altres figures mediàtiques. Observeu el resultat (qui us apareixerà a la banda dreta de la infografia?) i proveu vosaltres mateixos. D'altra banda, he treballat també amb Easel.ly i m'ha semblat igualment útil (descomptant el (mal)tractament que fa de les vocals accentuades). Acabo amb un enllaç a una infografia que m'agrada especialment, perquè tracta la qüestió de la competència informacional. És del HackCollege i s'ha fet ben popular: explica a un públic d'estudiants, fàcilment ampliable a tots els navegants de la xarxa, com afinar a l'hora de fer cerques a internet: Get more out of Google. Estic segur que si no la coneixeu us agradarà.

[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.

[717] El reialme dels formats

Una de les competències digitals en què no podem quedar enrere és, sens dubte, la que consisteix a conèixer els formats dels productes que es generen en la digitalitat. A l'epoca no tan reculada de les màquines d'escriure els formats de treball quotidià eren força senzills, ben sovint es reduïen al DIN-A4, el foli... i la llibreta. Amb la posterior variant esblaimada anomenada fotocòpia. Ara mateix la riquesa de formats que ens proporciona la xarxa, associat a eines poderoses que ajuden a crear productes amb un alt grau d'especificitat, és molt gran. Ens sentim en certa manera aprenents d'enòlegs que s'esgarrifen quan senten que algú demana, a la taula del costat, sense cap mena de matís: “més vi”. Ja no es pot considerar digitalment competent qui continua funcionant amb el senzill paquet constituït pel processador de textos, el programa de presentacions convencional i el de creació de fulls de càlcul. Una certa sofisticació és el senyal inequívoc d'alfabetització en la producció de textos o altres productes a la xarxa. Davant aquesta sofisticació digital en creixement permanent, els espais exteriors a la xarxa són ben sovint tan simples i explícits que fan somriure. Sembla que Bildu ha retirat el retrat del rei a l'Ajuntament de Villava, a Navarra, i que, per no desacatar la legalitat vigent, ha penjat una fotocòpia del monarca a la sala de plens. Una fotocòpia que, esclar, té la poesia de suggerir una monarquia vaporosa, que perd decididament identitat, presència, imperi. A la sala de plens virtual de l'Ajuntament de Villava, si existís, només tot un hacker hauria pogut fer possible una argúcia així, blocant l'aparició d'una sola de la infinitat d'imatges a l'abast del rei que hi ha en el món inexhaurible de la digitalitat, en formats gif, jpeg, png, bmp, tiff, pcx, tga, webp i tants altres.

[671] Redactar les regles del joc a l'estil 2.0

El vent que ha bufat del nord i ha portat la cendra dels volcans d'Islàndia cap al sud és una bonica metàfora del que està passant en aquell país: algunes maneres de fer islandeses estan col·lapsant l'ordinari trànsit mental de mig Europa. El fet que l'elaboració de la llei de lleis islandesa, la Constitució, s'hagi plantejat amb un redactat col·laboratiu, al més pur estil 2.0, és atípic i situa al nivell màxim la voluntat de comptar amb tothom i d'implicar-lo en el procés de renovació de les regles del joc del país. Democràcia? Sí, una forma evident de democràcia. S'han fet ressò d'aquesta iniciativa molts mitjans darrerament (llegiu l'apunt recent de Dolors Reig sobre la qüestió) i crec, de debò, que el fet marca una línia de futur i contribueix a deslegitimar les temptacions dictatorials, tan primitives i tan fàcils i també tan extemporànies en el món present. Junts, indubtablement, som més intel·ligents i menys arbitraris. Aquesta pràctica de redactat col·laboratiu, inimaginable sense la xarxa i les seves dinàmiques de participació, ens ha de fer veure (com tantes altres coses) que hem d'accelerar l'ensenyament de la competència digital, i també que és una prioritat, d'altra banda, liquidar la fractura digital que impedeix que qualsevol persona pugui implicar-se i intervenir. Sense les noves competències de participació i d'exercici de la ciutadania, indestriables d'un nou aprenentatge i d'un nou exercici de la llengua i la competència comunicativa, no es pot anar endavant.

[571] Llegir la ideologia a la xarxa

Avui a classe hem fet un experiment de lectura rere les línies d'un text publicat a la xarxa. De lectura optimitzada d'un text a partir de tot allò que ens pot aportar l'anàlisi del seu espai de publicació, Internet. Es tractava d'un bloc. Un bloc allotjat a Vilaweb. Per començar hem analitzat l'adreça web, una adreça completa i transparent, rere la qual hem identificat el domini .cat, el mitjà Vilaweb i la seva ideologia, la naturalesa del web, un bloc, i el nom de l'autor del bloc. Un gavadal de transparència informativa si ho comparem amb l'opacitat de la mateixa adreça passada per un escurçador d'adreces web, pràctica habitual, la de l'escurçament, en una xarxa que tendeix a la brevetat. En segon lloc, hem investigat qui era l'autor: hem vist com es presentava a si mateix des del seu bloc o des d'espais de contacte profesional de coneixement i ús imprescindible com LinkedIn, i hem rastrejat també el vessant de la imatge digital no controlat per l'autor: de seguida hem localitzat informació sobre algun aspecte més polèmic del signant del bloc (una denúncia presentada contra ell), molt ben situat, de manera ben inconvenient per a l'autor, en les cerques pel seu nom als buscadors. Més enllà de la identitat digital de l'autor, hem provat de determinar la reputació del bloc que analitzàvem: ens han estat eines d'ajut bàsic els comptadors de visites del bloc, una cerca a Cercabloc per determinar la localització del bloc en la blogosfera catalana (hem vist que tenia una bona situació comarcal i una bona situació temàtica), una cerca a Alexa o la cerca dels webs que enllaçaven el nostre bloc, des de l'opció de cerques avançades de Google (unes 170 pàgines hi remetien). També ens ha ajudat a tenir més criteri sobre la reputació del bloc la cerca a Delicious (hem trobat, aquí, per la naturalesa del bloc, ben poques persones que l'haguessin desat al marcador social més popular). La nostra anàlisi ha avaluat, també, la vitalitat del bloc i la seva capacitat de generar converses: la regularitat de les entrades i el gran ventall de remissions a altres espais de la xarxa en forma de blocs recomanats han estat considerats positius. El nombre de comentaris a les entrades, en canvi, s'ha considerat baix. S'ha jutjat molt favorablement, d'altra banda, la llengua del text (des de l'angle de la correcció i del tractament de l'hipertext) i també la presència de mitjans ben diversos al bloc, entre els quals destaquem el vídeo. No ens ha passat per alt, és clar, una anàlisi de la dimensió 2.0 de l'espai analitzat, dotat de múltiples recursos del web social (Flickr, Youtube, accés a agregadors com Netvibes, a les piulades de Twitter de l'autor, al seu Facebook, etc.). Un cop analitzat l'espai de publicació del text, amb les estratègies citades i altres, la lectura del text (una entrada concreta del bloc) no ens ha agafat gens desprevinguts. Hem pogut entendre ràpidament què pretenia l'autor, des de quina ideologia política i des de quina sensibilitat ens parlava, i tothom ha pogut atorgar al text el crèdit i el grau d'adhesió que ha considerat oportuns.

[532] Horitzó 2020

Llegeixo amb màxim interès el text de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí 2010-2020. 32 tendencias de cambio (no deixeu de llegir-lo: enllaço amb el pdf). [Consulteu l'entrevista d'avui a El País a AGR.] Es tracta d'una impressionant formulació de cap on ens encaminem, amb l'horitzó del 2020. El text parla de transformacions tecnològiques, transformacions polítiques, transformacions de la informació, dels models de negoci, de les organitzacions, i també de transformacions en les relacions i de transformacions urbanes. És un escrit colpidor. Des del meu angle d'anàlisi constato que els nous homes i dones que han de respondre a totes aquestes transformacions generades per la cultura digital han de tenir una nova i poderosa capacitació lingüística i comunicativa. Els individus de la pròxima dècada: 1) s'han d'adaptar a uns dispositius tècnics per a l'expressió que convergeixen; 2) han de saber produir coneixement des de qualsevol lloc, des del “tercer espai”; 3) han de saber tenir les seves dades en la incerta carpeta del cloud computing; 4) han d'acostumar-se a trobar informació per mitjà de la realitat augmentada; 5) han de saber esdevenir els curators (o comissaris digitals) de la informació; 6) han de saber esdevenir activistes polítics en els espais de comunicació, participació i activitat compartida del web 2.0, en una nova forma de fer política; 7) han de tenir una enorme capacitat crítica i una voluntat de comunicació de les idees per aconseguir una participació responsable; 8) han de mostrar una nova capacitat creativa i imaginativa; 9) han d'estar preparats per ser els mantenidors dels grassroot media o mitjans de comunicació no tradicionals “producidos desde abajo, gracias a contenidos generados por los usuarios/entusiastas (no profesionales)”; 10) han de saber treballar i interactuar en xarxa i crear, mantenir i gestionar aquests espais; 11) han d'assumir dins l'empresa la seva llibertat i la seva capacitat creativa; 12) han de saber participar en les converses, que avui dia constitueixen els mercats; 13) han de ser capaços de conrear la seva identitat digital emancipats de tota jerarquia i lliures de tota institució (“La mejor manera de tener un currículum vitae competitivo es tener un portfolio digital, vivo, en constante construcción, relacionado y abierto donde, además de los títulos que acrediten conocimientos, se demuestren lazos reputacionales y rastros digitales que acrediten las verdaderas competencias.”); 14) han de ser uns bons opinadors socials i uns excel·lents geocriticadors; 15) han de saber-se comunicar amb dispositius intel·ligents propers; 16) han de saber participar en processos participatius i de presa de decisions i crear dinàmiques de conversa ciutadana per canviar les ciutats... L'horitzó 2020 demana un ésser humà comunicador com mai. Deixeu-me citar Freire i Gutiérrez-Rubí per acabar: “Las tecnologías 2.0 refuerzan el poder de la palabra. Son, más que nunca, hipertextuales [...]. Los nuevos activistas son, fundamentalmente, constructores de relatos y de interpretaciones. Su pasión por la escritura, por el texto, por el mensaje no para de crecer y convive muy bien con la cultura de la imagen y el culto estético. Estamos descubriendo a personas que escriben fantásticamente bien, que argumentan, que razonan, que convencen. La política 2.0 será leída y escrita por muchos autores”.

[522] Competència digital i universitat-xarxa

Llegeixo alguns textos sobre la competència digital a la universitat (Area, Pinto, Pasadas, etc.). Rebutjo, d'entrada, l'espontaneisme en l'adquisició de les noves habilitats relacionades amb l'ús de la tecnologia que han de permetre la comunicació eficaç a la universitat. Ens mereixem alguna cosa més. El vertigen tecnològic fa que qualsevol opció de deixar aquesta qüestió sense planificació sigui un error. L'espontaneisme necessita un temps que no tenim. Cal la formació de professorat i estudiants en competències informacionals, digitals, comunicatives. Qualsevol membre de la comunitat universitària ha de poder detectar la informació que li cal davant qualsevol tasca, accedir-hi, valorar-la (saber llegir, en un sentit ampli), incorporar-la d'acord amb els objectius individuals, entendre les implicacions (ètiques, per exemple) de fer servir una determinada informació, crear un nou coneixement amb un mapa mental de les convencions amb què sol generar-se i, finalment, comunicar-lo adequadament. Qualsevol professor i qualsevol estudiant han d'estar capacitats per a això i per adaptar-se als canvis que es van produint en aquest terreny. El nostre context no és l'anglosaxó, on aquestes qüestions són abordades centralment a les universitats des de fa dècades als integrated learning centers. Aquí la convergència de serveis en l'educació superior amb la mirada posada (com hauria de ser) en la capacitació digital dels usuaris és una raresa, una realitat inexistent o un exercici de cosmètica amb poca convergència real. Totes les unitats implicades en aquesta capacitació (innovació dels docents, serveis informàtics i de campus virtual, documentalistes, comunicadors, filòlegs i experts en llengües, espais d'inserció professional) campen per les seves, aferrant-se a la seva parcel·la, lluitant per mantenir les fites del territori, la taifa de l'emir de torn. Davant el desori general, el professor té la responsabilitat d'esdevenir model de competència digital. El seu punt de referència, amb tot, ha de ser la universitat-xarxa, que no hi entén de límits. Les competències clau de la comunitat universitària no poden dependre de convergències incertes, d'estructures paquidèrmiques que no es volen moure o de la perpetuació de poders que cal mantenir a tot preu. El professorat (el de llengua encara més: parlem de les competències que permeten la nova comunicació!) ha de prendre les regnes de la situació i entendre que la universitat no té límits, que tots els problemes que les corporacions no poden ni podran resoldre es resolen en una altra universitat, la veritable universitat, la universitat-xarxa.

[520] Inconferències

Els gèneres discursius acadèmics estan experimentant una mutació que no pot deixar indiferents docents ni estudiants. L’ensenyament i l'aprenentatge d’aquests gèneres recolzava fins ara en la coneixença tàcita d’una cultura acadèmica que no ha variat gaire en centenars d’anys. Quan llegíem una ressenya sabíem que una veu experta ens situava i ens valorava una obra; quan anàvem a sentir una conferència sabíem qui parlava, coneixíem la litúrgia de l’acte, en quin moment s’obriria un torn de preguntes, que les paraules del ponent tenien generalment el límit de les parets de la sala, etc. Avui la mutació és pertot, arrossegada pel canvi de paradigma que han representat les tecnologies i la seva expansió social. Avui el poble ha pres la xarxa, d'una banda: el poble (amateur, sí, però no gens estúpid: la dessacralització de les veus fàtues autoritzades n’és un senyal inequívoc) ha començat a valorar massivament. A valorar hotels, obres literàries, versions sempre beta d’aplicacions informàtiques. Qui resenya? Què és ja una ressenya? Què ho determina? Avui, d'altra banda, la tecnologia ha pres la societat. Assistir a les conferències o comunicacions d'un congrés vol dir entendre que potser no cal desplaçar-se enlloc (les podem seguir a la xarxa), que potser qui no es desplaça és el ponent (per mitjà de la videoconferència), que qui emet no és només el conferenciant (els twitters de la sala i de fora de la sala bullen d’activitat per mitjà del hashtag oportú), que el ritual de la presentació, l’exposició i les preguntes finals ja no val: la presentació del ponent ja és a la xarxa (la seva reputació digital és a l’abast de qualsevol persona digitalment competent), l’exposició s’alterna amb els comentaris projectats a la sala (via microblogging amb projecció), les preguntes al final ja no tenen sentit en uns actes que continuen més enllà de l’estona formalment convinguda d’exposició, en espais i temps on tothom acabarà generant les converses que vulgui amb qui vulgui. Encara que les conferències clàssiques no hagin desaparegut, hi ha un assaig constant i complagut, en certs sectors que han interioritzat la tecnologia i hi volen viure en consonància, per trobar i provar noves formes. Tot i que tot plegat pot semblar un esnobisme, crec que és altament positiva la passió per l’experimentació en aquestes noves formes, i que al darrere d’aquest formigueig geek hi ha canvis veritablement profunds. Fa uns dies assistia a un congrés en què, amb orgull, uns ponents titulaven la seva sessió unkeynotes en lloc de keynotes; en què alguna de les conferències passava a ser una inconferència i en què un conjunt d’intervencions programades (anunciava amb emoció la tecnòfila moderadora de l’acte), tindrien la forma d’una sessió pechakucha. La Viquipèdia en anglès ja té l’entrada unconference, que defineix un tipus d'activitats no convencionals que se solen produir als congressos acadèmics o científics que són altament participatives, que es basen en la cooperació dels participants i en l’ús d’aplicacions tecnològiques i que sovint fan un tractament sintètic del temps, característica de les noves formes de comunicació de la qual ja hem parlat a Aprendre llengües. Podeu triar entre un speed geeking, un teachmeet o un dotmocracy, entre altres, segons l'objectiu que perseguiu. Estic convençut que moltes de les noves formes que presenciem cada dia amb més freqüència deixaran de ser gestos d’avantguarda, perquè són més aviat resultats, productes socials, que no formes, estètica, pirotècnia. Es fa imprescindible, doncs, que els docents de llengua ens obrim als nous gèneres de discurs, que els expliquem i que facilitem les eines als estudiants universitaris perquè hi puguin participar.

[483] Sintonia 2.0

Ahir va tenir lloc a Barcelona la jornada didàctica Aplicacions pedagògiques del web 2.0, amb motiu de la celebració del desè aniversari d'UAB Idiomes Barcelona, en la qual vaig tenir la satisfacció de fer la conferència de clausura "Ensenyament i aprenentatge 2.0: principis i paradoxes". Hi ha dues o tres coses de l'acte d'ahir de les quals vull deixar constància. En primer lloc, vull parlar dels amics del centre d'idiomes de Barcelona que van organitzar la jornada. Del Javier, el Francesc, la Bea, la Lola, la Marta, el Kieran, en Pascal. Amb diversos d'aquests companys compartim alguna cosa difícil d'explicar però que és a la base de qualsevol plantejament 2.0: un decidit entusiasme, una passió, la convicció que el que està passant en relació amb els avenços tecnològics està capgirant la manera d'aprendre. Enhorabona a ells i a tot l'equip d'UAB Idiomes Barcelona que va fer possible la jornada i va difondre la feina de qualitat que s'està fent des del centre. Vull parlar també un moment de l'interès global de l'acte, amb participació de Nicky Hockly, amb la ponència “Five ways to integrate technology into language teaching”, Jamie Keddie, amb “Do YouTube?” i les experiències “Un modelo de formación de TICS: UAB Idiomes 2.0”, a càrrec dels professors del centre Kieran Donaghy i Javier Sánchez Bolado i “Cómo fomentar la autonomía en el aprendizaje”, a càrrec de les professores del centre Beatriz González i Lola Torres. A la tarda hi va haver les intervencions del company Ian James, professor d’UAB Idiomes Bellaterra, amb“Ideas for your Ning Thing: Language activities for social networks" i la de l'amic Joan-Tomàs Pujolà, "Dues competències d'un tret: el web 2.0 a l'aula d'idiomes". És sobre les paraules del company Pujolà que vull fer un breu comentari final. No ens havíem posat d'acord, però les nostres intervencions van acabar dialogant. Si a la meva plantejava el desconcert en l'ensenyament-aprenentatge 2.0 i indicava, al final, el dubte de molts formadors sobre si i com abordar les noves competències digitals i comunicatives, el meu company dedicava el seu discurs a defensar el sí i el com de la integració d'aquestes competències a l'aula de llengua. Una jornada, ahir, plena de sintonies.

[434] Els perills de la síntesi

La capacitat de síntesi és una de les competències bàsiques instrumentals que han de tenir els estudiants universitaris (una de les trenta competències clau segons empleadors, estudiants i professors). La brevetat és, com comentàvem en un altre apunt, un signe del temps. Si la compressió ens fa perdre significació, amb tot, entrem en una zona perillosa. Vull recordar, en aquest sentit, les crítiques al programa de presentacions PowerPoint i la seva manera de proporcionar la informació fetes per assessors de la NASA que hi van veure un dels motius dels fracassos estrepitosos d'alguns dels projectes espacials americans, com els del Columbia o el Challenger. Llegiu, en aquest sentit, l'informe d'E. Tufte, que no dubta a afirmar que “Serious problems require a serious tool: written reports”, informes escrits que no estalviïn detalls que es revelen decisius en la presa de decisions. I rebla el clau: “PowerPoint is an inaproppriate tool for engineering reports, presentations, documentation...”. Les noves formes d'escriptura i de lectura ens enfronten a diari a noves formes d'estalvi de dades i a noves formes de síntesi. Llegia dijous a El País “Los enlaces cortos, víctimas propicias a los ataques de 'phishing'” (21 de gener), explicació sobre els problemes de seguretat associats a aquest tipus d'enllaços breus. Es tracta d'un altre efecte pervers de la síntesi en les noves formes de comunicació: els escurçadors d'adreces web, tan útils per a la microcomunicació però formats d'elements no comprensibles com ho era l'adreça web extensa, són una font de problemes per al lector que ja començava a aprendre a discriminar allò que duia perill a la xarxa i a aprendre a llegir rere les línies de la nova escriptura. Compareu l'adreça extensa de la unitat dedicada al resum del programa Argumenta, http://wuster.uab.cat/antalya/web_argumenta_obert/unit_16/tot_t16.html, amb la que ens proporciona un escurçador com Ves.cat: http://ves.cat/acaq. La primera ens permet una aproximació lectora (hi intuïm el sistema universitari, per exemple, rere la sigla UAB, i identifiquem clarament, també, cat), la segona, en canvi, és impenetrable: “Estos servicios no dan ninguna pista de qué dirección se esconde tras el enlace corto, por lo que la persona que lo pincha no sabe adónde la redirigen.” Compte doncs, amb la síntesi: que la compressió no ens allunyi la comprensió.

[424] Cibermaneres

Aquests dies he llegit Cibermaneras: comunicación, cortesía y consejos de convivencia en la Red (Magali Benítez, Gestión 2000: 2008) i Manual de urbanidad y buenas maneras en la Red (José Antonio Millán, Melusina: 2008), de títol decididament retro. Es tracta de dues obres que eixamplen el terreny d'anàlisi d'un canal de comunicació a què el Marc europeu comú de referència... del Consell d'Europa (edició catalana, p. 126) es refereix d'una manera enormement vaga: “els ordinadors (correu electrònic, CD-ROM, etc.)”. La comunicació virtual i les interaccions que s'hi generen, riquíssimes, es regeixen per certes normes o pautes que es van conformant lentament, el coneixement de les quals pot fer reexir els nostres actes comunicatius. Sembla clar que la nostra competència sociolingüística i les nostres competències pragmàtiques (discursives, funcionals, organitzatives) han de créixer i adaptar-se a les noves formes d'expressió digital, en desplegament constant. Les dues obres citades s'aproximen al fenomen i tenen una voluntat més divulgativa de certes tendències o usos que no pròpiament prescriptiva. Totes dues obres tracten la netiqueta (o la netetiqueta, segons Benítez) i analitzen les constants de certes formes de comunicació com el correu electrònic, la missatgeria instantània, els blocs, les comunitats virtuals, les xarxes socials, i inclouen reflexions sobre la identitat a Internet o els estils de comunicació que s'hi produeixen. És interessant veure en aquestes obres exemples de casos de comunicació fallida, llegir consells o reflexions sobre usos quotidians (quan s'ha de fer servir la còpia oculta en la missatgeria?; quines paraules d'un bloc han d'anar enllaçades?; què cal fer i no cal fer en un ordinador aliè?, etc.) i entendre la naturalesa de determinades formes de comunicació a la xarxa. Cal llegir aquests textos amb una certa distància, és clar, entenent que la xarxa són cada vegada més relacions i feixos de relacions, i que aquestes configuren també decisivament les maneres. La tolerància és una bona recepta, d'altra banda, cap a unes maneres que tot just s'estan definint (un exemple: seria absurd voler percebre crits, indefectiblement, rere tot missatge escrit en lletres majúscules, seguint fil per randa la interpretació que se sol donar a l'ús d'aquest tipus de lletra a la xarxa). Recomano les dues obres objecte d'aquest apunt, que ens aporten elements interessants per saber guardar i interpretar les formes a la xarxa. El fons, és clar, es pressuposa.

[423] La gramàtica del remix

Llegeixo Nuevos alfabetismos: su práctica cotidiana y el aprendizaje en el aula (de C. Lankshear i M. Knobel; Morata: 2a edició, renovada i actualitzada, 2008). El capítol 4 de l'obra és dedicat a “Los nuevos alfabetismos como remix”. Som, indubtablement, a l'època del remix, de la mescla creativa. Un fenomen que va començar en l'àmbit de la música ja fa anys i que es desenvolupa actualment en forma de l'anomenat remix digital (tot i que l'altre remix, el pretecnològic, continua existint). Mentre ens bloquen el pensament les reflexions cantelludes sobre el copyright i la dinàmica perniciosa del retalla i enganxa, el remix avança imparable. Lawrence Lessig, autor que Lankshear i Knobel tenen especialment en compte en el seu text, no té cap dubte a afirmar que el remix digital és una forma contemporània d'escriptura. L'escriptura convencional, tal com la coneixíem, es va encongint dia a dia. Aquest nou remix, que consisteix en la mescla de tota mena d'objectes digitals, és ja un dels nous alfabetismes o “formas socialmente reconocidas de generar, comunicar y negociar contenidos significativos por medio de textos codificados en contextos de participación en Discursos...” (p. 114). Alguns exemples de remix digital són la fanfiction o fanfic (els seguidors de determinats mitjans escriuen relats, dibuixos o animacions basats en els personatges o els arguments d'aquells mitjans: llibres, sèries de TV, etc.: consulteu per exemple la pàgina de fanfic de Harry Potter, allotjada en un vast web dedicat a la fanfiction). Al costat del fenomen fanfic els autors de Nuevos alfabetismos... parlen d'altres modalitats de remix digital com el fan manga o el fan anime (tots ells alfabetismes sostinguts per activitats fan) i d'una altra forma de remix basada en la transformació de les imatges amb l'ús de programes com Photoshop o semblants (amb finalitats de diversió o ideològiques). El remix digital genera les seves regles, indubtablement (hi ha espais que ajuden els escriptors de fanfic amb consells d'escriptura; hi ha webs que indiquen quins són els errors imperdonables en escriure o crear fanfic)... Els ensenyants de llengua o gestors dels processos d'ensenyament-aprenentatge lingüístic no podem viure lluny de cap nou alfabetisme; hauríem de dedicar menys temps a la gramàtica, potser, i més a conèixer i fer conèixer les noves gramàtiques, les dels nous alfabetismes, gramàtiques que no es fan a les acadèmies i que expliquen els productes culturals del nostre segle. El remix ha caracteritzat sempre la cultura (Josep Pla deia que la cultura era un “plagi sistemàtic”). N'és, en realitat, una condició. Ara, però, que sembla que la tecnologia redimensiona la mescla creativa (en parlàvem fa temps a Aprendre llengües a propòsit de les noves competències que establia H. Jenkins) seria absurd que els ensenyants de llengua hi giressin l'esquena, aferrats a regles de pureses caduques.

[391] Saber llengües

El concepte saber llengües ha canviat radicalment. Abans, per dir-ho ràpidament, saber una llengua es relacionava estretament a tenir unes competències lingüístiques similars a les d'un parlant nadiu d'aquella llengua. Fa temps, però, que ja es dóna valor a totes les competències lingüístiques, per minses que siguin, que un individu posseeix en totes les llengües que formen part de la seva vida lingüística. Saber llengua pot ser també, doncs, tenir les habilitats receptives en una llengua determinada, o un domini funcional molt concret en una altra, o saber quatre expressions de contacte en una tercera. Tot compta. Ara bé: penso que encara no s'acaba de sumar netament a aquest saber llengües, com caldria, un altre bagatge molt important: tot allò que som capaços de fer per aconseguir els nostres objectius de llengua i comunciació en un medi tan poderós com la xarxa. M'explico: sovint considerem que una persona que fa servir un corrector ortogràfic que li millora els textos no en sap i en realitat fa trampa; sovint pensem que les consultes a obres lexicogràfiques o d'altra mena en línia tapen les vergonyes de la ignorància lèxica dels alumnes, que fan trampa; sovint menysvalorem les competències digitals que, davant la pantalla, ens ajuden a compondre els nostres textos: moltes reflexions acaben reduint la qüestió a la crítica del retalla i enganxa que practiquen els alumnes o a la inacceptabilitat del plagi. Ara: algú que sigui capaç, per exemple, d'escriure un text quotidià en una llengua que desconeix perquè ha localitzat a la xarxa un text preexistent molt similar... fa alguna cosa més que fer trampa. Sap llengua, en cert sentit: sap satisfer les seves necessitats lingüístiques. El seu plagi, en aquest cas, és una pràctica estratègica instrumental que no té res a veure amb l'honestedat. Faig una prova mentre escric aquestes línies: imaginem que no sé italià i vull escriure una carta de reclamació en aquesta llengua a una companyia aèria italiana perquè m'ha perdut les maletes. Cerco a Google pàgines que continguin alhora tres expressions en italià que he buscat primerament en un diccionari en línia: negligenza ('negligència'), mia lettera di reclamo ('la meva carta de reclamació'), bagagli (maletes). Vaig a parar a un web que em permet crear, picossant d'aquí i d'allà, una carta de reclamació en italià. No sé italià, però puc, en set minuts, escriure en italià un text molt semblant a altres que ja s'han escrit. Saber llengües també ha d'incorporar competències com aquesta, a l'abast de qualsevol persona. Vull acabar donant notícia d'una experiència en la línia del que explico: a Dinamarca (llegiu la informació a la BBC), catorze escoles fan ja exàmens en què els alumnes poden estar connectats a la xarxa i en què les competències digitals es consideren indissociables d'allò que s'avalua. És això.

[360] Competències digitals bàsiques

M'interessa la qüestió de les noves competències que han de tenir els joves actuals i l'exercici de determinar fins a quin punt en aquestes noves competències hi ha implicada la competència lingüística i comunicativa. Per això em va semblar molt útil la llista de competències que mostrava Dolors Reig fa uns dies a El caparazón (a partir de la consulta al bloc Teaching College Math). Es tracta de seixanta competències que els joves universitaris entre 18 i 25 anys haurien de dominar. Per sota de la classificació en subgrups proposada per aquestes fonts estableixo una altra classificació segons diversos aspectes implicats. Constato, d'entrada, que el paper de les persones relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge de la llengua (des del instituts, els departaments de filologia o els serveis lingüístics universitaris, etc.) sembla molt elevat en aquest afer. Estableixo aquesta classificació: 1) competències relacionades amb el domini dels nous llenguatges o codis de la xarxa (HTML, per exemple); 2) competències relacionades amb les noves formes d'escriure: fer servir enllaços; incrustar codis; saber fer servir emoticones o abreviatures a la xarxa; saber incorporar widgets, tags, etiquetes; saber-se expressar en un espai de pocs caràcters com el del microblogging i "resumir" adreces web per mitjà d'aplicacions d'escurçament; treballar amb citacions i gestionar la bibliografia dels nostres textos; saber protegir els nostres escrits amb una llicència; saber crear presentacions amb una lògica no lineal; 3) competències relacionades amb el llenguatge audiovisual (creació de vídeos; ús honest d'imatges, àudios o vídeos de la xarxa; 4) competències relacionades amb la interacció amb altres persones (saber compartir allò que s'ha creat a la xarxa, per exemple); 5) competències relacionades amb el coneixement de nous tipus de textos, documents o "gèneres discursius" (i amb noves maneres de gestionar-los), els quals són sovint multimodals: crear pàgines personalitzades (amb Netvibes, iGoogle...); crear webs personals; crear currículums i portafolis digitals; saber elaborar blocs; saber redactar històries (storytelling); saber construir mapes mentals; convocar reunions; gestionar bé el correu electrònic; dominar Twitter; impartir un webinar; saber crear una presentació eficaç; saber les diferències entre diverses xarxes socials com a espais comunicatius; saber l'ús què es pot fer dels materials de la xarxa; 6) competències relacionades amb l'adequació comunicativa: determinació de quan es pot compartir allò que es fa, ara que tot aboca a compartir; saber escriure un primer contacte per mail, o un bon tema al missatge de correu; saber escriure una bona resposta; saber preparar una presentació amb la longitud adequada; 7) competències relacionades amb la nova lectura a la xarxa: com gestionar un lector RSS, per exemple, i com llegir els elements que hi arriben; tenir criteris per decidir si es pot confiar en una font informativa; 8) competències diverses relacionades amb la cerca d'informació. El panorama és autènticament revolucionari i no s'hi val a badar: a les classes de llengua ja no es pot continuar ensenyant, de bracet de molts manuals, a redactar cartes formals (és el que demanen els rònecs exàmens del segle passat), a escriure postals o a deixar missatges als contestadors. Cal ensenyar ja a escriure més bé la llengua que s'escriu (complexa, multimodal, regida per l'existència de nous usos i nous gèneres) i a llegir millor tal com es llegeix ara. Els professors de llengua són, segurament, els professionals més preparats per al canvi. Quants dominen, però, ara com ara, la major part de les seixanta competències indicades?

[355] Escriure per al web

Sempre ens ha interessat tot allò que fa referència a l'escriptura per al web. Ja al seu moment vam dedicar-hi, al programa interuniversitari virtual de comunicació eficaç Argumenta, una unitat que donava unes pistes per ajudar a escriure a la xarxa. La literatura sobre aquest aspecte és àmplia i evoluciona de bracet amb els nous usos que s'estenen a la xarxa. Considero interessant el recull d'enllaços a webs de consum ràpid sobre aquesta qüestió que ha recopilat Robin Broitman a "How-To: Write Effectively for Twitter and The Social Web". Hi trobo webs que ensenyen a triar els mots adequats per ser trobat a la xarxa; uns quants webs que fan reflexionar sobre l'escriptura eficaç a Twitter i donen consells sobre la llengua i l'estil que cal fer-hi servir; consells per escriure títols o titulars atractius i que atrapin l'audiència, o també principis per a l'escriptura al web i als mitjans socials. Es tracta d'uns cinquanta enllaços que donen pas a materials desiguals, sovint plantejats en forma de consells de consum ràpid, però que poden resultar útils, sens dubte, als formadors, gestors de formació inquiets o autoaprenents que volen entendre una mica més bé com és la llengua a la xarxa, quines regles la regeixen i en quines condicions es pot aconseguir que sigui més efectiva.