[914] Escriure ciència en llengua planera

Acabo de llegir un llibre fantàstic per als nostres estudiants universitaris que se les heuen amb la producció de textos científics, o que en practiquen la correcta elaboració. Es tracta del text d'Anne E. Greene Writing Science in Plain English (The University of Chicago Press, 2013). El text és en anglès i aplicat a l'anglès, però qualsevol estudiant universitari hauria de poder traslladar les explicacions pertinents, mutatis mutandis, a la llengua catalana o a aquella en què es disposi a escriure un text de caràcter científic. Si destaco aquesta publicació és perquè la considero molt adequada al públic que indicava més amunt, i també a un públic més ampli, el d'aquells que ja comuniquen regularment la ciència. El text, després d'una introducció en què defensa el plain English també en l'àmbit científic, s'articula en diversos capítols que constitueixen una llista de suggeriments clau a l'hora de produir un text millor (a list surprisingly simple, segons l'autora). Es tracta de consells que sempre aporten exemples il·lustratius (antimodels i models) molt clars, i que van seguits de diverses activitats plantejades al lector-aprenent, molt útils, la solució de les quals es pot trobar a l'apèndix de l'obra. El plantejament del llibre és molt general i tot el que s'hi diu és vàlid per a les diverses disciplines científiques. Els punts principals que tracta el text són: com ajustar-se a l'audiència, com ajustar-se al registre adequat (informal, popular, convencional, abstracte), com trobar el to adequat; com construir una història per explicar la ciència (amb subjectes concrets, verbs forts, verbs actius, posant juntes les paraules que hi han d'anar); per què i quan fer servir la veu activa; com escollir el lèxic (ús de paraules breus, control de les paraules d'origen llatí, estalvi de sinònims, separació dels sintagmes massa complexos i confusionaris, elecció acurada dels termes tècnics); omissió de les paraules innecessàries; control de les redundàncies i dels mots de transició; control de les modalitats negativa i afirmativa; control de la col·locació al discurs de la informació vella i la informació nova; control dels elements paral·lels que hi ha en els textos; estímul de la varietat de llargades de les frases dels textos; nocions de disseny dels paràgrafs; tècniques per a la construcció dels paràgrafs. Les receptes de Greene, molt ben argumentades i justificades, conformen un volum d'altíssima utilitat a les aules universitàries. Tot en l'obra escau a la capacitació per a la comunicació de la ciència dels que fan les primeres armes en aquest terreny.  

[872] Decàleg d'escriptura

Llegeixo Decàleg d'escriptura (2011), de Mauro Cavaller (text) i Julia Pelletier (il·lustracions), que ofereix al lector deu consells del que ha de fer a l'hora d'escriure i deu consells més del que no ha de fer. Es tracta d'un llibre senzill i alhora pensat i original. Els vint consells dialoguen (pàgina dreta i pàgina esquerra) amb vint il·lustracions, i el salt del text a la il·lustració és gairebé de naturalesa hipermedial: una paraula del text, destacada, com si fos un hiperenllaç, duu el lector a la il·lustració. Cada consell, d'altra banda, conté un ampli espai per a la veu de l'autor i introdueix un exemple d'una obra que contribueix a la comprensió del que es diu. Els consells a l'escriptor, sense ser originals (senzillament perquè ja s'ha dit molt sobre el tema), estan plantejats de manera atractiva. M'agraden, per exemple, el tercer consell, "Instal·la't en l'emoció que vulguis transmetre", o el novè, "Assegura't que realment el teu text diu allò que vols dir" o el desè "Deixa't guiar per la intuïció". Entre els consells del que no cal fer en escriure, destacaria el sisè, "No t'obsessionis a ser original, concentra't en la perfecció del text". Independentment que ens pugui agradar més o menys el format i la música dels consells i dels decàlegs que presenta el text, i fins i tot que puguem decidir fer cas d'un consell o d'un altre, l'obra (text i il·lustració) és un motiu per a la reflexió. Cada consell és un pretext. Aquest és, en definitiva, el missatge del darrer escrit de l'obra, que cita unes paraules de Ludwig Wittgenstein: "Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles, pujant-hi, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)".

[760] Les mutacions de l'escriptura

Surto de la lectura d'Après le livre, de François Bon (Seuil, 2011), un assaig singular sobre les mutacions actuals de l'escrit, mutacions que hem de considerar decisives perquè "affectent la façon dont une société se régit et s'énonce elle-même" (p. 232). Un text singular, sobretot, perquè no és un tractat tècnic o descriptiu dels nous usos lletrats, sinó que és un assaig que posa en relació les formes i els usos actuals de la lectura i l'escriptura, lligats a l'ús dels nous aparells electrònics, amb formes i manifestacions del passat cultural (sobretot) francès, cercant el contrast o l'inici d'una trajectòria d'explicació. Així, insòlitament, termes recents de formats o productes com PDF, EPUB, Scoop.It, RSS o iPad conviuen en les explicacions de François Bon amb els noms de Balzac, Rimbaud, Baudelaire, Proust o Zola. Après le livre repassa alguns dels trets que les noves formes de llegir i escriure han fet saltar a la palestra aquests darrers anys. L'autor hi disserta sobre el tractament dels textos, la linealitat del discurs, l'espessor del text, els llocs de la pràctica lletrada, els nous dispositius, la representació simultània del present, els fluxos de continguts sindicats, la brevetat de les formes, els esbossos i les traces en l'elaboració dels textos, la lectura ràpida i la lectura densa, el concepte de pàgina, la vella biblioteca i la nova biblioteca intangible i aparentment desmaterialitzada, la xarxa com a pretès xuclador del temps dels individus que hi llegeixen i hi escriuen ("le réseau est-il chronofage?"), la naturalesa pública i col·lectiva de la xarxa, el web com un espai de construcció personal, com un immoble que es redecora... François Bon no amaga el seu sentiment de satisfacció per l'adopció dels nous dispositius i les noves pràctiques lletrades i adopta una actitud crítica amb els qui desdenyen les noves formes. I no s'estalvia pronunciar-se contra "les écrivains imperturbables" que es mantenen al marge de les dinàmiques descrites. Amb l'orgull de ser del segle i amb el convenciment de la irreversibilitat de les mutacions de la nova escriptura, l'autor ens serveix un producte original, un punt grandiloqüent, que s'atreveix a explicar uns canvis molt recents i fins a traçar-ne algunes prehistòries. L'escriptura, que Walter Benjamin va afirmar que "avait trouvé un asile dans le livre imprimé, ou elle menait sa vie indépendante", queda ara situada més enllà del llibre, després del llibre, en una nova intempèrie oberta a la necessitat de comprensió i d'explicació.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.