[956] Tribut a Jaume Cela

Jaume Cela s'ha jubilat. Fa un parell de dies l'Escola Bellaterra, en la qual ha treballat aquests darrers vint-i-tres anys com a mestre i director, li va dedicar una gran festa d'homenatge amb l'objectiu de desitjar-li una entrada plàcida en aquesta nova etapa vital. De Jaume Cela s'ha dit gairebé tot: pedagog, escriptor prolífic, mestre, mestre de mestres, cinèfil... És per això que en vull deixar un record personal, una impressió que m'ha deixat en aquests darrers vint anys que hi he coincidit regularment. Jaume Cela ha excel·lit, per a mi, en un art com més va més complicat: l'art de dir les coses amb claredat, sense donar voltes al que es vol dir per suavitzar-ho o estovar-ho. L'art, alhora, d'aconseguir el que es vol amb el que es diu. Dir les coses clares no és, en general, cap garantia d'aconseguir el que es pretén. Més aviat el contrari: els que diuen les veritats, perden les amistats, diu el refrany. No he vist mai Jaume Cela deixant de dir la seva veritat, amb una presència mínima inquietant d'elements edulcorants en el discurs. Vull deixar aquí el testimoni de les notes quotidianes per als pares que ha redactat com a director de l'Escola Bellaterra, dia rere dia, en aquests darrers vint anys llargs. Unes notes que a mi sempre m'han agradat per la claredat radical, per un estil de no estar per brocs i anar per feina. Les situacions més delicades, més incòmodes, més tenses, sempre s'han resolt en la ploma d'en Jaume amb tres o quatre línies (si no dos) d'un despullament total, que mai no ha estat mancat, però, d'humanitat. La mort d'una criatura del centre, el fred a les aules, la lluita per aconseguir un edifici nou... Tot ho ha resolt sempre en tres línies de català pla, de llengua democràtica que no amaga res en cap replec. Recordo especialment, ara, una nota de fa alguns anys sobre els polls a l'escola, que vaig desar molt de temps com a exemple d'una determinada manera d'escriure. Jaume Cela hi deia el que calia: a l'escola hi ha polls, els vostres fills en poden tenir, hem d'actuar tots alhora i ja podeu començar a fer-ho. Cap drama ni cap matís ni cap cortesia especial: una invitació a l'acció davant una realitat cíclica. Una nota eixuta, comprensible i eficaç. Aquesta és la meva peça per comprendre una mica millor en Jaume. Un element més per al calidoscopi.  

[498] Exercicis d'estil

Aquests dies he corregit les ressenyes d'Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, una obra fonamental en tot curs d'escriptura pel fet que exposa al lector noranta-nou variacions estilístiques sobre un mateix tema. Un luxe. Les variacions de Queneau, inspirades en les fugues de Bach i guiades per la voluntat de respondre a noranta-nou constrenyiments formals o estilístics, són una meravella. Com també ho és, sens dubte, la traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó per a Quaderns Crema (ja bastant reculada, de 1989). Els Exercicis d'estil de Queneau són una obra perenne, una extraordinària reflexió exploratòria sobre els límits del llenguatge. Una reflexió que ens fa conscients de l'enorme ventall de possibilitats que l'autor té al davant quan escriu i del delicat camí de la tria estilística. La lliçó de Queneau ha estat recollida per molts escriptors. No fa pas gaire Joan-Lluís Lluís ha publicat Xocolata desfeta, un recull de més d'un centenar de variacions sobre una anècdota en el més pur estil Queneau. Deixeu-me tornar, però, a les ressenyes dels alumnes. Gairebé cap de les desenes de textos que han escrit no ha prestat la més mínima atenció a l'anècdota, a la història que Queneau escriu cent vegades, la del noi estrafolari que puja a un autobús parisenc i escridassa un viatger d'edat que li clava empentes i s'asseu, després, en un seient buit. Un noi que, dues hores més tard, és vist a l'estació de Saint-Lazare parlant amb un conegut que li aconsella d'apujar-se el botó superior de l'abric per tancar-ne l'escot. Això és tot. Aquesta és tota l'anècdota. Els alumnes diuen unànimement que Queneau fa al seu text una reflexió sobre la forma, i que el contingut de l'anècdota és irrellevant i intercanviable. El gran esforç del ressenyador, fins i tot davant un exercici provocatiu com el d'Exercicis d'estil és aproximar desesperadament forma i fons, demostrar que són, al capdavall, indissociables: 1) autobusos i estacions: viatges (el text com a viatge i aventura); 2) noi estrafolari i home d'edat barallant-se: el nou i el vell defensant el seu terreny; 3) el noi llançant-se cap al seient buit: l'acomodació de l'experimentació?; 4) la casualitat de retrobar el noi estrafolari a Saint-Lazare dues hores més tard: tot un debat sobre estil i casualitat; 5) el consell sobre el canvi de lloc del botó per tapar l'escot: una veritable reflexió sobre allò que ha de mostrar l'autor, sobre fins a quin punt s'ha de revelar al lector o l'estil li ha de servir de cuirassa: mostrar-se o amagar-se? No podem llegir Queneau com un exercici purament formal; el sentit i la forma han de ressonar.

[490] Parlem de l'estil

Aquests dies a classe parlem de l'estil, un concepte de definició difícil, que es mou entre la noció clàsica i la visió romàntica. La noció clàssica de l'estil ens remet a la necessitat d'ajustament, d'adequació de la nostra expressió a allò de què parlem i al nostre objectiu discursiu. La visió romàntica ens porta a concebre l'estil com una marca personal, idiosincràtica, del tot lligada a una subjectivitat irrepetible i, doncs, situada pràcticament fora de la possibilitat de ser ensenyada o apresa. Per dir-ho amb G. L. Leclerc de Buffon, afirmaríem en aquest segon cas que "Le style est l'homme même". M'agrada la posisició intermèdia que formula Ferran Toutain a Sobre l'escriptura (2000) quan afirma que "L'estil és l'adequació dels mitjans expressius al propòsit retòric de cada discurs i, com tota empresa humana, només es realitza en la imitació de models; però, al mateix temps, és sempre el subjecte el que tria la conveniència d'usar el recurs més adequat a cada circumstància, i això és el que el fa forçosament personal". Si hagués d'escollir algunes característiques per definir l'estil més enllà dels casos concrets (sobris, ampul·losos) serien la coherència, l'autenticitat, el sentit d'unitat, la fluïdesa i l'absència (considerat un text globalment) de sorpresa. Donant voltes sobre la qüestió em ve al cap aquella glossa d'Eugeni d'Ors, d'ara fa un segle, en què definia l'elegància en uns termes que crec que es poden traslladar a l'estil dels textos. L'autor afirmava, aproximadament, que una persona elegant era aquella capaç de travessar la plaça de Catalunya a les dotze del migdia sense fer girar a ningú. Un text amb estil flueix així mateix cap al seu objectiu.

[392] Pluralink: hipertext amb estil

L'estil de l'escriptura dels textos per a web, a causa del fenomen de la hipertextualitat (hipermedialitat, per ser més exactes), experimenta una colla de vacil·lacions: quin nombre de vincles és imaginable en un text? A partir de quines paraules o expressions és raonable que es doni accés a altres webs o recursos (imatges, vídeos, podcast, etc.)? Quin grau de circularitat és sostenible en els textos? Quines giragonses estilístiques són acceptables des del punt de vista de la llegibilitat quan volem enllaçar diversos recursos externs des d'unes poques paraules? Tots hem volgut donar pas a tres o quatre webs des del nostre text i, en algun moment, hem hagut de fer servir fórmules com la següent: "...se'n pot trobar informació en aquest enllaç [link], en aquest altre [link] i en aquest altre [link]..." o similars. Des de l'òptica del lector de textos amb enllaços, eines com Snapshots (es fa servir en aquest bloc) ja estalvien haver de deixar el text originari, si no es vol abandonar, gràcies a la possibilitat de previsualitzar el punt d'arribada dels enllaços. Des del punt de vista del creador d'hipertext, vull parlar ara breument de l'aplicació Pluralink, de l'existència de la qual acabo de rebre notícia (no l'he experimentat encara). Es tracta d'un recurs que sembla que pot ajudar a mantenir d'una forma elegant l'estil dels hipertextos. Permet, com es pot veure a la imatge (part inferior dreta), plantejar l'accés a diversos enllaços des d'un text sense que se'n ressenti la prosa, ja que les opcions apareixen en forma d'un menú quan es passa el cursor damunt la paraula que hem determinat que sigui l'origen dels vincles. L'estil dels nous textos que creem a la xarxa dia a dia és ple de vacil·lacions, busca la seva naturalitat, espera eines i aplicacions que li permetin deixar de ser enrevessat i perifràstic i que l'aproximin decididament al lector.