[820] Llengües a la Catalunya lliure

Aquests dies es tanca un cicle històric i se n'obre un altre de molt complex. La desafecció, el menysteniment, les falsedats proclamades amb altaveu i repetides incessantment per part de la classe política espanyola sobre Catalunya, la musiqueta malintencionada a la qual semblava que els catalans ja ens havíem acostumat (“en la universidad no se puede hablar en castellano, ni en las escuelas, están persiguiendo el castellano en todas partes”), han anat indignant una part important de la població fins al punt que el got s'ha omplert i el sentiment de rebuig, de dignitat i de desig de llibertat de molts ciutadans no té ja retorn. La fase de la pedagogia, d'ensenyar qui som, de mostrar la riquesa de la nostra diversitat i de posar una cara amable s'ha acabat. La situació actual, amb tot, és d'una enorme responsabilitat. Desfer-se de la rèmora de l'odi, de la intolerància, de la persecució aferrissada d'allò divers serà una feina àrdua i plena d'entrebancs, però no serà pas la més important. La feina més important és conduir la llibertat cap a una realitat que valgui la pena: els catalans no es poden acontentar amb un país que no sigui modèlic en molts aspectes, amb una societat que no aspiri a ser justa, sensible i democràtica. En la construcció d'aquest país, per exemple, haurem de poder donar exemple al món de com es gestiona el multilingüisme, perquè sabem el valor que té una llengua per a la comunitat que la parla. Si no ho aconseguim, el projecte haurà fracassat. El pensament més radical sempre s'ha caracteritzat per formulacions maximalistes, taxatives; anys enrere, des de Catalunya es defensava el monolingüisme, allò del català “única llengua” a Catalunya, allò de “poder viure exclusivament en català”. El país que volem tenir la llibertat de construir no és ja aquell. Ara el repte és defugir el simplisme i saber gestionar la complexitat. Volem un país que sàpiga, naturalment, quina és la seva llengua, la catalana, mil·lenària, i que la defensi i la promogui a ultrança com a patrimoni de la humanitat i, alhora, un país que situï en un lloc digne i just les grans llengües d'identificació dels catalans (el castellà, és clar, en primer lloc, i l'àrab, el xinès i altres llengües de la nova immigració). Un país que valori i ensenyi les llengües germanes, les romàniques, que sigui competent en anglès i que ensenyi a apreciar i a valorar totes les parles. Esperem amb candeletes el moment de dotar-nos d'un model de gestió de la diversitat de llengües i de sostenibilitat lingüística que sigui un exemple per a tot el món. És per això que volem la llibertat, per exercir-la.

[815] La universitat multilingüe (i 3)

M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).

[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.

[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[777] Educació plurilingüe

Dijous participaré al congrés TRICLIL de la UAB amb una comunicació fruit d’un intens treball col·laboratiu amb una quinzena de persones sobre ús de la llengua catalana en la docència i foment del plurilingüisme. Tots els textos institucionals que ens parlen de llengües i universitats (des dels estatuts fins als plans de llengües) fan servir expressions contundents per referir-se a l’horitzó lingüístic desitjable a les universitats: el suport inequívoc a la llengua catalana, el foment del multilingüisme, la consolidació de l’anglès. Els grans discursos, amb tot, topen amb la realitat de les pràctiques diàries del professorat, pràctiques que no són senzilles de dur a terme i que requereixen una autèntica revolució en les maneres d’ensenyar i aprendre si és que es vol dur a les aules una veritable educació plurilingüe, que és l’única via que permet concretar de manera eficient tots els principis grandiloqüents que, altrament, poden acabar sent paper mullat. El nou docent universitari, doncs, que educa d’una manera integral, amb l’horitzó de fer competents els estudiants molt més enllà de la seva disciplina acadèmica, té alguna responsabilitat en l’educació plurilingüe dels seus alumnes. Com contribuir a aquesta formació? Explicarem, dijous, les estratègies que ens poden aproximar a fer-ho. En parlarem, naturalment, en aquest espai.  

[173] Gestió del multilingüisme

Aquesta setmana anirem a Castelló per participar a la International Conference on Multilingualism: Cross-cultural communication & language acquisition (ICOM), que té lloc a la Universitat Jaume I (consulteu-ne el programa). El Servei de Llengües hi té una participació per mitjà de la seva vicedirectora, Marta Estella, que hi explicarà el Pla de llengües de la UAB, aprovat el juliol d'aquest any (vegeu l'entrada dedicada al Pla de llengües en aquest bloc), i jo mateix hi explicaré un cas de promoció del multilingüisme al context acadèmic universitari, una experiència concreta de gestió del multilingüisme. Són, segons com es miri, dues intervencions complementàries. L'una s'enfoca a explicar un document definitori, absolutament fonamental, que configura l'horitzó lingüístic i sociolingüístic dels pròxims any a la UAB, un document que és una activitat de pura planificació lingüística i que hem de considerar imprescindible per encarar el futur d'una universitat multilingüe com la UAB. La concreció del Pla de llengües, però, s'ha de nodrir de pràctiques reals, de tempteigs, de provatures a peu d'aula, de casos reeixits i de casos fallits que ajudin a fer veure les possibilitats reals d'anar cap a l'horitzó a què s'apunta. Un exemple: el Pla de llengües estableix en dues actuacions que s'han de donar criteris i orientacions als docents de la UAB per a la gestió del multilingüisme a l'aula i, també, que aquests mateixos docents han de fomentar la competència plurilingüe de l'alumnat. Però... com? Són termes, els acabats de citar, sobre els quals cal recerca i, sobretot, experimentació. D'aquí sorgeix l'altra participació a Castelló: m'ha semblat interessant explicar una experiència concreta i senzilla que vaig aplicar fa uns mesos a Bilbao i que ens pot ajudar en la definició d'aquesta gestió del multilingüisme a l'aula: hi vaig fer una conferència en català (en un català deliberadament intercomprensible) en el marc d'unes jornades professionals i davant un públic euskaldun. Una conferència amb suports complementaris escrits en euskera. La comprensió de l'acte va ser bona o molt bona (a les enquestes els participants declaraven, satisfets, no saber català... però haver entès la conferència!) i la pràctica va ser valorada pels assistents com una bona experiència d'enriquiment de la seva competència pluricultural i plurilingüe. Alguns col·legues meus eren escèptics respecte a l'experiment... però va funcionar. Catalans i bascos no van necessitar usar una lingua franca per entendre's. El camp per córrer en el terreny de la gestió del multilingüisme és enorme. Necessitem, doncs, la planificació lingüística i, alhora, l'experimentació de pràctiques concretes. I la formació dels agents implicats, també, quan les pràctiques hagin estat avaluades i puguem parlar de bones pràctiques. Tot un programa.

[165] Facilitar les llengües

Pensar que hi ha llengües més fàcils o més difícils és un prejudici lingüístic. La facilitat o la dificultat de les llengües depèn de l'angle d'observació. Quan l'angle d'observació és molt distant, o la llengua poc coneguda o minoritària, és habitual que s'estigmatitzin injustament les llengües com a difícils (és el cas, per exemple, de llengües com el navaho o l'inuktikut a causa de la seva morfologia verbal, aparentment complexa als ulls de la majoria de parlants que no hi estan familiaritzats). Deixant a banda el prejudici de la dificultat de les llengües, vull constatar que cada vegada és més habitual la reflexió sobre la necessitat de poder disposar d'una varietat fàcil, d'una llengua fàcil que possibiliti una comprensió no problemàtica del nostre discurs a uns determinats receptors. Sense anar més lluny, a la universitat treballem en cursos que es basen en la intercomprensió lingüística, que exploten al màxim les semblances entre llengües. Tenir la capacitat de fer servir, en activitats de producció verbal, el lèxic panromànic mentre parlem, per exemple, usant estratègies d'evitació del vocabulari més particular de la llengua, pot fer més fàcil el nostre català davant persones que saben altres llengües romàniques. La capacitat de simplificar la nostra parla fins a convertir-la en més fàcil al nostre interlocutor (del qual hem de tenir, és clar, una mínima informació lingüística) és una destresa indicada ara que ja no es preconitza l'aspiració a la near native competence en l'aprenentatge de llengües; una destresa que no tan sols hauria d'estar a l'abast dels equilibris lingüístics que saben fer els filòlegs o els traductors. Molt sovint es fa servir sense gaire sentit el terme gestió del multilingüisme, o gestió del multilingüisme a l'aula (així se'n parla en alguns plans de llengües universitaris). Un ingredient d'aquesta gestió és la voluntat de comprendre les llengües intercomprensibles (i tantes com es pugui) dels membres de l'aula. Un altre és la voluntat de fer-se comprensible, l'exercici interactiu-mediador de la destresa de fer la llengua fàcil (que no vol dir pobra, ni sense caràcter) en determinats contextos i davant determinats interlocutors. Un exercici, evidentment, de consciència i sensibilitat lingüístiques rere el qual hi ha un principi de democràcia i respecte. Al Servei de Llengües de la UAB ja tenim algunes experiències en formació i aplicació d'aquesta destresa.