VISITES


24.9.10

[542] Oral formal i elements díctics

Com és ben sabut, a la llengua hi ha uns elements (pronoms, possessius, demostratius, verbs, adverbis, etc.) que tenen la particularitat de no apuntar cap a uns referents estables, sinó que presenten una referència per omplir, per actualitzar, per negociar entre les persones que prenen part en l'acte de comunicació. Són els díctics. Escoltem aquest acudit:













La diversa actualització de l'aquí (el pulmó / un lloc determinat de la sala de visita del metge) entre els dos interlocutors genera l'efecte d'humor. Els díctics apunten cap al context de l'enunciació (i el defineixen) i hi completen el sentit, un sentit que és, com dèiem, relatiu. A les interaccions orals col·loquials, els qui parlen estableixen el territori del que és a primer pla i del que releguen a altres plans allunyats. Estableixen l'espai dins el qual alguns elements de la comunicació són rellevants, formen part del context immediat, i altres, no. Estableixen l'espai de la dixi. Els elements díctics poden ser de diverses menes: personals (indiquen les persones presents al discurs amb pronoms personals, possessius, morfemes verbals: jo, meu, diem...), espacials (aquí, allà, lluny, darrere, a la dreta, aquest, apropar-se, anar, venir...), temporals (ara, en aquest moment, ahir, demà, dilluns, d'aquí a un mes...). La llengua oral formal ocupa, pel que fa a la dixi, com en tants altres fenòmens, una posició intermèdia: en presenta menys manifestacions que l'oral col·loquial, però més que l'escrit formal. Hi ha un tipus especial de dixi, d'altra banda, que és la dixi discursiva, ben comuna als textos escrits formals, que també és present a l'oral formal. L'espai (relatiu, per omplir) cap al qual apunten els díctics és en la dixi discursiva el del discurs mateix (per començar, a partir d'aquest moment, com hem dit fa una estona...). Vet aquí un exemple d'oral formal amb formes (ben legítimes) de dixi discursiva:











[541] Estil nominal i estil verbal en la llengua oral

Sovint a l'hora de caracteritzar un text escrit o oral parlem de l'estil nominal i de l'estil verbal. L'estil nominal és aquell en què la prosa s'articula amb una forta presència de sintagmes nominals (noms, complements del nom, nominalitzacions...) i l'estil verbal aquell en què hi ha un predomini dels sintagmes verbals (verbs, complements del verb...). És ben sabut que la llengua oral informal, que és una llengua àgil, directa, d'anar per feina, és el territori per excel·lència de l'estil verbal. En una conversa no diríem, en general, a una altra persona "S'ha produït en mi la pèrdua de la confiança, el respecte i l'afecte cap a tu", sinó més aviat "T'he perdut la confiança, el respecte i l'afecte". A la llengua escrita formal, d'altra banda, sol haver-hi molts sintagmes nominals (noms i tots els elements que arrosseguen) i sol predominar-hi, doncs, l'estil nominal, tot i que els manuals de redacció insisteixen que les estructures verbals sovint permeten millorar la prosa. Què passa, amb tot, en l'oral formal, aquesta modalitat intermèdia entre l'oral col·loquial i l'escrit formal? Quan planifiquem una intervenció oral formal (una comunicació, una conferència, la presentació d'un pòster) hem de ser conscients que ens hem d'allunyar lleugerament de l'oral col·loquial i d'apropar relativament a l'escrit formal. Pel que fa a la qüestió de l'estil, doncs, no hauríem de fer servir un estil verbal com el que trobaríem en una explicació informal com la següent:













Hauríem de fer tendir el nostre discurs, en la pràctica de l'oral formal, cap a l'estil nominal. El text següent és la reelaboració de l'anterior, amb un clar decantament cap a l'estil nominal.













[540] Subordinació oral

La lingüística ha començat a fer cas de la llengua oral ben tard. Pràcticament fins a l'estructuralisme (Saussure, Bloomfield), al segle XX, la llengua escrita era l'objecte de prestigi i també l'objecte d'anàlisi a què es donava una clara prioritat. No és estrany que els prejudicis sobre l'oral siguin molt estesos. Una de les idees errònies és que la llengua oral depèn de l'escrita, que hi està supeditada, i que és una varietat simple, pobra, desestructurada, farcida d'errors que s'allunyen de la gramàtica (no és pas casual que la paraula gramàtica, en la lògica del prejudici que dóna superioritat a la llengua escrita, vingui del grec gramma, lletra). Diversos lingüistes han demostrat, amb tot, que el tòpic de la simplicitat de la llengua oral no és cert. Que cal parlar més aviat de dues formes de complexitat, que es manifesten en l'oral i l'escrit (Josep M. Castellà és un dels autors que ha defensat amb sòlids arguments aquest punt de vista en l'àmbit català). La classificació dels discursos en orals i escrits, d'altra banda, s'ha d'eixamplar atenent diverses altres dimensions en l'anàlisi dels discursos que ens aporten altres classificacions dels textos on el tret escrit/oral no és pas el més rellevant. Vull dedicar l'apunt d'avui a mostrar amb un parell d'enregistraments d'exemple que la llengua oral formal no conté pas menys subordinació oracional que la llengua escrita (se sol considerar, erròniament, que l'oral subordina menys que l'escrit). Escolteu si us ve de gust aquest breu fragment d'una exposició oral formal en una classe, amb força subordinacions:













I escolteu també la conversió del text anterior a un text escrit formal que és llegit literalment. Es tracta d'un cas extrem, perquè no hi apareixen pas subordinacions.













Més enllà dels exemples, doncs, i d'acord amb els estudis rigorosos sobre la qüestió, podem afirmar que la llengua oral formal subordina (i tant!), encara més que la llengua escrita dels textos formals expositius.