[592] Esmorteir el discurs

Conèixer bé el lèxic, les estructures gramaticals o adequar-se al registre i a la formalitat oportuns a cada situació comunicativa no és suficient per tenir èxit en els nostres actes de parla quotidians. És possible que amb un bon coneixement del codi puguem, a més de llegir i comprendre discursos orals, transmetre i intercanviar informació amb els nostres interlocutors, però no és segur que aconseguim el nostre objectiu comunicatiu. I, al cap i a la fi, aquesta és una de les metes fonamentals quan ens comuniquem. Hem d'intentar que la interacció amb els altres sigui satisfactòria, és a dir, que la relació entre nosaltres i el nostre receptor o la nostra audiència reuneixi unes condicions òptimes perquè el nostre missatge aconsegueixi el seu fi: informar, convèncer, prohibir, suggerir, avisar, etc. Són múltiples els aspectes que s'han de cuidar des d'aquest punt de vista. Ens centrarem avui en un, les estratègies per esmorteir el discurs. De vegades és oportú dir una mica menys del que voldríem dir, perquè les nostres paraules, precisament, facin el seu efecte completament. Ho podem aconseguir frenant les nostres frases amb elements quantificadors minimitzadors, fent alguna volta discursiva o fent servir eufemismes (vegeu l'entrada que hi he dedicat a Aprendre llengües), o evitant utilitzar el llenguatge negatiu. Si volem que les nostres ordres o peticions a altres persones tinguin una resposta adequada, és convenient també amortir-les incloent de vegades la petició de disculpes, plantejant a la nostra formulació la hipotètica situació de no acceptació de l'ordre, utilitzant verbs i adverbis modals, etc. Altres vegades ens pot convenir esmorteir les nostres afirmacions o conviccions per no aclaparar el nostre interlocutor o la nostra audiència o no imposar-li el nostre punt de vista amb una força excessiva, fet que podria deteriorar la imatge de qui ens escolta o generar-li incomoditat: l'ús controlat d'expressions de dubte i de probabilitat pot ser oportú en aquest cas (amb determinats verbs i adverbis, per exemple), o fer servir fórmules que redueixin la nostra responsabilitat única en l'afirmació, situant-la, per exemple, en un context d'pinió més ampli o compartit amb altres persones. També les fórmules que accentuen la idea de la nostra sinceritat en la comunicació poden fer més fàcil d'acceptar la nostra opinió convençuda als nostres interlocutors, encara que cal controlar l'abús de les formes de l'expressió de la sinceritat i de la franquesa al nostre discurs, ja que la seva proliferació, a manera pràcticament de tics lingüístics, els resta tota l'efectivitat. Esmorteir les nostres paraules, doncs, amb determinats recursos lingüístics, és una estratègia necessària al nostre discurs. La comunicació eficaç passa per saber desplegar adequadamente recursos como els que he indicat. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]

[591] Preservar la imatge

La gestió de la imatge en la comunicació, de la nostra i de l'aliena, és un aspecte fonamental per a l'èxit en els nostres actes de parla. No parlo de voler sortir a la foto, o de voler-hi sortir bé, sinó de tenir els recursos per gestionar la necessària preservació de la nostra imatge com a emissors i de la imatge dels nostre receptors o de les persones que esmentem en el nostre discurs. Tothom vol que la seva imatge quedi lliure de qualsevol possible erosió. Aquesta gestió no és pas fàcil, perquè les situacions que potencialment amenacen la imatge són pertot arreu i no sempre és senzill desimboldre-s'hi: en tot moment opinem sobre els altres o les seves obres, donem ordres, aconsellem, etc. Si allò que perseguim és danyar la imatge dels altres, ferir, desacreditar, rebaixar, desqualificar, insultar, és probable que aconseguim sense dificultat el nostre objectiu. Lamentablement els mitjans ens ofereixen programes que duen a escena persones que no tenen altre objectiu que saltar-se al coll i provar de destruir-se públicament. Tot i que aquí també es poden aplicar estratègies linguístiques, en general l'acarnissament verbal contra algú altre sol fluir prou bé. Si veritablement volem preservar la imatge i, sobretot, no danyar l'aliena, solem disposar de tres recursos molt emprats en la comunicació oral: 1) esmorteir el que diem, atenuar-ho, en una línia d'actuació proactiva; 2) esmenar el que diem amb estratègies de reparació o compensació; 3) fer servir elements intensificadors de la nostra adhesió, suport, acord amb el nostre interlocutor. Imaginem que volem dir-li a algú que treballa per nosaltres que s'ha de posar a fer feina immediatament (acte que podem considerar sens dubte potencialment amenaçador). Podem optar per esmorteir o atenuar el missatge: “Sempre et costa una miqueta arrencar, oi?”. O podem optar per una reparació que incorpora, en aquest cas, elements intensificadors: “Realment et costa posar-te a treballar, encara que quan t'hi poses s'ha de reconèixer que ho fas molt bé”. Si el que volguéssim fos destruir la imatge de l'altre ens podria ajudar un vídeo com el següent:

[589] Contra l'estil comunicatiu de Mourinho

L'estil comunicatiu de J. Mourinho, entrenador del R. Madrid, és una escola constant de descortesia que no podem desaprofitar a les nostres aules. Qualsevol intervenció seva es pot comentar des del punt de vista de la preservació de la imatge i de les normes de cortesia que estudia la pragmàtica. El vídeo que insereixo al peu d'aquestes línies, per exemple, no té rebuig. Exemplifica, entre altres aspectes: 1) la falta de respecte cap als límits d'un acte de comunicació compartit, una conferència de premsa amb els periodistes: Mourinho tanca l'acte quan ell vol, aixecant-se i marxant (vulneració de la cortesia normativa, protocol·lària); 2) el deteriorament constant de la imatge dels interlocutors, els periodistes que l'atenen fent la seva feina, dient-los que no actuen adequadament, no responent la pregunta que plantegen i indicant-los què és el que haurien d'haver preguntat; 3) el deteriorament de la imatge d'un jugador del seu equip, Pedro Leon; tot i que utilitza una fórmula de cortesia (estratègia d'intensificació) indicant que “es un óptimo jugador”, atenua de seguida l'afirmació recordant que ve d'un equip petit i utilitza comparacions amb grans jugadors (Maradona, Zidane, Di Stefano) que provoquen la hilaritat dels periodistes; 4) ús d'un to amenaçant i provocador i d'enfrontament (“vosotros no quereis saber quien son los diez más”; “vosotros no estais interesados en saber”); 5) ús de mirades, gestos (amb la mà damunt la taula o empenyent la cadira al final) i efectes paralingüístics (so de desafecció, per exemple) descortesos i d'un timbre crispat (agut); 6) ús de la ironia (“perfecto, perfecto”) i la paròdia (trucada telefònica); 7) immodèstia en la manera de parlar de si mateix no esmorteint en absolut la capacitat decisòria sobre el fet que Pedro Leon jugui (“si trabaja como me gusta a mi, más fácil que juegue”); 8) afirmacions impositives (“yo no tengo por que...” “tengo que”). Portarem Mourinho a l'aula, sens dubte, per parlar de la imatge i la cortesia lingüística en els actes comunicatius.

[478] Corrupció a les aules de llengua

Fins ara els que ens dediquem a la llengua a la universitat intentàvem explicar als alumnes tot allò que han de tenir en compte per redactar bons productes verbals. Insistíem en tota mena d'aspectes: control de la cohesió, control de l'adequació, control de la correcció gramatical, control de les convencions de llengua general i de les convencions específiques de cada especialitat, control de les característiques formals dels gèneres discursius, domini dels criteris bàsics de presentació dels textos, citació adequada de les fonts bibliogràfiques... Sempre havíem entès que si els alumnes no s'ajustaven a aquests o altres aspectes que permeten produir i lliurar un text acceptable era perquè no en sabien prou, perquè es despistaven, o perquè no donaven prou importància a aspectes formals o convencionals que sí que en tenen en la comunicació acadèmica universitària. M'acaba d'arribar informació d'una aplicació, amb tot, l'ús de la qual canvia les coses: representa l'arribada de la corrupció a les aules. Fins ara la corrupció es reduïa a pràctiques innocents com comprar i vendre algun apunt, o fabricar-se una xuleta o pràcticar el bricolatge de retallar i enganxar informacions esparses trobades a la xarxa. Fets sense cap mena d'importància. Em preocupa, en canvi, la possible expansió de l'eina Document corrupter, l'objectiu de la qual, ben senzill, és la destrucció dels documents, la corrupció del fitxer que enviem a l'aplicació. Sembla que l'eina, d'altra banda, no és gens barroera i presenta dues modalitats: corrupció total i corrupció parcial. ¿Amb quin objectiu enviar el nostre treball, la nostra ressenya, el nostre article a Document corrupter abans de fer-lo arribar als companys o al professor? Sembla que una de les utilitats principals és guanyar temps, fer que el nostre receptor cregui que és ell que no pot obrir el document. L'estudiant (que, ai las, no ha fet el treball dins el termini fixat) pot guanyar, així, unes hores precioses per fer i enviar finalment el seu text. El procediment, ben mirat, no és tan estrany: la comunicació humana és plena d'estratagemes per guanyar temps. ¿Quantes persones no pensen la resposta a la pregunta complexa o capciosa que els han plantejat mentre formulen llargs circumloquis que els permeten ordenar les idees i, finalment, respondre bé? Em ve a la memòria, en la mateixa línia, un personatge d'una obra d'Honoré de Balzac que, fent veure que sordejava, es feia repetir les preguntes i tenia més temps, així, per respondre-les oportunament. Document corrupter, amics, per si voleu corrompre documents totalment (com si no costés Déu i ajut crear-ne!) o... si sou gent més íntegra, només parcialment.