[897] Geografia de la catalanofòbia

La catalanofòbia cada cop serà més fàcil de radiografiar si sabem llegir i escriure d'acord amb les noves competències digitals. No fa gaires dies podíem veure a la xarxa uns mapes que ens mostraven les zones més calentes pel que fa a determinats odis als EUA com el racisme o l'homofòbia a partir de la interpretació d'interaccions a les xarxes socials. Llegir i interpretar la llengua d'aquestes xarxes ens ajuda a tenir informació sobre tota mena de fenòmens, per si mai cal posar sobre la taula el que el discurs mistificador dels polítics sobre certes qüestions (la inexistent catalanofòbia, per exemple) amaga i tergiversa. Perquè el poble, quan piula, no necessita anar amb els embuts dels polítics que encenen els focs i després no saben res de cap piromania. Acabo d'introduir a l'aplicació Geomeme, en l'àmbit de la península ibèrica, una cerca de les aparicions a Twitter de dos termes denigrants habitualment aplicats als catalans, separatista i catalufo. L'eina aporta informació tan sols dels comptes de Twitter geolocalitzats (que són pocs, és cert) però tot i així apunta informació interessant: podem anar veient d'on vénen les piulades que contenen els termes seleccionats, fer-nos idea de l'agressivitat del llenguatge emprat i podem veure, també, quin dels dos termes triats (que podrien ser antagònics: amor / odi) pesa més. Al moment de tancar aquest apunt separatista passa davant de catalufo.

[826] Sensibilitat lingüística

Aquest cap de setmana a Cerdanyola del Vallès ha tingut lloc el VIII Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil organitzat per l'entitat Bambalina amb el suport de la Fundació Xarxa i l'Ajuntament de Cerdanyola. En aquesta ocasió el Festival ha estat un bon exemple de sensibilitat lingüística al qual vull dedicar aquest apunt. Diverses companyies de fora del país han traduït al català els textos de les obres que representaven i han fet un veritable esforç per aconseguir-ho, amb uns resultats d'una gran dignitat. Un cas és el de la companyia Bao, d'actors francesos, que en poc temps s'ha preparat per poder interpretar en català els espectacles la Blancaneu descongelada i El comte Pilou-Pilou. Un altre cas és el de la companyia de titelles andalusa Arena en los bolsillos, dirigida per R. Díaz, amb l'espectacle Fora és un lloc. Si avui feien l'espectacle en català, s'ha de dir que l'interpreten en èuscar quan actuen al País Basc. I encara un altre grup, el dels alemanys del Theatherhaus Ensemble han representat la seva obra de teatre musical Anziehsachen en una combinació de català i alemany. Acostumats a menyspreus externs cap a la llengua, impressionen actituds sensibles com les d'aquests grups. Enhorabona al FIT per aquesta lliçó.

[779] Si tens collons...

Avui els responsables de l’educació lingüística dels infants de l’Espanya profunda aniran a les aules amb input fresc i viu. Avui els mestres i les mestres explicaran que el català és una llengua propera al castellà. Diran que és una llàstima que el sistema educatiu espanyol no sigui com l’escandinau, en què les tres llengües altament emparentades (suec, danès i noruec) s’ensenyen a les escoles des de fa més d’un segle a fi de facilitar la intercomprensió entre els ciutadans dels diversos països. I aprofitaran l’input fresc que ens ha regalat el president de la comunitat autònoma extremenya, que ha parlat en català en una frase adreçada a l’alcalde de Barcelona ("Si tens collons...."). És igual que tot un president hagi parlat públicament com si es trobés en un carreró fosc entre macarres ("Si tens collons..."). És igual que la pronúncia no hagi estat bona ("Si teng cojong...", gairebé idèntica a "Si trenco jonc"). Les llengües no s’aprenen sense input i el català no té cap mena de presència pública a l’Estat. Els mestres i les mestres, sens dubte, sabran aprofitar les tres paraules (i els punts suspensius). Aquest input servirà avui a les aules ibèriques per explicar les estructures sintàctiques panromàniques; servirà per explicar que el verb tenir, que ens ve del llatí, és una de les paraules que constitueix el lèxic panromànic (castellà, tener; francès, tenir; italià, tenere; portuguès, ter; romanès, a tine). Servirà per explicar que les elles de moltes paraules catalanes solen correspondre a altres sons i grafies en les llengües romàniques, fruit d’evolucions particulars (collons, cojones, coglioni, colhões...). L’educació plurilingüe i la intercomprensió poden fer avui un salt de gegant. L’altra educació, però, la més bàsica, i l'altra comprensió, també la més bàsica, retornen a l'època de les cavernes.

[772] Gestació d'un recurs d'acollida

Aquests dies hem endegat una experiència apassionant en el context del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing que ens ha de permetre per mitjà d'un espai col·laboratiu del web social elaborar unes orientacions de suport al professorat d'una disciplina no lingüística que es troba amb nouvinguts a l'aula i determina fer servir de manera prioritària el català, però amb l'opció ferma de fomentar el plurilingüisme en la seva acció docent. El treball col·laboratiu va començar amb informació sobre algunes opcions de treball, amb la presentació del context d'aplicació del producte i amb l'establiment d'uns acords bàsics al grup, tres en concret. En primer lloc, calia determinar les regles del joc, unes bases mínimes per assegurar una col·laboració d'èxit. En segon lloc, calia decidir el format del producte final, un producte digital. I, en tercer lloc, calia decidir en quines condicions s'alliberaria el material a la xarxa, un cop produït, per a la seva posterior utilització en els paràmetres d'obertura d'Internet i d'acord amb la filosofia de la xarxa, que creu en la vertebració d'una autèntica cultura popular i compartida. Pel que fa a aquesta tercera decisió, vam optar per una llicència Creative Commons que 1) obligarà a reconèixer els autors (tot el grup); 2) no permetrà l'ús comercial del producte i 3) permetrà crear obres derivades de l'original, però perpetuant les decisions preses pels autors en la llicència originària. Aquesta ha estat la nostra opció de copyleft. Una altra de les opcions preses va ser no obrir l'espai col·laboratiu a tothom en aquest moment de treball, sinó restringir-lo al grup de creadors. Aprendre llengües es farà ressò del recurs, evidentment, quan estigui elaborat. Mirarem de deixar-hi una porta oberta, aleshores, que pugui recollir aportacions futures més enllà del grup creador. No cal dir que qualsevol comentari sobre la iniciativa o qualsevol recomanació (d'un recurs que calgui tenir en compte, per exemple) serà molt ben rebut en qualsevol moment. Esperem poder tenir formulades i a l'abast de tothom en pocs dies, doncs, unes orientacions al docent per fer servir la llengua pròpia i fomentar el plurilingüisme a l'aula.

[770] La voluntat de comunicar

Aquests dies he llegit La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües, recull de textos editats per Isidor Marí i Miquel Strubell (UOC, desembre de 2011). El volum conté textos de diversos autors (P. MacIntyre, Z. Dörnyei, R. C. Gardner, R. Clement, K. A. Noels, S. Baker, S. Conrod, J. C. McCroskey, V. P,. Richmond, L. A. Donovan, M. Bernaus, A. M. Masgoret, E. Reyes, A. Huguet, J. Janés, R. Valls, S. M. Chireac). El concepte clau del recull és la voluntat de comunicar (en una L2). N'anoto quatre ratlles. Desbancant l'èmfasi que s'ha posat aquests darrers temps en la competència lingüística comunicativa, la voluntat de comunicar és presentada com l'objectiu principal i decisiu de qualsevol programa d'ensenyament-aprenentatge d'una L2. Aquest objectiu es podria concretar en l'assoliment de "la comunicació real entre persones de llengües i orígens culturals diferents". Allò que l'aprenentatge de llengües ha d'aconseguir, doncs, més enllà de la simple precondició que representa la competència lingüística comunicativa, és "engendrar en els estudiants de llengua la voluntat de buscar arreu les oportunitats de comunicació i la voluntat de comunicar-s'hi realment". Vull destacar el text inicial del volum, que planteja un model molt interessant sobre la VdC i exposa les variables, factors o antecedents que n'afavoreixen o en condicionen l'existència. Al llarg dels diversos articles del volum aquests factors són àmpliament desgranats, ampliats i matisats: autoconfiança, autoestima, introversió, aprensió, alienació, divergència cultural, aptitud en la L2, ansietat, competència percebuda... Un dels temes clau de l'obra, relacionat intrínsecament amb la VdC, és el factor motivació, un concepte complex barreja de trets cognitius, afectius i conatius que és decisiu en l'aprenentatge d'una L2. Vull destacar, en aquest sentit, tota la segona part del recull (tres dels textos són de Dörnyei), amb escrits sobre actituds, disposicions i motivacions en l'aprenentatge de segones llengües, motivació integrativa (o capacitat de l'aprenent d'obertura envers l'adopció de característiques d'un altre grup cultural i lingüístic per mitjà d'un procés d'identificació) o la definició de les condicions de l'aula motivadora. La tercera part del volum aporta experiències concretes sobre actituds lingüístiques, motivació i ansietat en estudiants d'orígens culturals diversos o escolars nouvinguts i exposa un treball orientat a professorat sobre prejudicis i actituds lingüístiques de l'alumnat.

[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.

[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]

[762] Vaga de fam per la llengua

Amb ben poc ressò mediàtic, ja fa dues setmanes que un home, Jaume Bonet Moll, va iniciar una vaga de fam per la llengua catalana a les Illes (llegiu l'entrevista següent a Vilaweb). Cal parlar-ne i que se'n parli. Es tracta d'una decisió impel·lida i emparada per l'associació Jubilats per Mallorca. El gest dramàtic de Jaume Bonet serà vist (si és que mai s'arriba a veure), península endins, com una excentricitat d'un avi que no hi toca. El sofriment dels darrers parlants de qualsevol llengua indígena, en canvi, es trobi a la Patagònia o a Papua Nova Guinea (sempre ben lluny), solen emocionar molt els autoanomenats ciutadans del món i desvetllar-los sentiments de pena profunda per l'extinció d'ancestrals formes úniques de veure la realitat. Quin dels governants amb responsabilitats en la qüestió voldrà entendre que el català, la mil·lenària llengua de Llull, és un patrimoni a punt de ser deliberadament dilapidat? A més de la política de reducció del català a IB3 i de l'opció de l'alternança lingüística en els topònims, s'acaba d'aprovar la modificació de la llei de la funció pública, que preveu que el català deixi de ser un requisit per treballar a l'administració autonòmica i que passi a ser un mèrit. El document ha de seguir la via legislativa i preveu excepcions (els mestres, els assessors lingüístics: quin detall), però la gravetat és realment extrema. L'aprenentatge del català dels funcionaris, diuen, ja vindrà després, amb l'assistència a cursos o, qui sap, tal vegada amb la superació d'algunes bateries d'exercicis gramaticals de cert o fals en alguna plataforma virtual que permetrà obtenir la certificació necessària per continuar exercint la ignorància lingüística. L'acció de Jaume Bonet és extrema perquè la situació de la llengua a les Illes (que ens afecta a tots els catalanoparlants) ho és. N'és un reflex trist, valent i fidel.

[752] Intercomprensió, encara

Avui hem parlat d’intercomprensió romànica en una de les sessions formatives regulars amb professorat del Servei de Llengües. Hi havia professorat d’italià, de francès, d’espanyol i de català. Diversos d’aquests professors han rebut ja formació en altres ocasions i en altres contextos sobre aquesta metodologia i alguns, d’altra banda, són experts a aplicar a les aules des de fa deu anys aquesta metodologia. La intercomprensió es pot entendre de moltes maneres. En primer lloc, com una pràctica natural (com tancaven, altrament, els acords els comerciants a la Mediterrània a l’Edat Mitjana?). O relativament natural, perquè les interaccions multilingües (jo, la meva llengua; tu, la teva) són alhora un territori complex, camp adobat per als prejudicis (la bona educació, la cortesia). Potser per la dificultat que esdevingui una pràctica estesa a Catalunya, les campanyes institucionals de la Generalitat (des de la primera, la de la Norma, a començament dels vuitanta), no han parat de difondre la necessitat que es practiqui el consabut bilingüisme passiu. En segon lloc, és una actitud, una ideologia de base sostenibilista que atorga una possibilitat de supervivència a les llengües que no tenen un futur falaguer. En tercer lloc, és una metodologia d’ensenyament i aprenentatge de llengües. Una metodologia avalada pel Consell d’Europa que s’expressa nítidament a l'inevitable Marc europeu comú de referència per a les llengües (2001), que insisteix en la licitud d’ensenyar i aprendre llengües, si cal, amb l’objectiu d’aconseguir competències parcials i funcionals. I, en darrer terme, la intercomprensió és també una de les anomenades approches plurielles a l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, amb una profunda càrrega educativa que apunta cap a la construcció d’un nou ciutadà europeu plurilingüe. Un ciutadà que és un nou poliglot, un poliglot passiu, algú capaç de mediar entre cultures. A la sessió hem parlat de diversos projectes com per exemple Euromania (la incorporació del català ja està a punt) i Eurom5. Després de quinze anys de l’aparició del mètode Eurom4, sota la direcció de la lingüista C. B. Benveniste, cal celebrar ara l’eixida en llibre d’Eurom5, amb l’impuls de la Universitat de Barcelona, que incorpora el català al mètode de comprensió lectora de diverses llengües simultàniament. El web d’Eurom5 (amb interfície només en francès i en italià, però textos en totes les llengües), aproxima un mètode imprescindible a tota mena de docents i aprenents.

[751] El català i el mandinga

El president del Tribunal Suprem i també president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, va trobar un exemple inadequat, en unes declaracions sobre el zel a l’hora de buscar traductors fins i tot en el cas del mandinga, per justificar que es facin servir en el cas del català. Va dir que ell respectava llengües com el català i que en el seu jutjat havia hagut de contractar serveis de l’ONG Karibú, d’immigrants africans, perquè l’ajudessin en un cas en què necessitava un traductor de la llengua mandinga. Si les dues llengües són comparables, no ho és la situació que pateixen en l’àmbit de la justícia al nostre país, en què el català, la llengua pròpia, es troba en una situació poc més que residual. L’exemple, del qual Dívar ja s’ha disculpat, és inapropiat. Preocupa i molt que a l’univers mental del president del Tribunal Suprem el català i la llengua mandinga orbitin totes dues a la mateixa distància. Els catalans, d’altra banda, tenim un interès per totes les llengües de la immigració i aspirem que cap llengua no ens sigui una realitat extraterrestre. Poso un enllaç a l’estudi de Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras que compara les gramàtiques del soninké i el mandinga amb la del català.

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.

[743] Aprendre llengües amb Sagarra

Aquests dies es ret un homenatge merescut a Josep Maria de Sagarra, un dels escriptors més destacats del panorama literari català del segle XX. Fa pocs mesos va fer cinquanta anys de la seva mort. Rellegint la prosa periodística de Sagarra, els articles apareguts a la premsa de l'època com ara el setmanari Mirador, un s'adona a primer cop d'ull del sentit de la llengua de l'autor, de la sofisticació i la riquesa del seu llenguatge. M'atreviria a dir, amb una certa preocupació, que una part rellevant dels nostres estudiants de batxillerat o d'universitat les passarien magres per llegir un sol article de Sagarra de cap a peus sense un bon diccionari a mà. El model de llengua catalana que ha de ser ensenyat i avaluat avui dia és menys clar que mai, ara que la necessitat de garantir l'ús real de la llengua i l'existència d'una base demogràfica àmplia a l'idioma ha arrossegat molts professionals a girar l'esquena a la llengua dels seus pares, sovint la de Sagarra, i a la llengua que molts parlants del català sobretot no barcelonins fan servir a diari com la cosa més natural del món, sense cap vivència especial de genuïnitat lingüística. Perquè hi ha parlants de la nostra llengua no necessàriament lletrats que entenen Sagarra sense esforç, per dir-ho clar, i que s'han d'esforçar, en canvi, per comprendre i concebre una llengua radicalment empobrida. No els podem oblidar quan determinem el model de llengua de l'aprenentatge i de l'avaluació. Davant els dubtes sobre el model de llengua necessitem, com a mínim, una actitud decidida en mestres i alumnes que passi per fomentar el creixement lingüístic com a actitud vital. La mateixa actitud que Sagarra, enamoriscat de la llengua, expressava per exemple a l'article de 1923 publicat a Cafè, copa i puro i titulat "El nom dels peixos" quan defensava aferrissadament l'interès dels éssers humans per conèixer el nom de cada cosa: "Jo no m'explico pas una ànima sensible, sense aquesta mena de curiositat per conèixer el nom dels éssers grans i petits, immòbils o bellugadissos que ens acompanyen en el camí de la nostra vida" o, al mateix escrit: "Si estimeu la vostra terra, i teniu un esperit afinat i curiós, sentireu una necessitat de conèixer el nom de totes les coses que exalten i ornen el vostre paisatge." Si el model de llengua vacil·la, no pot fer-ho l'actitud d'enriquiment lingüístic permanent que ens fa aprendre llengües constantment aquí i allà i ens permet pouar-ne un munt, indubtablement, als textos de Sagarra.

[706] Diversitat en crisi

La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.

[642] Mantenir l'ús de la llengua

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, formada per professionals del món jurídic, ha llançat la campanya “No canviem de llengua” per respondre a la situació de dèficit flagrant en l'ús de la llengua catalana en aquest àmbit professional. Les dades que recorda l'Associació són contundents: només un 3 % de les demandes, un 17 % de les resolucions judicials i un 16 % de les sentències que es dicten actualment a Catalunya són en català. Més de mil persones, en aquest moment, han donat suport a la campanya a Facebook. Ja fa anys que el missatge al ciutadà i a altres agents socials de no canviar de llengua és una constant. Pràcticament totes les campanyes de la Generalitat han incidit en aquesta qüestió: “El català, cosa de tots” (1982), “Depèn de vostè” (1985-1986), “Tu ets mestre” (2003), “Dóna corda al català” (2005-2007) i, singularment, la darrera, “Encomana el català” (2009-2010), enfocada centralment al manteniment de l'ús de la llengua catalana. També aquests darrers temps hem vist iniciatives enfocades a aquest objectiu, com la campanya “Si us plau, parla'm en català” de la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Fundació Jaume Bofill, protagonitzada per nouvinguts. Vull recordar també la tasca de sensibilització dels TELP o la creació, entre altres, de materials específics per al manteniment de la llengua com l'opuscle de la Plataforma per la llengua Acull en català i ensenya'l. L'actual campanya de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia és tristament necessària i molt complexa, perquè el ciutadà, quan té relació amb la Justícia, tendeix a optar com en cap altra situació per patrons de conducta que convergeixen amb els que percep com a no problemàtics o no conflictius. I aquesta percepció, actualment, indica que allò normal i per defecte és encara fer servir el castellà. Les actituds dels ciutadans, doncs, han d'anar acompanyades d'altres que han de permetre el canvi de realitat i de percepció. Com recorda l'Associació “en aquesta tasca també hi estan implicats tots els poders públics (administracions públiques i també l’Administració de justícia), així com els operadors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, funcionaris de justícia, advocats, procuradors, graduats socials, metges forenses, entre d’altres)”.

[620] Persecució lingüística

Aprendre llengües se suma a la repulsa pel fet que TV3 ja no es pot veure des de fa unes hores al País Valencià. La fràgil comunitat lingüística catalanoparlant perd un dels seus elements fonamentals, un dels estendards de la seva existència. La repulsa es recull massivament a Twitter #sensesenyal. Diversos webs s'apaguen voluntàriament com a acte de protesta, entre els quals hi ha Vilaweb, que interromp el senyal durant 24 hores.

[608] Estigmatització lingüística

Aquests dies a l'Estat espanyol es practicarà el portuguès. El Sevilla, que prepara el partit de semifinals de la Copa del rei que ha de disputar contra el Madrid, ha elaborat una campanya amb vídeo inclòs (vegeu-lo al peu d'aquestes ratlles) que demostra una nul·la sensibilitat lingüística. La campanya, que té un marcat caràcter guerrer, adreça un missatge directament en portuguès a l'entrenador del Madrid, Jose Mourinho i a Cristiano Ronaldo: “Vamos deixar-te sem o titulo”. Em molesta sobiranament l'aparició del portuguès en aquest context, com em molestaria que fos en català si el rival del Sevilla fos el Barça. El portuguès hauria de ser molt més present a les nostres vides, naturalment, com a llengua germana i propera. No fa cap bé a la construcció d'una Europa multilingüe que, sense aquesta presència real de l'idioma al carrer o a les escoles, la llengua portuguesa aparegui aquí i ara provocativament per marcar una distància, per expressar una hostilitat, per accentuar un desencontre. Fer aparèixer el portuguès en aquest context és recordar-se de la diversitat lingüística per fer-ne una eina no pas d'enriquiment i d'estalvi de conflictes entre persones, sinó precisament una arma per generar-ne. Sempre m'ha preocupat l'associació acrítica de les llengües amb els conflictes. Sempre m'ha semblat escandalós que la major part de vegades que veiem l'àrab als nostres mitjans de comunicació sigui en situacions d'exaltació popular o de mort, o que gairebé sempre que veiem l'èuscar sigui a les pancartes que sostenen persones que es manifesten, les quals són presentades pels periodistes com si fossin poc menys que el diable. Necessitem exposició a les llengües (el portuguès, l'àrab, l'èuscar i les que convingui), tenir oportunitats d'aprendre-les sense que se'ns presentin, però, sota l'ombra de cap estigma.

[581] Portfolio europeu de les llengües (quines?)

Avui ha acabat a Còrdova una jornada organitzada per l'Organismo Autónomo Programas Educativos Europeos sobre l'e-PEL, el Portfolio europeu de les llengües en la seva versió electrònica, i el document EUROPASS. Ens hem referit reiteradament a aquestes eines estimulades pel Consell d'Europa a Aprendre llengües. Parlarem de la jornada. Anoto tan sols en aquest moment unes línies de reflexió de la recta final de l'esdeveniment. Aquest matí alguns ponents insistien en l'estímul del plurilingüisme que comporta el PEL. Des de l'òptica dels assistents catalans a la jornada, el Portfolio europeu de les llengües és una oportunitat única per fomentar la presència de la llengua catalana en la competència plurilingüe de la ciutadania de l'Estat. Una competència plena de desequilibris i de parcialitats en què hi ha de cabre naturalment una certa relació amb la llengua catalana. Una de les ponents del matí, amb tot, comentava el plurilingüisme del PEL fent referència a tres grups de llengües: la llengua castellana, les llengües estrangeres i les llengües ambientals (les llengües de la immigració, per dir-ho ras i curt). Si el plurilingüisme que estimula el PEL a l'Estat no fa lloc al gallec, al basc i al català d'una manera real i efectiva (a un cert coneixement del gallec, el basc i el català: potser tan sols a superar els prejudicis i la desafecció cap a aquestes llengües i a sentir-les com a menys alienes), l'eina té al territori de l'Estat una utilitat massa minvada. En parlàvem a la tarda al tren, tornant cap a casa, amb una companya de Saragossa acabada de conèixer, des d'òptiques ben diferents. Jo li exposava que és necessària una transformació profunda en l'educació lingüística dels ciutadans espanyols, els quals han d'haver positivat en el seu procés educatiu la relació amb les llengües de l'Estat. Això no requereix que els nens i les nenes andalusos hagin d'aprendre català, basc i gallec fins a un nivell proficient, és clar: però sí que requereix, per començar, que l'educació els garanteixi una exposició suficient a les llengües altres que la castellana i, alhora, la superació dels prejudicis que s'hi associen històricament a Espanya. La companya de seient es mostrava preocupada per la possibilitat d'obligar o imposar llengües a ciutadans que les senten llunyanes, mostrava la necessitat, per començar, que els centres educatius tinguessin uns veritables plans lingüístics i un funcionament harmònic pel que fa al tractament de les llengües, temia el conflicte si s'aplicava una política lingüística com la que jo li comentava. “Potser d'aquí a deu anys...”, m'ha dit. Mentre l'AVE recorria la diagonal de Còrdova a Saragossa, la conversa es prolongava, cordial malgrat la discrepància. La sola possibilitat del diàleg obert i enriquidor ja matisa positivament l'escepticisme.

[537] Desfer prejudicis lingüístics: un vídeo

A Aprendre llengües he parlat diverses vegades dels prejudicis lingüístics: de diversos d'aquests prejudicis, de textos que en parlen i els classifiquen (Tuson, Yagüello, Moreno Cabrera, etc.), de les actituds per vèncer-los i de la necessitat d'una educació lingüística basada en el foment del plurilingüisme. Una educació que és responsabilitat del sistema educatiu i també de les pràctiques quotidianes de tots nosaltres. En plena sintonia amb el que penso i el que sento sobre el plurilingüisme, vull recomanar avui el vídeo Desfent prejudicis lingüístics, una excel·lent iniciativa del Cercle de Lingüística Aplicada de la UdL i del Grup de Recerca en Ensenyament i Interaccions Plurilingües (GREIP) de la UAB. Es tracta d'una realització dirigida per Òscar Bermell, amb el suport de la xarxa LLERA (la idea és de L. Nussbaum, J. M. Cots i A. Tuson), que es troba allotjada al canal de vídeos UABTube de la UAB i que ben segur que farem treballar als nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que començarà la singladura aquesta tardor (hi tenim una assignatura sobre els prejudicis lingüístics). El vídeo mostra joves en acció utilitzant sense conflicte, gairebé diria feliçment, les llengües (català, castellà, aimara, àrab, xinès, italià, anglès...) en la vida quotidiana i, en concret, en el context de la preparació i la realització d'un treball de classe. Els joves tenen petites desavinences o viuen petites escenes d'incomprensió (els dos nois se separen després de comprar les pomes, l'afecció a les plantes de la noia xinesa no és gaire compresa per la seva amiga, que la considera cursi...), però mai no es tracta d'una incomprensió lingüística, malgrat l'ús de llengües aparentment caòtic i desregulat dels protagonistes que és, en realitat, un dolç embolic. Al contrari: l'exercici de la diversitat lingüística (tan natural com l'existència de la diversitat natural: Golden Delicious, Granny Smith, Starking Red...) sembla una fantàstica gimnàstica per a la flexibilitat mental i la tolerància. Desfent prejudicis lingüístics ens fa veure que es poden utilitzar diverses llengües a l'aula, que es poden aprendre diverses llengües simultàniament, que es poden parlar diverses llengües en una mateixa conversa, que no és de mala educació fer servir llengües davant gent que no les entén, que tothom pot aprendre llengües noves... No deixeu de veure aquest vídeo, amics i amigues.

[523] Estereotips nacionals

Tot preparant els Jocs Olímpics del 2012, al Regne Unit s'ha publicat una guia d'estereotips nacionals amb l'objectiu de poder dispensar una millor acollida a les persones que s'hi desplacin amb motiu de l'esdeveniment esportiu. Avui en parla El País. Haurem de mirar de consultar-ne el text per veure el tractament que es fa de la qüestió. Una qüestió envitricollada: estereotips per creure-se'ls i contribuir a estendre'ls, o per desmuntar-los? Estereotips per comprendre els altres o per prejutjar-los? Estereotips nacionals... de quines nacions? Les que tenen seleccions esportives nacionals? El contrapunt de la xarxa dóna una segona oportunitat a allò que no se sol o es vol veure o que no gaudeix del privilegi de l'oficialitat o la conveniència política . Faig una cerca ràpida a Google amb "catalans are very". Resultats, 753: "proud of being catalans", "quick to assert that they are different", "famous by their stinginess in Spain", "closely attached to aur land", "very nice people", "very private people", "very connected to the land and to cooperative social movements", "proud of their story", "lucky boys", "loyal, great friends", "passionate about their culture", etc. (podeu consultar la llista completa). Aplico el mateix criteri de cerca als bascos i els resultats són més elevats, 1.360. Amb "galicians are very", en canvi, el nombre de resultats és molt baix: només 41. La xarxa ens pot orientar, segurament, de mil i una maneres, sobre les percepcions nacionals alienes. I també sobre el grau de caràcter (de personalitat, d'entitat) que s'atorga a les nacionalitats des de fora. Els bascos són doblement percebuts que els catalans? La percepció diferenciada dels gallecs és molt inferior a la dels catalans?

[515] Llengua i estrès

Acabo de llegir el llibre de Ferran Suay i Gemma Sanginés Sortir de l'armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Angle Editorial, juny de 2010). Es tracta d'un text interessant, que té com a substrat un munt de feina realitzada pels Tallers per la llengua (centenars d'iniciatives, llegim al seu bloc) des de l'any 2005. L'obra té el mèrit de plantejar un enfocament nou a una qüestió vella, la de les actituds lingüístiques i, sobretot, les que es relacionen amb el manteniment de l'ús de la llengua catalana. Aquest nou enfocament es fa des de la psicologia, en concret des de la psicologia social. L'obra fa una reflexió sobre l'estrès, la incomoditat i el malestar que experimenten penosament els parlants de les llengües minorades, el català per exemple, que no poden viure amb normalitat l'ús de la seva llengua i es troben amb mil i una situacions de conflicte. L'obra, després d'un capítol introductori que fixa alguns conceptes de psicologia social, té l'encert d'oferir el seu discurs per mitjà de l'exposició de sis casos il·lustratius de situacions lingüístiques personals més o menys estereotipades, que presenten un munt de caires per a l'anàlisi. Per mitjà d'aquests exemples els autors defugen l'exposició directa de la seva doctrina. Són els casos d'una parlant romanesa al País Valencià, que ha optat per fer servir la llengua del país; d'en Bernat, un parlant de català compromès i cremat; de Miren, una parlant basca que ha après el català ben naturalment; d'en Tomeu, el parlant conscienciat però ple de prejudicis que fan de llast a la seva conducta; de la Neus, la parlant militant que voldria influir en les actituds circumdants; del Khadim, el parlant africà a Mallorca. El text presenta les situacions d'aquests sis personatges, que els autors asseuen al divan i proven d'ajudar amb unes reflexions per a l'autoajuda. Al final de l'obra, Suay i Sanginés presenten una "Guia breu per a millorar l'assertivitat lingüística" (p. 157-165). Recomano Sortir de l'armari lingüístic per l'originalitat de l'enfocament, que el fa un text possiblement únic. El discurs de Suay i Sanginés, amb tot, s'ha de complementar amb altres discursos també necessaris: no n'hi ha prou, en un segle XXI ja irreversiblement complex i multilingüe, de predicar la normalitat lingüística, la lleialtat lingüística, el fet de viure en català. Necessitem ciutadans centrats (que sàpiguen quina és la llengua que innegociablement ha de vertebrar la societat catalana) més que no monolingües recalcitrants en cap llengua; necessitem ciutadans que assumeixin que la normalitat és parlar la pròpia llengua arreu tant com saber gestionar el multilingüisme (amb eines, criteris, estratègies que evitin l'estrès). Perquè també gestionar el multilingüisme forma part de la normalitat lingüística. Necessitem ciutadans radicalment oberts a les llengües des de la seva llengua. Ciutadans el denominador comú dels quals sigui la curiositat lingüística, la consciència lingüística, el descentrament lingüístic, l'aprenentatge lingüístic permanent (l'increment personal de la competència plurilingüe), el suport a la diversitat i la sostenibilitat lingüístiques. No se m'escapen pas els perills de la defecció lingüística, naturalment, una greu amenaça per al català, però tampoc els perills de l'aplicació sistemàtica i cega dels principis per a una actuació monolingüe. El monolingüisme s'ha convertit ja en una excentricitat. Lleialtat lingüística i évéil aux langues han d'anar plegats, doncs. Malament anirem si no són tendències complementàries.