Deixo unes ratlles, a continuació, sobre Els secrets de parlar en públic (Vic: Eumo, febrer de 2016), de Mariona Casas, Josep Maria Castellà i Montserrat Vilà. He de dir, per començar, que l’obra té per a mi un interès màxim: m’ocupo d’una assignatura de llengua oral a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB per a la qual tot el que explica és rellevant i decisiu. El text és un tractat de gran utilitat per acompanyar el procés de consolidació de les habilitats de comunicació oral d’alumnes com ara els futurs mestres, persones que seran professionals de la paraula. Com indiquen els autors en el subtítol del text, l’obra es planteja precisament com una “guia pràctica per a professionals”. És així que els consells que hi donen als lectors són, al llarg de les tres primeres parts del text, recomanacions genèriques vàlides en la major part de situacions en què qualsevol persona, en la seva professió, ha de fer (o haurà de fer) ús públic de la paraula. En la quarta part de l’obra, els autors se centren en situacions comunicatives orals professionals concretes com la presentació d’informes, les situacions de debat i negociació, la conducció de reunions efectives, les entrevistes professionals, la intervenció per als mitjans de comunicació, o els discursos protocol·laris. Vull destacar l’interès d'aquests capítols dedicats a situacions comunicatives concretes i el bon teixit de l’obra, en aquesta part, respecte als capítols anteriors: els autors remeten des d’aquests capítols, quan cal i sense repeticions enutjoses, a aspectes generals que ja han tractat a les tres primeres parts de l’obra (aspectes, per exemple, com l’argumentació o la cortesia). Les primeres parts de l’obra, com deia més amunt, es refereixen a qüestions generals. Sense pretendre seguir fil per randa l’ordre en cinc parts dels tractats clàssics d’oratòria (l’ordre que comença amb 1) la inventio o cerca de les idees i evoluciona cap a 2) la dispositio o organització de les peces del discurs, 3) l’elocutio, 4) la memoria i 5) la pronunciatio o actio, l’hora de la veritat), els autors tracten totes aquestes parts significativament i no n’obliden cap detall important. Per la naturalesa de l’obra, Casas, Vilà i Castellà no poden referir-se a les qüestions exhaustivament, però sí apuntar-les significativament (quan parlen dels tipus d’arguments, per exemple, o de les fal·làcies, en donen una petita mostra que pot encuriosir el lector per cercar-ne més). Un dels aspectes més destacats de l’obra és, a parer meu, el to que hi adopten els autors. Els secrets de parlar en públic és una obra d’especialistes que s’expliquen amb passió indissimulada, amb vehemència i amb un grau de certesa elevat. Els consells imperatius omplen, certament, el text (els verbs en forma imperativa es compten a desenes en cada capítol), però les recomanacions no aclaparen el lector, sinó que se li imposen persuasivament i amb credibilitat. Els autors no limiten la llibertat de l’orador amb les seves receptes, sinó que conceben el discurs en públic com un esdeveniment flexible, que no es pot resoldre amb fórmules màgiques precuinades. Ensenyen que qui parla ha de prendre opcions estratègiques personals, que ha tenir en compte l’ethos, el pathos i el logos i que ha de ser fidel al seu estil comunicatiu. Castellà, Casas i Vilà se’ns adrecen ex abundantia cordis, amb la bóta ben plena, a punt de rebentar, d’acord amb la imatge de Carnegie que esdevé un motiu recurrent en el text. Tenir la bóta ben plena (els deures de la inventio fets, les idees clares) és, precisament, un dels punt de partida fonamentals per parlar en públic. Ho afirmava Cató: “Rem tene, verba sequentur” (‘domina la idea i les paraules fluiran’). Amb la bóta plena, doncs, cal aprendre l’art de saber obrir l’aixeta i deixar rajar convenientment el contingut. Sobre aquest art alliçona Els secrets de parlar en públic. A més del to de l’obra, vull destacar algunes decisions a parer meu encertades en la concepció i en la composició del text: el discurs és molt llegidor gràcies a recursos que interrompen regularment el fil de l’exposició, petites peces intercalades amb informació destacada. És remarcable, també, en l’estructura, la secció reflexiva (“Pensa-hi”) que apareix al final dels capítols, amb propostes que permeten aplicar a la realitat immediata dels lectors les qüestions exposades en les planes precedents. Es podria pensar que l'interessant recurs de l’anàlisi de textos d’una certa extensió, que es reserva a tres mostres de discursos protocol·laris, al darrer capítol de l'obra, es podria haver concretat al llarg del text amb altres exemples. L’anàlisi detallada de discursos hauria conduït l’obra, però, cap a un altre objectiu i un altre territori. Pensem que Els secrets de parlar en públic és una obra que flueix, que té l’essència en el consell ràpid i potent i a la qual no escaurien les marrades: quan els autors citen algunes autoritats, per exemple, no s’aturen a localitzar les citacions, ni hi ha una bibliografia final. Van a la idea i el ritme del text és en tot moment trepidant. Per acabar: ens trobem davant una obra imprescindible per parlar millor en el món professional, de la qual es pot treure un gran partit, sens dubte, a les aules de llengua universitàries. Un dels mèrits dels autors, que no es pot deixar de banda, és que han intervingut amb solvència en un àmbit saturat de publicacions. Unes publicacions que no sempre presenten la qualitat esperada i que acaben repetint sempre una mateixa sonsònia de consells elementals o, encara pitjor, que sovint prenen un insofrible aire d’autoajuda. Enhorabona, doncs, als autors, per haver trobat un nínxol d’originalitat i de valor en la seva obra.
