[150] Universitaris pel risc lingüístic

Dies enrere parlàvem de la seguretat lingüística, aquest principi que han d'aplicar les universitats i que es basa a garantir la transparència informativa de les llengües que es fan servir a les aules universitàries i a blindar els espais docents pel que fa a l'ús de llengües. No fa gaires dies parlàvem també de la festa major de la UAB on demanàvem als participants que s'exposessin a les llengües: en el doble sentit del verb exposar: el sentit de l'exposició a l'input lingüístic i el sentit del risc, de l'atreviment, de la gosadia. La gosadia de no molestar-se si no s'entén una altra llengua que parlen els nostres interlocutors; la gosadia de buscar els llocs (potser incòmodes) on hi ha les altres llengües i parar-hi l'orella amb l'expectativa de gaudir-ne (potser sense voler anar més enllà d'una experiència musical, per començar?); el risc de voler assistir a una conferència que es pronuncia en una llengua que es coneix a mitges... Més enllà dels recers, les proteccions i les campanes de vidre de les seguretats lingüístiques, necessitem universitaris (d'allà i d'aquí!) que sàpiguen descentrar-se i vulguin exposar-se veritablement a les llengües: que vagin a veure pel·lícules en versions originals; que llegeixin literatura en les llengües originals; que no tinguin por de navegar per una Internet plena de llengües; que quan vagin al caixer automàtic del seu centre a fer una operació rutinària (treure diners?) sàpiguen triar una opció lingüística no habitual (el gallec, l'euskara, el català, l'afrikaans, alguna varietat del sesotho o el xitsonga); que tinguin el coratge d'instal·lar-se algun programa informàtic en portuguès o en italià, afavorint un aprenentatge informal i segur d'aquestes llengües; que sàpiguen visitar el MNAC amb una audioguia en francès o llegir una carta d'un restaurant en una llengua desconeguda o només parcialment coneguda... Necessitem universitaris i universitàries protegits i segurs, però necessitem també autèntics aprenents de llengües i autèntics universitaris: persones capaces de prendre riscos, de propiciar el risc intel·lectual, d'afavorir una desinhibida exposició a les llengües. Sense l'actitud que duu a generar desequilibris cognitius només hi ha l'estèril seguretat de l'estancament, la inèrcia.

[136] Seguretat lingüística (i 2)

El concepte de seguretat lingüística ha fet fortuna a les universitats catalanes. En aquests moments la seguretat lingüística és fins i tot una condició del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya en el sistema d'atorgament de finançament variable a les universitats (altres indicadors lingüístics per al finançament són: el percentatge de docència en català, la formació en llengua catalana dels estudiants estrangers i mesures d'acollida, la formació en terceres llengües del PAS, el PDI i l'alumnat, el nombre d'assignatures en terceres llengües). La seguretat lingüística, amb tot, em planteja incògnites. És tan fàcil definir la llengua de la docència? No em refereixo ara a què passa quan hi ha diversos grups d'una assignatura i s'imparteixen en diverses llengües. Em refereixo al fet que en un moment com l'actual (EEES), en què la veu magistral del docent passa a un relatiu segon pla i l'estudiant és el veritable protagonista, la llengua de la docència és una realitat complexa. Segons el PAM, la llengua de la docència faria referència a la llengua d'impartició oral de l'assignatura més la dels enunciats dels exàmens i la dels materials bibliogràfics i de curs corresponents. ¿I la llengua de les activitats de grup, de les tutories, de les interaccions en la formació virtual? Aquesta llengua, decisiva en la construcció del coneixement a l'aula, no es pot preveure ni anunciar. Una altra qüestió: ¿quin lloc tindrien en aquest model excel·lents pràctiques de gestió del multilingüisme que consisteixen a fer servir una llengua oralment i, simultàniament, una altra de complementària per escrit (en les diapositives d'un programa de presentacions, per exemple)? On queden aquestes instructives fórmules mixtes, que sovint permeten combinar llengües de comunicació i llengües d'abast més reduït? M'agraden, en aquest sentit, els matisos que incorpora el Pla de llengües de la UAB. Aquest document marca com un objectiu específic “Informar l’alumnat de les llengües en què ha de poder expressar-se i de les llengües que ha d’entendre per a seguir cada assignatura." I indica: "De la mateixa manera, cal facilitar a l’alumnat la informació sobre quines són les llengües de docència de cada grup classe, d’acord amb una “escala de multilingüisme”: llengües dels materials de suport a l’estudi, llengües dels treballs que fan els alumnes, etc.” És en aquesta escala de multilingüisme que s'ha d'elaborar i difondre a la UAB que tal vegada es podran trobar alguns matisos a la qüestió. Un darrer comentari, encara: per què no es parla gens de la seguretat lingüística que ens pot aportar la tecnologia? Per què hem de responsabilitzar les persones (els professors, els departaments) d'aquesta seguretat? La seguretat de la comprensió, en la formació virtual (que també és un dels eixos de l'EEES), l'han de poder donar les eines de traducció dels campus virtuals: cadascú ha de poder expressar-se, en aquests entorns, en la llengua que vulgui i veure els altres, també, en la llengua que desitgi: en italià, en francès o en romanès, per posar exemples de tres llengües que no tenen unes expectatives gaire falagueres en unes univeritats que apunten cap a l'anglès i el trilingüisme.

[135] Seguretat lingüística (1)

La Universitat Pompeu Fabra, al seu Pla d'Acció pel Multilingüisme (PAM) es va decantar per fer servir un concepte i un terme, el de seguretat lingüística, que fins ara era més conegut en altres sentits (vegeu, per exemple, la recerca del Grup d'Estudis de l'Educació Bilingüe de la Universitat d'Alacant, amb J. M. Baldaquí i altres, o una de les publicacions d'aquest autor). Aquest terme implica l'obligatorietat de donar informació amb antelació als alumnes universitaris sobre la llengua de la docència, i s'entén com una mesura de transparència respecte a la situació lingüística a l'aula que ha de contribuir a minimitzar el conflicte lingüístic a la universitat. Per seguretat lingüística, la informació de la llengua de la docència és pública, vinculant i no es pot canviar al llarg del desenvolupament d'una classe. El PAM de la UPF considera la seguretat lingüística un concepte essencial en el seu model d'universitat multilingüe. Tal com s'afirma en aquest document, “...d’acord amb el principi de seguretat lingüística —tant del professor o professora que ha d’impartir una assignatura com de l’estudiant que ha de matricular-s’hi o prendre-hi part—, les activitats acadèmiques i els materials de curs, inclosos els enunciats dels exàmens, s’han d’impartir i distribuir durant tota la seva durada en la llengua que s’hagi indicat prèviament a l’inici d’aquestes, independentment de qualsevol circumstància —com ara un eventual canvi de professor o les eventuals mancances lingüístiques de qualsevol dels alumnes o destinataris—, i aquesta opció lingüística no es pot modificar sota cap concepte ni pot ser objecte de negociació entre els estudiants i el professor d’una assignatura —igual que no se’n pot negociar el temari, el calendari, la nota mínima per aprovar, la bibliografia o els exàmens, entre altres aspectes—, perquè això crearia inseguretat lingüística.” La seguretat lingüística, doncs, anteposa els criteris de planificació lingüística de la universitat a la llibertat de càtedra (pel que fa a l'ús de la llengua) del docent. I pressuposa una situació de mínims de coneixement actiu d'una de les tres llengües d'ús de la UPF (català, anglès o castellà) i passiu de les altres dues, per al qual la universitat ha de desplegar tot un pla de formació en llengües.

[130] Pla d'Acció pel Multilingüisme (UPF)

Els centres universitaris tenen des de fa un temps l'exigència d'elaborar un pla de llengües. La UAB es va dotar, fa tan sols uns mesos, d'una eina imprescindible i exemplar de planificació lingüística d'aquestes característiques, el Pla de llengües de la UAB: una aposta estratègica pel multilingüisme (juliol de 2008), de la qual vaig donar notícia en un apunt d'aquest bloc. Un any abans, la UPF havia enllestit el seu Pla d'Acció pel Multilingüisme (PAM). No ha de sorprendre que cada centre universitari opti per un instrument particular de planificació lingüística. Una de les conclusions, precisament, de la conferència d'Ian Tudor a la recent trobada d'Autoaprenentatge, Multilingüisme i EEES (València, 23 i 24 d'octubre) va ser fer veure que no hi ha receptes úniques a Europa per a la gestió del multilingüisme a la universitat, sinó un bon reguitzell de propostes segons els centres i els països, que es revelen més o menys efectives. El PAM de la UPF es desenvolupa en tres àmbits, l'institucional, l'acadèmic i l'administratiu, que es desglossen en cinc àrees: la normativa, la informativa, la formativa, la de suport i la de dinamització. A les bases del PAM hi ha 1) preservar i promoure el català com a llengua pròpia; 2) dotar l'anglès de l'estatus de “llengua de treball” (o d'ús corrent) a la universitat; 3) establir el principi de “seguretat lingüística” per a estudiants i professors (dedicarem una entrada a aquest interessant principi) i 4) implementar un protocol de gestió del multilingüisme a l'aula que conciliï els drets i els deures de professors, estudiants i estudiants d'intercanvi. A la pràctica, el PAM vol evitar tota mena de conflictes lingüístics, garantir la transparència informativa sobre l'ús de les llengües a les aules, promoure una autèntica trilingüització de la universitat (català, castellà i anglès) i derivar cap a l'esfera personal les mancances lingüístiques que impedeixin els estudiants entendre una de les tres llengües que el PAM determina que es poden usar sense traves a la universitat (“[...] en última instància tenir o assolir uns coneixements suficients o determinats de català, de castellà o d’anglès, i també d’altres llengües, és una responsabilitat personal de cadascú.”). En l'àmbit de l'acreditació de coneixements lingüístics, el PAM estableix que “cal oferir als membres de la comunitat universitària la possibilitat d’examinar-se i d’obtenir una sèrie de certificats acreditatius dels seus coneixements lingüístics”: els de la CIFOLC per al català i els DELE per a espanyol, per exemple.