[920] Llengua i cultura

En els més de cinc anys de vida d'aquest blog, interessat sobretot en el present i el futur de les llengües i el seu aprenentatge, he dedicat algun apunt a les paraules catalanes que es perden (llegiu l'apunt que feia referència als llibres de B. Pivot, per al francès, i P. Vidal o J. L. Carod-Rovira per al català). Aquests dies he llegit el Vocabulari del pagès de Miquel Pont, editat fa uns anys per Pòrtic (trobat fa una setmana en una parada de la Setmana del Llibre en Català), amb respecte, curiositat i interès. L'edició presenta una selecció alfabètica de termes que apareixen acompanyats d'imatges o de dibuixos il·lustratius. Bona part dels termes que s'hi recullen em resulten familiars, perquè una branca de la meva família té les arrels a la Cerdanya i el vocabulari de pagès sempre m'ha interessat per conèixer les formes de vida i, també, alguns secrets del funcionament de la llengua (llegiu, si voleu, l'apunt que vaig fer amb motiu d'una publicació sobre el parlar de Cerdanya). Si bé és natural que el vocabulari que va associat als objectes del passat vagi quedant desusat, també és cert que hi ha molt lèxic que podria perpetuar-se fàcilment amb el senzill i habitual recurs de la transposició de sentit a altres àmbits. No oblidem que moltes paraules del llatí nascudes en els camps de conreu ens arriben amb força amb sentits allunyats del sentit primigeni. És el cas de cultura, per exemple, o vers (que fa referència al canvi de solc en llaurar, a la girada: el mateix gir que fa el vers). Un mot com assaonat (de saó, paraula que expressa com queda un terreny després de ploure) s'hauria de sentir aplicat als terrenys a punt per a l'èxit (una persona ben preparada, un projecte ja a punt); un mot com esbrossar (netejar els marges) pot servir perfectament per a qualsevol operació de neteja en termes metafòrics; un mot com empeltar pot designar els professionals ja imprescindibles avui dia que es caracteritzen per tenir un grau elevat d'interdisciplinarietat; la paraula clivella (una fissura) té el seu espai natural en un món d'esquerdes i trencaments (fractures socials i digitals, per exemple); un mot com plançó hauria de ser la forma de referir-se a un rebrot que serveix per generar un arbre nou, també en un ordre de coses allunyat del món de la pagesia. Tot defugint la nostàlgia, hem de tenir la porta oberta al coneixement dels mots que ens han configurat com a poble, que constitueixen un substrat irrenunciable de la nostra cultura, i sospesar si poden tenir altres possibilitats d'ús en el vastíssim terreny que és la llengua. Deixeu-me acabar amb una pregunta després de llegir l'entrada dedicada al mot falç al Vocabulari del pagès. Hi deu haver joves ciutadans que canten "Bon cop de falç" sense identificar bé l'objecte?  

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.

[679] Els paranys de la comunicació

Aprendre llengües ha parlat ja d'algunes de les obres de Lluís Pastor (Retòrica Exprés, de 2007 o Escriptura sexi, de 2008, per exemple). Aprofitant el pretext de la coneixença personal, aquests darrers dies, de l'autor, m'endinso en una altra de les seves obres, Si un lleó entrés en uns grans magatzems (descobreix els paranys de la comunicació) (Ara, 2010). Es tracta d'un text àgil, amè, en el qual trobem revelats diversos misteris de la comunicació, sempre a partir de textos reals i propers a l'experiència. Hi trobem, per exemple, una anàlisi de les metàfores aplicades a la crisi econòmica dels darrers anys (de les caigudes i enfonsaments fins als terratrèmols i els tsunamis) o també als esports; una anàlisi dels noms de les operacions militars (que ja diuen molt del com es duran a terme i de què se n'espera); una anàlisi dels discursos emocionats i emocionants del Che; una anàlisi de les lleis no escrites que regeixen la traducció de les obres de cinema al català o, sobretot, al castellà (per què Green card va passar a ser Matrimonio de conveniencia?). M'ha interessat especialment la secció dedicada a escatir les claus de l'èxit dels discursos d'Obama, capaços de produir una comunicació quasi religiosa, que treballen amb recursos retòrics com la repetició emotiva o la paràbola, propis d'un veritable líder espiritual. Un dels capítols finals de l'obra, d'altra banda, s'adreça a descobrir els set secrets comunicatius que permeten conquerir les voluntats dels ciutadans del planeta. Encara que a la vida real només arribem a (mig) convèncer els nostres amics més íntims, la reflexió sobre aquests secrets té indubtable interès.

[563] La metàfora (encara i sempre)

El poder explicatiu i didàctic de les metàfores és molt gran. Molt més encara que mostrar imatges explícites, ja que la metàfora planteja un exercici a la ment que deixa petja, un solc intel·lectual. A Aprendre llengües he fet alguna incursió cap a la metàfora, provant de fer veure algunes qüestions no senzilles d'explicar com ara la naturalesa de l'escriptor (un bus, un apedaçador o un arquitecte seguint la proposta de Creme i Lea) i provant també de definir un concepte clau en el panorama actual de l'ensenyament i aprenentatge de llengües, el de competència plurilingüe (vegeu les metàfores amb què intentava expressar tres caires d'aquesta qüestió: 1, 2, 3). Avui vull exposar tres metàfores que ens ajuden a entendre la naturalesa del discurs oral. Les prenc de J. A. Hernández i M. C. García a El arte de hablar. Manual de retórica práctica y de retórica moderna (2004). Els autors les fan servir per explicar el discurs oratori (i la seva necessària divisió en parts, la clàssica dispositio). Ens parlen d'aquest discurs com un edifici, un viatge, un passeig i una aventura. Un edifici perquè no n'hi ha prou amb el material: el discurs és el que fem amb el material, una construcció articulada. Un viatge perquè necessitem un destí orientador, que hem tenir ben clar i mantenir al llarg del desenvolupament de l'acte de comunicació, i que ha de contenir etapes i descansos. Un passeig perquè el discurs ha de tenir destí, però alhora les marrades que el facin amè, entretingut, divertit, relaxat. I una aventura perquè el discurs oral és risc, incertesa, sorpresa, estímul imaginatiu; l'aventura té també una gramàtica. Tot ajudant a construir un discurs oral a classe amb els meus alumnes, doncs, comentarem les quatre metàfores complementàries que contribueixen a la comprensió d'aquesta mena de text: l'edifici, el viatge, el passeig i l'aventura.

[401] Expressar la nostàlgia

Avui vull expressar la nostàlgia. I ho vull fer sense anar als diccionaris, sense buscar cap definició, sense escriure més de mitja línia sobre l'origen grec de la paraula, sense fer servir el llenguatge aproximatiu dels mots, sense explicar matisos d'emocions complexes que sempre es fan escàpoles. Com que els llenguatges s'ajuden provo de crear una imatge, un poema objecte, si es vol anomenar així, que faci entendre el sentiment de cop, sense una línia de temps. D'un cop de retina. Observo alguns objectes casolans del meu entorn, en trio dos i plantejo una proposta gràfica. Disposo els elements i en faig una fotografia. La nostàlgia implica un abans i un ara, dos moments, dos cossos germans. Amb el primer d'aquests moments, el passat, hi establim, no sabem pas com, un fil de comunicació dolça, enyoradissa i alhora torbadora, inquietant. Una màgica correspondència baudelairiana. El segon moment, el present, ens incomoda i ens aboca a trobar un refugi agredolç en algun topant d'allò que vam ser. Només les ombres, però, s'assemblen. He provat d'expressar la nostàlgia amb una imatge. Després de reposar-hi una estona cal tornar a la feina. Que no és altra que provar de ruixar amb un senzill pot d'insecticida tota una plaga bíblica.

[363] Eufemismes

Quan vaig sentir la notícia de l'espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M'ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d'invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s'anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d'aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l'empresa, en l'àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l'eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig ralentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!

[330] Viatjar tot l'any: la metàfora

La lectura del llibre de Tuson Això és (i no és) Allò (Ara llibres, 2008) em convida a fer un comentari breu. Una vegada més es tracta d'una obra elegant, didàctica, intel·ligent, amable, contundent i essencial: deliciosa. La línia és exactament la mateixa de les altres publicacions de Tuson (El llenguatge i el plaer, Mal de llengües, El luxe del llenguatge, Patrimoni natural, L'escriptura, etc.). En aquesta ocasió l'autor ens delecta amb una reflexió sobre la metàfora. La lectura és oportuna, perquè l'estiu és el moment que la majoria identifiquem amb la possibilitat de viatjar. I la metàfora, no ho oblidem, no és altra cosa que viatge (la paraula, en grec, té precisament el sentit de 'transport' d'un lloc a un altre). Les restriccions de la metàfora no són les que l'escola ens va ensenyar (o més aviat infondre). La metàfora no es pot limitar o reduir a uns àmbits determinats de la llengua. Des que G. Lakoff i M. Johnson van publicar el seu llibre Metáforas de la vida cotidiana (1980, la traducció al castellà és de 1986) vam poder prendre consciència que la literatura necessita la llengua per ser, però, alhora, que la literatura no és absolutament imprescindible a la llengua (deia E. Sapir que “tota llengua és, en ella mateixa, un art col·lectiu de l'expressió”). La metàfora no és un mecanisme específicament literari, és clar, sinó que és consubstancial a la llengua. La metàfora és un mecanisme lingüístic comú al servei de la naturalitat, l'espontaneïtat, l'economia en l'expressió verbal i fins i tot un testimoni privilegiat de la nostra manera de veure el món (per què les nostres metàfores tenen tan sovint la guerra com a referent?). La metàfora és un procediment que redueix en un moment l'estranyesa i que ens permet ensinistrar les realitats que no coneixem prou o a les quals no sabríem com referir-nos amb la llengua denotativa. La metàfora és també un estímul per a la imaginació i una font inexhaurible d'atenuació (les metàfores són, de vegades, eufemismes) i de seducció. La restricció de la metàfora no la imposa la literatura; la imposa la capacitat de subtilitat de l'individu: sense una percepció de semblances (aguda, si volem ser creatius) en la realitat no hi ha metàfora possible, vet aquí la condició fonamental que ens imposa la metàfora... Esperàvem l'estiu per viatjar i la llengua ens té a punt estiu i hivern (accepteu-me la metàfora) un aeroport curull d'avions amb els motors en marxa.

[293] Metàfores: competència plurilingüe (3)

Una de les característiques de la competència plurilingüe i pluricultural dels individus, a banda el seu caràcter evolutiu, el seu desequilibri i la seva irregularitat, és que allò que la compon no és fàcilment destriable i perfectament distint. La competència plurilingüe no és una realitat fruit de la suma de competències multilingües clarament separades i individuades. No hi ha addició, en la lenta configuració de la competència pluricultural i plurilingüe, sinó barreja, alternança de codis, redundàncies, la possibilitat de disposar lliurement d'habilitats i coneixements lingüístics que conformen un tot en creixement constant. L'obsessió de voler-hi veure, en forma de compartiments estancs, una suma de llengües o aspectes lingüístics sense relació amb altres llengües que sap l'individu és una visió superficial, una obsessió per fer una distinció que no és adequada. Tot és riquesa combinatòria, superposició, confusió, en la competència plurilingüe i pluricultural.

[291] Metàfores: competència plurilingüe (2)

La competència plurilingüe i pluricultural dels individus es caracteritza per la seva profunda asimetria. Res en aquesta competència no es presenta equilibrat: la coneixença del sentit d'un únic grup de signes xinesos, com per exemple 我胃痛。('tinc mal d'estómac') pot tenir com a contrapartida un coneixement profund, filològic, de l'anglès de tots els temps en una mateixa persona. La coneixença profunda de les formes culturals patrimonials de la cultura quítxua (els rituals a la deessa Pachamama, per exemple, abocant part del menjar o de la beguda en honor seu abans d'ingerir-los) pot aparèixer en un individu al costat del desconeixement profund de Halloween i dels Sanfermines. Podem saber llegir en francès, en romanès o en alemany i tal vegada no podem pronunciar ni una sola paraula en aquestes llengües. Estem massa acostumats a aspirar a la simetria, a la perfecció que es manifesta en la regularitat: el nostre cos mateix ens enganya a diari, aparentment tan idèntic: costat dret, costat esquerre. La competència plurilingüe i pluricultural, en canvi, ens afaiçona capritxosament irregulars, curiosament descompensats, rabiosament moderns. Cal mirar-se al mirall i veure's asimètric, per fora i per dins. I preparar-se per gaudir de la tisora del temps: un veí nou que parla wòlof (més asimetria); un estiu a Euskadi (més asimetria); un viatge a Islàndia (més asimetria). Aprendre llengües és sentir com fluctuen unes descompensacions cap a unes altres descompensacions.

[290] Metàfores: competència plurilingüe (1)

He parlat reiteradament al bloc de la competència pluricultural i plurilingüe, aquesta competència que és la suma de tot allò que configura el nostre ésser lingüístic, una competència que és en constant evolució i que presenta uns totals desequilibris pel que fa a llengües i habilitats, i que creix de manera descontrolada en els individus per més que aquests segueixin cursos de llengües organitzadament. No hi ha dues competències plurilingües iguals, com no hi ha dues experiències iguals ni dues biografies iguals. M'agrada imaginar la competència plurilingüe com un recipient il·limitat que es va obrint contínuament a noves experiències que transformen, enriqueixen i fan més complexa una realitat personal interior. Aquesta és la metàfora: un autobús sense portes de sortida (rarament se'n pot baixar), només amb obertures d'entrada, que es va aturant contínuament per deixar entrar uns cossos inconeguts (una paraula en anglès, una frase en àrab, una semblança lèxica entre llengües, un significat nou). Els cossos hi entren i s'hi estableixen, al costat d'altres cossos (per afinitats, per connexions formals o aneu a saber per quina lògica obscura del funcionament del cervell). L'autobús té una capacitat il·limitada i la seva essència és aturar-se regularment i obrir portes. Hi ha qui no té programades parades en el seu trajecte (els ciutadans monolingües, potser); hi ha qui circula amb les portes obertes (els ciutadans oberts a les llengües, que viuen amb la consciència lingüística a flor de pell). Hi ha qui sap allò que atresora i hi ha qui ho ignora. La política lingüística responsable, en el seu vessant individual, és una política de portes obertes.