VISITES


31.3.11

[641] Maquillatge (i 2)

Amics i amigues d'Aprendre llengües, us deixo a continuació un microconte que vaig redactar fa uns anys, per si us ve de gust llegir-lo ara que parlem del maquillatge. Us proposo, doncs, una breu incursió literària. "Irina Shartz considerava que el tractament de rajos uva d’alta pressió i el d’hidratació intensiva a què s’havia sotmès durant la precampanya electoral havien estat determinants en la seva victòria. I també atorgava una influència decisiva a les sessions de drenatge limfàtic, a la pulcra correcció de celles, als pílings rigorosament setmanals amb l’objectiu d’eliminar cèl·lules mortes i de regenerar la pell, als rejovenidors banys d’algues i a l’aplicació de sèrums dermopurificants arreu del cos. Un cop en el càrrec de presidenta del govern, Irina Shartz es va mantenir fidel a la seva recerca insadollable del benestar. I va trobar tan lògic encarregar que li intensifiquessin la línia de les pestanyes, com que li maquillessin les enquestes d’intenció de vot que haurien pogut perjudicar el seu partit. I li va semblar tan higiènic fer-se extreure delicadament els desagradables punts negres de la superfície facial, com fer-se dissenyar un pla per extirpar de la societat els indesitjables que convertien el seu adorable país en una zona insegura per als turistes. I ben aviat li va semblar tan natural aprofitar la solitud de la matinada al despatx oficial per aplicar-se una mascareta de rodanxes de cogombre, com per rubricar els expedients de pena de mort que consumaven els seus plans de neteja ètnica".

[640] Maquillatge (1)

El conseller Mas-Colell ha rebutjat aquestes darreres hores el requeriment del Ministeri d'Hisenda espanyol d'ajustar el dèficit i ha declarat: “he de concloure que [el Ministeri] ens està convidant a maquillar els números. [...] Mai maquillarem els números. Només farem el que creiem que podem fer." El maquillatge és un art tan antic com la mentida. I la comunicació, esclar, és plena de maquillatge i de mentida. Si haguéssim de situar les operacions de maquillatge lingüístic en algun nivell de l'aprenentatge de llengües, les ubicaríem a tots. Cal reconèixer, però, que molt sovint es tracta d'operacions complexes, que es produeixen en contextos compromesos i exigents i que solen ser, doncs, pròpies de nivells alts d'aprenentatge. El maquillatge lingüístic és una operació de transformació de dades que requereix, generalment, una bona competència discursiva. Fixeu-vos, per exemple, en l'indicador “flexibilitat” del nivell C2 del MECR, dins la competència citada: “Demostra una gran flexibilitat per reformular idees amb diferents formes lingüístiques per tal de donar èmfasi, indicar una diferència segons la situació o l'interlocutor, etc. i per eliminar l'ambigüitat.” És posseint aquest nivell de competència que un ja es veu amb cor de maquillar lingüísticament el que calgui. Amb quins recursos? Amb molts; la llengua és generosa: l'eufemisme, la tergiversació, el domini de l'ambigüitat, l'ocultació fal·laciosa de la realitat inconvenient, etc. Deixant de banda la qüestió ètica (ja em perdonareu), el problema del maquillatge, també del lingüístic, no és el maquillatge en si mateix. El maquillatge és, en primer lloc, una qüestió de gruix. Si ja tendim de natural a arreglar les realitats per fer-les més agradables i passadores, no podem buidar de cop tot el pot de crema reparadora: resultaríem perfectes espantalls als ulls de tothom. El que ja està molt maquillat, difícilment es podrà maquillar més. El maquillatge és, en segon lloc, una opció personal. Si algú (una persona, un Ministeri) ens convida a maquillar-nos, el podem engegar a dida sense parpellejar. L'altre gran problema del maquillatge és que un s'hi acostuma i acaba esdevenint un mentider compulsiu o algú incapaç d'observar, viure i comunicar realitats no embellides. Algú que va sistemàticament a ulls clucs fins al mirall i que no els obre fins que ja és l'altre.

27.3.11

[639] A l'inrevés

La llengua és un territori tan sensacional, que ens ho permet tot. Dir les coses dient-les, sí, però també dir les coses sense dir-les, dir les coses dient-les a la porta o a l'alcova de l'absurd i la mentida, dir les coses dient-les capgirades. On hi ha més veritat no és fàcil de dir: en l'exploració del límit, segurament. La llengua és el terreny de la referència, però també de la tergiversació, de l'antítesi, de l'oxímoron, de la paradoxa, del joc de les mentides i de les sorprenents formulacions de contraris (recordem Jordi de Sant Jordi amb la seva magnífica “Cançó d'opòsits”: “Tots jorns aprenc e desaprenc ensems / e visc e muyr e fau d'enuig plaser...”). La llengua ens obre la porta, també, a expressar-nos a l'inrevés. Recordo aquell poema preciós de Gabriel Ferrater, “A l'inrevés”, de Les dones i els dies, en què el poeta, aparentment incapaç de parlar de si mateix, en parla (i molt) per mitjà del que se li escapa: “Diré el que em fuig / no diré res de mi”. Fa temps que cerquem la manera de desautomatitzar-nos en les paraules. Fa temps que juguem llegint endavant i endarrere amb els palíndroms (amor-roma) i ara la xarxa ens tempta a escriure amb lletres capgirades. Fa temps que existeix, d'altra banda, l'escriptura especular, que trobem al frontal de les ambulàncies “aicnalubma” i ara com a títol del primer llibre d'en Puyal i fa segles als textos de Leonardo da Vinci, que escrivia sovint a l'inrevés. Potser perquè ens agrada el joc sense límits a què ens obre a diari la llengua ens ha agradat el vídeo de la campanya pel vot del 10A a Barcelona: “No votis”. [Imatge]

[638] Per una coma

Aquests dies a classe parlem de signes de puntuació, un territori de la llengua que sovint l'alumnat percep com un espai de relativisme i d'arbitrarietat on gairebé tot és possible. Crec que el que cal que aconseguim és fer veure que la puntuació té uns mínims, que hi ha unes situacions en què, per convenció comunicativa, certs signes s'imposen i no uns altres o l'absència de signes. I, en segon lloc, que hi ha una zona àmplia per a l'exercici del sentit lingüístic de cadascú. Arbitrarietat? Si arbitrarietat vol dir que algú fa d'àrbitre i imposa, amb un cert fonament, el seu albir, sí. El domini de l'escriptura passa per l'existència d'àrbitres-autors. Una de les maneres de conscienciar sobre la utilitat dels signes de puntuació sol ser explorar-ne els límits, les situacions que, segons l'ús dels signes, poden generar interpretacions o realitats ben diferents. De vegades els casos concrets ajuden. És ben conegut l'exemple de Julio Cortázar (que anomenava la coma “esa puerta giratoria del pensamiento”) en què la situació d'una coma en un lloc o en un altre canvia radicalment el sentit de la frase: “Si el hombre supiera realmente el valor que tiene la mujer andaría a cuatro patas en su búsqueda” (coma després de tiene o de mujer?). M'agrada explicar, també, una altra anècdota que obre els ulls sobre la transcendència eventual dels signes de puntuació. Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Si retornem al segle XXI, trobem també exemples propers d'usos de la puntuació amb resultat de vida o mort. És el cas, per exemple, de la coma mal posada per un metge (165 mg en lloc de 16,5 mg) que va fer morir, tràgicament, un pacient. Us recomano, si us ve de gust, per reflexionar sobre la importància d'una coma, un fragment de Wit (Estimar la vida), amb Emma Thomson, on es comenta el sentit que pot tenir una coma en un dels sonets sagrats de John Donne. No us el perdeu.

25.3.11

[637] Retorn del 2n Convit

Torno del segon Congrés Convit, que aquests dos darrers dies ha tingut lloc a Reus, agafant el testimoni del Congrés de Girona de fa dos anys i abordant qüestions d'una gran magnitud com llengua i empresa o llengua i immigració. La meva visió és parcial, perquè ahir no hi vaig poder ser (ni presencialment, ni via xarxa) i tan sols vaig poder seguir algunes de les piulades del dia via Twitter. Avui hem tingut la sort, amb tot, d'escoltar un excel·lent resum conclusiu de tots dos dies a càrrec d'un professional de pedra picada i excel·lent orador, Jordi de Bofarull (URV). La taula del matí, d'altra banda, ens ha ofert un calidoscopi d'opinions territorials (Catalunya Nord, País Valencià, Andorra, Principat de Catalunya) conduït per Xavier Graset, del qual m'emporto un grapat de dades sociolingüístiques de coneixença necessària per entendre el que es fa i el que es pot fer a cada territori, i també, sobretot, un elenc d'accions normalitzadores o de supervivència en altres casos, que es duen a terme amb un enorme coratge i molta professionalitat. També m'enduc, de les paraules dels ponents d'aquest matí, l'optimisme contingut però palès que han exterioritzat i la defensa abrandada del treball en xarxa que ha expressat Imma Cerdà. Potser després de dos anys de Convit es pot fer un salt endavant en el plantejament, en la línia d'analitzar la realitat en xarxa. Ara és el convit als serveis lingüístics d'un territori. Dos espais amb fronteres: els serveis lingüístics i el territori, en un moment de serveis lingüístics diferents, sense estructures, que trobem aquí i allà a la xarxa, i en un moment que el territori geogràfic no és pas l'únic lloc on es juga el futur de la comunitat catalanoparlant. M'agradaria que el pròxim Convit s'atrevís a fer el retrat de tots els serveis lingüístics actuals (els llocs on la gent resol els seus dubtes o la seva necessitat de formació, per exemple) i que s'atrevís també a fer un mapa de la col·laboració entre serveis: què comparteixen, per exemple, la Diputació de València i el Servei de Llengües Modernes de la UdG? Qui ho sap? Molt o poc? Amb quines estratègies? Quines xarxes (persones, eines, plataformes) suporten la col·laboració? Quines possibilitats hi ha d'incrementar la col·laboració o de transferir-la a altres serveis lingüístics convencionals? Crec que ens cal un retrat, complex però possible, d'una realitat poc tangible però real i enormement fructífera. Avui, mentre esmorzàvem, persones que no ens havíem vist mai físicament però que ens coneixem amb una certa profunditat a la xarxa ens saludàvem com vells coneguts perquè intercanviem serveis lingüístics constantment en espais formals o informals a Internet. ¿Voleu dir que no ens convé posar damunt la taula aquestes dinàmiques poderoses que intuïm que són el pal de paller de tantes i tantes sinergies i activitats i que són alhora un teixit en creixement de la nostra comunitat professional? Algú recollirà aquest guant?

24.3.11

[636] Sense cap ni peus

Un dels impactes més forts de la meva vida professional va ser quan el responsable d'una institució on vaig treballar, un bon dia em va dir, literalment: “No vull que redactis mai més cap escrit que tingui començament i final”. No m'ho podia creure. L'individu al·legava que la prosa dels meus textos (informes, projectes) era massa acabada i afirmava que se sentia més còmode si jo li servia idees en brut, si li presentava esborranys, textos sense cap ni peus. Fils sense teixir: textos sense autor. Aquesta és una anècdota que he explicat sempre més als alumnes a les classes de llengua quan parlem de la composició dels textos. Després d'ensenyar-los a ser per davant de tot autors dels seus escrits; d'explicar-los que han d'assumir-ne la responsabilitat; que han de guanyar una veu pròpia als discursos amb la qual han de provar de convèncer; que han d'arribar a un text després de passar per múltiples i costosos esborranys; que el principi i el final dels textos són dos moments del tot clau en qualsevol producció verbal... la frase real que els comento els torba. Els torba, en alguns casos, profundament. Intueixen que rere una expressió com aquesta hi ha la negació d'un dret laboral, d'un dret fonamental. Després d'explicar-los l'exemple esfereïdor, els dic, naturalment, que defensin sempre a peu i a cavall la integritat i la tendència a la perfecció dels seus textos. Per integritat. Per dignitat.

21.3.11

[635] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers dies al bloc que mantinc al diari Ara, Ara, aprendre llengües, he parlat de diverses manifestacions lingüístiques de la vanitat i la satisfacció (“Inflació”); dels noms amb què s'ha designat la catàstrofe del Japó (“Hecatombe”); a propòsit de l'aigua que ha caigut a bots i barrals darrerament i d'altres aigües (“Aigua clara”); de les maneres de referir-nos a la semença (“Llavors”); del cognom del jugador de l'Arsenal Cesc Fàbregas (“Fàbregas”); de les formes de referir-nos a la hipocresia (“La Puta i la Ramoneta”); de la llum i la fosca (“Clarobscurs”); del verb condemnar i paraules pròximes (“Condemna”); de l'expressió foc real (“Foc real”) i el que hi pot haver al darrere; del sentit de les apagades (“Apagada”), o d'uns estris que ja no arribaran amb tanta facilitat a les escoles (“Portàtils”). Si us ve de gust llegir aquestes petites divagacions lingüístiques motivades sempre per la realitat més immediata, ja sabeu on trobar-les.

19.3.11

[634] Jugar gràficament amb el lèxic

El lèxic no és la llengua, com creuen de vegades alguns estudiants que aprenen llargues llistes de paraules de memòria sense context, fora de l'ús i lluny de qualsevol estructura sintàctica concreta. El lèxic és, però, fonamental: sense la possibilitat de seleccionar en el paradigma de les paraules no hi ha projecció sintagmàtica possible ni, doncs, gaires possibilitats de comunicar-se. Les estratègies per treballar el lèxic són múltiples i el component motivació hi és crucial. La visualització gràfica de les paraules d'un text, de la mà de diverses aplicacions que s'han popularitzat molt aquests darrers anys, pot ser, indubtablement, un bon recurs per estimular els aprenents. Les eines que creen núvols de paraules són arreu a la xarxa (feu proves, per exemple, amb Tagcrowd, a partir de text o d'un web o d'un fitxer pujat). Diverses eines que ens aporten consciència sobre la selecció del vocabulari s'han popularitzat força aquests darrers anys. El conegudíssim Wordle, d'una banda, efectista, que dimensiona els mots gràficament a partir del seu nombre d'aparicions en un text. L'ús de Wordle a mans d'aprenents i de docents s'ha estès moltíssim, i també la reflexió per treure'n un bon partit a classe (vegeu aquestes cinquanta possibles aplicacions de Wordle: “50 interesting Ways to use Wordle in the classroom”). Hi ha moltes altres opcions de jugar amb el lèxic per la via del grafisme o la generació de núvols de paraules dels nostres textos. Hi ha eines com WordItOut o, per exemple, Wordsift. En uns mitjans en què el text ja no se sosté en solitari, aquesta darrera eina ens mostra, alhora que genera núvols de paraules, imatges al·lusives al nostre text i ens proposa, a més, la cerca a Visual Thesaurus (anglès), de manera integrada, per poder situar la paraula en relació amb altres a partir de diverses relacions semàntiques. Altres eines interessants per al treball amb el vocabulari són Tagul, del qual destacaria la dimensió estètica que incorpora (ens permet jugar amb les paraules de manera cal·ligramàtica, amb la disposició dels mots en formes). I una de les més brillants és sens dubte Tagxedo, de gran versatilitat, que té la seva essència, també, en el joc entre paraules i formes. El web d'aquesta aplicació conté més de cent propostes d'ús que poden ajudar els aprenents de llengua a fer-la servir. Si aquesta darrera aplicació té, entre una de les seves opcions, la possibilitat de mostrar-nos el núvol de paraules d'un usuari de Twitter, altres eines a la xarxa s'orienten específicament al lèxic generat a Twitter. És el cas de Tweet Cloud. Per acabar, vull fer referència a altres eines de joc gràfic amb el lèxic: ImageChef, per exemple, o, concebut per a nens i nenes que aprenen llengües, ABCya! Us desitjo una bona reflexió sobre el lèxic jugant amb la seva traducció gràfica. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

16.3.11

[633] Substrat etnocèntric

L’entrevista que Ana Pastor, de “Los desayunos de TVE”, ha fet a Mahmud Ahmadineyad a Teheran aquestes darreres hores (no sol concedir-ne a mitjans occidentals) ha estat celebrada arreu per la valentia de la periodista davant el polític iranià. Hi estem d'acord; la coincidència en la valoració és pràcticament total arreu. Davant l’estratègia del líder iranià de repreguntar sobre les preguntes polèmiques de la periodista (sobre qüestions greus: lapidacions, repressió, Gaddafi), però, una frase preocupant d’Ana Pastor (l’única relliscada potser?) que no podem deixar passar: “Los periodistas… no sé aquí, pero en España no estamos acostumbrados a responder preguntas, sino a hacerlas”. La frase sembla innocent, però revela un substrat preocupant des del punt de vista de la competència intercultural. Amaga l'etnocentrisme. La qüestió no pot enterbolir una actuació professional encertada, però no es pot deixar passar el prejudici de l'aquí pitjor i l'allà millor.

15.3.11

[632] Els nous professionals

Parlàvem a la darrera entrada del professorat de llengua. Deixeu-me posar quatre línies sobre el professorat que ens convé avui. Els professionals que avui calen són professionals disruptius, iconoclastes, que desacatin per sistema el dictat de la mentida sistemàtica i la mediocritat; als professionals que volem no se'ls pot fer passar bou per bèstia grossa; els professionals que ens calen són els que arrisquen a tota hora, els que entren a classe, a diari, amb una bomba de rellotgeria als dits, cada dia nova i cada dia més potent; els professionals que volem no sabrien menysprear els seus companys, ni donar-los lliçons de mestretites, ni excomunicar-los perquè han decidit que no en saben tant com ells; els professionals que volem no van amb la calculadora als dits per trobar la fórmula per treballar menys que els seus companys i que ningú; els professionals de la llengua que volem no amaguen la cara, ni argumenten amb l'arma vergonyant de la llagrimeta; els professionals que volem no tenen currículum: són el seu currículum; els professionals que volem denuncien a tota hora la comèdia sistemàtica dels hipòcrites sistemàtics; els professionals que volem no tenen ni amo ni institució; els professionals que volem aprenen avui mateix, frenèticament i apassionadament, el que ensenyaran demà; els professionals que volem no escatimen res als seus aprenents; els professionals que volem branden els càstigs com si fossin trofeus; els professionals que volem ja gairebé no parlen (no hi ha intercomprensió entre el segle XXI i aquest segle XX que no acaba de passar avall), però miren fixament i acusen.

13.3.11

[631] Professorat de llengües

Fa un parell de dies parlàvem amb un grup de professores de castellà de la quantitat de rols que a la pràctica ha d'acabar fent el professorat, el d'idiomes en particular. En el cas de tenir estudiants estrangers universitaris (els erasmus i altres) aquests rols són encara més, deien elles, perquè la classe d'idiomes té també una funció primordial d'espai de socialització en un context nou, en el qual el formador acaba fent de tot, de conseller sentimental inclòs. M'ha fet gràcia trobar aquest acudit de Forges a la xarxa, que posa damunt la taula la qüestió de la complexitat de rols que realitza avui el professorat a les nostres aules. O en líquids espais virtuals, on les possibilitats i els matisos del ser i l'estar es multipliquen per deu.

12.3.11

[630] Valorar i menysprear

Aquests dies llegia un text interessant d'una col·lega sobre la dificultat de posar preu al valor, que em suggereix una reflexió breu des de l'angle d'observació d'aquest bloc, el de l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Abans d'entrar en matèria, vull dir que crec que no cal voler posar preu al valor (el valor, si ho és, cotitza; i els mercats i els inversors ho saben). Allò que és lamentable, i propi d'una societat podrida, és que el valor, pel fet de ser-ho, hagi de pagar un preu anomenat menyspreu. Valorar i menysprear són dues activitats humanes ben interessants des de l'angle comunicatiu. Presenten una gamma variada de realitzacions i tenen un alt interès discursiu, pragmàtic i lingüístic. Les valoracions es tradueixen habitualment en accions d'agraïment o de reconeixement i es concreten en una mena de discursos breus privats o públics que es poden tipificar i caracteritzar perfectament. Solen manifestar-se amb poques paraules (amb un ventall limitat de substantius, adjectius, verbs i adverbis) i sovint també per mitjà d'un ric llenguatge no verbal que expressa la complicitat. La valoració pot ser sincera o, senzillament, un acte formalment necessari en un determinat context per no fer trontollar les convencions socials o el decòrum. El menyspreu, en canvi, és gairebé sempre sincer, sol ser el trist fruit d'una ràbia primària i irreprimible. El defineix el silenci, l'estalvi de les paraules necessàries, l'absència de la comunicació, o, contràriament, a l'altre extrem, la pràctica verbal de la desqualificació i l'insult. Si la valoració és un exercici comunicatiu que tendeix a buscar la paraula justa, adequada i convenient (les valoracions inflades no agraden a ningú), el menyspreu habita en fosques lludrigueres on governen, barroerament, la inadequació i l'excés. El menyspreu, com la valoració, és un acte que es defineix en relació amb les convencions, l'exercici social del qual, d'altra banda, no és exempt de responsabilitats (una de les causes principals de les denúncies per assetjament moral a la feina és, precisament, el menyspreu professional). Si calgués definir el menyspreu en quatre paraules diria que és el peatge que alguns solen fer pagar als altres pel valor que ells no tenen. [Imatge]

9.3.11

[629] Esborranyar

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de l'elaboració dels esborranys, un procés que el ritme de vida actual no beneficia gaire, ni potser tampoc la creença que ara el que toca és el beta permanent, viure en l'estadi de provatura i de tempteig perpetus. Esborranyar és un procés crucial a l'hora d'escriure. Un procés crucial que, paradoxalment, ben sovint s'amaga o es destrueix perquè s'hi veu més aviat una mostra de la imperfecció que no del procés cap a un determinat grau de perfecció. No és fàcil accedir als esborranys de ningú i analitzar-los i veure com s'han anat perfent els seus escrits. Esborranyar pot ser un procés llarg, podem elaborar cinc, sis o set esborranys del que acabarà sent el nostre text. No tots els esborranys de la cadena són iguals, evidentment. A mesura que avancem cap a la maduració del text, els esborranys van prenent o deixant les característiques següents: 1) la fantàstica veu interior amb què en els primers esborranys parlem amb nosaltres mateixos (“Caldria buscar més informació sobre aquesta qüestió”) minva dràsticament. El diàleg reflexiu amb nosaltres davalla; el text s'objectiva; 2) els signes no verbals (fletxes, senyals) o els signes abreujats, que sovint responen a codis personals també reculen davant el text, que esdevé progressivament del tot redactat; 3) els grans canvis estructurals propis de les primeres fases de treball (eventuals canvis radicals de peces dins el text que construïm, o supressions de magnitud) deixen de produir-se, generalment, als darrers esborranys; 4) les esmenes al text passen a ser, d'acord amb el que acabem de dir, molt més locals: un canvi d'ordre en una frase per motius d'estil, el canvi d'un mot per un altre cercant més precisió, un canvi ortogràfic per evitar un descuit bàsic; 5) el text als seus darrers esborranys redueix les expansions descontrolades o excessives i amplifica els aspectes embrionaris fins a trobar el punt just de concreció; 6) el text, al penúltim esborrany, es troba ja en condicions de dotar-se d'una introducció i d'un final adequats: en la mesura que el seu cos està ja decididament determinat, pot tenir cap i peus. Esborranyar és, sense cap dubte, una condició en la maduració d'un text. Ara: tot i que es tracta, com he comentat, d'un procés de millora progressiva, qui escriu ha de saber tractar el text amb ben poca reverència i ha de ser capaç d'imaginar en tot moment del procés un possible capgirament total, que sol ser gairebé sempre ràpid i altament positiu. Les maduracions, de vegades, no estan exemptes de crisis. [Imatge]

7.3.11

[628] Everything is a remix

Els amics i les amigues d'Aprendre llengües saben que fa uns dies vam engegar un wiki amb la finalitat de viure una experiència de crowdsourcing, de suma de punts de vista sobre una qüestió per intentar abocar a un senzill producte final col·laboratiu. L'objectiu és la reflexió sobre l'anomenat retalla i enganxa no pas per redimir-lo, sinó per provar de projectar-hi una mirada divergent, en part positiva o, si més no, culturalment comprensiva. Diverses persones han anat aportant observacions al wiki (moltes gràcies) i he començat a redactar uns punts provant de recollir els comentaris de tothom. El dia 20 de març es tancarà l'experiència amb l'edició d'un text breu sobre la qüestió, del qual seran col·laboradores i instigadores les diverses persones que hi han fet aportacions. Mentre donem un últim impuls al wiki (esperem la vostra participació!), no em puc estar de portar al bloc l'aportació de la companya Virgínia Castillo sobre el tema, perquè crec que pot ajudar-nos a fer un pas en la reflexió encetada. Es tracta dels dos primers vídeos del projecte basat en el crowdfunding Everything is a remix, de Kirby Ferguson, que ens aporten una interessantíssima mirada sobre la remescla creativa en els àmbits musical i cinematogràfic. No us perdeu els vídeos (he triat el primer subtitulat en portuguès i el segon, en italià) i no deixeu d'alimentar el wiki, si us suggereixen alguna aportació (segur que sí). Fins aviat.



[627] 2011, l'any de la paraula viva

Aprendre llengües se suma a la iniciativa promoguda per l'Institut d'Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes 2011, l'any de la paraula viva. Ara fa cent anys que es va crear la secció filològica de l'IEC i que moria el poeta Joan Maragall, que havia teoritzat apassionadament sobre la paraula viva. Dues concepcions sobre la paraula, la romàntica de Maragall i la de la poètica arbitrària d'Eugeni d'Ors i els seus seguidors, amb l'imprescindible impuls institucional noucentista, queden agermanades en un esplèndid centenari (1911-2011). Aprofitant el convit institucional de sumar activitats a la iniciativa, manifesto aquí l'adhesió d'aquest bloc a l'any de la paraula viva i també la del bloc Ara, aprendre llengües, des del qual, al diari Ara, escric unes breus converses atiades per l'actualitat lingüística i comunicativa que volen ser un exercici de consciència lingüística, d'aprenentatge lingüístic permanent i d'estímul de la creativitat amb la llengua. Ben poca cosa serien les llengües sense les seves dimensions creativa i lúdica, sense poder-hi mantenir un diàleg constant, diari, generador insadollable de coneixement i de plaer. Benvinguda sigui, doncs, la iniciativa de l'IEC. Seguirem amb interès els actes i les accions de suport.

5.3.11

[626] Vídeos de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües

A Aprendre llengües hem donat informació de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües coorganitzades per la DGPL i la UAB. Si algú no hi va poder assistir, té ja l'opció de consultar-ne els vídeos, amb la introducció, la ponència d'Isidor Marí, la dramatització de Joan-Tomàs Pujolà i Olga Esteve sobre aprenentatge formal i informal i les diverses intervencions del dia 25 de febrer dedicades als entorns personals d'aprenentatge (E. Serra, C. Bové, Joan Vilarnau, C. Bellver, Ismael Peña-López). També hi ha un vídeo que recull les conclusions de l'acte. Per la part que em toca, podeu consultar la meva presentació sobre els PLE, "Entorns personals d'aprenentatge: l'apoderament de l'aprenent" (35 minuts) i la presentació d'Aprendre llengües (7 minuts). Tots els vídeos de les Jornades són al canal UABTube (hi podeu accedir pel filtre "llengües"). Espero que gaudiu d'aquest material. Qualsevol comentari serà, com sempre, molt benvingut en aquest espai.