[482] Màster per a l'acolliment lingüístic

Des del Departament de Filologia Catalana de la UAB hem impulsat la primera edició del màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic, amb la Facultat de Ciències de l'Educació i el Consorci per a la Normalització Lingüística (hi col·laboren l'Institut Ramon Llull i la Secretaria de Política Lingüística). Es tracta d'un projecte que considerem plenament ajustat a les necessitats de molts professors de llengua catalana que tenen a les seves aules, cada cop més, alumnat nouvingut de procedència molt diversa, d'acord amb la composició social canviant del país. El llançament del màster [pendent d'aprovació] es produeix en un moment clau pel que fa a aquesta qüestió a Catalunya, pocs dies després que hagi estat aprovada al Parlament la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (llegiu l'entrada de fa uns dies a Aprendre llengües). El curs té un mòdul de coneixement de l'entorn, un de dinamització i acolliment lingüístic, un que tracta els temes de diversitat dels aprenents, un amb continguts específics per a l'ensenyament del català com a llengua estrangera i un de didàctica, a banda les pràctiques i el treball final. Esperem que la iniciativa tingui una bona recepció entre els professionals de la llengua que es volen especialitzar en els aspectes d'acolliment lingüístic, professorat de centres de llengua, futurs lectors, dinamitzadors lingüístics. La sintonia i l'entusiasme dins l'equip humà que ha donat forma al màster han estat molt significatius, i estic convençut que aquest entusiasme es traslladarà, de retruc, als nostres alumnes. Les preinscripcions comencen aviat; es fan per internet en aquesta adreça. Si us interessa aquesta formació o considereu que pot convenir a algú, ja la coneixeu. Si teniu alguna consulta a fer, podeu plantejar-la als comentaris, si ho desitgeu.

[373] Multilingüisme a l'escola

Avui he tingut el plaer de fer una petita xerrada a una classe de primer de primària de l'Escola Bellaterra sobre aspectes relacionats amb les llengües, a petició de la mestra del grup, la Tere, i d'en Jaume Cela, el director del centre. La classe va escollir nom, fa uns dies, i els nens es van decantar per classe xuxes o txutxes (chuches), espontàniament, sense que cap d'ells tingués en compte que en català hi ha la paraula llaminadura (llamí, si la volem més curta, com chuche ve de chuchería) per expressar el mateix. He assistit a la classe, doncs, a parlar de llengua amb aquesta excusa. La idea no era restringir l'ús de cap paraula, sinó més aviat al contrari, donar als nens la clau d'altres mots i fer-los veure que els objectes o les realitats que designen les paraules poden ser diferents a llocs diferents. Hem aprofitat la circumstància que a la classe hi ha una nena búlgara, un parell de nens russos i un nen vietnamita per aproximar-nos a les seves realitats. Hem imaginat que un nen, en Joan Dolç, recorria diversos països per veure si les llaminadures eren iguals a tot arreu i si pertot es designaven de la mateixa manera. El nen del nostre conte ha descobert que no: a la Xina ha trobat que les llaminadures eren 珍品 ('tresor' + 'producte': aquí també són una mena de tresor) i que no s'assemblaven gaire a les d'aquí; al Japó en Joan Dolç s'ha adonat que les llaminadures eren sempre salades (mai dolces!); al Vietnam ha trobat també formes noves per a les llaminadures (no els núvols, les llengües, les hamburgueses dolces, els espaguetis, els xiclets...) i que les anomenaven, en vietnamita, Xuly (un nom molt xulo). Més endavant, a Rússia, en Joan Dolç ha vist que les llaminadures eren Лечит i a Bulgària, que els llamins eren coneguts com Третира. El viatge de Joan Dolç ha passat també per Itàlia, on les llaminadures eren leccornia, per Macedònia i per Txèquia (хапка i lahůdka) i també per l'àrea neerlandesa (lekkernij). Al final del viatge, Joan Dolç ha tornat a casa amb les butxaques plenes de llaminadures de mig món i amb el magí ple de paraules noves. És aleshores que ha retrobat la bonica paraula llaminadura i que ha pensat què devia voler dir aquest mot tan curiós... i resulta que ve del verb llaminar, que vol dir 'llepar les femelles els seus fills, sobretot en el bestiar de pasturatge' (del llatí lambere, 'llepar'). Hem convingut, amb els nens i nenes, que veritablement el que es feia amb les llaminadures era llepar-les insistentment abans d'engolir-les. Al cap d'una bona estona de parlar de llengües i paraules, ens hem plantejat que la classe es podria anomenar llaminadures, però en tres o quatre llengües (català, castellà, xinès...). Seria la primera classe multilingüe del centre, amb el nom en unes quantes llengües. Hem quedat que ho faríem d'aquesta manera.

[362] Apadrina una llengua

M'arriba notícia d'una iniciativa dels Tallers per la llengua, entitat que orienta la seva activitat a donar suport a la sensibilització envers la diversitat lingüística, que té precisament aquest nom: "Apadrina una llengua". Em sembla un projecte curiós (havíem vist apadrinar nens, arbres, bicicletes (sí, bicicletes), paraules (recordeu la campanya de fa uns anys de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès... i de diverses altres entitats, a Europa), però encara no llengües). Rere els tallers hi veig el nom de Ferran Suay, que amb la seva reflexió des de l'àmbit de la psicologia ha aportat una alenada d'aire fresc, aquests darrers anys, a la qüestió de les actituds lingüístiques, i, en concret, a l'anàlisi del fenomen de la defecció lingüística i al conreu de l'assertivitat lingüística. La campanya "Apadrina una llengua" és una resposta al risc anunciat pels sociolingüistes de més prestigi que la linguodiversitat es troba seriosament amenaçada. La campanya demana una aportació econòmica (20 € per als particulars, 100 € per a les empreses) per donar suport simbòlic a una de les 6.000 llengües del món i ajudar així l'entitat a continuar la seva tasca. Els col·laboradors són, en aquests moments, una vintena (consulteu les llengües que han rebut l'apadrinament). Es tracta, evidentment, d'una iniciativa que no resoldrà els problemes de la dramàtica reducció de la diversitat lingüística, però que és un granet de sorra cap a la sensibilització ciutadana envers aquesta qüestió. Benvinguda sigui, doncs, aquesta iniciativa.

[358] Aprendre llengües solidàriament

L'aprenentatge d'idiomes és molt sovint una activitat individual orientada a obtenir un profit estrictament personal. L'augment de les competències lingüístiques fa esdevenir l'individu més competitiu: com més llengües es poden fer constar al currículum personal més possibilitats hi ha de trobar feina, sense anar més lluny. L'aprenentatge lingüístic, una activitat no gens senzilla i que demana hores, sacrifici i dedicació, també pot esdevenir, amb tot, una pràctica menys egocèntrica: pensem, per exemple, a aprendre llengües per poder socórrer o ajudar poblacions en situacions de risc, pobresa o marginació, o a aprendre llengües per integrar grups de persones que han hagut d'abandonar els seus països d'origen per instal·lar-se en altres zones més pròsperes: la funció dels mediadors lingüístics (sovint voluntaris) és molt important en aquests casos. L'aprenentatge lingüístic també pot ser fruit de la solidaritat amb les llengües oprimides o de viabilitat complexa i els seus parlants: cada cop trobem més casos, a la universitat, d'estudiants procedents d'àrees amb llengües minoritzades (d'Amèrica i Àfrica, per exemple) que manifesten la seva satisfacció d'aprendre català. No tant per la percepció d'utilitat de la llengua, sinó com a gest de solidaritat. Les llengües també s'aprenen, doncs, més enllà de l'estricte guany personal que representen. He tingut notícia d'un projecte d'aprenentatge de llengües solidari certament particular, que vull comentar breument. Es tracta del projecte FreeRice. Em sembla una d'aquelles iniciatives a cavall de l'aprenentatge i la dinamització lingüística que obren la imaginació dels gestors d'aquests dos àmbits de treball habituals als serveis de llengua. FreeRice és una aplicació a la xarxa que permet aprendre anglès, francès, alemany, italià i espanyol (millorar el vocabulari, sobretot, o dominar més bé la construcció d'oracions) i que, alhora, permet també ajudar les persones que passen fam, per mitjà del Programa d'Aliments de les Nacions Unides. El funcionament del programa (proveu-ho) és senzill: a mesura que es van encertant les activitats que planteja l'aplicació es va fent una donació d'arròs (deu grans d'arròs per pregunta encertada: ahir dia 19 de setembre es van donar 70 milions de grans, segons indica el web de FreeRice). L'aprenentatge de llengües, doncs, té una repercussió solidària. Possibles idees similars? Les que vulgueu. En l'àmbit de la solidaritat lingüística, imagineu un programa d'aprenentatge de llengües majoritàries o llengües franques (les que ho tenen tot de cara: l'anglès, l'espanyol) que es basés en el suport a la diversitat lingüística: per a cada activitat interactiva ben resolta per la munió de persones que visitarien el web per aprendre aquestes llengües es donaria un cèntim d'euro de suport a l'euskera, el català, el gallec o l'occità.

[276] Joc contra el plagi acadèmic

Sempre he pensat que els serveis lingüístics universitaris tracten amb un producte que la comunitat a què s'orienten els hauria de prendre de les mans. Tot allò que es refereix a la llengua, en un àmbit com el de l’ensenyament superior, hauria de ser considerat clau, una condició sine qua non de dels productes que s'hi generen. L’adequació formal de les produccions verbals que són objecte de construcció i transacció a la universitat no és un afegitó final, un accessori, un vernís últim, una pàtina embellidora. La cura lingüística no té res a veure amb una operació d’última hora, semblant a l’acció de sotmetre un text a un verificador ortogràfic. Res d’això. La formalització lingüística i comunicativa és consubstancial a les produccions universitàries, i la seva adequació allò que fa, ras i curt, que ho siguin o no ho siguin. Aquesta evidència hauria de situar la formació i el suport lingüístics que proporcionen els serveis de llengües de les universitats en un lloc central del sistema. A banda la qüestió crucial del tractament que donen a aquestes qüestions els nous plans d’estudi, i de l’espai d’intervenció (o no) que tenen els serveis lingüístics en aquest tema, cal espavilar-se a provar nous llenguatges per arribar al públic universitari. Les unitats de dinamització dels serveis lingüístics fa temps que fan molt bona feina en aquesta línia. El vessant lúdic és una possibilitat, indubtablement. El Servei de Llengües de la UAB l’ha explotat amb recursos com Incògnit. Vull donar a conèixer, des d'aquí, un joc divertit que pretén conscienciar els estudiants de la necessitat que no plagiïn (consulteu el material interuniversitari Argumenta si voleu consells per evitar el plagi). Es tracta d’un recurs interessant, que dóna idees i apunta maneres de fer, generat per la University of British Columbia per mitjà del seu Academic Integrity Ressource Center.