[638] Per una coma

Aquests dies a classe parlem de signes de puntuació, un territori de la llengua que sovint l'alumnat percep com un espai de relativisme i d'arbitrarietat on gairebé tot és possible. Crec que el que cal que aconseguim és fer veure que la puntuació té uns mínims, que hi ha unes situacions en què, per convenció comunicativa, certs signes s'imposen i no uns altres o l'absència de signes. I, en segon lloc, que hi ha una zona àmplia per a l'exercici del sentit lingüístic de cadascú. Arbitrarietat? Si arbitrarietat vol dir que algú fa d'àrbitre i imposa, amb un cert fonament, el seu albir, sí. El domini de l'escriptura passa per l'existència d'àrbitres-autors. Una de les maneres de conscienciar sobre la utilitat dels signes de puntuació sol ser explorar-ne els límits, les situacions que, segons l'ús dels signes, poden generar interpretacions o realitats ben diferents. De vegades els casos concrets ajuden. És ben conegut l'exemple de Julio Cortázar (que anomenava la coma “esa puerta giratoria del pensamiento”) en què la situació d'una coma en un lloc o en un altre canvia radicalment el sentit de la frase: “Si el hombre supiera realmente el valor que tiene la mujer andaría a cuatro patas en su búsqueda” (coma després de tiene o de mujer?). M'agrada explicar, també, una altra anècdota que obre els ulls sobre la transcendència eventual dels signes de puntuació. Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Si retornem al segle XXI, trobem també exemples propers d'usos de la puntuació amb resultat de vida o mort. És el cas, per exemple, de la coma mal posada per un metge (165 mg en lloc de 16,5 mg) que va fer morir, tràgicament, un pacient. Us recomano, si us ve de gust, per reflexionar sobre la importància d'una coma, un fragment de Wit (Estimar la vida), amb Emma Thomson, on es comenta el sentit que pot tenir una coma en un dels sonets sagrats de John Donne. No us el perdeu.

[544] Variació i oral formal

La conversa espontània no té gaires preocupacions pel que fa a la variació lèxica. En les interaccions col·loquials no esmercem gaires esforços, en general, a buscar sinònims, hiperònims, perífrasis que ens permetin no repetir una paraula o una expressió que ja ha aparegut al nostre discurs. Els textos elaborats, amb tot, entre els quals podríem situar manifestacions de l'oral formal com comunicacions o conferències, vetllen per la variació. En una conversa informal sobre el càncer de coll d'úter, podríem sentir perfectament una intervenció com la següent:



El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:



El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.

[462] La força de la cohesió textual

Miro de trobar una imatge que reculli el concepte de cohesió textual. Sembla fàcil i no ho és. Entenem per cohesió aquella propietat dels textos que fa que se'ns presentin com una entitat amb una lògica i un sentit complets. Quan parlem de cohesió ens referim als connectors discursius que relacionen microunitats o macrounitats del text (conjuncions, adverbis, preposicions i locucions d'aquestes diverses menes); als signes de puntuació; a la determinació progressiva dels elements que van apareixent al text; a la successió anafòrica o catafòrica per mitjà de sinònims, hipònims, hiperònims, el·lipsis o pronoms. Un text està cohesionat quan les peces discretes que l'integren, obtingudes amb sistemes de documentació, gestió de la informació o per mitjà de tècniques de generació d'idees, es revelen totes necessàries, oportunes, alineades amb el sentit global del discurs i ajustades a les necessitats (també les estilístiques) del seu desplegament. La cohesió, doncs, és una propietat aglutinadora, una força que impedeix la fragmentació dels àtoms que solen ser a la base de la creació del text. La cohesió assegura que cap idea no queda despenjada de la resta, que cap entitat esmentada no queda aïllada o deslligada i és, doncs, ininterpretable. Un text cohesionat té una força semblant a la d'un imant damunt un grapat de claus que han deixat de ser entitats independents per esdevenir un sol cos sense discontinuïtats.