Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jesus_tuson. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jesus_tuson. Mostrar tots els missatges
18.9.11
[703] Únics en el llenguatge
Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.
31.7.11
[690] La corda tensa de Jesús Tuson
Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)