[830] El llenguatge de la victòria

Aquests darrers dies s'ha fet molt popular una il·lustració satírica de l'any 1937 que expressa el que està intentant sense dissimular-ho gens el govern de l'Estat (allò d'espanyolitzar els nens i les nenes catalans, l'educació catalana). Ha estat precisament veient aquesta vinyeta que me n'ha vingut a la memòria una altra de molt cèlebre que espero que no sigui tan premonitòria com la primera i que vull portar al bloc com a mostra d'un llenguatge avui més que mai necessari, el de la sàtira i l'humor (vegeu l'entrada precedent) en un moment d'una enorme gravetat política que necessita els balons d'oxigen de totes les formes d'expressió civilitzada. Em refereixo a l'acudit que va aparèixer el novembre de 1905 al setmanari satíric ¡Cu-cut! després que la Lliga Regionalista hagués obtingut un èxit important a les eleccions municipals, èxit que els catalanistes van celebrar al Frontón Condal en l'acte conegut com el banquet de la victòria. A l'acudit es feia burla de l'exèrcit espanyol, en la línia humorística del setmanari. Feia pocs anys que les colònies d'ultramar s'havien independitzat d'Espanya i el text suggeria que si s'havia produït una victòria per força n'havien de ser protagonistes els civils (seran paisanos), a causa de l'alta ineficàcia dels militars espanyols. El llenguatge esmolat del ¡Cu-cut!, un signe inequívoc de la llibertat d'expressió fonamental en tota societat democràtica, va tenir resposta en un altre llenguatge: el 25 de novembre de 1905 una guarnició de militars espanyols va assaltar i destrosssar la seu del setmanari i també la del diari regionalista que hi estava ideològicament vinculat, La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga. Els fets del ¡Cu-cut! van provocar l'alçament popular i polític que va rebre el nom de Solidaritat Catalana, el qual va agermanar sensibilitats de signe divers davant una política estatal netament anticatalana. Cent anys després assistim a l'espectacle d'uns llenguatges radicalment diferents que es temptegen. Esperem que el de la victòria pugui ser ja només el de la veu dels ciutadans.

[543] Els límits de l'oral formal

Aquests últims dies a Aprendre llengües he encarrilat la reflexió cap a la llengua oral. Avui l'actualitat ens serveix un fet singular que no vull passar per alt i que espero que puguem comentar amb els companys i companyes que seguiu el bloc, i, ben aviat, amb els alumnes de llengua oral. El fet s'ha produït al parlament suís: el ministre de finances, Hans-Rudolf Merz no ha pogut aguantar, visiblement, el riure en respondre una pregunta sobre importació de carn curada amb espècies, a causa del llenguatge burocràtic enrevessat del text que li havien preparat i que ell havia de fer arribar al parlament. La situació era absurda. Els moviments per un llenguatge planer, moguts per un afany de democratització de la comunicació (l'administrativa i política) tenen ja algunes dècades. Algunes llengües s'hi han abocat més que altres: el llenguatge administratiu català, per exemple, ho ha tingut més fàcil que el castellà, encarcarat en barroquismes i gerundios del BOE, a causa de la infausta interrupció de la seva tradició medieval cancelleresca i de la necessitat de construir un instrument nou, modern, al servei de la ciutadania. Si l'abarrocament del llenguatge administratiu i polític és un llast que cal superar en la llengua escrita, té uns límits molt més clars d'acceptabilitat en la llengua oral. La llengua oral formal, si vol veritablement constituir un acte de comunicació, necessita una dosi àmplia de naturalitat, de voluntat d'arribar a l'audiència, de capacitat de facilitació. I, sobretot, comporta un exercici d'apropiació del discurs: es fa imprescindible que l'emissor sàpiga de què parla perquè ho comuniqui bé. La lectura (la lectura d'un text escrit davant un públic hauria de ser un acte menys comú!) d'un text burocràtic, feixuc i poc comprensible sobre un tema tècnic no se sosté. “De què parlo?” s'acaba preguntant Merz. És un acte ridícul, davant el qual l'únic que humanament es pot fer és riure. El vídeo de la intervenció de Merz ha estat vist per desenes de milers de persones YouTube i en altres canals d'allotjament de vídeos, aquestes darreres hores. Tot plegat fa riure, sí, però constitueix alhora, sens dubte, una mostra dels límits de l'oral formal.