VISITES


31.1.12

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.

28.1.12

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

22.1.12

[744] Tot jugant amb la llengua

Al llarg d'aquestes darreres setmanes des de l'espai d'Aprendre llengües al diari Ara m'he anat proposant jugar amb les dotze paraules següents: estimació, sopes, injecció, precarietat, lil·liputades, innocència, doble, Nóos, insult, línia vermella, èxit, prima. L'actualitat n'ha dut el cos o l'ànima a la palestra informativa i han donat peu a dotze glosses breus. Llegiu-les, si us ve de gust. Heu pensat mai en l'impacte comunicatiu de significants creats en certs contextos lingüístics que viatgen cap a altres (Sopes)? Sabíeu que rere la idea de precarietat hi ha la d'algú que prega o suplica (Precarietat)? Veieu alguna relació possible entre l'estimació afectiva i la de la lectura del vostre comptador de la llum (Estimació)? En quin estat de salut es deuen trobar la nostra economia i el nostre estat d'ànim que necessiten l'agulla i la xeringa (Injecció)? Iñaki Urdangarín sabia què volia dir Nóos en grec en crear l'Instituto (Nóos)? Fins a quin punt ens trobem en un estat de reducció dramàtica de tot allò que configurava el nostre benestar (Lil·liputades)? Quines imatges fem servir per dir que no es pot retallar més del compte (Línia vermella)? Hi ha una porta de sortida enmig de la crisi (Èxit)? Sabem l'origen de la paraula prima, que trobem a l'amenaçadora i recurrent prima de risc (Prima)? Som més aviat innocents o nocius (Innocència)? No és sempre millor la musculatura d'un argument racional que no la força bruta de l'insult (Insult)? Estem preparats per jugar a doble o res (Doble)? Si us agrada el joc, bona lectura.

19.1.12

[743] Aprendre llengües amb Sagarra

Aquests dies es ret un homenatge merescut a Josep Maria de Sagarra, un dels escriptors més destacats del panorama literari català del segle XX. Fa pocs mesos va fer cinquanta anys de la seva mort. Rellegint la prosa periodística de Sagarra, els articles apareguts a la premsa de l'època com ara el setmanari Mirador, un s'adona a primer cop d'ull del sentit de la llengua de l'autor, de la sofisticació i la riquesa del seu llenguatge. M'atreviria a dir, amb una certa preocupació, que una part rellevant dels nostres estudiants de batxillerat o d'universitat les passarien magres per llegir un sol article de Sagarra de cap a peus sense un bon diccionari a mà. El model de llengua catalana que ha de ser ensenyat i avaluat avui dia és menys clar que mai, ara que la necessitat de garantir l'ús real de la llengua i l'existència d'una base demogràfica àmplia a l'idioma ha arrossegat molts professionals a girar l'esquena a la llengua dels seus pares, sovint la de Sagarra, i a la llengua que molts parlants del català sobretot no barcelonins fan servir a diari com la cosa més natural del món, sense cap vivència especial de genuïnitat lingüística. Perquè hi ha parlants de la nostra llengua no necessàriament lletrats que entenen Sagarra sense esforç, per dir-ho clar, i que s'han d'esforçar, en canvi, per comprendre i concebre una llengua radicalment empobrida. No els podem oblidar quan determinem el model de llengua de l'aprenentatge i de l'avaluació. Davant els dubtes sobre el model de llengua necessitem, com a mínim, una actitud decidida en mestres i alumnes que passi per fomentar el creixement lingüístic com a actitud vital. La mateixa actitud que Sagarra, enamoriscat de la llengua, expressava per exemple a l'article de 1923 publicat a Cafè, copa i puro i titulat "El nom dels peixos" quan defensava aferrissadament l'interès dels éssers humans per conèixer el nom de cada cosa: "Jo no m'explico pas una ànima sensible, sense aquesta mena de curiositat per conèixer el nom dels éssers grans i petits, immòbils o bellugadissos que ens acompanyen en el camí de la nostra vida" o, al mateix escrit: "Si estimeu la vostra terra, i teniu un esperit afinat i curiós, sentireu una necessitat de conèixer el nom de totes les coses que exalten i ornen el vostre paisatge." Si el model de llengua vacil·la, no pot fer-ho l'actitud d'enriquiment lingüístic permanent que ens fa aprendre llengües constantment aquí i allà i ens permet pouar-ne un munt, indubtablement, als textos de Sagarra.

13.1.12

[742] El tovalló de Lionel Messi

Aquesta setmana s'ha parlat molt del tovalló de Lionel Messi. Com tothom sap, Carles Rexach va redactar fa més d'una dècada en un tovalló de paper el primer principi d'acord contractual de Leo Messi, reunit en un bar amb Josep Maria Minguella, els pares del jove jugador (que tenia 12 anys) i el seu agent, Horacio Gaggioli. Les diverses parts van signar el tovalló. Si se'n parla aquests dies és perquè darrerament s'ha difós la possibilitat que el tovalló sigui exhibit al Museu del Barça, fet per al qual cal el permís de les parts implicades i que el seu dipositari (Gaggioli) s'hi avingui. El text de l'acord era el següent: "En Barcelona, a 14 de Diciembre del 2000 y en presencia de los Sres. Minguella y Horacio (Gaggioli) Carles Rexach, Secretario Técnico del F.C.B. se compromete bajo su responsabilidad y a pesar de algunas opiniones en contra a fichar al jugador Lionel Messi siempre y cuando nos mantengamos en las cantidades acordadas". El tovalló de Messi, al marge de la seva transcendència futbolística, conté una lliçó de llengua que hem de tenir present. Es tracta d'un document senzill, improvisat, espontani, que no s'ajusta exactament a cap tipologia textual de manual i que, malgrat tot, va aconseguir l'objectiu de retenir el jugador. Al nostre país hem viscut un empatx de tipologies textuals: hem ensenyat fins a la sacietat que els textos amb què organitzem les nostres relacions socials (actes, contractes, sol·licituds, convenis, cartes i no acabaríem) tenen una estructura, unes parts predeterminades, responen a unes matrius. Ha estat senzill, a partir d'aquí, avaluar (en part) les produccions dels aprenents de llengües a partir de l'ajustament a les tipologies descrites i explicades a les classes ("la teva carta no té encapçalament: un punt menys") i potser ens hem perdut massa en les formes i hem oblidat també massa que allò que fa que, per exemple, una carta sigui una (bona) carta té en realitat poc a veure amb el fet que respongui a unes parts canòniques. L'avaluació de les produccions lingüístiques ha estat arrossegada, massa sovint, per allò que es deixava quantificar i que era més objectivable i s'han escapat a l'avaluador, en canvi, l'assumpció de riscos de qui escrivia, l'originalitat, la creativitat, la capacitat d'apartar-se de les fórmules, la grapa del text, la personalitat feta llengua, i, naturalment, l'efectivitat real del text. Sospito que el tovalló de Messi suspendria a mans d'alguns avaluadors obsedits a descomptar per tot allò en què es podria considerar que s'aparta d'una determinada tipologia discursiva. I, en canvi, es tracta d'un document que va aconseguir el que es proposava amb un llenguatge senzill, natural i altament efectiu. Es pot demanar més a tan poques línies?

10.1.12

[741] El flux gràfic del segle

Sovint, en ensenyar llengües o fer treballar les destreses de comunicació a la universitat, ens trobem havent d'ensenyar a plasmar les idees gràficament. En primer lloc, cal trobar l'eina adequada a la xarxa (un llapis i un paper, amb tot, també serveixen), entre la gran quantitat de recursos que hi ha orientats a la creació de mapes conceptuals, o esquemes, o diagrames de flux. En segon lloc, cal decantar-se per un tipus concret de gràfic i, sobretot, fer-hi un ús consistent dels símbols o les formes utilitzats (si fem servir fletxes, que siguin iguals a tot el gràfic). En tercer lloc, cal fer un esforç de síntesi que impedeixi que el gràfic es carregui d'informació i, alhora, que no dificulti recuperar-la tota amb un simple cop d'ull. Allò més important, però, és saber per a què volem la plasmació gràfica de les idees, quin ús en farem, qui hi tindrà accés i, també, si algú l'avaluarà. Fa uns dies que es parla molt del croquis que s'ha trobat en el cas Urdangarín (estic pensant seriosament a estampar-me'l en una samarreta). Amplieu la imatge, sisplau, si encara no l'heu vist. És un croquis força net, que devia servir per aclarir les idees d'algú toixarrut de la trama Nóos que no acabava d'entendre quin era exactament el pla per evadir (presumptament) fons cap al paradís fiscal de Belize fent servir societats al regne Unit, i passant també prèviament per comptes suïssos. "¿No lo entiendes todavía? Pues te lo voy a dibujar". Des de l'angle de la plasmació gràfica de les idees, s'ha de reconèixer que el croquis del segle aprova. Ara bé: el document ha caigut a mans d'una altra mena d'avaluació impensada, la del jutge instructor del cas, que desitjaríem que no el trobés tan net, encara que sí tan clar. Esperem amb candeletes el procés i el veredicte.

8.1.12

[740] Termes per al progrés

Aquests dies he llegit amb satisfacció Work in progress: 55 términos para el progreso (Barcelona: Edhasa, octubre de 2011). Es tracta d'un text situat en el marc d'un projecte de construcció d'un diccionari molt més complet de termes clau de la vida política. L'obra presenta la definició relativament breu (tres o quatre pàgines per mot) d'una cinquantena de termes el sentit dels quals les ideologies que ens envolten pugnen contínuament per segrestar. No es tracta de paraules anecdòtiques o residuals, sinó de termes de pes que el ciutadà troba a diari en boca dels polítics, als mitjans de comunicació, als programes electorals o a la tertúlia amb els amics. Cada sector ideològic els resemantitza i un sol significant, doncs, se'ns presenta carregat de sentits segons qui en sigui el propietari. Work in progress neix de la consciència dels enormes canvis socials que s'estan produint i de la idea que el pensament progressista travesa un moment de profundes transformacions que li fa perdre perfil. L'obra és, en certa manera, un segrest particular dels mots al servei de la ideologia progressista, però no pas un segrest contra natura sinó en ocasions més aviat un alliberament, perquè molts dels termes hi tenen clavades les arrels. Els mots seleccionats són definits per personalitats destacades d'ideologia no conservadora. Es tracta de cinquanta-cinc signants (un per article), entre els quals hi ha noms de l'àmbit polític espanyol i mundial (hi trobem des de Felipe González o Cándido Méndez fins a Emma Bonino o Lula da Silva). Els termes tenen un interès màxim. Hi queden retratats l'acció afirmativa (o discriminació positiva), el canvi climàtic, la ciutadania, la crisi, l'educació pública, l'estat del benestar, la governança global, la fam, la identitat sexual, les institucions, la dona, el pacte global, la pobresa, l'esquerra, la sostenibilitat, la justícia, la llibertat, la política, la redistribució, el sindicalisme, el multiculturalisme o el treball decent. Work in progress és un exercici de definició interessant i recomanable. Més enllà de la ideologia personal o del crèdit que es pugui donar a les figures polítiques que l'escriuen, és un esforç honest per posar llum a confusions i ambigüitats quotidianes en l'ús del llenguatge polític.

4.1.12

[739] Llengua i crisi

Aquests dies he llegit aquí i allà, curiosament, una explicació que m'ha semblat interessant sobre la manera en què l'escriptura xinesa expressa el concepte crisi. Com que tots plegats provem de trobar signes d'esperança, de la mena que siguin, en el pou de profunditats insondables en què ens trobem, m'hi he agafat i ho recullo a Aprendre llengües. La nostra visió més quotidiana de la crisi (paraula que deriva de la forma quasi idèntica del grec) sol ser negativa, tot i que allò que la defineix, en realitat, és la idea d'un canvi brusc, que pot ser favorable o advers, en el qual hi pot haver judici, decisió. L'escriptura xinesa separa la doble realitat que solem no apreciar rere la crisi i la fixa de manera clara. El primer dels signes expressa la idea del perill i el segon la de l'oportunitat. L'oportunitat és un espai crític, però: necessita un impuls, una direcció, una política. Oportunitat és un terme d'origen llatí que es pot associar a l'àmbit mariner (duu la forma port a les entranyes) que fa referència a un vent que mena a bon port. La crisi pot ser positiva, tal vegada, però hi són imprescindibles uns vents oportuns.