[750] Els meus diccionaris

Aquí i allà hi ha eines a la xarxa que ens permeten anar construint el nostre diccionari, quan aprenem una llengua, i anar enriquint el vocabulari. Un dels diccionaris en anglès més populars a la xarxa és Dictionary.com. Doncs bé, una de les seves prestacions, Word Dynamo, ens permet anar alimentant el nostre diccionari personal d'anglès (treballa també amb altres idiomes: francès, espanyol, llatí) al mateix temps que altres persones fan el mateix i ho fan públic, si volen. El que hem de fer és anar donant d'alta les paraules que ens interessen (associades a un tema, per exemple), amb la definició que desitgem. Pot ser una de les suggerides pel diccionari general, Dictionary.com, o alguna d'incorporada pels usuaris, o la nostra pròpia definició, escrita en la llengua que vulguem. A més de construir el diccionari, Word Dynamo ens dóna diverses possibilitats ben lúdiques d'aprendre amb les paraules registrades: amb jocs, associant la paraula amb la definició correcta, generant flashacards, sentint la pronúncia de les paraules. L'eina conté materials lèxics organitzats per nivells (per a totes les edats) i per preparar diversos dels exàmens d'anglès més populars als EUA. També presenta recursos lèxics relacionats amb diverses disciplines acadèmiques. Una de les opcions de Word Dynamo, d'altra banda, et sotmet a prova per provar de determinar quantes paraules saps en anglès. M'ha donat un nivell "Sprocket"; reconec que he tingut sort (les paraules que m'han aparegut, moltes de base llatina, són força formals i difícils per als angloparlants, però no gens per als parlants de llengües romàniques).

[749] Auscultar una tendència

Una de les coses que fa més basarda de les retallades en l'àmbit educatiu són les idees genials per a l’eficiència i l’estalvi inspirades per qui té la tisora, sí, però no en canvi les claus dels perquès dels processos d'aprenentatge. A aquestes alçades, la descoberta de la sopa d’all no es pot oferir com un plat acabat d’inventar, moderníssim, altament diürètic i digestiu, només pel fet que sigui un plat que es pot preparar amb un pressupost relativament baix, més que no el de la sopa de rap o de pollastre. M'explico: ara, en plena crisi, se senten veus insòlites que defensen l'autoaprenentatge, l'aprenentatge virtual, l'avaluació entre iguals, l'autoavaluació... tot allò que aquestes mateixes veus han mirat amb recel o han considerat sempre formes estranyes i molt poc útils per propiciar aprenentatges, poc menys que muntatges de pedagogs desvagats. Ara, rere aquestes i altres formes que requereixen un aprenent actiu i que assumeix un rol decisiu en l'aprenentatge, aquelles veus hi endevinen la possibilitat de fer que l'alumne faci més de mestre. Ja sabem que l'autoaprenentatge, és clar, no equival a aprendre sols els aprenents, sinó que implica molt més (material, acompanyament, tutorització). Ja sabem que la formació virtual, és clar, no és una activitat que els joves duguin inscrita al codi genètic del seu ésser tan i tan digital, sinó que és una formació molt complexa i que, ben feta, a més, sol tenir uns costos molt elevats. Ja sabem, també, que l'autoavaluació o l'avaluació entre iguals no estalvien finalment hores de docència, com algú profà en la matèria podria pensar. Però la realitat pot anar per aquí: alguns aspectes transversals a l'hora d'aprendre que ni amb Bolonya s'han acabat estenent a l'ensenyament superior, podrien tenir ara una trista segona oportunitat. Espero que les retallades no encimbellin interessadament i amb un simplisme esfereïdor tot allò que ja ha tingut sempre per se una raó de ser en els processos d'ensenyament i aprenentatge. No voldríem viure ara aquesta valoració que seria, evidentment, una devaluació.

[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.

[747] La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües: schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma; smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak (basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicat que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglès smug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que els mushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraula beure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

[744] Tot jugant amb la llengua

Al llarg d'aquestes darreres setmanes des de l'espai d'Aprendre llengües al diari Ara m'he anat proposant jugar amb les dotze paraules següents: estimació, sopes, injecció, precarietat, lil·liputades, innocència, doble, Nóos, insult, línia vermella, èxit, prima. L'actualitat n'ha dut el cos o l'ànima a la palestra informativa i han donat peu a dotze glosses breus. Llegiu-les, si us ve de gust. Heu pensat mai en l'impacte comunicatiu de significants creats en certs contextos lingüístics que viatgen cap a altres (Sopes)? Sabíeu que rere la idea de precarietat hi ha la d'algú que prega o suplica (Precarietat)? Veieu alguna relació possible entre l'estimació afectiva i la de la lectura del vostre comptador de la llum (Estimació)? En quin estat de salut es deuen trobar la nostra economia i el nostre estat d'ànim que necessiten l'agulla i la xeringa (Injecció)? Iñaki Urdangarín sabia què volia dir Nóos en grec en crear l'Instituto (Nóos)? Fins a quin punt ens trobem en un estat de reducció dramàtica de tot allò que configurava el nostre benestar (Lil·liputades)? Quines imatges fem servir per dir que no es pot retallar més del compte (Línia vermella)? Hi ha una porta de sortida enmig de la crisi (Èxit)? Sabem l'origen de la paraula prima, que trobem a l'amenaçadora i recurrent prima de risc (Prima)? Som més aviat innocents o nocius (Innocència)? No és sempre millor la musculatura d'un argument racional que no la força bruta de l'insult (Insult)? Estem preparats per jugar a doble o res (Doble)? Si us agrada el joc, bona lectura.

[743] Aprendre llengües amb Sagarra

Aquests dies es ret un homenatge merescut a Josep Maria de Sagarra, un dels escriptors més destacats del panorama literari català del segle XX. Fa pocs mesos va fer cinquanta anys de la seva mort. Rellegint la prosa periodística de Sagarra, els articles apareguts a la premsa de l'època com ara el setmanari Mirador, un s'adona a primer cop d'ull del sentit de la llengua de l'autor, de la sofisticació i la riquesa del seu llenguatge. M'atreviria a dir, amb una certa preocupació, que una part rellevant dels nostres estudiants de batxillerat o d'universitat les passarien magres per llegir un sol article de Sagarra de cap a peus sense un bon diccionari a mà. El model de llengua catalana que ha de ser ensenyat i avaluat avui dia és menys clar que mai, ara que la necessitat de garantir l'ús real de la llengua i l'existència d'una base demogràfica àmplia a l'idioma ha arrossegat molts professionals a girar l'esquena a la llengua dels seus pares, sovint la de Sagarra, i a la llengua que molts parlants del català sobretot no barcelonins fan servir a diari com la cosa més natural del món, sense cap vivència especial de genuïnitat lingüística. Perquè hi ha parlants de la nostra llengua no necessàriament lletrats que entenen Sagarra sense esforç, per dir-ho clar, i que s'han d'esforçar, en canvi, per comprendre i concebre una llengua radicalment empobrida. No els podem oblidar quan determinem el model de llengua de l'aprenentatge i de l'avaluació. Davant els dubtes sobre el model de llengua necessitem, com a mínim, una actitud decidida en mestres i alumnes que passi per fomentar el creixement lingüístic com a actitud vital. La mateixa actitud que Sagarra, enamoriscat de la llengua, expressava per exemple a l'article de 1923 publicat a Cafè, copa i puro i titulat "El nom dels peixos" quan defensava aferrissadament l'interès dels éssers humans per conèixer el nom de cada cosa: "Jo no m'explico pas una ànima sensible, sense aquesta mena de curiositat per conèixer el nom dels éssers grans i petits, immòbils o bellugadissos que ens acompanyen en el camí de la nostra vida" o, al mateix escrit: "Si estimeu la vostra terra, i teniu un esperit afinat i curiós, sentireu una necessitat de conèixer el nom de totes les coses que exalten i ornen el vostre paisatge." Si el model de llengua vacil·la, no pot fer-ho l'actitud d'enriquiment lingüístic permanent que ens fa aprendre llengües constantment aquí i allà i ens permet pouar-ne un munt, indubtablement, als textos de Sagarra.

[742] El tovalló de Lionel Messi

Aquesta setmana s'ha parlat molt del tovalló de Lionel Messi. Com tothom sap, Carles Rexach va redactar fa més d'una dècada en un tovalló de paper el primer principi d'acord contractual de Leo Messi, reunit en un bar amb Josep Maria Minguella, els pares del jove jugador (que tenia 12 anys) i el seu agent, Horacio Gaggioli. Les diverses parts van signar el tovalló. Si se'n parla aquests dies és perquè darrerament s'ha difós la possibilitat que el tovalló sigui exhibit al Museu del Barça, fet per al qual cal el permís de les parts implicades i que el seu dipositari (Gaggioli) s'hi avingui. El text de l'acord era el següent: "En Barcelona, a 14 de Diciembre del 2000 y en presencia de los Sres. Minguella y Horacio (Gaggioli) Carles Rexach, Secretario Técnico del F.C.B. se compromete bajo su responsabilidad y a pesar de algunas opiniones en contra a fichar al jugador Lionel Messi siempre y cuando nos mantengamos en las cantidades acordadas". El tovalló de Messi, al marge de la seva transcendència futbolística, conté una lliçó de llengua que hem de tenir present. Es tracta d'un document senzill, improvisat, espontani, que no s'ajusta exactament a cap tipologia textual de manual i que, malgrat tot, va aconseguir l'objectiu de retenir el jugador. Al nostre país hem viscut un empatx de tipologies textuals: hem ensenyat fins a la sacietat que els textos amb què organitzem les nostres relacions socials (actes, contractes, sol·licituds, convenis, cartes i no acabaríem) tenen una estructura, unes parts predeterminades, responen a unes matrius. Ha estat senzill, a partir d'aquí, avaluar (en part) les produccions dels aprenents de llengües a partir de l'ajustament a les tipologies descrites i explicades a les classes ("la teva carta no té encapçalament: un punt menys") i potser ens hem perdut massa en les formes i hem oblidat també massa que allò que fa que, per exemple, una carta sigui una (bona) carta té en realitat poc a veure amb el fet que respongui a unes parts canòniques. L'avaluació de les produccions lingüístiques ha estat arrossegada, massa sovint, per allò que es deixava quantificar i que era més objectivable i s'han escapat a l'avaluador, en canvi, l'assumpció de riscos de qui escrivia, l'originalitat, la creativitat, la capacitat d'apartar-se de les fórmules, la grapa del text, la personalitat feta llengua, i, naturalment, l'efectivitat real del text. Sospito que el tovalló de Messi suspendria a mans d'alguns avaluadors obsedits a descomptar per tot allò en què es podria considerar que s'aparta d'una determinada tipologia discursiva. I, en canvi, es tracta d'un document que va aconseguir el que es proposava amb un llenguatge senzill, natural i altament efectiu. Es pot demanar més a tan poques línies?

[741] El flux gràfic del segle

Sovint, en ensenyar llengües o fer treballar les destreses de comunicació a la universitat, ens trobem havent d'ensenyar a plasmar les idees gràficament. En primer lloc, cal trobar l'eina adequada a la xarxa (un llapis i un paper, amb tot, també serveixen), entre la gran quantitat de recursos que hi ha orientats a la creació de mapes conceptuals, o esquemes, o diagrames de flux. En segon lloc, cal decantar-se per un tipus concret de gràfic i, sobretot, fer-hi un ús consistent dels símbols o les formes utilitzats (si fem servir fletxes, que siguin iguals a tot el gràfic). En tercer lloc, cal fer un esforç de síntesi que impedeixi que el gràfic es carregui d'informació i, alhora, que no dificulti recuperar-la tota amb un simple cop d'ull. Allò més important, però, és saber per a què volem la plasmació gràfica de les idees, quin ús en farem, qui hi tindrà accés i, també, si algú l'avaluarà. Fa uns dies que es parla molt del croquis que s'ha trobat en el cas Urdangarín (estic pensant seriosament a estampar-me'l en una samarreta). Amplieu la imatge, sisplau, si encara no l'heu vist. És un croquis força net, que devia servir per aclarir les idees d'algú toixarrut de la trama Nóos que no acabava d'entendre quin era exactament el pla per evadir (presumptament) fons cap al paradís fiscal de Belize fent servir societats al regne Unit, i passant també prèviament per comptes suïssos. "¿No lo entiendes todavía? Pues te lo voy a dibujar". Des de l'angle de la plasmació gràfica de les idees, s'ha de reconèixer que el croquis del segle aprova. Ara bé: el document ha caigut a mans d'una altra mena d'avaluació impensada, la del jutge instructor del cas, que desitjaríem que no el trobés tan net, encara que sí tan clar. Esperem amb candeletes el procés i el veredicte.

[740] Termes per al progrés

Aquests dies he llegit amb satisfacció Work in progress: 55 términos para el progreso (Barcelona: Edhasa, octubre de 2011). Es tracta d'un text situat en el marc d'un projecte de construcció d'un diccionari molt més complet de termes clau de la vida política. L'obra presenta la definició relativament breu (tres o quatre pàgines per mot) d'una cinquantena de termes el sentit dels quals les ideologies que ens envolten pugnen contínuament per segrestar. No es tracta de paraules anecdòtiques o residuals, sinó de termes de pes que el ciutadà troba a diari en boca dels polítics, als mitjans de comunicació, als programes electorals o a la tertúlia amb els amics. Cada sector ideològic els resemantitza i un sol significant, doncs, se'ns presenta carregat de sentits segons qui en sigui el propietari. Work in progress neix de la consciència dels enormes canvis socials que s'estan produint i de la idea que el pensament progressista travesa un moment de profundes transformacions que li fa perdre perfil. L'obra és, en certa manera, un segrest particular dels mots al servei de la ideologia progressista, però no pas un segrest contra natura sinó en ocasions més aviat un alliberament, perquè molts dels termes hi tenen clavades les arrels. Els mots seleccionats són definits per personalitats destacades d'ideologia no conservadora. Es tracta de cinquanta-cinc signants (un per article), entre els quals hi ha noms de l'àmbit polític espanyol i mundial (hi trobem des de Felipe González o Cándido Méndez fins a Emma Bonino o Lula da Silva). Els termes tenen un interès màxim. Hi queden retratats l'acció afirmativa (o discriminació positiva), el canvi climàtic, la ciutadania, la crisi, l'educació pública, l'estat del benestar, la governança global, la fam, la identitat sexual, les institucions, la dona, el pacte global, la pobresa, l'esquerra, la sostenibilitat, la justícia, la llibertat, la política, la redistribució, el sindicalisme, el multiculturalisme o el treball decent. Work in progress és un exercici de definició interessant i recomanable. Més enllà de la ideologia personal o del crèdit que es pugui donar a les figures polítiques que l'escriuen, és un esforç honest per posar llum a confusions i ambigüitats quotidianes en l'ús del llenguatge polític.

[739] Llengua i crisi

Aquests dies he llegit aquí i allà, curiosament, una explicació que m'ha semblat interessant sobre la manera en què l'escriptura xinesa expressa el concepte crisi. Com que tots plegats provem de trobar signes d'esperança, de la mena que siguin, en el pou de profunditats insondables en què ens trobem, m'hi he agafat i ho recullo a Aprendre llengües. La nostra visió més quotidiana de la crisi (paraula que deriva de la forma quasi idèntica del grec) sol ser negativa, tot i que allò que la defineix, en realitat, és la idea d'un canvi brusc, que pot ser favorable o advers, en el qual hi pot haver judici, decisió. L'escriptura xinesa separa la doble realitat que solem no apreciar rere la crisi i la fixa de manera clara. El primer dels signes expressa la idea del perill i el segon la de l'oportunitat. L'oportunitat és un espai crític, però: necessita un impuls, una direcció, una política. Oportunitat és un terme d'origen llatí que es pot associar a l'àmbit mariner (duu la forma port a les entranyes) que fa referència a un vent que mena a bon port. La crisi pot ser positiva, tal vegada, però hi són imprescindibles uns vents oportuns.

[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[737] Microconte de Nadal

Amics i amigues, he escrit un microconte nadalenc, que deixo aquí. Espero que us agradi. Fa així: "A Sara Regàs aquelles festes l’entusiasmaven. En particular, el dia de Nadal. En aquella diada li plaïa tenir a punt un correctíssim àpat tradicional (amb un esplèndid pollastre de pota blava, farcit, com a segon plat); li agradava també poder reunir a casa tots els membres de la família, i considerava gairebé un deure reconciliar-se amb els parents. Sobretot amb el seu gendre. Però el que més fascinació li produïa d’aquell dia passava a altes hores de la nit, sovint ja ben entrada la matinada del dia de Sant Esteve. Es tractava del ritual de preparació dels canelons que es posarien a taula al cap d’unes hores. Sara Regàs, aleshores, prenia les restes del pollastre i les esqueixava, les grapejava, les trinxava, les picolava i les matxucava fins que en sortia el dens farciment que després embolicava amb la pasta dels canelons. A l’hora de menjar-se’ls, l’endemà, qualsevol fotesa (un comentari desafortunat sobre les neules, totalment remullides; el litigi momentani per l’últim tros de torrons d’Alacant; el cantusseig desafinat d’una bonica cançoneta de Nadal) li donaria ales per adreçar un retret al gendre que abocaria, segur, a una prometedora disputa. Perquè Sara Regàs necessitava alimentar l’esperança d’un nou any amb tres-cents seixanta-quatre dies normals. I sabia que, per aconseguir-ho, era imprescindible esmicolar com més aviat millor la treva del dia de Nadal". Amics i amigues, Bon Nadal!

[736] Acollida lingüística

Dimecres a la tarda a la UAB vam gaudir de la intervenció d'Isidor Marí al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic, en una conferència de màxim interès sobre l'acolliment, emmarcada en un acte formal del màster amb professorat i alumnat. No pretenc fer-ne la síntesi, sinó deixar quatre apunts d'idees que van sorgir a la conferència de Marí, algunes de les quals els assistents comentàvem al final de l'acte: 1) la integració dels nouvinguts ha de ser necessàriament bidireccional i ha de tenir la implicació de tothom (integrar el nouvingut, sí, però integrar-se també els autòctons a la nova situació); 2) l'acolliment lingüístic va lligat intrínsecament i de manera inseparable a múltiples factors més, que sovint es es relacionen amb la supervivència material dels nouvinguts; 3) l'acolliment lingüístic ha de produir-se des de l'inici i no pot ser un acte posterior, sobreposat a un altre acolliment lingüístic, el real, que el nouvingut percep inequívocament com el de debò; 4) l'acolliment lingüístic s'ha de produir des d'una gamma àmplia de llocs, en els diversos entorns pels quals passa el nouvingut, i implica, per tant, tota la societat; 5) és fonamental que hi hagi una valoració del capital lingüístic ocult a la societat (a les empreses, per exemple): quantes empreses coneixen i aprofiten la competència plurilingüe i pluricultural dels seus membres, que els estudis (informe ELAN, per exemple) demostren que és decisiva, d'altra banda, en l'èxit comercial?; 6) caldria aproximar-se, en aquesta línia, a les polítiques de valoració de la diversitat productiva, amb llarga tradició a Austràlia (la diversitat és una oportunitat que cal gestionar, no una nosa); 7) en situacions de doble oficialitat, caldria tendir a una integració lingüística semblant a la quebequesa: el nouvingut hauria d'assolir la capacitat de fer servir l'una o l'altra de les llengües oficials de la comunitat receptora. Després de les vacances de Nadal reprenem el màster, que ens permetrà continuar incidint en aquests i altres aspectes d'una tasca, la de l'acolliment lingüístic, titànica però apassionant i imprescindible.

[735] Aprendre llengües: cent mil visites

Amics i amigues, ahir Aprendre llengües va arribar a la visita cent mil, tres anys i mig després de l'engegada del projecte. No puc fer altra cosa que agrair-vos el seguiment d'aquest observatori que és diari personal, entorn d'aprenentatge i e-portafolis, que va néixer per provar de viure el web social. Avui mateix, per celebrar-ho, el sou de tota la plantilla (ehem!) d'Aprendre llengües s'incrementarà un 10 %. Moltes gràcies a tots i a totes!

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[733] Cap on va l'educació virtual?

Acabo de llegir Evolución y retos de la educación virtual. Construyendo el e-learning del siglo XXI (Begoña Gros, ed., Barcelona: UOC, 2011). Es tracta d'un text útil a qualsevol professional de l'ensenyament i a qualsevol aprenent, ara que ja no hi ha formadors virtuals i alumnes virtuals purs com fa només uns anys, perquè la virtualitat ha esdevingut un espai natural en qualsevol forma d'aprenentatge, un espai que afecta a tothom. Es tracta d'una obra excel·lent, que ens interpel·la amb senzillesa sobre els temes clau de l'ensenyament-aprenentatge que incorpora la virtualitat (el rol de l'estudiant i la centralitat de la seva activitat; el rol d'acompanyament del professorat: "El profesor no es un transmisor de contenidos, sino un diseñador de espacios de aprendizaje", p. 53; el pes de l'aprenentatge col·laboratiu; la naturalesa dels recursos d'aprenentatge: "El futuro de los materiales virtuales es indisoluble de su soporte teconológico...", p. 94) i que ens permet fer un exercici de contrast amb les nostres intuïcions de futur i amb les nostres pràctiques de present. Es tracta d'una obra ben construïda (es destaquen al final de cada capítol, nítidament, les línies o els reptes de futur sobre cada aspecte tractat) i que respon a una voluntat orientadora en un moment de canvis profunds, de progressiva definició d'unes tendències que no se sap on poden arribar a conduir, probablement a somoure estructures molt assentades. Els autors són perfectament conscients de l'apassionant revolució que ens toca viure i apunten algunes realitats que s'entreveuen i ho fan sense dogmatismes, entenent que les tendències de la nova educació amb virtualitat depenen de molts factors, el primer dels quals és una resposta dels estudiants en sintonia amb el nou paradigma, una resposta que no és encara ni general ni òbvia. Un dels fets més engrescadors de la lectura és constatar la coincidència entre alguns principis pedagògics clau desenvolupats al llarg del segle XX i la possibilitat de dur-los a la pràctica a què l'educació virtual convida i aboca, com si es tractés d'una segona oportunitat. Les quatre tendències més destacades cap a les quals apunta l'e-learning del segle XXI són, segons X. Mas i P. Lara al darrer capítol: 1) l'extensió de la virtualitat a tot l'àmbit educatiu; 2) l'aflorament de l'aprenentatge informal (amb els PLE, o EPA, com a constructe per excel·lència); 3) la tendència a l'aprenentatge social i col·laboratiu (les eines 2.0 el faciliten enormement) i 4) l'aprenentatge ubicu. L'aprenentatge de llengües, naturalment, no en queda al marge.

[732] Merkozy (acronímia conjuntural)

Els acrònims es poden definir com abreviacions formades per lletres o segments de mots que formen part de paraules pròximes que esdevenen un mot ordinari. Són acrònims INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi), MERCOSUR (Mercado Común del Sur), PRYCA (precio y calidad), emoticona (inicialment de l'anglès emotion i icon), telemàtica (telecomunicació i informàtica) o, per exemple, un acrònim curiós elaborat amb parts dels cognoms de tres persones: estraperlo (Strauss, Perel, Lowann). Darrerament s'ha estès l'acrònim Merkozy per designar l'entesa política entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, profusament vehiculada per les imatges, al capdavant d'un intent desesperat de treure Europa de la crisi financera i fins de refundar-la. Si els acrònims presenten un grau de fusió conceptual elevat, Merkozy, en canvi, fa patir: s'hi veu massa el llautó d'una unió conjuntural de dos països tradicionalment enfrontats i rivals, s'hi veu massa una parella de ball momentània i interessada. Merkozy em produeix una angúnia semblant a la que m'inspira l'acrònim catanyol, l'angúnia de veure un monstre híbrid contranatura que avança amb aire amenaçant i que pren un cos desagradable i indesitjat. Tinc la sensació, amb tot, que l'acrònim Merkozy no farà gaire via, perquè els interessos particulars el desfaran com es desfà un terròs de sucre en un got d'aigua. Serà un bon senyal, sens dubte, que de l'acronímia no passem a l'eponímia, el fenomen que fa que el nom d'algú designi, per exemple, una zona geogràfica (Americo Vespucio, Amèrica; Simón Bolívar, Bolívia; Cristòfol Colom, Colòmbia; Felip II, Filipines). No puc ni imaginar la vella Europa, la del dolç nom de la nimfa mitològica seduïda per Júpiter, rebatejada per un epònim impronunciable de circumstàncies.

[731] Contra l'insult

Aquests dies hem sentit les paraules insultants d'un membre del Parlament català cap a la presidenta de la Cambra. Precedides, és cert, per una limitació expressiva greu i sense precedents al Parlament (l'impediment de fer servir certes formes relatives a la insostenible relació econòmica entre Espanya i Catalunya). Ben viva la polèmica pels insults del parlamentari López Tena, he llegit una obra recent que parla precisament de la greu expansió social i naturalització de l'insult a la vida política i als mitjans de comunicació. Es tracta del text de Juan Cruz Ruiz Contra el insulto (Madrid: Turpial, 2011). El text té un cert interès: analitza per mitjà de reflexions i entrevistes el cas de diversos insultats cèlebres (la directora de cinema Pilar Miró; el responsable de la SGAE, Teddy Bautista; l'anestesista Luis Montes; el màxim responsable de l'Expo de Sevilla, Jacinto Pellón). Sense voluntat d'entrar ara a jutjar la història que hi ha darrere aquests ben diversos personatges, em sembla interessant el relat dels abusos verbals públics fets contra ells per mitjà de l'insult (definit per l'autor com “el gallet del llenguatge”) i el linxament i la mort civil a què condueixen, més greu en els casos que es troben pendents d'investigació o sub iudice. L'insult (etimològicament equivalent a 'saltar al damunt', insultare) és una forma d'humiliació que no s'hauria de tolerar impunement a la nostra vida pública. És, en el fons, una supuració de la bèstia que hi ha dins les persones que caldria evitar en la relació civil. És imprescindible continuar ensenyant i avaluant des dels cursos de llengua el domini de l'àmplia gamma de formes punyents que la llengua posa a la nostra disposició per atacar sense erosionar greument la imatge pública de les persones que ens han ofès o l'actuació de les quals jutgem d'inacceptable. No és sinó una variant de la mateixa competència que farà que els parlamentaris que desitgin esquivar l'atemptat a la llibertat d'expressió imposat per la presidenta acabin dient furtar, afaitar, desfalcar, desvalisar, estafar, lladronejar, pispar, rapinyar, sostreure, usurpar.

[730] Eixamplar els codis culturals

Ahir a la Jornada de formació de formadors organitzada per la Xarxa Vives i la Comissió de Formació en Llengua Catalana (vegeu l’entrada anterior) vaig fer una comunicació sobre la competència intercultural en els estudiants universitaris nouvinguts, representant el Servei de Llengües de la UAB (deixo la presentació inserida en aquesta entrada). Hi vaig donar una definició d’aquesta competència, per començar, i vaig provar de fer veure, a continuació, el relleu que té actualment, en un context caracteritzat per societats marcadament multiculturals i per l’accés quotidià de tots nosaltres a noves formes culturals. Vaig voler insistir també en la relació estreta entre aquesta competència i l’ensenyament-aprenentatge de llengües, que és l’espai privilegiat per fomentar-la, i vam constatar que hi ha estudis empírics que indiquen clarament que el nivell de competència intercultural dels estudiants universitaris és molt baix tant pel que fa a coneixements com a habilitats i actituds. Em vaig aturar a destacar, d’altra banda, l’enorme esforç fet pels serveis lingüístics aquests darrers anys amb cursos, activitats, productes, recursos, etc. de foment d’aquesta competència amb l’objectiu que els nouvinguts a les nostres universitats siguin veritablement viatgers i no turistes (seguint la metàfora de M. Byram, 1997). També vaig posar sobre la taula el concepte de competència intercultural i vaig defensar que hem passat d’un foment que tendia a ser monològic i d’identitat a identitat (partint d'identitats simples) i basat en aspectes lligats al coneixement declaratiu, a un foment dialògic que té en compte les identitats múltiples dels nostres alumnes nouvinguts i el feix de codis culturals que atresoren. Uns codis culturals que l'alumnat, com a tasca principal, ha d'adquirir el compromís d'eixamplar. Posteriorment, vaig indicar per què no em sembla idoni el tractament de la competència intercultural a l’e-PEL de l’OAPEE i vaig suggerir algunes línies de treball d’aquesta competència, que passen per una major comprensibilitat de la informació que arriba als aprenents, per un major foment de la reflexió i també per l’estímul de l’autovaloarció de la competència. Dins aquests paràmetres, vaig apuntar tres línies de treball: una que ens aproxima al coneixement dels portfolios de la competència intercultural ja existents, una línia basada en la focalització en una experiència intercultural més que no en la producció per part de l'aprenent d’un registre exhaustiu d’experiències, i una tercera línia que es basa en la sensibilització lúdica a l’entorn d’aquesta competència. És en aquesta darrera línia que la UAB (amb el suport de la URV i el finançament de la Generalitat) ha elaborat el Test d’Obertura Intercultural, un qüestionari divertit, en diverses llengües, que ajuda l'aprenent a calibrar el seu nivell de competència intercultural.

La competència intercultural dels estudiants nouvinguts on Prezi

[729] Competència intercultural

Demà participaré a la Jornada de formació de formadors sobre experiències dels cursos EILC que ha organitzat la Xarxa Vives d’Universitats amb el suport de la Comissió Interuniversitària de Formació en Llengua Catalana i la col·laboració de la Generalitat. Companys de diverses universitats del territori i també una representant de la Universitat de Vigo hi explicaran les experiències relacionades amb la implantació dels cursos EILC de català (i gallec) per a estudiants universitaris estrangers. Una de les característiques d’aquests cursos és que combinen les seixanta hores de formació bàsica en llengua catalana amb un bon nombre d'hores d'aprenentatge en autonomia i amb un conjunt ampli d’activitats culturals complementàries. Una de les opcions que s’han pres relacionades amb aquests cursos ha estat l’ús del Portfolio europeu de les llengües de l’OAPEE, en versió electrònica, experiència sobre la qual s’està duent a terme una reflexió rigorosa i s’estan elaborant unes propostes de millora. La meva intervenció de demà a la jornada porta el títol "La competència intercultural dels estudiants nouvinguts". Tinc algunes preguntes a plantejar als companys. L’e-PEL de l’OAPEE fa treballar prou i adequadament la competència intercultural? Ha evolucionat el concepte i la manera de fomentar la competència intercultural a les nostres aules de nouvinguts als darrers anys? Focalitzem massa en els nouvinguts en parlar de competència intercultural? Quins recursos ens poden ser útils per fomentar la competència intercultural? Hi ha un nivell adequat de competència intercultural entre els estudiants universitaris? Fem treballar amb fonament i amb claredat aquesta competència? Sabem com avaluar-la? Cal? Tenim alternatives a la reflexió exhaustiva sobre la qüestió i al registre interminable d’experiències interculturals que ens proposen sovint els portfolios? Tinc ganes de posar aquests i altres temes a debat, demà, i veure què hi diuen els companys d’altres universitats. En parlarem.

[728] Paraula africana

Acabo de llegir África en 10 palabras. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto, de Jordi Serrallonga (Barcelona: Plataforma, setembre de 2011) i en deixo unes notes a Aprendre llengües. Es tracta de la reflexió sobre alguns contrastos culturals entre els habitants de certes zones de l'Àfrica i els habitants de la jungla de l'asfalt, des d'un partit pres a favor de les formes culturals africanes. L'autor, arqueòleg, naturalista, docent universitari i profund coneixedor de l'Àfrica posa de relleu per mitjà de deu paraules de la llengua franca swahili concepcions culturals marcadament diferents de les occidentals. El text ens interpel·la, és clar, en un segle caracteritzat perquè els individus pertanyem a diversos codis culturals dels quals a diari posem a prova la flexibilitat a partir de l'exercici de la nostra competència intercultural. Serrallonga ens parla amb passió d'una civilització que sap agrair, a diferència de la nostra (amb el mot asante del swahili, 'gràcies'), d'una civilització que se sap saludar (amb el mot jambo, 'hola'), mentre que altres cultures conreen l'evitació social. D'una cultura que defuig dir-se adéu i opta per l'amical, intens i emotiu tutaonana ('A reveure'). Una cultura que, alhora, se solidaritza amb el sofriment dels altres i amb el seu esforç per sortir de la situació que el genera (pole, 'ho sento', ens dirien els maasai si veiessin que hem rebentat una roda i que fem mans i mànigues per canviar-la). L'autor també destaca mots com mama i mzee ('dona respectable' i 'home respectable'), formes que contribueixen a expressar la idea d'una experiència i una saviesa sense edat ni casta, mentre que sovint les nostres societats marquen el respecte, merescut o no, per la posició social o el càrrec. Jordi Serrallonga focalitza també en un altre mot en swahili que és siombaya ('no va pas malament'), per indicar-nos que la (una certa) mirada africana damunt la realitat és més aviat positiva (l'ampolla mig plena) que no negativa, mentre que la queixa i el plany són constants en societats com la nostra. Explica Serrallonga que davant la pregunta habari gani ('com estàs?'), ell mai no ha sentit a l'Àfrica una resposta negativa, mbaya sana ('molt malament'), sinó nzuri sana ('molt bé') o siombaya ('no va pas malament'). Un altre dels conceptes africans que l'autor troba a faltar a la jungla de l'asfalt és el que expressa el mot polepole ('a poc a poc'), que indica un ritme lent però continu, eficient i assossegat (que no té res a veure, és clar, amb la mandra o la inactivitat), als antípodes de l'estrès i la pressa en què nosaltres vivim. Serrallonga es promet a les pàgines d'aquest text singular respectar l'essència slow del polepole cada cop que retorni en safari ('viatge' en swahili) a la seva ciutat del món occidental.

[727] La llengua del sondeig a l'escrutini

De 8 a 9 del vespre, els dies d'eleccions, es produeix a les cadenes televisives un moment màgic que pot atrapar el ciutadà incaut. Com que hom no sap esperar tranquil·lament que siguin les 9, moment que ja hi comença a haver vot escrutat, les televisions ens ofereixen una hora absurda de debat sobre els resultats incerts que sorgeixen de les enquestes a peu d'urna. És aquell moment que posa a l'arc parlamentari partits petits que al cap de poca estona són ja extraparlamentaris sense haver entrellucat ni la melena dels lleons del Congrés, és el moment que els convidats dels platós es neguen en rodó a comentar res, és el moment que encara ni tan sols és apropiat dir que la nit serà llarga perquè la nit, amics i amigues, la nit electoral de debò no ha començat encara. No sé si els sociòlegs, els politòlegs, els comunicadors i els amics de tota mena de porres gaudeixen gaire d'aquesta estona que va de les 8 a les 9 del vespre. Jo penso més aviat que, en època de retallades, seria fenomenal que de 8 a 9 hi hagués una apagada total, que seria idònia una hora de reflexió, la reflexió que correspon a l'alea iacta est, al Déu nos en guard d'un ja està fet. El professorat de llengües, amb tot, sospira perquè no arribi mai aquesta retallada. Perquè de 8 a 9, ininterrompudament, presentadors i comentaristes viuen en una realitat només incerta, probable o possible, formulen hipòtesis constants, fan un ús ultrat de les subordinades condicionals i concessives, de les construccions hipotètiques, del subjuntiu, de construccions emfàtiques que insisteixen i insisteixen que allò només és un sondeig. És l'estona de sentir si es confirmessin aquests resultats, voldria dir que hi hauria hagut una davallada important del partit socialdemòcrata, encara que, repetim, es tractaria només del resultat del sondeig amb vot recollit a peu d'urna... De 8 a 9 la insensatesa mediàtica i el frenesí per la immediatesa regala al professorat de llengües una lliçó magistral (la base de la unitat didàctica s'actualitza sola, a més, a cada contesa electoral). Una lliçó que mai no es troba en altres contextos reals, perquè no és gens fàcil aguantar tanta estona una situació comunicativa basada en una possibilitat, en una irrealitat. Després, amb l'escrutini, tot es posa a lloc i hom s'adona que encara serà molt més difícil aguantar quatre anys la realitat. [Imatge]

[726] El món des de la llengua

Aviat farà un any que arrencava l'aventura periodística de l'Ara, mitjà que molts de nosaltres hem afegit al nostre horitzó informatiu diari. Aprendre llengües hi ha estat, amb satisfacció, des d'aleshores, amb una intervenció regular (més d'un centenar) sense pretensions, fruit de l'activitat quotidiana de pensar sobre el que amaguen i revelen les formes lingüístiques que fem servir i, en especial, sobre aquelles formes que salten a la palestra informativa. Aquests darrers temps a Ara, aprendre llengües he dedicat unes línies a parlar de termes relacionats amb la vida política ("Exprés", sobre la reforma exprés de la Constitució; "Ni talent, ni talant", sobre Rodríguez Zapatero; "Culs de cafè", sobre unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida; "Penjar els hàbits", sobre la fi d'ETA; "Peti qui peti" i "Tocar els nassos", sobre el llenguatge col·loquial de certs polítics). Altres escrits han tingut pretextos basats en la política internacional ("Prou", sobre la causa Palestina) o han estat relacionats amb el llenguatge de la convulsa vida econòmica ("Aguantar el tipus"; "La Triple A", "Pega grega", "Silvicultura", dedicat a Silvio Berlusconi, o "Mercats"). Altres escrits han pres com a referència el món del futbol ("Fums", sobre Cristiano Ronaldo; "Deulofeu"; "Congeniar", sobre la bona entesa esportiva Messi-Fàbregas; "Natural", sobre Mourinho). I altres, encara, han tingut com a base algun fet lligat amb la tecnologia i les seves pràctiques ("Mots d'ordre", "Pomes agres"). Un altre dels escrits d'Ara aprendre llengües, que apareix a la secció de “Mestres” de l'Ara, el vaig dedicar al sentit del mot “Magistral”, en homenatge als mestres i la seva funció social. Si us ve de gust llegir-los, ara que encara ens trobem a l'Any de la paraula viva (2011), els teniu a un clic. [Imatge]

[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.

[723] Continguts de llengua per nivells

Aquests dies he estat treballant amb el llibre Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español. Según el Marco Común Europeo de Referencia para ELE, de L. Díaz, R. Martínez i J. A. Redó (Octaedro: maig de 2011). No hi he acudit per l'interès en l'espanyol, hi he anat a provar de resoldre dubtes per al català. Les persones vinculades amb l'ensenyament, l'aprenentatge i l'avaluació de les llengües tenim a la nostra disposició des del 2001 el Marc Europeu Comú de Referència del Consell d'Europa, un document ineludible. Aquest document, amb tot, és una base que s'ha de desplegar en forma de diverses concrecions pràctiques per a cada llengua i per a diversos col·lectius (professorat, alumnat, experts en avaluació, gestors de la formació). Sigui en forma de portfolios europeus de les llengües, de criteris o orientacions per a l'avaluació o de relacions més o menys àmplies dels continguts del MECR per nivells de llengua. En el cas de l'espanyol, aquest darrer aspecte va tenir un impuls molt gran el 2008 amb el flamant Plan curricular del Instituto Cervantes. Niveles de referencia para el español, en tres volums i més de dues mil pàgines. Aquesta obra s'ha convertit en un veritable referent en l'àmbit de l'espanyol llengua estrangera. I no tan sols en el cas de l'espanyol, perquè altres llengües que defineixen o revisen els seus nivells també s'hi abeuren. El valor del text que comento en aquestes ratlles és sens dubte que es tracta d'una obra àgil i pràctica. S'organitza en tres grans blocs (nivells A, B, C del Consell d'Europa) que es subdivideixen parcialment en dos blocs més cadascun (nivells A1 i A2, B1 i B2, C1 i C2) i cobreix en dues-centes pàgines els continguts bàsics de llengua per nivells amb indicacions sobre aspectes sociopragmàtics, de gramàtica discursiva, de tasques comunicatives i alhora la indicació dels continguts funcionals i gramaticals per nivells. Per posar un exemple ràpid d'aquestes darreres qüestions, el text ens indica que l'accentuació de diftongs i triftongs, la puntuació estilística i el domini de tota mena de sigles són tres dels continguts gramaticals del nivell C2 (dins l'àmbit de fonologia i aspectes gràfics). Trobo a faltar en l'obra una justificació d'algunes diferències estructurals del text en abordar els diversos blocs: només al nivell A1 i A2 hi ha una secció de resum específic per a cada nivell i unes especificacions breus de les competències gramaticals generals; les recomanacions lèxiques, anomenades diferentment, només apareixen als nivells B i C; al nivell C, d'altra banda, els continguts funcionals són generals per a C1 i C2. Ara: la Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español és sens dubte un llibre de consulta ràpida ben útil, un dels necessaris desplegaments del MECR.

[722] Llengua i feixisme (i 2)

El text de Klemperer sobre la llengua del Tercer Reich (la LTI) analitza com s'expressava el feixisme alemany. Un dels seus objectius, com els de qualsevol règim dictatorial, era que el poble no pogués pensar, reflexionar, esdevenir crític. La LTI va menysprear la personalitat, va reprimir els homes i les dones lliures i el seu pensament autònom. És així que el feixisme alemany va fer servir fins a la sacietat un adverbi com cegament i que va utilitzar amb profusió paraules de l'àmbit tècnic, mecanitzants, al servei de la idea que els fidels eren com màquines. Paraules com sincronitzar, coordinar, uniformar, homogeneïtzar, formen part destacada de la llengua del Tercer Reich (Goebbels parlava sovint de treballar a plena càrrega). També tota una colla de mots relacionats amb una fe quasi religiosa (res a entendre, tot per creure) cap als comandaments polítics i militars. El discurs feixista s'embolcallava, sovint, d'una boira mística a l'entorn dels líders del Reich, percebuts com a divinitats i el mateix Reich com un estadi etern de civilització. Una paraula que s'estén molt entre 1933 i 1945, segons Klemperer, és cosmovisió (Weltanschauung), com una activitat oposada justament a l'activitat reflexiva i racional de la filosofia i lligada, en canvi, a la creença. El Tercer Reich, d'altra banda, va sentir atracció per certs estrangerismes per la seva capacitat d'impressionar i no afavorir la comprensió per part del poble. Una altra de les manifestacions del llenguatge feixista va consistir a simplificar els adversaris, a anomenar-los sota etiquetes àmplies on el mot jueu era sovint present (judeoanglès, judeocapitalista, judeobolxevic, judeomarxista... com feia el feixisme espanyol amb els rojoseparatistas). Altres formes del llenguatge feixista alemany van ser segons Klemperer l'exageració i el superlativisme al servei de la intoxicació i l'engany, amb tota mena de recursos verbals: des de l'ús i abús dels numerals fins a l'ús de termes com innombrable, inimaginable o total (una paraula sense escletxes ben cara al feixisme) o l'ús de la paraula històric referida als fets del feixisme, o també de paraules grandiloqüents creades amb Welt- o amb gross-. La LTI es va caracteritzar també per l'ús de les agressives cometes iròniques, per l'ús del llenguatge esportiu (de la boxa, especialment), per l'ús de paraules relacionades amb el moviment i l'acció (Sturm és un mot clau), com ara norditzar, desjudaïtzar, arianitzar. O per l'ús dels antropònims nòrdics i la depuració de topònims i noms de carrers que no fossin prou aris. El Tercer Reich va entronitzar, també, el mot fanàtic amb un sentit insòlitament positiu (equivalent a 'valent', 'entregat', 'constant'), en la més pura lògica de situar al punt màxim del demencial edifici feixista una mentalitat propera a la malaltia i al crim. No vull acabar sense parlar d'alguns eufemismes del feixisme que cita Klemperer: al règim un destinatari emigrat (d'una carta) era un jueu mort, algú que estava de viatge era un presoner, i presentar-se significava que calia acudir a la Gestapo. Els jueus, d'altra banda, privats de l'exercici lliure de les seves professions liberals eren anomenats cuidadors de malalts en lloc de metges i consultors jurídics en lloc d'advocats. Aquests són alguns exemples de la LTI. Un argument a favor de ser sensibles tothora al llenguatge i a la ideologia que sempre vehicula i per revoltar-nos davant la faramalla verbal que impedeix el pensament, la reflexió i la crítica.

[721] Llengua i feixisme (1)

Aquests dies he llegit un text que m'ha causat una impressió profunda. Es tracta de LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, de Víctor Klemperer. És una obra extensa, publicada en alemany després de la Segona Guerra Mundial (1947) i editada fa uns anys en castellà per Ediciones Minúscula. Klemperer era un professor universitari jueu resident a la ciutat de Dresden que, tot i que va patir seriosament els efectes de la ferotge estratègia genocida nazi, va aconseguir salvar la vida i no ser deportat. L'autor va dedicar els seus esforços, en la clandestinitat, a analitzar la llengua del nazisme (discursos, publicacions, premsa, missatges radiofònics) entre els anys clau de 1933 i 1945, una llengua que anava arrelant en el poble. La seva reflexió sobre la LTI (la Lingua Tertii Imperii), que alterna a l'obra amb l'interessant relat de la lluita per la supervivència d'un jueu a l'Alemanya nazi, és realment colpidor. Una de les idees clau que es desprèn del text de Klemperer és que calia conèixer la llengua del feixisme per entendre bé el rerefons del moviment. I per poder-hi oposar qui sap si l'única resistència possible. Klemperer lluita per ser impermeable a la llengua i a la retòrica de l'opressor, per no fer-ne servir les formes més característiques, per no impregnar-se'n, per fer-hi objecció (Klemperer no volia utilitzar, per posar un exemple, el mot fanàtic, una de les paraules de moda en la LTI). La descripció que fa Klemperer de la llengua de l'època és interessant i alliçonadora. Dedicaré un apunt més lingüístic a comentar alguns dels trets que ell destaca de la llengua del feixisme alemany. S'hi reconeixen, per cert, alguns usos actuals. Crec que l'aventura filològica de Klemperer té molta raó de ser, també mig segle després que es publiqués. A l'entrada anterior d'Aprendre llengües parlàvem de la llengua de la crisi, de tot un llenguatge farcit d'ideologia que se'ns imposa com una llosa i davant el qual els individus hem de poder reaccionar. La llengua que ens explica la crisi, d'altra banda, ha esdevingut darrerament un argot inintel·ligible que necessita regularment la mitjanceria dels experts en economia. Quina gramàtica d'accions humanes s'amaga rere una llengua que costa tant d'entendre i d'explicar? Quina confiança ens han de merèixer els mèdiums que ens relaten fenòmens que la majoria no comprèn? L'alè de Klemperer, la seva observació sagaç de la llengua i dels seus usos per provar d'entendre una realitat hostil i amenaçant i, sobretot, per poder-se'n defensar, és ara mateix una lliçó i una necessitat.

[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.