[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]

[606] Senat de fireta

Recordo que fa uns quants anys, en ple debat sobre l'ús de llengües al Senat (quants anys fa que sona sempre la mateixa música?), el diari Avui va publicar a tota pàgina un reportatge amb els usos lingüístics de diverses cambres parlamentàries europees de països amb situacions de multilingüisme. El tractament de la qüestió tenia sempre un nivell alt de sofisticació i de complexitat. No es pot afirmar alegrement que no sigui normal el que va passar ahir al Senat, on es van fer servir llengües oficials altres que el castellà. La situació, amb tot, tenia alguna cosa d'anormal. Per poc que hi pensem, no podem considerar gaire acceptable el que vam veure, l'escampada d'auriculars entre els escons. Un senador (recordeu els senadors romans les imatges dels quals ens han pervingut per la història i per la literatura, homes aciençats, amb els cabells ben blancs d'experiència i de saber) no pot ser un home o una dona qualsevol, un arreplegat, algú inculte o groller. Un senador és algú que ha viatjat, que sap un grapat de llengües, que té la ment oberta a altres i que té alguna cosa de model social. No és imaginable que senadors que saben castellà i gallec necessitin interpretació per seguir el català; no és imaginable que senadors que saben castellà, o castellà i català, necessitin ajut per entendre el gallec. Ni tan sols és imaginable que els senadors monolingües (encara hi ha algú monolingüe al segle XXI?) castellanoparlants no puguin escoltar i entendre gairebé tot el que es diu en català. Perquè no és una qüestió d'auriculars, amics i amigues, és una qüestió de parar l'orella i voler entendre. Invertim el pressupost de traducció i interpretació en l'èuscar, una llengua que ens resulta (de moment: tot és qüestió d'educació) més llunyana i rebutgem frontalment espectacles tristos d'ignorància conformada com el d'ahir. Com deia aquell parlamentari polonès, "algú ho havia de dir".