VISITES


31.8.10

[528] Edat i aprenentatge de llengua

L'aprenentatge de llengües és un camp obert a prejudicis i creences errònies o poc fonamentades. Una de les creences habituals és que l'edat condiciona decisivament l'aptitud per assimilar una nova llengua. L'edat és, indubtablement, una variable individual destacada en l'aprenentatge d'una llengua, però no representa cap limitació insalvable, ans al contrari. Abans del "període crític" o moment fins al qual els nois i les noies tenen una predisposició natural a assimilar una llengua nova, els subjectes tenen una elevada capacitat d'imitació, una major capacitat memorística i unes excel·lents condicions de desinhibició, aspectes certament importants. Els adults, amb tot, poden explotar al seu favor el coneixement del món, l'experiència d'altres aprenentatges lingüístics, una elevada competència pragmàtica, discursiva i sociolingüística, la seva capacitat estratègica i reflexiva i la seva capacitat de pensament abstracte i racional, que els ajuda a formular hipòtesis i a fer inferències sobre el funcionament de la llengua. En situacions acadèmiques, d'altra banda, l'avantatge és també per als adults, mentre que en situacions més informals i externes a l'espai acadèmic, o d'immersió en la llengua, l'avantatge és per als aprenents joves. Les noves competències lingüístiques també afavoreixen l'aprenent adult: el desenvolupament de competències funcionals, parcials o de mediació (amb el coneixement i la gestió d'eines o recursos per a la traducció lingüística) estan perfectament a l'abast d'aprenents adults amb una bona alfabetització digital. Un adult, per exemple, pot preveure amb facilitat els errors d'una traducció automàtica i reparar-los. L'edat, doncs, no ha de fer enrere els aprenents de llengües. Són absurdes les creences que aprenent una llengua nova de gran es perd la pròpia llengua, o es modifica alguna cosa essencial de la personalitat. L'aprenent adult sol adquirir la pronúncia amb trets particulars o fer servir aspectes de lèxic i morfosintaxi propis. Res de greu. Crec que hem de mirar-nos l'aprenentatge de llengües com un procés al llarg de la vida. Un procés que no acaba en un moment "crític" determinat. L'edat adulta, d'altra banda, és un moment extraordinari, tal com revela la medicina, per aprendre i jugar amb la llengua: les malalties neurodegeneratives es combaten, precisament, amb l'aprenentatge i el joc lingüístic. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

28.8.10

[527] Català a Istanbul

Passo uns dies a Istanbul. Desconec del tot la llengua turca (excepte alguns manlleus elementals com ara la paraula cafè). Me n'informo una mica. És, en el meu cas, una d'aquelles llengües amb les quals pots disfrutar, amb temps i una canya, provant de fer deduccions gramaticals. Un terreny, doncs, interessant per explorar. Passejant pel basar de les espècies tinc la sorpresa enorme de veure que els catalans som prou coneguts en terres turques: els venedors, que són molt murris, en tenen prou de parar l'orella per saber quina llengua parles. Em sobta molt el repertori de frases de contacte per a la venda que arriben a saber també en la nostra llengua. I no parlo d'un cas isolat, d'un dependent catalanòfil. En una estona els venedors d'espècıes em diuen, per exempe, orgullosos de saber-ho dir, "camines xino-xano" i "què passa nen?". De seguida que em desinteresso per adquirir algun producte es despengen, amb una estranya seguretat d'haver-la encertat, amb l'afirmacio que els catalans som uns tacanos o tacanyos. M'impressiona molt un xicot turc molt espavilat, en una de les parades, que domina tots els temes i girs per a la venda a un catala i que no te cap dubte, per exemple, a anomenar amb precisió l'envasat del te. Em diu: "envasat al buit", per si jo no ho sabia. Imagino que tants catalans de pas pel basar de les espècıes el deuen haver alliçonat. Alguna lliçó política deu haver rebut també, perquè fa una curiosa equivalència: "Catalunya? Montilla-PSC i abans Pascal (sic) Maragall". No puc reprimir el somriure en imaginar l'exalcalde i exministre Joan Clos, ara en missió diplomàtica a Turquia, comprant espècies sense perdre el temps al basar d'Eminönü.

23.8.10

[526] El good language learner

Al darrer quart del segle passat diversos autors van intentar definir el bon aprenent de llengua (H. H. Stern, J. Rubin i posteriorment, a més, N. Naiman, M. Frölich, A. Tedesco, etc.), provant de formular un perfil ideal d'aprenent, caracteritzat per una suma de trets òptims. Algunes de les característiques que establien aquells autors, i altres, ens interpel·len, encara. En destaco les següents: 1) la consciència de l'aprenentatge lingüístic, l'ús deliberat, meditat i oportú, amb coneixement tècnic, de les estratègies d'aprenentatge que han de permetre a l'aprenent aprendre millor; 2) la implicació activa en la conducció del procés d'aprenentatge, amb responsabilitat i sense delegar cap qüestió en cap altre agent del procés (el professor, per exemple); 3) una bona resistència emocional a les situacions de no progrés, d'estancament, de frustració, de possible desmotivació que assalten sovint els aprenents de llengües quan s'adonen que els seus avenços són lents; 4) una bona capacitat d'inferència i d'elaboració d'hipòtesis a partir dels elements ja coneguts, una bona capacitat d'endevinar i de fer servir la intuïció; 5) una bona capacitat de planificació de l'aprenentatge; 6) la capacitat d'anar formulant i reformulant sistemàticament el sistema global de la llengua apresa a partir dels elements esparsos rebuts: l'actitud de descoberta de l'altra llengua com un sistema; 7) l'acceptació de la dificultat inherent a l'aprenentatge d'una llengua; 8) la voluntat d'exposició, sense pors, al màxim nombre de situacions fora l'aula en què es pugui practicar l'ús de la llengua meta (internet, la televisió, la ràdio, el contacte amb parlants de la llengua); 9) la capacitat d'autoavaluar-se i d'autocorregir-se; 10) la capacitat de llançar-se a pensar i a actuar en un altre sistema lingüístic i d'abandonar l'ancoratge en el propi; 11) la predisposició a aprofitar qualsevol element comunicatiu per a la comprensió (elements no verbals, coneixença del món, etc.); 12) la flexibilitat de no encallar-se en les formes que no sap, tot cercant perífrasis, fent servir gestos, mímica, etc.; 13) l'absència de pors: la por de cometre errors, per exemple, o la por de fer el ridícul; 14) la preocupació pel sentit per damunt de la preocupació per la gramàtica o per les unitats concretes de la llengua (un sentit que pot dependre, per exemple, d'aspectes sociolingüístics i pragmàtics): 15) l'adopció d'una actitud d'obertura i de tolerància respecte a la llengua meta i, també, d'empatia cap als seus interlocutors. Us identifiqueu amb alguna d'aquestes característiques? [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

20.8.10

[525] Llengua i índex de boira

Llegeixo el text de Lluís Pastor (UOC) Retòrica Exprés. Ja vaig parlar mesos enrere a Aprendre llengües d’un altre text del mateix autor sobre el procés de producció de textos, Escriptura sexi. En totes dues obres l’autor fa referència a un concepte interessant, l’índex de boira d’un escrit, criteri que permet objectivar la claredat, la llegibilitat, la facilitat de comprensió d’un text. Aquest índex va ser inventat per Robert Gunning (1952) i ja hi ha diverses desenes d’altres índexs semblants que persegueixen el mateix objectiu. L’índex de boira de Gunning es basa en el nombre paraules per frase i en la llargada de les paraules dels textos (més extensió, en tots dos casos, equival a més boira). Pastor reconeix que hi ha altres factors que determinen la boira d’un text, que es relacionen amb el receptor. Les paraules difícils del text per al receptor contribuirien a augmentar la boira (subjectiva) dels discursos. L’autor de Retòrica Exprés, amb aquest afegitó, proposa una modificació correctora a la fórmula matemàtica de Gunning. No totes les boires, amb tot, es poden posar al mateix sac. Controlar la llegibilitat o la facilitat de comprensió dels nostres textos és una necessitat en qualsevol reflexió sobre la producció d’un text: ensenyar i aprendre a fer minvar aquesta boira (l’ambigüitat, la foscor indesitjades) en la generació dels discursos és o hauria de ser una exigència del sistema educatiu. De l’altra boira, amb tot, cal parlar-ne. Cada dia, dramàticament, més ciutadans de Catalunya consideren boiroses expressions naturals pronunciades per catalanoparlants, expressions que integren el moll de l’os de la llengua catalana. Bona part de les frases fetes, per exemple. Escriure o parlar en català en certes situacions a Catalunya exposa cada cop més a lamentables i tenses situacions d’incomprensió. Controlar i evitar la boira que depèn de la perícia tècnica, doncs, sí. Abandonar l’altra o exigir, insensiblement, la transparència als textos, no. Les llengües són paisatges naturalment boirosos, plens de replecs inconeguts, territoris on fa bo d'endinsar-se a gaudir del plaer del coneixement.

18.8.10

[524] Llenguatge visual

La comprensió dels llenguatges visuals i la capacitat de generar productes que els manipulin i els incorporin amb criteri, en una cultura cada cop més multimodal, és una veritable necessitat que haurien de preveure d’una forma central els diversos nivells educatius. La revolució digital en què ens trobem immergits ha afavorit extraordinàriament la barreja de llenguatges, de manera que els productes basats radicalment en text a Internet són cada vegada més escadussers. La propagació a la universitat de l’alfabetització en aquesta qüestió entre els alumnes, tot i l’enorme importància que té, és inexistent de forma generalitzada. Com amb la resta de competències informacionals (i, en particular, les digitals), el professorat conscienciat entoma aquesta qüestió i hi dóna cobertura des de la seva matèria. Ens trobem en el terreny de les pràctiques, en el millor cas de les bones pràctiques. Un web que pot ajudar en aquesta alfabetització a la universitat és Alfamedia (Universitat de Granada, direcció de M. Pinto, 2006), que vol “capacitar al estudiante en las competencias del aprendizaje visual a través de la imagen —tan importante en el contexto de las nuevas tecnologías— mediante el uso de recursos hipermedia, favoreciendo el manejo de cualquier tipo de recurso informacional, con el fin de favorecer un aprendizaje integrado e innovador, autónomo y reflexivo”. Es tracta d’un portal adreçat sobretot a estudiants d’algunes disciplines universitàries, però d’interès general per a la comunitat universitària. Ofereix, en un to divulgatiu, continguts i activitats. Els continguts es presenten en quatre espais: “cultura multimèdia”, “agents informatius”, “canals d’informació” i “recursos”. Em semblen interessants les presentacions, senzilles i útils, dels llenguatges cinematogràfic, radiofònic, televisiu, de premsa i d’internet. Es tracta d'un web interessant, que orienta sobre un terreny en moviment constant (encara que sobta, indubtablement, que es basi d’una manera tan aclaparadora en el text).

15.8.10

[523] Estereotips nacionals

Tot preparant els Jocs Olímpics del 2012, al Regne Unit s'ha publicat una guia d'estereotips nacionals amb l'objectiu de poder dispensar una millor acollida a les persones que s'hi desplacin amb motiu de l'esdeveniment esportiu. Avui en parla El País. Haurem de mirar de consultar-ne el text per veure el tractament que es fa de la qüestió. Una qüestió envitricollada: estereotips per creure-se'ls i contribuir a estendre'ls, o per desmuntar-los? Estereotips per comprendre els altres o per prejutjar-los? Estereotips nacionals... de quines nacions? Les que tenen seleccions esportives nacionals? El contrapunt de la xarxa dóna una segona oportunitat a allò que no se sol o es vol veure o que no gaudeix del privilegi de l'oficialitat o la conveniència política . Faig una cerca ràpida a Google amb "catalans are very". Resultats, 753: "proud of being catalans", "quick to assert that they are different", "famous by their stinginess in Spain", "closely attached to aur land", "very nice people", "very private people", "very connected to the land and to cooperative social movements", "proud of their story", "lucky boys", "loyal, great friends", "passionate about their culture", etc. (podeu consultar la llista completa). Aplico el mateix criteri de cerca als bascos i els resultats són més elevats, 1.360. Amb "galicians are very", en canvi, el nombre de resultats és molt baix: només 41. La xarxa ens pot orientar, segurament, de mil i una maneres, sobre les percepcions nacionals alienes. I també sobre el grau de caràcter (de personalitat, d'entitat) que s'atorga a les nacionalitats des de fora. Els bascos són doblement percebuts que els catalans? La percepció diferenciada dels gallecs és molt inferior a la dels catalans?

13.8.10

[522] Competència digital i universitat-xarxa

Llegeixo alguns textos sobre la competència digital a la universitat (Area, Pinto, Pasadas, etc.). Rebutjo, d'entrada, l'espontaneisme en l'adquisició de les noves habilitats relacionades amb l'ús de la tecnologia que han de permetre la comunicació eficaç a la universitat. Ens mereixem alguna cosa més. El vertigen tecnològic fa que qualsevol opció de deixar aquesta qüestió sense planificació sigui un error. L'espontaneisme necessita un temps que no tenim. Cal la formació de professorat i estudiants en competències informacionals, digitals, comunicatives. Qualsevol membre de la comunitat universitària ha de poder detectar la informació que li cal davant qualsevol tasca, accedir-hi, valorar-la (saber llegir, en un sentit ampli), incorporar-la d'acord amb els objectius individuals, entendre les implicacions (ètiques, per exemple) de fer servir una determinada informació, crear un nou coneixement amb un mapa mental de les convencions amb què sol generar-se i, finalment, comunicar-lo adequadament. Qualsevol professor i qualsevol estudiant han d'estar capacitats per a això i per adaptar-se als canvis que es van produint en aquest terreny. El nostre context no és l'anglosaxó, on aquestes qüestions són abordades centralment a les universitats des de fa dècades als integrated learning centers. Aquí la convergència de serveis en l'educació superior amb la mirada posada (com hauria de ser) en la capacitació digital dels usuaris és una raresa, una realitat inexistent o un exercici de cosmètica amb poca convergència real. Totes les unitats implicades en aquesta capacitació (innovació dels docents, serveis informàtics i de campus virtual, documentalistes, comunicadors, filòlegs i experts en llengües, espais d'inserció professional) campen per les seves, aferrant-se a la seva parcel·la, lluitant per mantenir les fites del territori, la taifa de l'emir de torn. Davant el desori general, el professor té la responsabilitat d'esdevenir model de competència digital. El seu punt de referència, amb tot, ha de ser la universitat-xarxa, que no hi entén de límits. Les competències clau de la comunitat universitària no poden dependre de convergències incertes, d'estructures paquidèrmiques que no es volen moure o de la perpetuació de poders que cal mantenir a tot preu. El professorat (el de llengua encara més: parlem de les competències que permeten la nova comunicació!) ha de prendre les regnes de la situació i entendre que la universitat no té límits, que tots els problemes que les corporacions no poden ni podran resoldre es resolen en una altra universitat, la veritable universitat, la universitat-xarxa.

10.8.10

[521] Tot canviarà

Acabo de llegir el llibre d'Enrique Dans Todo va a cambiar (2010), una reflexió sobre com la tecnologia està canviant ja irreversiblement el nostre món. Per desig de l'editor, Dans ha fet un lleugeríssim pas enrere en el seu discurs habitual (el del seu popular bloc, per exemple, que ja té alguns anys de vida): no s'adreça tant als qui ja saben que tot ja fa temps que canvia com als qui encara no en tenen la certesa absoluta. El llibre serveix, senzillament, per acabar-los de convèncer. Recomano l'obra, sens dubte. Dans, amb un llenguatge no gens tècnic, repassa la majoria d'àmbits socials en què la tecnologia ha anat transformant-ho tot; explica la trajectòria fallida o no d'empreses molt conegudes de l'àmbit de la tecnologia o de grans empreses en què les opcions tecnològiques preses han estat rellevants o decisives; dóna notícia de diversos productes relacionats amb la tecnologia (programes, aparells, xarxes socials, aplicacions), parla dels nous models de negoci basats en la tecnologia, etc. Els canvis en la comunicació, d'altra banda, hi són posats en relleu constantment. En els anys que Dans explica, per exemple, es passa ràpidament dels autors que sabien codi html als que ja escriuen sense coneixements tècnics a la xarxa. La prosa de Dans flueix lleugera: s'hi integren amb una gran naturalitat experiències i anècdotes personals. M'ha sobtat, des del punt de vista discursiu, trobar alguna mostra de descohesió al text. Pot semblar una anècdota, però no n'estic segur. És probable que es tracti d'una traça de les noves formes d'escriptura. M'explico. Alguns fets (un exemple: la denúncia de Barbara Streisand per la publicació d'un material gràfic, fet que li va reportar problemes afegits a causa de la difusió viral de la xarxa) són explicats a més d'un lloc de l'obra; el lector lineal, que llegeix el llibre capítol rere capítol, troba la informació per segon cop com si no hagués estat explicada unes pàgines enrere... Oblit? Pressa en la composició del text? O seqüela de l'escriptura segmentada d'un blocaire, que té al cap la unitat post més que no la unitat capítol, amb el seu desenvolupament successiu? Quines traces van deixant en la nostra escriptura els nostres usos lletrats a la xarxa? Tot canviarà.

7.8.10

[520] Inconferències

Els gèneres discursius acadèmics estan experimentant una mutació que no pot deixar indiferents docents ni estudiants. L’ensenyament i l'aprenentatge d’aquests gèneres recolzava fins ara en la coneixença tàcita d’una cultura acadèmica que no ha variat gaire en centenars d’anys. Quan llegíem una ressenya sabíem que una veu experta ens situava i ens valorava una obra; quan anàvem a sentir una conferència sabíem qui parlava, coneixíem la litúrgia de l’acte, en quin moment s’obriria un torn de preguntes, que les paraules del ponent tenien generalment el límit de les parets de la sala, etc. Avui la mutació és pertot, arrossegada pel canvi de paradigma que han representat les tecnologies i la seva expansió social. Avui el poble ha pres la xarxa, d'una banda: el poble (amateur, sí, però no gens estúpid: la dessacralització de les veus fàtues autoritzades n’és un senyal inequívoc) ha començat a valorar massivament. A valorar hotels, obres literàries, versions sempre beta d’aplicacions informàtiques. Qui resenya? Què és ja una ressenya? Què ho determina? Avui, d'altra banda, la tecnologia ha pres la societat. Assistir a les conferències o comunicacions d'un congrés vol dir entendre que potser no cal desplaçar-se enlloc (les podem seguir a la xarxa), que potser qui no es desplaça és el ponent (per mitjà de la videoconferència), que qui emet no és només el conferenciant (els twitters de la sala i de fora de la sala bullen d’activitat per mitjà del hashtag oportú), que el ritual de la presentació, l’exposició i les preguntes finals ja no val: la presentació del ponent ja és a la xarxa (la seva reputació digital és a l’abast de qualsevol persona digitalment competent), l’exposició s’alterna amb els comentaris projectats a la sala (via microblogging amb projecció), les preguntes al final ja no tenen sentit en uns actes que continuen més enllà de l’estona formalment convinguda d’exposició, en espais i temps on tothom acabarà generant les converses que vulgui amb qui vulgui. Encara que les conferències clàssiques no hagin desaparegut, hi ha un assaig constant i complagut, en certs sectors que han interioritzat la tecnologia i hi volen viure en consonància, per trobar i provar noves formes. Tot i que tot plegat pot semblar un esnobisme, crec que és altament positiva la passió per l’experimentació en aquestes noves formes, i que al darrere d’aquest formigueig geek hi ha canvis veritablement profunds. Fa uns dies assistia a un congrés en què, amb orgull, uns ponents titulaven la seva sessió unkeynotes en lloc de keynotes; en què alguna de les conferències passava a ser una inconferència i en què un conjunt d’intervencions programades (anunciava amb emoció la tecnòfila moderadora de l’acte), tindrien la forma d’una sessió pechakucha. La Viquipèdia en anglès ja té l’entrada unconference, que defineix un tipus d'activitats no convencionals que se solen produir als congressos acadèmics o científics que són altament participatives, que es basen en la cooperació dels participants i en l’ús d’aplicacions tecnològiques i que sovint fan un tractament sintètic del temps, característica de les noves formes de comunicació de la qual ja hem parlat a Aprendre llengües. Podeu triar entre un speed geeking, un teachmeet o un dotmocracy, entre altres, segons l'objectiu que perseguiu. Estic convençut que moltes de les noves formes que presenciem cada dia amb més freqüència deixaran de ser gestos d’avantguarda, perquè són més aviat resultats, productes socials, que no formes, estètica, pirotècnia. Es fa imprescindible, doncs, que els docents de llengua ens obrim als nous gèneres de discurs, que els expliquem i que facilitem les eines als estudiants universitaris perquè hi puguin participar.

5.8.10

[519] Ensenyament-aprenentatge 2.0: principis i paradoxes

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer de fer una conferència amb aquest títol, en el marc de la celebració dels deu anys de l'organització UAB Idiomes Barcelona. En vaig donar una breu notícia a Aprendre llengües. Un company m'ha fet saber que la conferència, que es va enregistrar, ja es troba al canal de vídeos de la UAB. Hi dono accés, doncs, des d'aquí. Ja vaig comentar l'abast de la jornada i les passions 2.0 que s'hi van manifestar, i l'excel·lent feina dels companys de Barcelona en la reflexió i, sobretot, en l'aplicació a les aules de tot allò que fa referència a l'ensenyament-aprenentatge 2.0. No puc amagar que crec que el web 2.0 està produint una autèntica transformació en les formes d'ensenyar i d'aprendre, i que crec que cal enfilar-se amb decisió en aquest vehicle i els que vinguin empesos pels avenços tecnològics. No puc amagar gens ni mica l'entusiasme pel web social. Em vaig plantejar la conferència, amb tot, com un contrapunt a l'entusiasme, com una visió amarada de la realitat d'aula i de la realitat de la gestió de la formació, una realitat que no és exempta de dificultats, obstacles i paradoxes en l'aplicació dels principis del web 2.0. Si us ve de gust aquesta mirada un punt crítica però indubtablement apassionada, aquí la teniu.

1.8.10

[518] Normalitzar el punt de vista català

Llegeixo Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat (Angle, 2010). L'autora hi posa de manifest el perill de la pèrdua del punt de vista català, fet del qual es troben infinitat de traces en la llengua (una entitat no separada). Aquest perill es manifesta en l'existència d'un català fàcil que elimina les traces psicològiques de referència espacial i mental. Catalunya (el català) ha esdevingut una barreja indistinta, opaca, molt poc clara i que no pot actuar, per tant, com a element de referència i d'identificació. El català, arran de la seva profunda mediatització pel castellà, no es projecta com una realitat distinta i, doncs, com una llengua de mercat. No té etiquetes, marques o símbols generats des d'un punt de vista propi. El punt de vista català, segons l'autora, és imprescindible: cal protegir-lo i estimular-ne l'existència. Recuperar-lo, normalitzar-lo. Cal una comunicació al país des d'un punt de vista culturalment català. La realitat és, però, que som una comunitat lingüística sense nom, dramàticament fragmentada, que és molt difícil de reconèixer tant endins com enfora, que no té un valor únic distintiu. Una pura redundància, doncs, ben innecessària. L'aportació catalana a la diversitat global, sense el punt de vista propi, podria ser ja irrellevant. Les reflexions de Calafat em conviden a pensar en el català fàcil que s'estén arreu no tant per la imperícia de polítics o escriptors, sinó com a forma d'aproximació a la llengua i al seu aprenentatge en el cas de parlants de fora. El català intercomprensible a què s'exposen molts estudiants estrangers (seguint metodologies de contrast lingüístic de lengües emparentades) no hauria de sacrificar mai el punt de vista català. Un punt de vista que, per anar bé, hauria de ser explicable i, a priori, no necessàriament intercomprensible.