[849] Estroncar la llengua

J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès

L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat catalana, aquesta Catalunya indubtablement real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista, un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a tot l'estat: "Por lo tanto —ha agregado Sáenz de Santamaría—, si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans, els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard) hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut (n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades "Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.

  

[744] Tot jugant amb la llengua

Al llarg d'aquestes darreres setmanes des de l'espai d'Aprendre llengües al diari Ara m'he anat proposant jugar amb les dotze paraules següents: estimació, sopes, injecció, precarietat, lil·liputades, innocència, doble, Nóos, insult, línia vermella, èxit, prima. L'actualitat n'ha dut el cos o l'ànima a la palestra informativa i han donat peu a dotze glosses breus. Llegiu-les, si us ve de gust. Heu pensat mai en l'impacte comunicatiu de significants creats en certs contextos lingüístics que viatgen cap a altres (Sopes)? Sabíeu que rere la idea de precarietat hi ha la d'algú que prega o suplica (Precarietat)? Veieu alguna relació possible entre l'estimació afectiva i la de la lectura del vostre comptador de la llum (Estimació)? En quin estat de salut es deuen trobar la nostra economia i el nostre estat d'ànim que necessiten l'agulla i la xeringa (Injecció)? Iñaki Urdangarín sabia què volia dir Nóos en grec en crear l'Instituto (Nóos)? Fins a quin punt ens trobem en un estat de reducció dramàtica de tot allò que configurava el nostre benestar (Lil·liputades)? Quines imatges fem servir per dir que no es pot retallar més del compte (Línia vermella)? Hi ha una porta de sortida enmig de la crisi (Èxit)? Sabem l'origen de la paraula prima, que trobem a l'amenaçadora i recurrent prima de risc (Prima)? Som més aviat innocents o nocius (Innocència)? No és sempre millor la musculatura d'un argument racional que no la força bruta de l'insult (Insult)? Estem preparats per jugar a doble o res (Doble)? Si us agrada el joc, bona lectura.

[740] Termes per al progrés

Aquests dies he llegit amb satisfacció Work in progress: 55 términos para el progreso (Barcelona: Edhasa, octubre de 2011). Es tracta d'un text situat en el marc d'un projecte de construcció d'un diccionari molt més complet de termes clau de la vida política. L'obra presenta la definició relativament breu (tres o quatre pàgines per mot) d'una cinquantena de termes el sentit dels quals les ideologies que ens envolten pugnen contínuament per segrestar. No es tracta de paraules anecdòtiques o residuals, sinó de termes de pes que el ciutadà troba a diari en boca dels polítics, als mitjans de comunicació, als programes electorals o a la tertúlia amb els amics. Cada sector ideològic els resemantitza i un sol significant, doncs, se'ns presenta carregat de sentits segons qui en sigui el propietari. Work in progress neix de la consciència dels enormes canvis socials que s'estan produint i de la idea que el pensament progressista travesa un moment de profundes transformacions que li fa perdre perfil. L'obra és, en certa manera, un segrest particular dels mots al servei de la ideologia progressista, però no pas un segrest contra natura sinó en ocasions més aviat un alliberament, perquè molts dels termes hi tenen clavades les arrels. Els mots seleccionats són definits per personalitats destacades d'ideologia no conservadora. Es tracta de cinquanta-cinc signants (un per article), entre els quals hi ha noms de l'àmbit polític espanyol i mundial (hi trobem des de Felipe González o Cándido Méndez fins a Emma Bonino o Lula da Silva). Els termes tenen un interès màxim. Hi queden retratats l'acció afirmativa (o discriminació positiva), el canvi climàtic, la ciutadania, la crisi, l'educació pública, l'estat del benestar, la governança global, la fam, la identitat sexual, les institucions, la dona, el pacte global, la pobresa, l'esquerra, la sostenibilitat, la justícia, la llibertat, la política, la redistribució, el sindicalisme, el multiculturalisme o el treball decent. Work in progress és un exercici de definició interessant i recomanable. Més enllà de la ideologia personal o del crèdit que es pugui donar a les figures polítiques que l'escriuen, és un esforç honest per posar llum a confusions i ambigüitats quotidianes en l'ús del llenguatge polític.

[727] La llengua del sondeig a l'escrutini

De 8 a 9 del vespre, els dies d'eleccions, es produeix a les cadenes televisives un moment màgic que pot atrapar el ciutadà incaut. Com que hom no sap esperar tranquil·lament que siguin les 9, moment que ja hi comença a haver vot escrutat, les televisions ens ofereixen una hora absurda de debat sobre els resultats incerts que sorgeixen de les enquestes a peu d'urna. És aquell moment que posa a l'arc parlamentari partits petits que al cap de poca estona són ja extraparlamentaris sense haver entrellucat ni la melena dels lleons del Congrés, és el moment que els convidats dels platós es neguen en rodó a comentar res, és el moment que encara ni tan sols és apropiat dir que la nit serà llarga perquè la nit, amics i amigues, la nit electoral de debò no ha començat encara. No sé si els sociòlegs, els politòlegs, els comunicadors i els amics de tota mena de porres gaudeixen gaire d'aquesta estona que va de les 8 a les 9 del vespre. Jo penso més aviat que, en època de retallades, seria fenomenal que de 8 a 9 hi hagués una apagada total, que seria idònia una hora de reflexió, la reflexió que correspon a l'alea iacta est, al Déu nos en guard d'un ja està fet. El professorat de llengües, amb tot, sospira perquè no arribi mai aquesta retallada. Perquè de 8 a 9, ininterrompudament, presentadors i comentaristes viuen en una realitat només incerta, probable o possible, formulen hipòtesis constants, fan un ús ultrat de les subordinades condicionals i concessives, de les construccions hipotètiques, del subjuntiu, de construccions emfàtiques que insisteixen i insisteixen que allò només és un sondeig. És l'estona de sentir si es confirmessin aquests resultats, voldria dir que hi hauria hagut una davallada important del partit socialdemòcrata, encara que, repetim, es tractaria només del resultat del sondeig amb vot recollit a peu d'urna... De 8 a 9 la insensatesa mediàtica i el frenesí per la immediatesa regala al professorat de llengües una lliçó magistral (la base de la unitat didàctica s'actualitza sola, a més, a cada contesa electoral). Una lliçó que mai no es troba en altres contextos reals, perquè no és gens fàcil aguantar tanta estona una situació comunicativa basada en una possibilitat, en una irrealitat. Després, amb l'escrutini, tot es posa a lloc i hom s'adona que encara serà molt més difícil aguantar quatre anys la realitat. [Imatge]

[721] Llengua i feixisme (1)

Aquests dies he llegit un text que m'ha causat una impressió profunda. Es tracta de LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, de Víctor Klemperer. És una obra extensa, publicada en alemany després de la Segona Guerra Mundial (1947) i editada fa uns anys en castellà per Ediciones Minúscula. Klemperer era un professor universitari jueu resident a la ciutat de Dresden que, tot i que va patir seriosament els efectes de la ferotge estratègia genocida nazi, va aconseguir salvar la vida i no ser deportat. L'autor va dedicar els seus esforços, en la clandestinitat, a analitzar la llengua del nazisme (discursos, publicacions, premsa, missatges radiofònics) entre els anys clau de 1933 i 1945, una llengua que anava arrelant en el poble. La seva reflexió sobre la LTI (la Lingua Tertii Imperii), que alterna a l'obra amb l'interessant relat de la lluita per la supervivència d'un jueu a l'Alemanya nazi, és realment colpidor. Una de les idees clau que es desprèn del text de Klemperer és que calia conèixer la llengua del feixisme per entendre bé el rerefons del moviment. I per poder-hi oposar qui sap si l'única resistència possible. Klemperer lluita per ser impermeable a la llengua i a la retòrica de l'opressor, per no fer-ne servir les formes més característiques, per no impregnar-se'n, per fer-hi objecció (Klemperer no volia utilitzar, per posar un exemple, el mot fanàtic, una de les paraules de moda en la LTI). La descripció que fa Klemperer de la llengua de l'època és interessant i alliçonadora. Dedicaré un apunt més lingüístic a comentar alguns dels trets que ell destaca de la llengua del feixisme alemany. S'hi reconeixen, per cert, alguns usos actuals. Crec que l'aventura filològica de Klemperer té molta raó de ser, també mig segle després que es publiqués. A l'entrada anterior d'Aprendre llengües parlàvem de la llengua de la crisi, de tot un llenguatge farcit d'ideologia que se'ns imposa com una llosa i davant el qual els individus hem de poder reaccionar. La llengua que ens explica la crisi, d'altra banda, ha esdevingut darrerament un argot inintel·ligible que necessita regularment la mitjanceria dels experts en economia. Quina gramàtica d'accions humanes s'amaga rere una llengua que costa tant d'entendre i d'explicar? Quina confiança ens han de merèixer els mèdiums que ens relaten fenòmens que la majoria no comprèn? L'alè de Klemperer, la seva observació sagaç de la llengua i dels seus usos per provar d'entendre una realitat hostil i amenaçant i, sobretot, per poder-se'n defensar, és ara mateix una lliçó i una necessitat.

[671] Redactar les regles del joc a l'estil 2.0

El vent que ha bufat del nord i ha portat la cendra dels volcans d'Islàndia cap al sud és una bonica metàfora del que està passant en aquell país: algunes maneres de fer islandeses estan col·lapsant l'ordinari trànsit mental de mig Europa. El fet que l'elaboració de la llei de lleis islandesa, la Constitució, s'hagi plantejat amb un redactat col·laboratiu, al més pur estil 2.0, és atípic i situa al nivell màxim la voluntat de comptar amb tothom i d'implicar-lo en el procés de renovació de les regles del joc del país. Democràcia? Sí, una forma evident de democràcia. S'han fet ressò d'aquesta iniciativa molts mitjans darrerament (llegiu l'apunt recent de Dolors Reig sobre la qüestió) i crec, de debò, que el fet marca una línia de futur i contribueix a deslegitimar les temptacions dictatorials, tan primitives i tan fàcils i també tan extemporànies en el món present. Junts, indubtablement, som més intel·ligents i menys arbitraris. Aquesta pràctica de redactat col·laboratiu, inimaginable sense la xarxa i les seves dinàmiques de participació, ens ha de fer veure (com tantes altres coses) que hem d'accelerar l'ensenyament de la competència digital, i també que és una prioritat, d'altra banda, liquidar la fractura digital que impedeix que qualsevol persona pugui implicar-se i intervenir. Sense les noves competències de participació i d'exercici de la ciutadania, indestriables d'un nou aprenentatge i d'un nou exercici de la llengua i la competència comunicativa, no es pot anar endavant.

[611] Retenció i precipitació

El discurs de Mubàrak i la resposta d'Obama són textos que corren com la pólvora per la gran classe de llengua que és la vida del ciutadà. Una classe oberta de bat a bat, d'educació expandida, on aprendre llengües és una acció quotidiana, constant, imparable. El discurs de Mubàrak al món ens apareix com el paradigma de la retenció, de la resistència a ultrança i de l'enrocament. És el discurs de la por, de la covardia, del fre, el discurs d'una jerarquia que no entén que els pobles, les institucions i els grups humans han començat a governar-se sols: que ja no hi ha ningú que els pugui silenciar. El discurs de Mubàrak és també la mostra de la incapacitat de l'autocrítica (tot un esforç fora mesura per salvar la pròpia imatge), de l'ús de l'eufemisme per referir-se a la revolució (dies crítics, moments difícils, dies dolorosos, de preocupació i d'angoixa). I destil·la una poc convincent emotivitat quan retrata les accions de l'oponent rebel (amb mots com desafortunats, agreujar, empitjorar, robatoris, saqueigs, incendis, carreteres blocades, trampes, etc.). El discurs de Mubàrak, tan radicalment vague i tan precís alhora, juga també a la fal·làcia del fals dilema: deixa triar, amb gran generositat, entre el caos (la revolució innominable) i l'estabilitat (ell), sense alternatives. Una fal·làcia tan cínica com l'afirmació categòrica “Mai no he buscat el poder”. Un poder que no fa res més que retenir, perquè frena verbalment la revolta imparable (fixeu-vos en les expressions del text al servei de la dilació dels fets) i que demostra repetidament que exerceix (dóna ordres al vicepresident, a l'aparell policial, a les autoritats judicials). És el discurs de la no dimissió. El discurs d'Obama, en canvi, és el discurs de la precipitació. Parla ja en passat d'alguns dels fets crucials de revolta i passa a corre-corrents la pàgina que Mubàrak reté desesperadament (“Hem presenciat el començament d'un capítol nou en la història...”). El discurs d'Obama, fet en nom de valors universals, es refereix al poble amb respecte, exigeix el canvi i el consuma (“el canvi ha de començar ara mateix”). Mentre Mubàrak llegeix el caos en els moviments de carrer, Obama hi llegeix la garantia d'un futur per a Egipte. Dos documents per a la història, doncs: el discurs de Mubàrak i el discurs d'Obama. Dos exercicis de llengua al servei d'interessos diferents: el discurs de la retenció i el discurs de la precipitació.

[606] Senat de fireta

Recordo que fa uns quants anys, en ple debat sobre l'ús de llengües al Senat (quants anys fa que sona sempre la mateixa música?), el diari Avui va publicar a tota pàgina un reportatge amb els usos lingüístics de diverses cambres parlamentàries europees de països amb situacions de multilingüisme. El tractament de la qüestió tenia sempre un nivell alt de sofisticació i de complexitat. No es pot afirmar alegrement que no sigui normal el que va passar ahir al Senat, on es van fer servir llengües oficials altres que el castellà. La situació, amb tot, tenia alguna cosa d'anormal. Per poc que hi pensem, no podem considerar gaire acceptable el que vam veure, l'escampada d'auriculars entre els escons. Un senador (recordeu els senadors romans les imatges dels quals ens han pervingut per la història i per la literatura, homes aciençats, amb els cabells ben blancs d'experiència i de saber) no pot ser un home o una dona qualsevol, un arreplegat, algú inculte o groller. Un senador és algú que ha viatjat, que sap un grapat de llengües, que té la ment oberta a altres i que té alguna cosa de model social. No és imaginable que senadors que saben castellà i gallec necessitin interpretació per seguir el català; no és imaginable que senadors que saben castellà, o castellà i català, necessitin ajut per entendre el gallec. Ni tan sols és imaginable que els senadors monolingües (encara hi ha algú monolingüe al segle XXI?) castellanoparlants no puguin escoltar i entendre gairebé tot el que es diu en català. Perquè no és una qüestió d'auriculars, amics i amigues, és una qüestió de parar l'orella i voler entendre. Invertim el pressupost de traducció i interpretació en l'èuscar, una llengua que ens resulta (de moment: tot és qüestió d'educació) més llunyana i rebutgem frontalment espectacles tristos d'ignorància conformada com el d'ahir. Com deia aquell parlamentari polonès, "algú ho havia de dir".