[481] Emissor, locutor i enunciador

Aquests darrers dies s'ha produït un escàndol a la vida política catalana que té l'origen en un díptic que la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho i el president popular de Badalona Xavier Garcia Albiol repartien fa uns dies públicament en aquesta ciutat. El díptic (acompanyat de les desafortunades declaracions de Garcia Albiol) tenia un plantejament xenòfob i relacionava qüestions com la inseguretat i la delinqüència amb la immigració, en concret amb la immigració romanesa. Les direccions del PP de l'Estat i de Catalunya han hagut de demanar perdó al col·lectiu de romanesos, per bé que el polític Garcia Albiol no s'ha retractat de les seves declaracions. Si parlo d'aquesta qüestió a Aprendre llengües és perquè el díptic del PP permet fer un comentari ràpid sobre la diferència entre emissor, locutor i enunciador que formulava Oswald Ducrot (1984). Aquest autor, per explicar la polifonia dels textos, estableix, en primer lloc, la figura de l'emissor (qui diu o escriu el text). En el cas del díptic, l'emissor és el PP. En segon lloc, Ducrot parla del locutor, que considera el responsable de l'escrit. Les paraules "suciedad", "inseguridad", "delincuencia", "incivismo" del díptic són del PP; la llegenda "No queremo rumanos" (sic) del cartell d'una porta, reproduïda al díptic, té com a locutor la persona que la va escriure (el diari El Periódico, fa un temps, va publicar també aquesta imatge com a emissor). L'enunciador, finalment, no és cap persona física, és un punt de vista incorporat al text, amb el qual es pot o no estar d'acord. El díptic del PP té un emissor (el partit); dos locutors (el partit i l'autor del text del cartell contra els romanesos) i, per al polític badaloní com a mínim, no mostraria cap desdoblament d'enunciació: "suciedad", "inseguridad" i "No queremo rumanos" (sic) correspondrien a un sol punt de vista: el seu.

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.