VISITES


29.3.10

[467] Reinventar sentits

El CCCB ha engegat un web idea de Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez, Atopia, que es defineix com un Diccionari del malestar de la cultura. Es tracta d'una aplicació relacionada amb l'exposició "Atopia. Art i ciutat al segle XXI" que, en el més pur estil 2.0, ens proposa la redefinició de 113 termes relacionats amb l'univers urbà contemporani. En el més pur estil 2.0 perquè confia en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva capaç de redefinir-ho tot, com ho fan les poderoses etiquetes de les folcsonomies;. En el més pur estil 2.0 perquè confia en el caràcter prosumidor dels participants; perquè es tracta d'una aplicació oberta a diversos mitjans com textos, àudios, vídeos, imatges (per què no enllaços a espais web?); perquè treballa amb una eina visual que estableix xarxes de significacions com s'esdevé amb potents diccionaris a la xarxa (Visualthesaurus, sense anar més lluny). Entre les 113 paraules que esperen la resignificació hi ha, per exemple, tortura, crisi, futur, llibertat, jo, oblit, censura, solitud, utopia, cosmopolitisme, esquerra, exclusió, mal o perifèria. Deixo un parell de comentaris a dues de les paraules i vinculo una imatge a una altra. Hi tornaré d'aquí a uns dies per veure cap on han anat els sentits. Per veure si estic en sintonia amb la multitud.

28.3.10

[466] Paraules del món

Llegeixo El significado de Tingo, d'Adam Jacot de Boinod (2005, primera edició en castellà a RBA, 2007), l'obra d'un apassionat de la diversitat lingüística i de les mirades diverses que fan les llengües damunt la realitat. L'autor, empès per la fal·lera de conèixer i mostrar com les llengües categoritzen el món, exposa les seves descobertes en un estil planer, directe i senzill, sense més argument que l'addició de curiositats lingüístiques. Unes curiositats que estructura temàticament: les salutacions, les parts del cos, els moviments, trets de personalitat, relacions amoroses, la família, els diners, el joc, menjar i beure, les malalties, viure i morir, el més enllà, els animals, el temps, allò que se sent, allò que es veu, els números. Reporto alguns exemples que cita l'autor: areodyarekput vol dir en inuit 'intercanviar les dones (els homes) només per uns dies'; algú que és un neko-neko és en indonesi 'aquell que té idees genials que només empitjoren les coses'; el mot japonès bakkushan es fa servir per designar una 'dona bonica d'esquena però no vista de cara'; o'oponopono significa en hawaià 'resoldre un problema parlant'; 'o'onitua, en maori, designa l'acció de 'parlar malament d'algú en absència seva'; medvedev ('menjamel') és la paraula en rus que serveix per referir-se a l'ós sense haver d'anomenar-lo, per motiu de tabú. Altres curiositats: sabíeu que l'espai que separa les dents (que nosaltres no anomenem de cap manera) és en malai gigi ronkak? I que l'obertura que generem en separar les cames és anomenada en khakas (llengua de Sibèria) irqa? I que certes parts del cos a què nosaltres ens referim en català ben distintament reben el mateix nom en algunes llengües (kungbas en la llengua nicaragüenca ulwa vol dir 'barba', 'bigoti' i 'patilles')? I que els noms dels mesos al calendari dels indis micmac fa referència a fets naturals determinants com 'els rius aviat es gelaran' (novembre: keptekewikús)? Els exemples es multipliquen a El significado de Tingo (per cert: tingo és un mot procedent de l'illa de Pasqua que vol dir 'anar demanant coses a un amic progressivament fins a buidar-li la casa'). Tres exemples més per acabar: ngarong, que significa en la llengua dyak 'conseller que apareix en un somni que ens resol un problema'; el mot impressionant ilunga (de la llengua tshiluba, al Congo), que designa 'la persona disposada a perdonar una ofensa la primera vegada, a tolerar-la la segona vegada, però mai la tercera vegada'. O el mot sekaseka, en bemba (Congo, Zàmbia), que significa 'riure sense motiu'. Recomano, doncs, als amants de la diversitat El significado de tingo. Perquè la curiositat no és pas un mecanisme excèntric en l'aprenentatge lingüístic, sinó un dels seus fonaments.

26.3.10

[465] Comunicar l'emergència

Em cau a les mans La comunicació d'emergències, obra de Carles Pont (UPF) editada per la UOC (2009). El tema m'interessa, perquè les situacions de risc, urgència o emergència requereixen una intervenció lingüística i comunicativa singular, del tot planificada i conscient, en la qual l'error pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. Es tracta d'una situació que, a banda l'interès comunicatiu que té en si mateixa, fàcilment es pot dur a les aules per a una activitat lingüística exigent. En les situacions d'emergència no hi ha lloc per a una llengua baldera, aproximativa, improvisada, imprecisa. Els agents responsables de la comunicació de l'emergència (que són múltiples: mitjans de comunicació, institucions i agències governamentals) han d'actuar també amb rigor i coordinació. El capítol més interessant de La comunicació d'emergències és, des del punt de vista que aquí ens interessa, el darrer, “Consideracions per millorar la comunicació.” S'hi tracten aspectes deontològics i ètics, d'edició i de transmissió d'informacions en episodis de crisi o de protocol comunicatiu. I també, específicament, de redacció i de llenguatge. Pel que fa a aquest darrer aspecte, s'hi donen consells per controlar la semàntica dels textos: obviar imprecisions que poden generar sensacionalisme o alarmisme; controlar els perills del donar a entendre; vigilar amb els mots valoratius (com molts adverbis en -ment); rebutjar l'adjectiu espectacular... L'autor afirma que en aquestes situacions “Les autoritats han de defugir l'ambigüitat i facilitar la interpretació de dades, indrets i termes tècnics. Els periodistes han d'evitar el sensacionalisme. Cal vigilar el lèxic i refusar frases fetes i adjectius que dramatitzin.” Carles Pont dóna consells, igualment, per estructurar informacions d'emergències. Tot plegat fa que aquesta obra es pugui considerar un text útil, que pot fer reflexionar els formadors de llengua sobre una mena de textos que s'escapen habitualment de les tipologies textuals més comunes i que tenen un gran interès lingüístic. No veig a l'obra (i em sorprèn) cap referència al criteri de l'ús de diverses llengües en les situacions d'emergència (llegiu l'entrada que dedicàvem dies enrere a aquesta qüestió). I el text no aborda, d'altra banda, els processos massius i virals de gestió de les emergències en què tothom pot esdevenir un comunicador privilegiat de la situació gràcies a l'ús espontani de determinades eines a la xarxa. Acabo de trobar, per exemple, la història d'unes piulades de Demi Moore a Twitter que han salvat la vida d'una persona a punt de suïcidar-se. Gestió d'una emergència, també.

24.3.10

[464] Llengua i acollida

Llegeixo Llengua i acollida (Horsori, 2009), publicació col·lectiva editada per M. Carme Junyent i Figueras que recull diversos treballs d'autors vinculats al Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i aportacions d'alguns col·laboradors externs al grup. L'obra té el valor d'aglutinar mirades diverses i complementàries sobre la qüestió, de M. Barrieras, R. Calafat, E. Canals, P. Comellas, M. Cortès, B. Crous, M. Fidalgo, A. Fuentes, Ll. Gràcia, Ll. Martín, E. Monrós, M. Prosser i V. Unamuno. Llengua i acollida recull textos sobre el tractament de les llengües de la immigració; un estudi contastiu entre el català i el mandinga; una interessant i útil reflexió sobre el concepte de llengua; una anàlisi sobre l'etiqueta diversitat lingüística; un estudi sobre la llengua de la immigració i el fet religiós; una explicació del projecte Linguamón Audiovisual com a eina de comunicació multilingüe; l'anàlisi del multilingüisme i la comunicació intercultural a la ciutat de Madrid; una descripció de les actuacions en l'àmbit de l'acollida lingüística al sistema educatiu suec o algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos a la ciutat de València, entre altres aportacions. M'ha sembat especialment interessant l'article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” (M. Cortès-Colomé), que aborda la qüestió de com les llengües poden afectar la conceptualització de la realitat, tot superant els plantejaments universalistes i innatistes i situant-se no lluny de les tesis whorfianes menys deterministes. També m'ha atret l'atenció l'article de Berta Crous i Lluïsa Gràcia (amb el ressò de la tasca ingent del grup GALI al darrere) sobre la categorització que fa la llengua mandinga dels estats patològics en contrast amb el català (en cito un exemple curiós, només: el mandinga classifica les malalties a partir del grau de gravetat: saasaa, - greu; kuuran, +-greu; jankari, + greu: així, siinojankari seria la malaltia de la son en estat molt greu i siinokuran la mateixa malaltia en estat menys greu). Igualment interessant he trobat l'explicació de les opcions preses pel sistema educatiu suec, que dóna suport decidit a l'ensenyament de la llengua materna dels alumnes immigrants i també, en contrast, el balanç de la situació de la diversitat lingüística a la ciutat de Madrid que fa Luisa Martín Rojo. Segons aquesta autora els criteris i procediments per gestionar la diversitat lingüística no són clars, encara, ni les estratègies per mantenir-la i treure'n profit. Recomano la lectura de Llengua i acollida, un excel·lent políedre que ens mostra "com pot contribuir la recerca a fer possible la convivència sense renunciar a la diversitat."

22.3.10

[463] Com fer un treball universitari

La realització de bons treballs universitaris d'investigació com, per exemple, el treball de final de grau, és un dels objectius que l'alumnat ha d'assolir al llarg dels seus estudis. Tots els recursos que puguin contribuir-hi ens interessen especialment, encara que requereixin una adaptació (en relació amb la llengua, els aspectes culturals, l'ajustament als estudis concrets, el nivell de profunditat en el tractament del tema, etc.). El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), amb la col·laboració d'UNIVERSIA, ha desenvolupat el recurs Esdelibro Universidad, un conjunt d'onze vídeos (de poc més d'un minut i mig cadascun) que ajuden els estudiants de l'ensenyament superior a fer un treball universitari des de tots els punts de vista. El material és en castellà i es presenta per mitjà d'onze vídeos amb transcripció dels textos que tracten les diverses qüestions relacionades amb l'elaboració del treball: l'elecció del tema, la planificació, l'enfocament, la selecció de les idees, la cerca de bibliografia i informació, l'evitació del plagi i el valor de l'originalitat, l'elaboració del guió, etc. El valor principal d'Esdelibro Universidad és que ens ofereix els consells per mitjà d'un recurs audiovisual. Tot i això, els vídeos presenten la major part del temps una persona parlant, explicant-se amb una certa monotonia i ben poc ensenyant a fer. L'enfocament, d'altra banda, no té prou en compte que el medi natural dels estudiants és ja l'ordinador i la xarxa (ben sovint les imatges mostren estudiants acarats al suport de paper: llibres i biblioteques) i els consells sonen molt escolars i també, pel meu gust, massa lligats a un procés lineal d'execució del treball (al darrer vídeo se'ns diu: “Es hora de comenzar a redactar...”: on queda l'escriptura com a ajut al pensament, necessària en tot el procés?). El material s'atura, d'altra banda, a les portes de la redacció del text i no dóna mostres de com es verbalitzen les idees o com s'avança en la realització d'esborranys. Tot amb tot, Esdelibro és una eina que es pot tenir en compte, que pot ajudar els estudiants i que pot ajudar, també, a concebre productes similars amb enfocaments més idonis. Seria interessant (si no existeix ja) un producte semblant en català per als estudiants de les universitats catalanes.

21.3.10

[462] La força de la cohesió textual

Miro de trobar una imatge que reculli el concepte de cohesió textual. Sembla fàcil i no ho és. Entenem per cohesió aquella propietat dels textos que fa que se'ns presentin com una entitat amb una lògica i un sentit complets. Quan parlem de cohesió ens referim als connectors discursius que relacionen microunitats o macrounitats del text (conjuncions, adverbis, preposicions i locucions d'aquestes diverses menes); als signes de puntuació; a la determinació progressiva dels elements que van apareixent al text; a la successió anafòrica o catafòrica per mitjà de sinònims, hipònims, hiperònims, el·lipsis o pronoms. Un text està cohesionat quan les peces discretes que l'integren, obtingudes amb sistemes de documentació, gestió de la informació o per mitjà de tècniques de generació d'idees, es revelen totes necessàries, oportunes, alineades amb el sentit global del discurs i ajustades a les necessitats (també les estilístiques) del seu desplegament. La cohesió, doncs, és una propietat aglutinadora, una força que impedeix la fragmentació dels àtoms que solen ser a la base de la creació del text. La cohesió assegura que cap idea no queda despenjada de la resta, que cap entitat esmentada no queda aïllada o deslligada i és, doncs, ininterpretable. Un text cohesionat té una força semblant a la d'un imant damunt un grapat de claus que han deixat de ser entitats independents per esdevenir un sol cos sense discontinuïtats.

20.3.10

[461] Salvar la llengua

L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.


17.3.10

[460] Veus al text: incrustacions

No fa gaire parlàvem de les noves polifonies dels nostres textos. Un company em feia veure en un comentari en aquest mateix bloc, temps enrere, que les nostres produccions a la xarxa han guanyat una nova forma d'intertextualitat que consisteix a incrustar elements creats externament. Consisteix, senzillament, a afegir els codis embed que ens proporcionen molts espais a la xarxa al nostre lloc web. Es tracta d'una rastellera de codi que en principi no cal modificar (si sabem una mica de llenguatge html podem afegir-hi, de vegades, indicacions per centrar l'element incrustat o modificar algun aspecte formal). Posat el codi a lloc, ja podem visualitzar material aliè; altres veus, si voleu mirar-ho així, sense necessitat d'un hipervincle. Els apunts d'Aprendre llengües contenen, sovint, material incrustat de procedència externa generat des de diverses aplicacions que ja serien inconcebibles sense aquesta possibilitat. La popularització de les incrustacions és molt gran: YouTube, per exemple, ofereix l'opcio embed al costat dels vídeos, juntament amb la seva adreça URL. Com que és tan estesa la possibilitat d'incrustació, m'ha semblat oportú portar al bloc un truc que m'arriba via V. Pimentel (Genbeta) que ens ajuda a incorporar qualsevol document pdf al nostre web. Es tracta, senzillament, de fer servir el codi següent, indicant al lloc oportú l'adreça web on hi ha ubicat el nostre fitxer pdf. Faig una prova a continuació: busco un document pdf a la xarxa sobre Parla.cat, de la companya Alícia Arisa (no cal que estigui allotjat en un servidor concret), afegeixo l'adreça web dins els codis, a lloc, i incrusto al peu d'aquestes ratlles les dues línies per a l'embed, que m'han de permetre incorporar una nova veu al text, en aquesta època de polifonies i remescles:

13.3.10

[459] Esporgar textos

Aquests dies faig treballar a classe l'esporgada de textos com a camí per a l'essencialització del discurs i l'obtenció de la llegibilitat. No sé si entre les aplicacions o ginys que ens ofereix la xarxa hi ha alguna eina que ajudi a realitzar aquesta tasca fonamental (si en coneixeu alguna que permeti fer alguna operació en aquesta línia, o que s'hi aproximi, indiqueu-la, sisplau, als comentaris). La imatge ja clàssica de l'esporgada dels textos penso que és molt aclaridora: quan escrivim hem de facilitar la visualització de l'estructura del nostre text i hem de tendir a limitar la presència de branques secundàries o terciàries, les fulles de les quals ens poden amagar el perfil dels troncs principals. Tots els textos es deixen esporgar? No tots, però sí la majoria. No es deixaria esporgar un text la virtut del qual fos l'exhaustivitat, per exemple (una alineació d'un equip de futbol no es pot esporgar, no sabríem per on retallar-la). Com podem reduir un text? (segueixo les orientacions de Lluís Pastor a propòsit del text de G. Vigner a Écrire: elements pour une pédagogie de la production écrite, 1982). Es poden destacar quatre regles bàsiques de reducció d'un text; dues que es basen en l'omissió i dues que es basen en la integració o la síntesi, molt més complexes i compromeses. Són: 1) ometre un sintagma amb una informació no significativa; 2) ometre oracions senceres; 3) sintetitzar una colla de sintagmes en un que els recull; 3) sintetitzar una colla d'oracions en una. L'escapçada d'unitats o de sentits pot tenir com a principi orientador la voluntat d'estalvi de la redundància o, també, d'estalvi de tot allò que no és veritablement significatiu o essencial. L'esporgada reclama, evidentment, entendre molt bé la finalitat del text. Ho deixo en unes imatges.

12.3.10

[458] Noves polifonies

La incorporació de diverses veus als textos és un fet tradicional en la comunicació, la periodística o l'acadèmica per exemple; és del tot freqüent que els nostres escrits utilitzin el recurs de la intertextualitat. Ben sovint, per exemple, ens convé donar entrada a les paraules, opinions, comentaris d'altres persones al nostre discurs. I ho podem fer de forma menys o més directa i explícita (per mitjà de les clàssiques citacions, per exemple, en aquest segon cas). La incorporació de veus pot donar suport al que diem (i reforçar-ne l'autoritat) o, justament, ens pot servir per desmarcar-nos de les paraules alienes seleccionades. El fenomen de la polifonia dels textos, amb tot, necessita ja noves explicacions urgents arran de les novíssimes maneres d'escriure i comunicar-se a la xarxa. Un exemple només: un bloc, a més de donar pas des dels links que disposem als nostres textos a les veus que nosaltres seleccionem, i de donar entrada també als comentaris dels lectors, pot integrar de forma dinàmica les actualitzacions d'altres blocs, les piulades a twitter pròpies o d'altres persones, les darreres notícicies d'un diari, els resultats d'una sindicació de continguts... O pot recollir, també, elements que hem rebut en un agregador com Google Reader o Netvibes, per exemple, i que hem decidit compartir. Un senzill espai com un bloc, doncs, pot esdevenir fàcilment una zona enormement polifònica, i amb una polifonia ben viva i mutant. Allò que hi incorporem, d'altra banda, no són tant paraules concretes, citacions limitades, com veus (persones, mitjans) en el discurs de les quals hem dipositat la nostra confiança, a les quals donem la possibilitat i el marge de desplegar-se progressivament i amb autonomia en el nostre espai sense la nostra intervenció constant. Les veus que incorporem als hipertextos de la xarxa, a més, són ben sovint fragments amb profunditat (l'espai immens que s'obre rere un hiperenllaç), que se situen als antípodes de les citacions capades, mortes, dels textos tradicionals.

9.3.10

[457] Escriptura sexi

[Un record per a la Suzanne, companya de feina que ha mort avui. Amb entusiasme es va fer seguidora d'aquest bloc, ben aviat, i m'ha mostrat una lucidesa i una fermesa molt emocionants, difícils d'oblidar.]

Llegeixo el llibre de Lluís Pastor Escritura sexy (Barcelona: UOC, 2008), una reflexió a l'entorn de l'escriptura com un acte d'atracció, de seducció, especialment útil ara que tothom pot ser fàcilment un creador, un prosumidor en el basar immens de textos que és, sobretot, la xarxa (prenent la metàfora de la catedral i el basar d'E. Raymond). Escriure és un acte que aspira a atrapar el lector, a “segrestar el lector”, segons l'autor. Lluís Pastor estructura l'obra en cinc parts: 1) la idea, 2) l'estructura, 3) el to, 4) la frase i 5) la paraula. Pel que fa a les idees Pastor les considera les proteïnes que formen l'ADN de l'escriptura i ofereix algunes tècniques per cercar-les (el “rei sol”, per exemple, o tècniques vinculades amb la pràctica del pensament lateral, no racional). Pel que fa a l'ordenació de les idees al text, l'autor distingeix entre l'ordre cronològic, un ordre artificial i l'ordre nestorià (fent referència al cabdill de La Ilíada que va situar els seus millors homes al davant i al darrere de l'exèrcit). Són interessants també les reflexions que fa per aconseguir la condensació o l'expansió de les idees i l'anàlisi dels títols dels textos a partir del doble eix: temàtics (que reflecteixen el tema) / tètics (que reprodueixen la tesi) i descriptius / al·lusius (provocadors). Pastor parla també de l'estructura del text i en destaco l'atenció que presta a l'hipertext (que considera que no ha de ser menys premeditat que qualsevol altra estructura) i a les seves funcions. En parlar de l'estructura, l'autor se centra també en la unitat paràgraf, que considera la peça clau en la composició d'un text. Pel que fa al to, Pastor el defineix com l'element regulador de la presència de l'autor al text, una traça que permet rastrejar la presència del jo al discurs. Em sembla especialment interessant, en aquest capítol, l'anàlisi que fa del fenomen del desdoblament del locutor. Pel que fa a la frase, Pastor analitza la disposició de tema i rema com a aspecte clau en la seva construcció, el sentit de les tematitzacions, les progressions temàtiques constants o lineals, els criteris per determinar la longitud idònia d'una frase i els mecanismes de cohesió (referència i connexió) que les regulen. M'ha interessat especialment la fórmula (una entre moltes) que explica de l'index de boira del text (Gunning, 1951), que ajuda a determinar la claredat o la dificultat de les frases. Ja per acabar, Pastor tracta d'una altra unitat del text, la paraula, i se centra en la presència dels noms propis, els senyals de memòria (la Transició, l'11-S...), els mots arxisil·làbics innecessaris (metodologia per mètode), els eufemismes, els termes manllevats d'altres llengües i les metàfores.

8.3.10

[456] Guies per pensar i escriure millor

La xarxa ens ofereix tot tipus d'ajudes per tenir èxit en el nostre procés d'escriptura. Avui vull parlar breument d'una aplicació que ens dóna un cop de mà a l'hora d'explorar tot allò que es relaciona amb el tema del qual hem de parlar o escriure i que és interessant, doncs, en la fase de preproducció dels textos. És el recurs Exploratree, que ens facilita un ampli ventall de thinking guides, ni més ni menys que vint-i-cinc. Es tracta d'unes eines en forma de plantilles que ens ajuden a pensar i a tenir clares les idees abans de començar a escriure. Com passa amb la majoria d'aplicacions a la xarxa, n'hi ha prou a donar-s'hi d'alta per poder fer servir Exploratree i optar per qualsevol de les guies, la que resulti més adequada al nostre tema. Les guies s'adrecen 1) a fer aflorar les idees, 2) a resoldre problemes, 3) a explorar, 4) a analitzar i 5) a adoptar perspectives diferents davant una qüestió. Alguns exemples de guies són les següents: una clàssica guia DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), una que planteja els futurs possibles d'una qüestió, una que ajuda a anar a l'arrel d'un problema, una que permet comparar dos temes, una que ajuda a distingir entre fets i opinions, una altra que ajuda a observar un problema des de diferents angles. Altres thinking guides que trobo interessants són, per exemple, les que ajuden a analitzar una qüestió des d'allò local fins a allò més global (les thinking boxes), o la que permet analitzar els canvis que s'haurien de fer en un cas determinat, o la guia que ajuda a resoldre una qüestió des d'un punt de vista nou, no obvi. Les guies es presenten en anglès i en gal·lès, per bé que es poden emplenar en qualsevol llengua. Amb un plantejament participatiu, Exploratree ofereix a l'usuari la possibilitat de proposar guies noves. Les guies es poden compartir (treballar diverses persones al mateix projecte), sotmetre al comentari d'altres persones, desar i enviar. Un recurs interessant, sens dubte, que cal afegir a les tècniques més clàssiques per a la cerca de les idees com el brainstorming, el cub, l'estrella o l'escriptura automàtica.

7.3.10

[455] Comunicació i formats a la xarxa

La reflexió sobre tots els canvis que s'estan produint en la nostra manera de ser lletrats, en la nostra manera de llegir, escriure i ser alfabets, és inacabable. Una qüestió rellevant en aquest terreny és, sens dubte, la de saber-nos moure entre els múltiples formats que la xarxa, les aplicacions o els productes informàtics posen a la nostra disposició per expressar-nos. Cal poder conèixer alguns formats, evidentment, i saber llegir els noms de les extensions dels fitxers que manipulem (wav, ogg, pdf, tiff, rtf...), cap a quina mena de format apunten (àudio, text, vídeo...). I cal tenir també els recursos i la competència per saber passar d'un format a un altre, sobretot ara que tota producció comunicativa està més exposada que mai a la modificació, el reciclatge i la remescla. Es fa molt necessari, així doncs, conèixer eines per a la transformació de formats. N'indico algunes: Mediaconvert, per exemple, eina en línia com moltes altres (no cal baixar res a l'ordinador) que treballa amb textos, imatges, bases de dades, presentacions, àudio, vídeo. Només cal indicar-hi el fitxer que volem convertir (màxim 50 Mb) i en quin format de sortida el volem. De característiques semblants (amb 100 Mb de pes dels fitxers) es pot destacar Zamzar, estèticament més cuidada, que ens dóna una àmplia gamma de possibilitats de conversió (imatges, documents, música, vídeo...) o també Convert.Files. Altres eines interessants són, per exemple, ExpressPDF, que ens converteix llocs web, documents en word i documents excel a pdf, o htm2pdf, conversor de web a pdf, igual que pdfmyurl. Un altre útil conversor és TXT60 (wav, mp3, mp2, ogg, avi, mpg, mp4, 3gp, mov, wmv, flv). I altres eines interessants són ocrterminal, que té l'interès de permetre'ns llegir imatges (converteix pdf, jpeg i tiff a doc, rtf, txt). Són també eines interessants un conversor de pdf a doc com pdftopword, i un conversor de pdf a excel com pdftoexcel. Són curiosos, també, altres recursos de manipulació dels textos com els que transformen missatges de correu i altres textos en imatges per evitar que els cercadors puguin llegir-los (img4me.com, txtninja.com o hidetext.net). Hi ha molts recursos d'aquestes característiques a la xarxa. Ens convé tenir-ne alguns de ben desats al nostre Delicious o Mr. Wong si ens volem sentir àgils en aquest medi i, també, si volem garantir que els nostres textos continuen respectant els principis d'allò que anomenem l'adequació.

4.3.10

[454] Vendre la moto

Fa pocs dies tocàvem el tema de la manipulació del llenguatge. Hi ha un text al mercat, en versió castellana, força interessant sobre la qüestió. Es tracta de Vender la moto: Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Madrid: Alianza, traducció del 2008 i original en italià de 2005). No proposo pas que aquest llibre amè i divertit substitueixi cap programa ni cap manual de curs, però sí que em sembla interessant que els aprenents de llengües recullin d'una manera o una altra el que s'hi diu. No és obligatori vendre motos a ningú, per descomptat, però és probable que algú ens en vulgui vendre alguna i hem de tenir, en aquest cas, la competència comunicativa per veure-ho de seguida i reaccionar. L'autor parla del poder dels enganys, els estratagemes i les astúcies basats en el llenguatge i en comenta un munt. Deixeu-me'n citar uns quants: poden enganyar la posició de les paraules; l'expressió dels matisos (el cap del "govern"); el joc amb les ambigüitats; donar a entendre coses que no són; les veritats a mitges... També pot enganyar el valor de creació de realitat de les paraules (cas dels metges militars que parlaven de dermatosi quan la malaltia afectava els oficials, de sarna si afectava els suboficials i de ronya si afectava la tropa); la tria de les paraules que convenen més a la nostra finalitat; la selecció del sinònim tendenciós (por o prudència; inconsciència o valor; prepotència o caràcter); l'ús de termes vagues o comodí; el recurs a l'estereotip o a les explicacions globals que fugen d'estudi dels problemes concrets. Rampin s'entreté també a parlar de la manipulació basada en la paradoxa: la creació de frases autoimmunes ("que abandonis la fe demostra que has caigut a les urpes del diable"); els falsos dilemes ("em regales un diamant o un cotxe?"); la manipulació que juga amb les negacions ("el Sr. Joan no és un delinqüent": ho és molt, després d'aquesta frase!); la manipulació per repetició... Vender la moto també analitza els avantatges manipuladors de l'obscuritat del llenguatge, o el joc trampós amb les pressuposicions o amb les paraules que actuen directament sobre l'inconscient de l'interlocutor. I dedica alguns capítols a la manipulació basada en la generalització, l'extrapolació, l'alteració de la causalitat o de les premisses d'un sil·logisme. L'obra es rebla amb les trampes numèriques, les que es basen en la força de la forma (la bellesa, la simetria, la sensualitat del llenguatge ens poden encaterinar). Entre les pitjors manipulacions (el llibre els reserva les darreres planes) algunes com dir més amb el que es calla que amb el que es diu; fer ús selectiu de proves; llançar cortines de fum verbals al receptor o callar certes realitats per liquidar-ne l'existència. Recomano el text de Matteo Rampin, un veritable compendi d'allò que alimenta un bon grapat d'actes comunicatius (que sempre són els dels altres, és clar!).



3.3.10

[453] Llegibilitat a la xarxa

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de la llegibilitat, un fenomen interessant que afecta els textos escrits, de la mateixa manera que la comprensibilitat afecta els textos orals. Remenant manuals, es comença a trobar a faltar ja una anàlisi del fenomen de la llegibilitat que atengui la comunicació actual a la xarxa, que és substancialment diferent de la comunicació dels darrers segles, basada en el suport de paper. Seria útil poder trobar formulades les regles bàsiques de la llegibilitat a Internet. Ja no n'hi ha prou amb la idea que cal controlar la llargada de les frases, la presència d'incisos i d'oracions subordinades o el manteniment sense separar-les de paraules íntimament unides des del punt de vista sintàctic (verb-complement directe, per exemple). Ja no n'hi ha prou de recomanar l'ús d'un llenguatge concret, o l'estalvi de paraules llargues i complicades o un ús estratègic dels connectors. La llegibilitat dels nostres textos a la xarxa reclama un joc d'estratègies totalment nou. Si no som capaços de disposar el nostre text en fragments relativament breus, per exemple, no ens farem llegir. Si no hem estudiat adequadament els enllaços d'hipertext i hipermèdia que farem servir, i des d'on s'hi accedirà, tampoc. Si no ens hem preocupat que hi hagi opcions RSS al nostre bloc o web, d'altra banda... com podem pretendre ser llegibles? Si el nostre bloc (o marcador social) no disposa d'un bon sistema de tags o etiquetes, a més, o d'un widget de traducció, per exemple, és possible que estiguem posant una barrera enorme als nostres lectors, que no podran arribar en condicions als nostres continguts. La llegibilitat a la xarxa té unes lleis pròpies, amb grans diferències segons el mitjà concret o l'aplicació emprats. Unes lleis pròpies sovint relacionades amb la usabilitat que ja no poden quedar al marge del discurs clàssic sobre aquest fenomen.

1.3.10

[452] Controlar l'ambigüitat

Llegia al Marc europeu comú de referència per a les llengües un descriptor per al nivell C2, el més alt, relacionat amb el "repertori lingüístic general": "[L'aprenent] pot explotar, amb un domini exhaustiu i fiable, un repertori lingüístic molt ampli per formular de manera precisa el seu pensament, insistint, diferenciant i eliminant l'ambigüitat...". Sovint en programes i manuals es descriuen com a qualitats positives dels nostres actes comunicatius i de les nostres produccions verbals la claredat, la precisió, la concisió, l'evitació de l'ambigüitat, etc. Els actes comunicatius que es pressuposen als interlocutors semblen regits, així, per una mena d'estranya puresa verbal que no tinc més remei que qualificar d'inhumana. Per poc que reflexionem un moment ens adonem que diàriament qualsevol persona topa amb actes comunicatius on l'ambigüitat és la nota predominant, amb textos en què cal llegir entre línies el que se'ns vol dir o imposar; amb discursos basats en un grau elevat de foscor, no sempre indeliberada. ¿Qui no ha forçat l'explicació d'un projecte perquè pugui acollir-se a demanar un ajut amb el qual no acaba d'encaixar? ¿Qui no ha vist algú proferir opinions positives davant determinades realitats considerades poc menys que abominables senzillament per salvar la imatge? ¿Qui no ha conegut persones el discurs de les quals és un amagar l'ou sense fi? ¿Qui no ha vist jutjar d'ingenuïtat imperdonable aquella claredat que els manuals demanen als aprenents de llengües? Els programes i els manuals de llengua tendeixen una mica massa a imaginar la comunicació com un grapat d'actes beatífics. ¿On són els manuals de llengua que ensenyin a controlar la claredat, la precisió, la concisió, a ser i a no ser foscos i ambigus segons convingui més? ¿On són els manuals de llengua que ajudin a moure's entre els discursos impurs de la vida?