[703] Únics en el llenguatge

Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.

[556] Companys

Avui m'han desvetllat les trabucades en memòria de l'afusellament del president Companys. Un enfilall de trets a l'aire s'ha avançat una hora a la llengua edulcorada de l'alarma del mòbil. Ha estat una frase solemne, simple, aspra, contundent. Una sintaxi de sons s'ha alçurat contra l'exercici miserable de la força, contra la pràctica de la crueltat i l'assassinat de les raons. Avui a trenc d'alba el llenguatge dels trabucs ens ha recordat que hem de viure revoltats.

[327] El llenguatge com a cultura (i 2)

La resta de l'obra de Bernárdez (llegiu l'entrada anterior) no perd interès. El segon capítol analitza com el nostre concepte del llenguatge és el de “llenguatge de l'autoritat” (basat en algú que parla i algú que escolta): el llenguatge és, centralment i fonamentalment, en canvi, una activitat cooperativa i col·lectiva (social), que només molt rarament esdevé monòleg (que és com el solem estudiar!), perquè la conversa és la seva forma original i bàsica. Bernárdez critica aquest biaix i basa les seves argumentacions en l'ús conversacional en diverses cultures tradicionals (els andamans, els kaluli). El tercer capítol és, també, fonamental: Bernárdez hi exposa el tractament que fan els mitjans de comunicació de les qüestions relacionades amb el llenguatge: un tractament insuficient, inexacte, sensacionalista, basat en l'anàlisi precipitada i en la formulació de conclusions falses i interessades. El capítol quart, d'altra banda, aborda la qüestió de la correcció lingüística amb profusió d'exemples concrets i una reflexió sobre la llengua com a patrimoni i capital simbòlic. El cinquè capítol tracta de certes idees falses sobre el llenguatge i la cultura, com les següents: que les paraules es refereixen a realitats objectives (Bernárdez analitza, per desmentir-ho, el discurs feixista, o el sentit de l'expressió llengua materna); o el mite que l'estat normal dels individus és el monolingüisme. Em sembla interessantíssima, d'altra banda, la concepció que formula de l'evolució en paral·lel de les llengües, més enllà d'entendre-les com a entitats individuals, tenint en compte que els canvis que experimenten històricament estan en relació amb els canvis que també experimenten altres llengües pròximes (pròximes no necessàriament genèticament!). Bernárdez formula, així, la fascinant i suggestiva visió de les llengües europees com una malla global d'entitats que s'han d'observar en conjunt i que, històricament, canvien ben sovint alhora per satisfer les necessitats socials comunes de cada moment. Exemplifica la qüestió amb diversos fenòmens de canvis comuns paneuropeus, ben sorprenents, que no estem acostumats a relacionar des de l'anàlisi, tan habitual, estanca, de les llengües, centrada en les seves evolucions particulars. El Lenguaje como cultura dedica el capítol sisè a la reflexió sobre conceptes que semblen universals i no ho són: l'expressió de la causa, la designació de les parts del cos (en certes llengües és més important la forma de la part del cos que el vocabulari específic que la designa) o la manera de conceptuar les divinitats i referir-s'hi. Al darrer capítol Bernárdez passa pel seu sedàs crític demolidor la psicologia evolucionista (“quiere ver nuestro comportamiento como una consecuencia genéticamente establecida de la evolución de la especie”, p. 412) i defensa els aspectes sociohistòrics de la cultura i de la conducta humana: “no podemos olvidar que la existencia de rasgos universales en la conducta humana […] puede explicarse perfectamente de otra forma, sin necesidad de rendirnos a la implantación genética.” (p. 434). La cognició, segons Bernárdez, és molt més que el cervell: és activitat, va més enllà de l'individu, es presenta distribuïda, depèn de la interacció, d'allò social, de la situació, del context sociocultural: “Nuestra cognición es tan colectiva como individual, e incluso más cultural que autónoma.” (p. 492). El lenguaje como cultura, doncs, obra d'Enrique Bernárdez, un pou de reflexions interessants per als filòlegs.

[326] El llenguatge com a cultura (1)

Llegeixo El lenguaje como cultura: una crítica del discurso sobre el lenguaje (2008), d'Enrique Bernárdez, catedràtic de filologia de la UCM, del qual coneixíem ¿Qué son las lenguas?, també publicat per Alianza. L'obra es planteja com un assaig de revisió de moltes concepcions associades al llenguatge en la línia de donar un lloc de privilegi als aspectes socials, culturals i històrics, i no és exempta d'una forta càrrega provocativa. Al primer capítol, extens i fonamental, l'autor rebutja el pensament únic instal·lat en moltes disciplines científiques i constata que també es troba en el camp d'una ciència percebuda socialment com a supèrflua com la lingüística, dominada per les visions chomskyanes (l'atac a Chomsky i a l'autisme de la seva escola, al llarg de tota l'obra, és constant) i per l'explicació radicalment cognitiva dels fets lingüístics (“Hoy en día existe una tendencia creciente a aceptar como única explicación posible de los fenómenos lingüísticos la vía cognitiva […]. Esta tendencia eliminaría toda explicación de tipo histórico o evolutivo, social, cultural, etc.”, p. 40). L'existència d'una sola ment única i universal, d'altra banda, aboca a la possibilitat, ben absurda però cada cop més estesa, de tenir els lingüistes una sola llengua com a referent i genera una “nova espècie”, la dels lingüistes monolingües (amb l'anglès com a únic referent), que desfiguren la realitat estudiada i violenten l'anàlisi dels fenòmens lingüístics (Bernárdez se centra, per exemple, en les metàfores conceptuals o en l'expressió de les emocions i insisteix que no es poden considerar universals i que no té sentit, per tant, veure anomalies en tot allò que no és previsible des de l'anglès). L'autor conclou que, molt perillosament, el discurs argumentatiu de l'anglès ha esdevingut la forma prioritària del discurs científic. Estaríem acceptant, així, que la nostra forma d'escriure ciència i de pensar ciència s'adaptessin al model anglosaxó. En realitat, només s'hauria de respectar escrupolosament el mètode científic, sense cap servitud a les característiques del discurs d'una sola llengua. Bernárdez indica que l'anglès és, des d'aquest punt de vista, un “instrumento de poder”, que “se hace imprescindible replantearse el uso de idiomas para la ciencia” i que “la vuelta al multilingüismo en lingüística es una necesidad imperiosa” (p. 84). Provocació? Una necessitat urgent.