[925] Necessitat dels elements al discurs

Una de les característiques més desesperants d'un discurs oral és que l'orador, potser perquè no l'ha preparat, vagi desgranant el discurs sobre un tema donat de manera sumativa, sense pla, com una pura llista d'elements a l'atzar. Uns elements que es van incorporant al text sense cap noció del discurs com a artefacte, sense una finalitat didàctica global (l'orador no pensa pas a fer comprendre el discurs) i sense cap plantejament ni estètic ni retòric. Aquesta mena de discursos sense ordre ni concert, pures divagacions sense altre final possible que l'avís del cronòmetre, aquests arguments allargassats ad libitum, deixen el receptor sense la possibilitat que pugui saber una cosa tan elemental com què és el més important dins el discurs. Diria que en contextos formals aquesta mena d'intervencions només es toleren en persones famoses, autoritats indiscutibles, la sola presència de les quals en un acte públic ja és gairebé suficient per satisfer els assistents. En tots els altres casos, que són gairebé tots, quan algú es disposa a parlar en públic cal exigir-li un ordre, una articulació discursiva, que pot estar reflectida en un guió o ser purament mental. Cap audiència no es mereix una suma d'elements inconnexos que avancen només al dictat egoista d'una improvisació maldestra. Els discursos sense ordre, sense idea vertebradora, els discursos que no arriben a ser un artefacte sinó un enfilall de pensaments, es fan evidents en algunes marques de llengua. La suma de peces del discurs es revela en l'ús abusiu de formes com també o a més, sovint al començament dels paràgrafs de text o de les frases. I es revela també en el crit desesperat de blocs sencers de text que supliquen ser necessaris dins el text. És el cas dels paràgrafs començats, per exemple, amb cal dir, cal esmentar (cal, realment? no pot fer que calgui el discurs mateix?) o formes similars. Fixeu-vos en els dramàtics cal dir, s'ha de remarcar i cal afegir del text següent enregistrat. Les parts del text han de ser necessàries i motivades per l'estructura i la lògica que n'ha fet possible l'aparició. Les altres parts del text les han d'exigir, de provocar, les han de fer necessàries i imprescindibles. No deixem que els fragments dels nostres discursos orals demanin, a crits, ser necessaris.

listen to ‘necessitat’ on Audioboo

[570] Estructures enquadrades i en paral·lel

Deixo enregistrades a continuació dues altres possibilitats d'estructuració d'un discurs oral, amb què podem estructurar totalment o, més sovint, parcialment, una exposició. Es tracta de l'estructura enquadrada i de l'estructura en paral·lel. Un exemple d'enquadrament és el següent:



Un exemple d'estructura en paral·lel és el que es troba a continuació. El paral·lelisme de les dues realitats que s'avaluen o es comparen pot ser en bloc (primer una i després una altra) o bé aspecte per aspecte:

[569] Estructures inductives i deductives

Dies enrere parlàvem de les estructures inductives en construir un discurs o un fragment, i de les estructures deductives. En deixo dues mostres breus enregistrades,que corresponen a breus passatges que es poden integrar en la nostra exposició oral. Un exemple d'estructura inductiva:



I un exemple d'estructura deductiva:

[565] Estructures del discurs oral

Quan parlem de l'estructura d'un discurs oral sovint ens ve al cap, ràpidament, la clàssica de plantejament, nus (o cos) i desenllaç. I pensem, també, seguint els clàssics, en les múltiples subdivisions d'aquestes parts: la introducció pot contenir una salutació i la captatio benevolentiae, d'una banda, i la partició (o resum dels punts principals del discurs), d'altra banda. El nus, al seu torn, pot contenir la narració dels fets i la demostració, amb la tesi i els arguments a favor del nostre punt de vista. A continuació, pot haver-hi la disputatio, o refutació anticipada dels arguments del nostre opositor dialèctic, per mitjà de l'anticipació de les objeccions. A continuació, també dins el nus, se sol trobar la refutació de la tesi i dels arguments del nosre rival. En darrer lloc, el final, epíleg o desenllaç, sol presentar un resum concentrat del que s'ha dit (la consabuda conclusió) i unes paraules adreçades a commoure (movere) l'auditori, d'agraïment, per exemple. L'estructura dels discursos orals es pot mirar també des d'altres angles: ens podem preguntar 1) si hi ha un ordre cronològic o artificial en l'exposició de les nostres raons; 2) si volem disposar els nostres arguments en un ordre creixent (dels febles als forts), decreixent (dels forts als febles) o amb fórmules intermèdies; 3) si la complexitat del nostre tema determina les parts del nostre discurs; 4) quina jerarquia presenten els elements del nostre text (idees, tesi, arguments, exemples, citacions, anècdotes) i si el nostre raonament és inductiu, deductiu, enquadrat o en paral·lel. L'estructuració inductiva consistiria a anar d'allò particular al més general, una conclusió, per exemple. La deductiva seria aquella que va de la conclusió a allò particular. L'enquadrada partiria, com la inductiva, del cas (el problema) i s'acostaria a la formulació de la conclusió, però hi hauria un retorn cap a la idea principal, i la faria reconsiderar. I l'estructuració en paral·lel, per acabar, focalitzaria en diverses opcions (de cop o en un contrast continuat).