[744] Tot jugant amb la llengua

Al llarg d'aquestes darreres setmanes des de l'espai d'Aprendre llengües al diari Ara m'he anat proposant jugar amb les dotze paraules següents: estimació, sopes, injecció, precarietat, lil·liputades, innocència, doble, Nóos, insult, línia vermella, èxit, prima. L'actualitat n'ha dut el cos o l'ànima a la palestra informativa i han donat peu a dotze glosses breus. Llegiu-les, si us ve de gust. Heu pensat mai en l'impacte comunicatiu de significants creats en certs contextos lingüístics que viatgen cap a altres (Sopes)? Sabíeu que rere la idea de precarietat hi ha la d'algú que prega o suplica (Precarietat)? Veieu alguna relació possible entre l'estimació afectiva i la de la lectura del vostre comptador de la llum (Estimació)? En quin estat de salut es deuen trobar la nostra economia i el nostre estat d'ànim que necessiten l'agulla i la xeringa (Injecció)? Iñaki Urdangarín sabia què volia dir Nóos en grec en crear l'Instituto (Nóos)? Fins a quin punt ens trobem en un estat de reducció dramàtica de tot allò que configurava el nostre benestar (Lil·liputades)? Quines imatges fem servir per dir que no es pot retallar més del compte (Línia vermella)? Hi ha una porta de sortida enmig de la crisi (Èxit)? Sabem l'origen de la paraula prima, que trobem a l'amenaçadora i recurrent prima de risc (Prima)? Som més aviat innocents o nocius (Innocència)? No és sempre millor la musculatura d'un argument racional que no la força bruta de l'insult (Insult)? Estem preparats per jugar a doble o res (Doble)? Si us agrada el joc, bona lectura.

[739] Llengua i crisi

Aquests dies he llegit aquí i allà, curiosament, una explicació que m'ha semblat interessant sobre la manera en què l'escriptura xinesa expressa el concepte crisi. Com que tots plegats provem de trobar signes d'esperança, de la mena que siguin, en el pou de profunditats insondables en què ens trobem, m'hi he agafat i ho recullo a Aprendre llengües. La nostra visió més quotidiana de la crisi (paraula que deriva de la forma quasi idèntica del grec) sol ser negativa, tot i que allò que la defineix, en realitat, és la idea d'un canvi brusc, que pot ser favorable o advers, en el qual hi pot haver judici, decisió. L'escriptura xinesa separa la doble realitat que solem no apreciar rere la crisi i la fixa de manera clara. El primer dels signes expressa la idea del perill i el segon la de l'oportunitat. L'oportunitat és un espai crític, però: necessita un impuls, una direcció, una política. Oportunitat és un terme d'origen llatí que es pot associar a l'àmbit mariner (duu la forma port a les entranyes) que fa referència a un vent que mena a bon port. La crisi pot ser positiva, tal vegada, però hi són imprescindibles uns vents oportuns.

[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.

[711] Emergència professional

L'Atlàntida ufanosa que hem petjat aquests darrers anys cada dia amb menys esperança s'ensorra als nostres peus. El sistema que coneixíem se'n va per portes. No pot resistir més temps ni la salvatge endogàmia; ni el blindatge tenaç de la incompetència; ni els abusos dels poders; ni la protecció a ultrança de qualsevol signe d'ineficiència com a garantia d'inalterabilitat de la imprescindible inèrcia; ni la persecució implacable del més petit embrió impertinent d'innovació; ni el consentiment de la indefinible barra d'aquells que mai no han aportat ni aportaran res a la millora contínua de res; ni el manteniment a tort i a dret dels status quo; ni tampoc els pirotècnics gestos 2.0 esdevinguts tristament acomodaticis. Tot un continent d'autoproclamada excel·lència s'ensorra visiblement als nostres peus. Només aquesta ensulsiada, una veritable hora zero, ens pot rescabalar de l'incalculable deute moral contret. La resposta professional a l'esfondrament, amb tot, fa molt de temps que s'articula, a redós, sobretot, de les eines del moment. Fa anys que emergeixen aquí i allà, tímidament però fermament, illots per a la regeneració en tots els àmbits de la vida social. És moment d'emergències i de formes noves i radicalment diferents de residència professional. Deixeu-me passar del general al concret i posar l'exemple d'un d'aquests illots, que correspon precisament a l'àmbit de reflexió d'aquest bloc: l'aprenentatge de llengües. Uns amics van decidir fa mesos obrir un espai a la xarxa per a l'aprenentatge de l'anglès (Ejercicio de inglés), amb ambició i un esforç tenaç, sense barreres mentals ni limitacions territorials, amb visió de mercat i capacitat de trobar el que tradicionalment s'anomena un nínxol. Aquests amics em van obrir les portes, aleshores, a publicar-hi, de tant en tant, un escrit de reflexió sobre l'aprenentatge de llengües. Hi he escrit fins ara una vintena de textos senzills (la majoria dels quals també han aparegut en català a Aprendre llengües) i he sentit que donava gust treballar en aquell indefinible espai contemporani. Aquest illot i mil altres a la xarxa (llocs, espais col·laboratius, persones a punt de donar un cop de mà, individus que creuen en la solidaritat, el sharisme i la millora radical del sistema) són ja els espais lliures des d'on s'exerceixen i s'exerciran les professions emergents. Les minúscules terres fermes des d'on es veurà nítidament com tot un continent s'enfonsa.