[965] Com escriure una ressenya

Avui vull parlar d’un llibre que acabo de publicar a Eumo Editorial: Com escriure bé una ressenya. Una de les activitats d’aprenentatge que els joves troben sovint en la seva vida acadèmica és el comentari escrit sobre una lectura relacionada amb alguna matèria del currículum. Es tracta d’una activitat típicament universitària, però és ben habitual també en els estudis previs a l’ensenyament superior. Com escriure bé una ressenya ensenya a produir aquest tipus de textos i pot ser útil a docents i estudiants i, més en general, a tothom que hagi de redactar o jutjar un escrit d’opinió sobre un producte cultural.Un dels factors que condiciona decisivament l’èxit o el fracàs d’un escrit és el grau de coneixement que té l’autor del tipus de text que produeix. Aquest llibre convida els lectors a reflexionar sobre la naturalesa de les ressenyes i constitueix un curs de redacció aplicat a l’elaboració d’aquest tipus d’escrit. S’hi expliquen les característiques de les ressenyes, les seves convencions i exigències formals i les operacions de sentit que hi són habituals, amb l’objectiu que l’autor pugui escriure un text que s’ajusti al gènere i que sigui eficaç. Amb aquesta finalitat, el llibre presenta seixanta consells d’expressió categoritzats de manera que puguin arribar fàcilment al lector i explicats de manera planera. Aquests consells s’organitzen en tres blocs que corresponen a tres aspectes bàsics en elaborar un text com la ressenya: a) la presència d’un autor, b) la proposta d’un sentit ic) la creació d’un artefacte eficaç. Els encerts o les deficiències relacionats amb aquests tres aspectes es tradueixen en encerts o deficiències d’expressió. Cada bloc és introduït amb una breu explicació i, a continuació, s’hi recull la veu d’alguns testimonis que manifesten dificultats d’expressió relacionades amb el contingut que s’hi presenta. Al final dels blocs s’ofereixen uns comentaris generals amb orientacions sobre l’avaluació dels aspectes explicats. Després dels seixanta consells, el lector pot trobar una taula que recull els ítems més destacats de què s’ha tractat al llarg del llibre. Aquesta taula aplega més de cent setanta aspectes que tot ressenyador pot tenir en compte en expressar-se i permet que els docents, en encarregar l’elaboració d’una ressenya als seus alumnes, puguin propiciar-hi el diàleg sobre les característiques que ha de tenir el text i afavorir, doncs, la transparència en l’avaluació. A la part final, el llibre presenta diverses ressenyes d’una mateixa obra que il·lustren els seixanta consells explicats. Cada ressenya va acompanyada d’un comentari sobre els encerts i els errors que els textos contenen. Una taula permet localitzar en quines ressenyes estan representades les qüestions relacionades amb els seixanta consells. Espero que el llibre trobi els seus lectors i, sobretot, que sigui útil i contribueixi a la millora de l’expressió escrita a la universitat.

[954] Escriure a la universitat

Aquests dies en l'assignatura de llengua catalana d'Humanitats hem tractat la qüestió decisiva de la llengua a les disciplines, de la qual en aquest blog he parlat en diverses ocasions, perquè la considero crucial. La publicació recent d'una obra extraordinària com La escritura académica a través de las disciplinas, coordinada per Liliana Tolchinsky (Barcelona: Octaedro; ICE UB, desembre de 2013), ens ha servit per refermar-nos en la transcendència d'aquesta qüestió en la configuració de la competència lingüística dels estudiants universitaris. Un dels capítols de l'obra, d'altra banda, dedicat específicament a l'escriptura de l'antropologia social i cultural, és idoni per a l'alumnat d'antropologia de l'aula i no hem hagut de dependre tant, en aquest cas, dels materials generats en el context anglosaxó, on el corrent writing in the disciplines és, a diferència d'aquí, força estès en l'àmbit universitari. La publicació citada té la virtut de contenir uns capítols introductoris enormement clars i útils (sobre el fet d'escriure i publicar i sobre algunes de les característiques clau del procés d'escriptura i, també, de la naturalesa argumentativa dels textos acadèmics i científics) i va seguit per cinc capítols sobre la llengua de cinc disciplines universitàries concretes (dret, economia, ecologia, psicologia social i disciplines afins, a més de l'antropologia). Ens trobem davant una aportació rellevant, doncs, que alumnat i professorat d'aquestes àrees temàtiques, sens dubte, haurien de conèixer. La queixa reiterada dels nivells baixos de domini de la llengua dels alumnes universitaris, que gairebé sempre es fa eludint responsabilitats i mirant cap a altres nivells d'ensenyament (els neulers dels dèficits sempre se solen carregar als altres) s'hauria de corregir, en part, entenent que l'alumnat universitari participa en una nova alfabetització en ingressar a la universitat, l'alfabetització acadèmica pròpia dels estudis de nivell superior, en la qual hi ha molta llengua a aprendre (i a ensenyar, no ho oblidem): gèneres de discurs, terminologia, convencions de la matèria. Aquesta llengua és indestriable de les disciplines acadèmiques, perquè les conforma. D'aquí l'interès d'un text com La escritura académica a través de las disciplinas. Estic totalment d'acord amb les paraules i l'esperit d'un text imprescindible de Paula Carlino (2005. p. 22) del qual vam parlat en aquest blog temps enrere, quan afirma: "Esta idea de que leer y escribir son habilidades separadas e independientes del aprendizaje de cada disciplina es tan extendida como cuestionable. Numerosos investigadores constatan, por el contrario, que la lectura y escritura exigidas en el nivel superior se aprenden en ocasión de enfrentar las pràcticas de producción discursiva y consulta de textos propia de cada materia [...]." Filòlegs i experts en les matèries, en un imprescindible diàleg, hem de contribuir a estendre aquesta idea i a implantar-ne la pràctica.

[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?

[938] El treball de recerca en l'àmbit del dret

Aquests darrers dies he llegit el llibre de Rafael Escudero Alday i José García Añón Cómo se hace un trabajo de investigación en Derecho (Madrid: Catarata, 2013), un text que puc aconsellar als estudiants de dret i no tan sols als d'aquesta disciplina, perquè una bona part de les explicacions del text són vàlides per a universitaris d'altres àmbits properes (ciències socials, ciències humanes), especialment ara que el treballs de recerca són una part important dels plans d'estudi a les universitats. La mateixa col·lecció, d'altra banda, té algun títol semblant en altres matèries (la sociologia i la ciència política, per exemple). El text destaca per la claredat expositiva. Enfoca el tema des del procés i des del producte i tracta equilibradament diverses qüestions clau com aspectes de redacció del text, aspectes de presentació formal del treball de recerca (com es fa la bibliografia, les notes a peu de pàgina, quins criteris han de seguir les citacions), aspectes d'estructuració del treball o altres que es relacionen amb la progressiva definició del text. Són interessants, en aquesta línia, les reflexions sobre elecció de tema, accés a fonts d'informació i emmagatzematge de dades recollides en la primera fase del treball, la formulació d'hipòtesis en l'àmbit jurídic i l'argumentació correcta. Especialment important és la part del text dedicada al debat teòric en què s'insereix la recerca projectada, la dogmàtica jurídica. Vull destacar també la claredat en la presentació d'exemples (de fitxes, esquemes, índexs, referències bibliogràfiques, citacions...) intercalats en el text. Aprofito aquest apunt per consignar també una lectura d'aquests darrers dies, igualment relacionada amb l'àmbit del dret. Es tracta del text de Santiago Segura Munguía Frases y expressiones latinas de uso actual (Bilbao: Deusto, 2006). M'interessen des de sempre els llatinismes, i també el decantament especial d'aquest text cap als jurídics i l'annex substancial del text sobre les institucions jurídiques romanes. Bona lectura.  

[919] Com dir-ho: l'entrevista

Aquests dies he llegit un text de Marta Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils, exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o, contràriament, els seus riscos i la comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les característiques o les condicions per a les entrevistes educatives de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer servir o les normes culturals entre altres. I aborda també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer, positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.

[896] XarxaMOOC

Aquests dies el projecte XarxaMOOC (Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats) ha entrat decididament en la fase de difusió pública. És tracta d'un projecte que neix a la Universitat d'Alacant i es duu a terme en el marc de la Xarxa Vives d'Universitats i que constitueix una resposta a la nova modalitat formativa, els MOOC, i que respon, doncs, a una clara voluntat d'innovació i experimentació amb les noves tendències i les noves possibilitats tecnològiques. Enhorabona, doncs, al projecte i a l'empenta que tradicionalment defineix el País Valencià en la promoció i la defensa de la llengua. Des del Servei de Llengües de la UAB, com des de les altres universitats de la Xarxa, mirarem de col·laborar-hi en allò que calgui als companys d'Alacant. XarxaMOOC s'adreça als estudiants que accedeixen al sistema universitari de la Xarxa Vives, es tracti d'estudiants autòctons o no: també contribueix a afavorir l'entrada dels estudiants nouvinguts a la universitat. Es tracta d'una iniciativa que parteix de la base que els universitaris passen a integrar un espai nou, delimitat per una terminologia i unes pràctiques discursives també noves lligades a la llengua de les disciplines. No cal dir que considerem aquesta qüestió, de la qual hem parlat reiteradament a Aprendre llengües, completament clau per aconseguir uns universitaris i, encara més, uns futurs professionals, plenament competents. XarxaMOOC ens resulta interessant, també, des de l'àmbit de l'acollida lingüística i és ja al punt de mira dels nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que valoren aquests dies amb una barreja d'entusiasme i escepticisme crític les oportunitats que ofereixen els MOOC en la formació i la recepció dels nouvinguts. Seguirem, doncs, XarxaMOOC (des del seu blog o a @xarxamooc). Insereixo el vídeo en què Robert Escolano, que coordina la iniciativa, ens situa sobre el projecte. 

[831] Acordar

Els ensenyants de llengua tenen des d'ahir un document de primera magnitud per portar a les aules, en la versió anglesa, preferentment, o en les traduccions que en vulguin fer. Es tracta de l'acord signat per David Cameron i Alex Salmond a Edimburg que estableix la celebració d'un referèndum per la independència d'Escòcia l'any 2014. El text d'aquest acord és, des del punt de vista lingüístic, de màxim interès, i hauria d'arribar immediatament a totes les aules. Mentre aquí quedem atònits davant els missatges polítics que un dia abans de la manifestació de l'11 de setembre afirmen cínicament que no es tracta d'una manifestació independentista; mentre aquí ens hem d'empassar la clàssica fal·làcia del franctirador de qui diu que convocar un referèndum és un delicte perquè el codi penal ho acabarà establint (és a dir: primer es dispara i després es posa la diana al lloc on ha anat el tret; bonica trampa argumentativa); mentre aquí hem de viure bombardejats per la mentida, l'insult, l'amenaça, la insinuació bèl·lica (l'article 155), el dogma de la intangibilitat de segons quines lleis i la dialèctica de la confrontació... mentrestant, Cameron i Salmond arriben amb una encaixada de mans a un agreement, a un acord redactat en un estil clar, precís, concís, sense eufemismes, despulladíssim, que és un exemple fenomenal no tan sols de prosa acurada i democràtica sinó també de la capacitat dels polítics de negociar i arribar a punts de trobada sense abandonar pas, naturalment, els interessos o les estratègies particulars. L'acord de Cameron i Salmond ha d'arribar a les aules de llengua (encara que només sigui a les desespanyolitzades aules catalanes, mentre que en algunes de l'Estat els alumnes reciten de memòria la prosa sacrosanta de la Constitució) si no ho ha fet ja, perquè l'escola, a més d'ensenyar a escriure clar ha d'ensenyar exactament a fer servir la paraula per respectar-se, per negociar, per superar els conflictes sense arribar al cop de puny, a propiciar l'entesa. Aquesta escola que vol ensenyar que la vida no ha de ser per força un plató televisiu d'energúmens que s'escridassen i s'insulten durà sens dubte l'agreement de Salmond i Cameron a les aules. I aquell dia, al pati, hi haurà tres conflictes menys.

[796] Infografies (i 2)

Fa dies parlava de les infografies en una entrada a Aprendre llengües i prometia una nova entrada comentant algunes eines senzilles per crear-ne. Aquesta mena d'eines són pertot i són veritablement útils ara que ens toca provar d'entendre o d'expressar gavadals d'informació. Si no ho fem per mitjà de formes clarament comprensibles o sintètiques no podem percebre res en la hiperabundància o aportar valor als altres explicant-la. Recomano eines com Visual.ly entre moltes altres. Amb Visual.ly he generat sense esforç, automàticament, la infografia de la vida d'una etiqueta de Twitter (hashtag). He escollit #novullpagar i he obtingut una explicació gràfica amb un munt de dades quantitatives i cronològiques ben interessants sobre l'ús de l'etiqueta a la xarxa social. També sense esforç (només donant alguna dada física personal: color dels cabells i dels ulls i ben poca cosa més), he generat amb Visual.ly una divetida infografia de mi mateix com a piulador a Twitter, amb una opció ja destinada a aquest objectiu. L'eina et compara (i la comparació va canviant quan es va consultant reiteradament la infografia ja feta) amb personatges coneguts com el president Obama, Lady Gaga o altres figures mediàtiques. Observeu el resultat (qui us apareixerà a la banda dreta de la infografia?) i proveu vosaltres mateixos. D'altra banda, he treballat també amb Easel.ly i m'ha semblat igualment útil (descomptant el (mal)tractament que fa de les vocals accentuades). Acabo amb un enllaç a una infografia que m'agrada especialment, perquè tracta la qüestió de la competència informacional. És del HackCollege i s'ha fet ben popular: explica a un públic d'estudiants, fàcilment ampliable a tots els navegants de la xarxa, com afinar a l'hora de fer cerques a internet: Get more out of Google. Estic segur que si no la coneixeu us agradarà.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.

[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[594] El discurs institucional de Nadal: un gènere

L'última classe abans de Nadal ha de ser per força una mica especial. Com que ens trobem analitzant els gèneres del discurs oral, acadèmics i no acadèmics, obrirem la porta a un gènere curiós, l'execució del qual és ben poc democràtica, ja que és reservat a unes poques persones: el discurs institucional de Nadal que solen fer els màxims representants de la vida política (el rei d'Espanya, els presidents Pujol, Maragall i Montilla aquests darrers anys, etc.) per a tot el populatxo. ¿Un gènere, el discurs institucional de Nadal? Doncs sí. Un gènere tan consolidat que té unes característiques pròpies. Un gènere que ha generat innombrables paròdies humorístiques que omplen la xarxa que fan difícil fins i tot trobar les versions primigènies. El discurs institucional nadalenc 1) es fa sempre davant una bandera, 2) sol incorporar elements d'harmonia i escalf humà com una llar de foc en funcionament, una foto familiar, un arbre guarnit, un retall de pessebre; 3) sol presentar-nos un únic personatge protagonista en general assegut i gairebé sempre quiet com un estaquirot; 4) sol tenir unes característiques lingüístiques molt previsibles. Entre aquestes característiques l'ús d'uns temps verbals de passat immediat i de futur; l'ús de lèxic que expressa la idea de desig i esperança; l'ús d'una retòrica que cerca l'enfortiment d'un sentiment col·lectiu (referències al nom del país, o al gentilici, ús d'una primera persona del plural que reflecteix la comunitat des de la qual el polític parla, expressions de l'estil de “benvolguts compatriotes”); formes verbals d'obligació que marquen la pauta d'actuació per a l'any nou; presència d'adjectius axiològics per referir-se als esdeveniments de l'any; ús d'un lèxic característic fet de les paraules que expressen grans fenòmens socials (crisi, terrorisme, immigració, violència, educació, etc). És curiós que les paròdies humorístiques fetes de retalls de les intervencions fins a generar frases còmiques o absurdes no facin perdre algunes de les característiques clau dels discursos, no alterin, a grans trets, el gènere: els personatges parodiats són absurds, però continuen actuant pràcticament igual. Si crida l'atenció que acceptem naturalment la manipulació verbal, encara em sorprèn més que acceptem un llenguatge audiovisual impossible, fet d'apropaments i allunyaments constants tot cercant a base de retalls la composició de la frase divertida. Deixo algunes mostres de vídeos amb discursos de Nadal humorístics per començar bé les vacances (del rei: 1, 2, 3), de José Montilla (1, 2) o d'altres personatges (1). I n'insereixo, finalment, un del monarca: