[205] Lliçó de lliçons

Avui el company del Departament de Filologia Basca (Euskal Filologia Saila) de la Universitat del País Basc Joseba Ezeiza (acompanyat de la directora del Departament, Igone Zabala), ens ha donat una esplèndida lliçó a l'Autònoma, en forma de dues exposicions sobre la seva experiència en recerca, disseny i aplicació d'instruments relacionats amb els gèneres discursius i les competències comunicatives (komunikaziorako gaitasunak) a la universitat i didàctica d'aquestes qüestions. Una lliçó plena de continguts (edukiak) solvents, sí, però alhora una lliçó de lliçons: la lliçó de la solidaritat i el suport entre professionals que lluiten per uns mateixos objectius (la millora de les competències de llengua i comunicació dels estudiants universitaris en la llengua pròpia: qui creu de debò en la necessitat de reforçar el domini de la llengua pròpia, la catalana, a la universitat?); la lliçó de la tenacitat en la llarga elaboració de projectes que lluiten contra el corrent o contra les percepcions majoritàries; la lliçó de l'habilitat de fer de la necessitat una virtut en contextos complexos, parcel·lats i plens de conflictes d'interessos com l'universitari; la lliçó de l'acció obstinada que esquiva els inconvenients, els obstacles, els bastons a les rodes i que acaba generant imparables realitats amb valor; la lliçó de la innovació permanent; la lliçó de la proactivitat, la planificació i la previsió (els amics bascos treballen des de fa temps per uns fruits que colliran el 2013!); la lliçó de la feina ben feta, plenament professional, fonamentada científicament, avalada i recolzada per una sòlida activitat de recerca; la lliçó de les paraules plenes i el gruix conceptual, lluny dels discursos fets d'embolcalls purament formals; la lliçó de la voluntat de compartir l'experiència, els reptes i els objectius comuns (amb l'interès compartit, també, per Argumenta); la lliçó del respecte lingüístic i cultural. Integraven el públic persones del Servei de Llengües de la UAB i alguns col·legues dels serveis lingüístics de la UPC i la UdG, als quals agraïm la presència. Moltes gràcies, Joseba i Igone. Recollim la vostra lliçó sobre el llenguatge a les disciplines, una veritable assignatura pendent en què cal treballar de valent. I totes les altres lliçons.

[203] Gèneres discursius

Aquest divendres farem una sessió al Servei de Llengües de la UAB sobre competències comunicatives i gèneres discursius (vegeu-ne la informació completa en aquest bloc) amb el professor de l'EHU Joseba Ezeiza. Fa exactament un any, precisament, que a Euskadi vaig poder sentir Daniel Cassany en una conferència sobre la metodologia d'ensenyament dels gèneres discursius, en la qual vaig trobar molts elements d'interès que ara, tot preparant la jornada de divendres i amb l'objectiu de compartir i dialogar amb els companys que hi estan interessats, em sembla adient recordar (consulteu el powerpoint de la intervenció a l'EHU). Cassany definia en aquella conferència les comunitats discursives com aquelles en què els membres tenen identitats, rols i estatus aconseguits per mitjà de l'ús dels textos i que es defineixen per la coneixença imprescindible d'una constel·lació de gèneres discursius i l'existència d'uns sistemes comuns de producció i representació del coneixement. Pel que fa al concepte de gènere discursiu (un article científic d'una determinada disciplina, per exemple), en subratllava trets com el dinamisme, el fet que es troben situats, el fet que imposen exigències de forma i contingut, el fet que construeixen i reprodueixen estructures socials i, també, que delimiten les comunitats discursives. Cassany indicava també en la seva intervenció que els gèneres discursius exercien tres funcions: la cognitiva, la interpersonal i la social o gremial. El punt clau de la seva conferència feia referència a la metodologia d'ensenyament d'aquests gèneres. Com s'ensenyen i s'aprenen, en un àmbit, l'universitari, que podem dir que no comunica formalment si no és per mitjà d'aquests gèneres? Quin paper tenen en aquest afer, podríem afegir-hi, uns serveis lingüístics que, tot i que hi tenen una enorme experiència acumulada (des dels àmbits d'assessorament, formació o autoaprenentatge, per exemple) no gosen, no poden o no saben assumir el repte d'ensenyar-los? Cassany apuntava a la conferència diversos consells per al docent disposat a contribuir en la inserció del seu alumnat en la comunitat discursiva de la seva disciplina. Indicava que l'ensenyant havia de “Enmarcar los contenidos de la asignatura en textos, en ejemplos de los géneros nucleares del ámbito”; “basar el trabajo en clase en la lectura, el comentario y la escritura de estos géneros”; “organizar el trabajo del curso en proyectos cooperativos, contextualizados, que exijan leer y escribir y un producto final: simulaciones, estudios de caso, solución de problemas, presentaciones orales, etc.”. I repassava, també, en la seva conferència, els tipus de cursos de llenguatge d'especialitat que es poden orientar a aquesta mena de discursos i els recursos disponibles per dominar-los. Entre les conclusions, l'autor destacava que “Para formar parte de una comunidad de conocimiento hay que aprender a usar sus géneros, sus prácticas letradas” i també que “los géneros discursivos construyen el conocimiento, las identidades y el poder en una disciplina”. Coneixement, identitat, poder en una disciplina... Els serveis lingüístics tenen la responsabilitat de posar els cursos, els recursos i una imaginació sense límits perquè cap estudiant no quedi orfe del discurs que el fa pertànyer a la seva comunitat científica, que li permetrà, el dia de demà, ser un professional del seu àmbit.

[194] Web 2.0 a la universitat

Web 2.0 i universitat van íntimament unides, perquè la universitat és l'espai natural d'aplicació de les eines del web 2.0. Reporto en aquest post una vitamina lleugera sobre la qüestió, una presentació de Pedro Cuesta Morales, informàtic, titulada “Aplicaciones Educativas de la web 2.0 en la Universidad”, que es troba allotjada a slideshare. L'autor hi parla de l'ús de les tecnologies a la universitat; de la “universitat oberta” i del web 2.0 i les seves eines i de diverses possibles aplicacions a l'àmbit universitari. Pel que fa a l'ús de les tecnologies a la universitat, ens semblen interessants les dades que dóna sobre les dificultats de la penetració de la tecnologia (el desconeixement per part del professorat és del 55 %; els professors que no les fan servir són el 17 %; un 10 % de les tecnologies són desfasades). És interessant, també, la definició d'”universitat oberta” que fa l'autor, que exemplifica amb els cursos en modalitat open course ware. L'autor explica també l'evolució del web i dóna les idees clau del web com a plataforma i com a domini de l'usuari i lloc privilegiat on poder compartir coneixement. És interessant, també, la reflexió que apunta cap a l'encaix de la filosofia del web 2.0 i l'Espai Europeu d'Educació Superior i també sobre les possibilitats de l'e-learning 2.0 en aquest context (ens agrada, en concret, la idea que “el aprendizaje no está basado en objetos y contenidos que están archivados (como en una librería), sinó que es más bien una corriente que fluye, en la que podemos entrar cuando queramos”). No cal dir que ens complau també trobar dins la definició d'aquest e-learning 2.0, com a elements centrals, qüestions que han estat objecte de comentaris en aquest bloc com ara l'aprenentatge informal, l'aprenentatge al llarg de la vida, en comunitats de pràctica o en entorns personals d'aprenentatge (PLE). Paga la pena també fer un cop d'ull a la secció en què l'autor focalitza en diverses eines o accions (blocs, wikis, marcadors socials, sindicació, vídeo, microblogging, xarxes socials) i la mostra que fa d'algunes possibles utilitzacions a la universitat. Les definicions i les aplicacions són senzilles i clares. Espero que aquesta entrada us pugui ser útil.

Aplicaciones Educativas de la Web 2.0 en la Universidad

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: microblogging redes)

[133] El poder de la paraula

Una de les funcions primordials de la universitat hauria de ser capacitar els estudiants per a l'exercici de la paraula com a element clau per a la configuració de la seva autoritat professional. I no tan sols els estudiants que han d'esdevenir d'una manera manifesta professionals de la paraula, i, necessàriament, models pel que fa a aquesta qüestió com ara els mestres, els filòlegs, els traductors o els comunicadors. No hi ha professionals sense paraula: no hi ha bons advocats, és clar, per més carregats que vagin de coneixements, que puguin ser aliens al fet de comunicar com a veritables advocats; ni hi pot haver veterinaris que puguin ser-ho sense saber comunicar com a veterinaris; ni biòlegs que puguin ser biòlegs desconeixent l'estructura d'un informe de laboratori o quina mena de convencions d'escriptura i de comunicació fan servir els professionals de la biologia. Fa un any Daniel Cassany publicava el llibre Esmolar l'eina, una nova cuina de l'escriptura, aquest cop per a professionals (llegiu-ne la ressenya d'Ada Castells a l'Avui: “El poder de la paraula”), una guia de redacció que parteix de la base que “cada disciplina ha desenvolupat els seus propis discursos al llarg de la història i els ha adaptat a les seves necessitats: els biòlegs fan servir protocols de laboratori, projectes i informes de recerca o articles científics; els comptables treballen amb balanços, auditories i memòries.”. Una obra molt recomanable, en la qual llegim que “redactar és molt més que transmetre dades: escrivint s'elabora el coneixement, es construeix la identitat de l'autor, s'escull el lector, s'exerceix el poder, s'organitza el món...”. Des dels serveis lingüístics hem d'ensenyar als estudiants universitaris, doncs, a exercir el dret d'organitzar el món des de la seva mirada particular, des d'una disciplina i des d'una pertinença a una comunitat de pràctica concreta, que es defineix també a partir de trets de llengua i comunicació. I donar-los els recursos del nostre àmbit per fer-ho. Els hem de fer veure (i això és el que fa anys que provem de fer amb productes com Argumenta) que el discurs solvent és una condició sine qua non de l'autoritat professional. Sense discurs hi pot haver formes primitives de poder, però mai una veritable autoritat.

[99] Comunitats de pràctica

Anava a escriure una entrada sobre les comunitats de pràctica quan trobo una persona de la meva organització (servei lingüístic universitari), Marta Estella, que n’acaba de fer una sobre el mateix tema al seu bloc (aquesta és una comunitat de pràctica de base telepàtica!). Comparteixo els seus arguments. Jo prenia com a base l’article divulgatiu publicat a MATERIABIZ amb el títol "Comunidades de práctica, ¿qué son, para qué sirven y por qué son importantes?", de Fabiana Gadow, directora de recursos humans de Deloitte. En recomano la lectura (amb totes les seves ramificacions hipertextuals il·lustradores). Internet ens està servint, sens dubte, unes eines poderosíssimes per compartir interessos, problemàtiques, passions que solen trobar-se ocults a les empreses i que poden ajudar a impulsar-les. Altres principis fonamentals en una comunitat de pràctica són que tothom hi ensenya i hi aprèn; que la col·laboració és imprescindible; que tothom s’hi sent còmode i reconegut. Les comunitats de pràctica són, veritablement, eines poderoses per a la gestió del coneixement. Requereixen, però, un nivell de maduresa en les organitzacions que no és comú. Des del punt de vista de l’ensenyament-aprenentatge de llengües, el context universitari és un àmbit farcit de comunitats de pràctica amb llenguatges, terminologies, convencions formals, gèneres i subgèneres discursius específics. És el paradís, podríem dir, de les comunitats de pràctica presents o futures. Si les comunitats (o les xarxes, si voleu) ja existeixen, i allò que és més difícil, justament, és crear-ne de noves, d’artificials (ho deia M. Rotta a la seva conferència de divendres), i la llengua i la comunicació són, precisament, alguns dels trets que les configuren, caldria incidir-hi amb molta més fermesa des de la planificació de les activitats formatives dels serveis lingüístics universitaris (encara que no amb accions formatives "tradicionals", és clar!).