[922] Tòpics i tòpics (1)

Els tòpics, o llocs comuns (els loci), generen una certa confusió, perquè tenen dos sentits que no sempre els aprenents de llengua distingeixen immediatament en disposar-se a construir un discurs. Començarem pel primer. Un tòpic és una petita peça de discurs, una mena de mem, una idea prefigurada generalment ja molt gastada, que és coneguda per la majoria de parlants i, doncs, que no enriqueix la producció discursiva expositiva o argumentativa perquè no hi afegeix res de nou. De vegades, a més, els tòpics són reflexions que responen a prejudicis o idees que s'han enquistat (de l'estil "cadascú és lliure de pensar el que vulgui"), que bloquen completament la comunicació i no permeten avançar críticament els interlocutors més enllà del tòpic (llegiu l'apunt que dedicàvem a la qüestió). Aquesta mena de tòpics de vegades es concreten fins i tot en seqüències verbals estereotipades, fixes, de l'estil de: "coses del futbol", "el futbol és així", "la pilota no ha volgut entrar", "s'ha de continuar treballant" [després de perdre un partit], "no hi ha enemic petit", "els pals també juguen" [quan la pilota s'ha estavellat als pals en un partit], "el jugador número dotze" [el públic]...) i són francament empobridors. Tot bon orador ha d'evitar-los al màxim en les exposicions formals. I si el discurs acaba sent un enfilall de tòpics, la imatge i la reputació de qui el fa s'esfondren. Un tòpic pot fer somriure, però el receptor d'un discurs formal espera probablement originalitat en el contingut. Els tòpics poden ser, de tan vulgars, objectiu de l'humor costumista o basat en l'anàlisi dels comportaments socials. El motiu és que es troben en una zona fàcil, en una mena de communis en què el receptor no ha de fer cap esforç comprensiu i que és lògic que acabi provocant la rialla. El text següent, ple de tòpics, quedaria redimit per l'humorisme. Continuarem parlant de tòpics, perquè, en un sentit diferent, que té els orígens en la retòrica grega i romana, poden ser un element clau en la generació d'un discurs. En parlarem.

listen to ‘tòpics amb humor’ on Audioboo

[543] Els límits de l'oral formal

Aquests últims dies a Aprendre llengües he encarrilat la reflexió cap a la llengua oral. Avui l'actualitat ens serveix un fet singular que no vull passar per alt i que espero que puguem comentar amb els companys i companyes que seguiu el bloc, i, ben aviat, amb els alumnes de llengua oral. El fet s'ha produït al parlament suís: el ministre de finances, Hans-Rudolf Merz no ha pogut aguantar, visiblement, el riure en respondre una pregunta sobre importació de carn curada amb espècies, a causa del llenguatge burocràtic enrevessat del text que li havien preparat i que ell havia de fer arribar al parlament. La situació era absurda. Els moviments per un llenguatge planer, moguts per un afany de democratització de la comunicació (l'administrativa i política) tenen ja algunes dècades. Algunes llengües s'hi han abocat més que altres: el llenguatge administratiu català, per exemple, ho ha tingut més fàcil que el castellà, encarcarat en barroquismes i gerundios del BOE, a causa de la infausta interrupció de la seva tradició medieval cancelleresca i de la necessitat de construir un instrument nou, modern, al servei de la ciutadania. Si l'abarrocament del llenguatge administratiu i polític és un llast que cal superar en la llengua escrita, té uns límits molt més clars d'acceptabilitat en la llengua oral. La llengua oral formal, si vol veritablement constituir un acte de comunicació, necessita una dosi àmplia de naturalitat, de voluntat d'arribar a l'audiència, de capacitat de facilitació. I, sobretot, comporta un exercici d'apropiació del discurs: es fa imprescindible que l'emissor sàpiga de què parla perquè ho comuniqui bé. La lectura (la lectura d'un text escrit davant un públic hauria de ser un acte menys comú!) d'un text burocràtic, feixuc i poc comprensible sobre un tema tècnic no se sosté. “De què parlo?” s'acaba preguntant Merz. És un acte ridícul, davant el qual l'únic que humanament es pot fer és riure. El vídeo de la intervenció de Merz ha estat vist per desenes de milers de persones YouTube i en altres canals d'allotjament de vídeos, aquestes darreres hores. Tot plegat fa riure, sí, però constitueix alhora, sens dubte, una mostra dels límits de l'oral formal.