[920] Llengua i cultura

En els més de cinc anys de vida d'aquest blog, interessat sobretot en el present i el futur de les llengües i el seu aprenentatge, he dedicat algun apunt a les paraules catalanes que es perden (llegiu l'apunt que feia referència als llibres de B. Pivot, per al francès, i P. Vidal o J. L. Carod-Rovira per al català). Aquests dies he llegit el Vocabulari del pagès de Miquel Pont, editat fa uns anys per Pòrtic (trobat fa una setmana en una parada de la Setmana del Llibre en Català), amb respecte, curiositat i interès. L'edició presenta una selecció alfabètica de termes que apareixen acompanyats d'imatges o de dibuixos il·lustratius. Bona part dels termes que s'hi recullen em resulten familiars, perquè una branca de la meva família té les arrels a la Cerdanya i el vocabulari de pagès sempre m'ha interessat per conèixer les formes de vida i, també, alguns secrets del funcionament de la llengua (llegiu, si voleu, l'apunt que vaig fer amb motiu d'una publicació sobre el parlar de Cerdanya). Si bé és natural que el vocabulari que va associat als objectes del passat vagi quedant desusat, també és cert que hi ha molt lèxic que podria perpetuar-se fàcilment amb el senzill i habitual recurs de la transposició de sentit a altres àmbits. No oblidem que moltes paraules del llatí nascudes en els camps de conreu ens arriben amb força amb sentits allunyats del sentit primigeni. És el cas de cultura, per exemple, o vers (que fa referència al canvi de solc en llaurar, a la girada: el mateix gir que fa el vers). Un mot com assaonat (de saó, paraula que expressa com queda un terreny després de ploure) s'hauria de sentir aplicat als terrenys a punt per a l'èxit (una persona ben preparada, un projecte ja a punt); un mot com esbrossar (netejar els marges) pot servir perfectament per a qualsevol operació de neteja en termes metafòrics; un mot com empeltar pot designar els professionals ja imprescindibles avui dia que es caracteritzen per tenir un grau elevat d'interdisciplinarietat; la paraula clivella (una fissura) té el seu espai natural en un món d'esquerdes i trencaments (fractures socials i digitals, per exemple); un mot com plançó hauria de ser la forma de referir-se a un rebrot que serveix per generar un arbre nou, també en un ordre de coses allunyat del món de la pagesia. Tot defugint la nostàlgia, hem de tenir la porta oberta al coneixement dels mots que ens han configurat com a poble, que constitueixen un substrat irrenunciable de la nostra cultura, i sospesar si poden tenir altres possibilitats d'ús en el vastíssim terreny que és la llengua. Deixeu-me acabar amb una pregunta després de llegir l'entrada dedicada al mot falç al Vocabulari del pagès. Hi deu haver joves ciutadans que canten "Bon cop de falç" sense identificar bé l'objecte?  

[898] Comodins

Una vegada vaig conèixer una persona que solia repetir, sense trobar a faltar sentit al que deia: Si no d'això, no d'allò. L'ús dels mots comodí o de les paraules multiús és un dels indicadors clars de pobresa lèxica en un discurs elaborat. Ens referim a unitats de la llengua que tenen un significat ampli, que podríem dir que servirien en molts contextos, que són autèntics jòquers que no aporten especificitat. Pensem en paraules com aspecte, element, problemàtica, qüestió, tema, o, sobretot, cosa (entre els noms); o efectuar, realitzar i, especialment, fer o fotre (entre els verbs). Si diem el tema ens interessava molt, o fem moltes coses, o li van fotre un calbot, no afinem gaire en el sentit del que volem dir. Som als antípodes de la pesca de la truita de llac ens interessava molt o fem moltes activitats esportives sense pilota o li van clavar un calbot. Els comodins, amb tot (que sempre ens fa il·lusió tenir, per cert, quan juguem a cartes), no són pas negatius per se: de vegades ja hem precisat el sentit en un altre passatge del discurs proper, cap al qual el comodí apunta, o no podem o no volem precisar-lo, o fugim de la cerca de la perfecció i ens refugiem amb una certa indolència en la vaguetat de la llengua (li fa mal el d'això). L'ús de formes comodí, d'altra banda, és una pràctica excel·lent quan aprenem una llengua i no tenim la possibilitat de precisar, per desconeixement del vocabulari específic, per exemple. Tant en la producció escrita i oral com en la comprensió dels textos, l'ús o la imaginació d'un comodí ens pot permetre eludir un mal pas, cobrir ràpidament un espai semàntic problemàtic i tenir de seguida la necessària visió sencera de la frase, del període, del paràgraf o el discurs. No fa gaire temps, amb motiu de les darreres eleccions, el partit que governa l'Estat va preparar un vídeo forçat de declaració d'amor a Catalunya en què diversos polítics cantaven les excel·lències de la catalana terra. Un dels polítics era el president del govern espanyol, que va fer servir un comodí nefast, el cèlebre [los catalanes] hacen cosas, que suggeria pressa, desgana, desconeixement, mirada a l'engròs o una afecció més aviat vaga. Exactament el contrari, doncs, del que pretenia el vídeo. El deixo aquí, per si pot fer servei, talment un comodí, a algú més. 

[868] Els marges del lèxic

Aquests dies he llegit l'obra recent de José Antonio Pascual, vicedirector de la RAE, No es lo mismo ostentoso que ostentóreo: La azarosa vida de las palabras (Barcelona: Espasa, 2013). Es tracta d'un text recomanable per a tots aquells amants de les converses filològiques, en aquest cas sobre lèxic. Es tracta d'una obra documentadíssima sobre un gavadal de paraules del castellà (no s'entén que el volum no contingui un índex dels centenars de formes de què tracta), amb la vista posada en el fenomen del canvi lingüístic, davant el qual l'autor defuig actituds puristes. L'experiència lexicològica i lexicogràfica de l'autor i el seu accés a fonts documentals, bases de dades, diccionaris i tota mena de recursos de lèxic que la xarxa posa ara a disposició de tothom, atorga una gran solvència a les divagacions filològiques de l'autor. El valor de l'obra, amb tot, com a bon text del moment present, no rau tant a aportar informació com a filtrar-la, organitzar-la i subordinar-la a una visió personal original. El text no té per objectiu principal deixar clar quines paraules són acceptades, normatives, quins sentits es poden donar per bons i quins no en l'espanyol actual, encara que faci referència constant a aquestes qüestions. L'obra reflexiona, més aviat, sobre els marges de maniobra que deixen les paraules als usuaris de la llengua. Uns marges en què aquests s'han de moure, idealment, amb coneixement dels esquemes bàsics de la llengua (de la formació dels mots, per exemple) i dels seus canvis; amb intuïció; amb sentit de la mesura; amb sentit estètic; amb creativitat. No cal dir que m'agrada la música general del text: els diccionaris no són cap punt d'arribada, sinó un punt de partida; cal conèixer les regles mínimes de funcionament de les llengües per ajustar-hi les pràctiques; es poden trencar les normes, però amb un sentit; no tot és lògica (ni ha de respondre al logicisme) en les llengües i en el seu lèxic ("la lógica del léxico es su historia"); cal confiar en el parlant, que ha de treure tot el que pugui de les possibilitats de la llengua, un espai ampli i generós. Pascual ens convida a entrar en un terreny inestable i atzarós, el de les paraules de l'espanyol, on conviuen lògiques aclaparadores amb desordres i desequilibris flagrants. El lector surt de l'obra amb la confiança i la seguretat de tenir uns marges amplis en l'ús del lèxic però, alhora, amb la responsabilitat d'haver de transitar bé dins aquests marges.

[750] Els meus diccionaris

Aquí i allà hi ha eines a la xarxa que ens permeten anar construint el nostre diccionari, quan aprenem una llengua, i anar enriquint el vocabulari. Un dels diccionaris en anglès més populars a la xarxa és Dictionary.com. Doncs bé, una de les seves prestacions, Word Dynamo, ens permet anar alimentant el nostre diccionari personal d'anglès (treballa també amb altres idiomes: francès, espanyol, llatí) al mateix temps que altres persones fan el mateix i ho fan públic, si volen. El que hem de fer és anar donant d'alta les paraules que ens interessen (associades a un tema, per exemple), amb la definició que desitgem. Pot ser una de les suggerides pel diccionari general, Dictionary.com, o alguna d'incorporada pels usuaris, o la nostra pròpia definició, escrita en la llengua que vulguem. A més de construir el diccionari, Word Dynamo ens dóna diverses possibilitats ben lúdiques d'aprendre amb les paraules registrades: amb jocs, associant la paraula amb la definició correcta, generant flashacards, sentint la pronúncia de les paraules. L'eina conté materials lèxics organitzats per nivells (per a totes les edats) i per preparar diversos dels exàmens d'anglès més populars als EUA. També presenta recursos lèxics relacionats amb diverses disciplines acadèmiques. Una de les opcions de Word Dynamo, d'altra banda, et sotmet a prova per provar de determinar quantes paraules saps en anglès. M'ha donat un nivell "Sprocket"; reconec que he tingut sort (les paraules que m'han aparegut, moltes de base llatina, són força formals i difícils per als angloparlants, però no gens per als parlants de llengües romàniques).

[646] Embriagueu-vos

Des que ahir vaig escriure l'apunt Indigneu-vos!, a propòsit de la lectura del text de Heller, l'imperatiu, la segona persona del plural i el pronom m'han burxat amb insistència provant de trobar alguna correspondència al magatzem personal de les paraules. El poder evocador dels mots ha fet sorgir, hores després, aquell poema en prosa de Baudelaire que duu per títol “Embriagueu-vos”, que copio a continuació. Tots dos imperatius, atzarosament junts, exigeixen i empenyen i allunyen la indiferència, el nostre mal del segle. Es complementen. Deixo aquí el text de Baudelaire, en traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso (1983): ”Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

[643] Trobar la paraula esquerpa

Trobar la paraula adequada no és mai una feina fàcil. Ho saben els poetes, els traductors i ho sabem els aprenents de llengües, que som tots. Per això m'ha agradat descobrir una eina com phraseup, senzilla i gratuïta, que ens ajuda a trobar una paraula que se'ns resisteix, en el cas que ens vulguem expressar en anglès. Només hem de tenir una frase a mig construir amb un buit lèxic d'aquells que ens enrabien perquè no ens volen venir a la memòria, o, més sovint, amb una llacuna de vocabulari. L'aplicació, d'interfície transparent, ens demana que introduïm la frase i que marquem amb un asterisc la nostra paraula esquerpa. A partir d'aquí l'eina ens suggereix possibilitats, amb les definicions a un clic i l'opció de versió amb el traductor de Google a un altre clic. Hi ha la possibilitat, també, de sentir els àudios de les frases, de l'original i de la traduïda. Faig una prova: escric Messi is a * football player i considero que els resultats són força acceptables, més d'un s'ajusta al sentit que em convenia: els podeu consultar aquí mateix.

[634] Jugar gràficament amb el lèxic

El lèxic no és la llengua, com creuen de vegades alguns estudiants que aprenen llargues llistes de paraules de memòria sense context, fora de l'ús i lluny de qualsevol estructura sintàctica concreta. El lèxic és, però, fonamental: sense la possibilitat de seleccionar en el paradigma de les paraules no hi ha projecció sintagmàtica possible ni, doncs, gaires possibilitats de comunicar-se. Les estratègies per treballar el lèxic són múltiples i el component motivació hi és crucial. La visualització gràfica de les paraules d'un text, de la mà de diverses aplicacions que s'han popularitzat molt aquests darrers anys, pot ser, indubtablement, un bon recurs per estimular els aprenents. Les eines que creen núvols de paraules són arreu a la xarxa (feu proves, per exemple, amb Tagcrowd, a partir de text o d'un web o d'un fitxer pujat). Diverses eines que ens aporten consciència sobre la selecció del vocabulari s'han popularitzat força aquests darrers anys. El conegudíssim Wordle, d'una banda, efectista, que dimensiona els mots gràficament a partir del seu nombre d'aparicions en un text. L'ús de Wordle a mans d'aprenents i de docents s'ha estès moltíssim, i també la reflexió per treure'n un bon partit a classe (vegeu aquestes cinquanta possibles aplicacions de Wordle: “50 interesting Ways to use Wordle in the classroom”). Hi ha moltes altres opcions de jugar amb el lèxic per la via del grafisme o la generació de núvols de paraules dels nostres textos. Hi ha eines com WordItOut o, per exemple, Wordsift. En uns mitjans en què el text ja no se sosté en solitari, aquesta darrera eina ens mostra, alhora que genera núvols de paraules, imatges al·lusives al nostre text i ens proposa, a més, la cerca a Visual Thesaurus (anglès), de manera integrada, per poder situar la paraula en relació amb altres a partir de diverses relacions semàntiques. Altres eines interessants per al treball amb el vocabulari són Tagul, del qual destacaria la dimensió estètica que incorpora (ens permet jugar amb les paraules de manera cal·ligramàtica, amb la disposició dels mots en formes). I una de les més brillants és sens dubte Tagxedo, de gran versatilitat, que té la seva essència, també, en el joc entre paraules i formes. El web d'aquesta aplicació conté més de cent propostes d'ús que poden ajudar els aprenents de llengua a fer-la servir. Si aquesta darrera aplicació té, entre una de les seves opcions, la possibilitat de mostrar-nos el núvol de paraules d'un usuari de Twitter, altres eines a la xarxa s'orienten específicament al lèxic generat a Twitter. És el cas de Tweet Cloud. Per acabar, vull fer referència a altres eines de joc gràfic amb el lèxic: ImageChef, per exemple, o, concebut per a nens i nenes que aprenen llengües, ABCya! Us desitjo una bona reflexió sobre el lèxic jugant amb la seva traducció gràfica. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[530] Salvar els mots

M'arriba informació d'una iniciativa de salvació de paraules divertida, que vull comentar breument, com he fet amb altres de semblants, per al francès o el català a Aprendre llengües. Es tracta d'una iniciativa, en aquest cas, per a l'anglès. Sí, per a l'anglès, que no es conforma pas a anomenar bona part de les noves realitats emergents, sinó que vetlla també per les paraules que cauen en desús i són en perill de retrocés. Es tracta del projecte Save the words. La posada en solfa de la iniciativa, virtual, és aclaparadora. Una interfície sense punts de referència, plena de paraules disposades en rectangles i amb presentacions diferents que ens criden perquè les salvem ("just me", "me", pick me"...), com ànimes damnades que aspiren a la salvació. La cridòria de veus estrafetes dels mots en perill, cal admetre-ho, és un punt angoixant. Podem avançar adoptant-ne un, fent un clic al damunt de la paraula i declarant que el farem servir (amb molta solemnitat: "I hereby promise to use this word, in conversation and correspondence, as frequent as possible, to the very best of my ability"). El sistema et dóna, a continuació, les gràcies, amb una fervent ovació i t'envia el certificat (pel que sembla: no l'he rebut encara en escriure aquestes ratlles) de l'adopció. La interfície et convida, immediatament, a comprar una samarreta amb la paraula escollida (25 dòlars). Això és tot. Potser els dinamitzadors lingüístics de casa nostra podran trobar una font d'inspiració en aquesta iniciativa curiosa de preservació de la llengua genuïna.

[502] Estratègies per reforçar la memorització de vocabulari

Els bons aprenents de llengües destaquen per ser uns bons estrategs. Dedicarem algunes entrades, progressivament, a parlar de diverses estratègies d'aprenentatge d'una segona llengua. Vull començar per citar algunes de les estrategies d'aprenentatge de vocabulari basades en la memorització, un tipus d'estratègies que es pot classificar dins les estratègies cognitives. Què ens pot anar bé per aprendre i recordar vocabulari? Qualsevol acció que puguem fer per ancorar la nostra paraula i ser conscients de la paraula i el seu sentit, ens pot ser útil. Podem, per exemple: 1) associar paraules que volem aprendre amb paraules d'altres llengües que ja sabem; 2) associar paraules noves amb imatges, amb situacions familiars o contextos inventats, o relacionar els ítems que volem aprendre amb llocs que imaginem que recorrem (l'antiquíssim mètode dels llocs); 3) repetir les paraules apreses, en silenci, en veu baixa o en veu alta; 4) entendre els diversos elements que componen les paraules (arrel, prefixos, sufixos), la significació de les parts que les integren; 5) interessar-nos per l'etimologia dels mots; 6) crear llistes de les paraules que volem aprendre, fitxes, mapes; 7) construir un diccionari personal de les paraules que aprenem; 8) classificar i agrupar les paraules seguint criteris diferents (per categoria, tema, funció, etc.); 9) establir connexions acústiques (relacionar les paraules amb altres de fonètica similar, crear rimes); 10) associar paraules noves amb olors i sensacions derivades del tacte i l'olfacte; 11) buscar oportunitats per fer servir les paraules apreses; 12) lletrejar les paraules a fi de poder-les recordar millor; 13) posar en relació les noves paraules apreses amb les que ja sabem que tenen un sentit proper; 14) escriure repetidament els ítems apresos; 15) exercitar la memòria fotogràfica (observar la paraula i reproduir-la interiorment a ulls clucs); 16) enregistrar les paraules i escoltar-les; 17) crear jocs (encreuats senzills, exercicis d'omplir buits) que permetin recordar les paraules, etc. Actualment la xarxa i les anomenades aplicacions del web 2.0 ens donen moltes facilitats per treballar i aprendre vocabulari. Recomano amb aquest objectiu espais a la xarxa com Quizlet, o alguns dels jocs de Gamesforthebrain. Si voleu aprendre vocabulari solidàriament el vostre lloc és, sens dubte, Freerice.

[461] Salvar la llengua

L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.