[939] Mostrar camins cap a la diversitat lingüística

Hi ha dues actituds davant la vida: una de còmoda i centrada que consisteix a mirar el que ens envolta sense comprendre, finalment, per què (caram) s'obsedeix a ser divers, si ja està bé tal com està, tal com ho coneixem. I una altra que consisteix a observar l'entorn, deixar-se sorprendre, deixar que ens interpel·li el que donem per segur i que ens modifiqui constantment els nostres esquemes, les nostres bases, les nostres certeses. L'atracció per la diversitat es pot satisfer coneixent les plantes, admirant les espècies animals, col·leccionant monedes d'arreu del món. Posats a gaudir de les diversitats, que ens esperen a cada cantonada, la diversitat lingüística és, sens dubte, la més profunda i essencial a l'ésser humà, l'homo loquens. El pragmatisme, la simplificació, la lògica de l'eficiència, han allunyat durant segles la diversitat lingüística del panorama del que cal aprendre a escola des de l'angle complet dels conceptes, dels procediments i de les actituds. Darrerament s'ha avançat en la qüestió de les actituds: ha crescut la sensibilització a l'entorn de la riquesa de la diversitat lingüística, encara que no és estrany trobar persones (i els seus representants polítics) ancorades en els prejudicis clàssics a l'entorn de la diversitat i de les llengües i el seu valor. El gran repte actual en aquest terreny és traspassar la fase de la sensibilització (molts ensenyants en participen i hi creuen fermament) i passar a conèixer més la diversitat i a tenir vies per veure-la, entendre-la, experimentar-la, practicar-la i fer-la practicar, gaudir-ne. L'objecte no té pas un abordatge fàcil, perquè penetrar allò que és divers i complex i sortir-ne capacitat per a l'acció no és gens senzill. Els textos que ajuden a fer el salt de les raons més o menys teòriques, conscienciadores, a la penetració de la diversitat i a l'obtenció de les claus per comprendre-la, i que obren portes a l'acció, posant al lloc just la inassolible exhaustivitat del que és divers, són avui dia joiells per continuar creient en la possibilitat d'una nova educació lingüística. Aquest és, a parer meu, el valor del llibre de Carme Junyent El rol de les llengües dels alumnes a l'escola (Barcelona, Horsori, 2012), que aquests dies he llegit. Sense estalviar-se (als primers capítols) les bases sobre algunes qüestions clau (què són les llengües, els prejudicis lingüístics, els vincles històrics de les llengües, els contactes de llengües, la categorització que fan les llengües de la realitat), el text ens obre els ulls a moltes qüestions interessants: al tractament de la llengua en matèries no lingüístiques, a la veritable literatura universal, o al coneixement d'intèrprets de música expressada en diverses llengües del món. El text conté, també, un petit diccionari de les llengües del món, elaborat no pas enciclopèdicament (com més dades, millor), sinó des d'una subjectivitat amb finalitat didàctica que instrueix i prepara per afrontar la diversitat. Els nou apèndixs que constitueixen la meitat del volum són, igualment, molt recomanables (llengües citades, classificació genètica de les llengües parlades a Catalunya, paraules de les llengües del món, topònims i etnònims, metallenguatge de l'obra, i, sobretot, les interessants activitats relacionades amb el contingut del text). El rol de les llengües dels alumnes a l'escola és, per concloure aquest apunt, un llibre molt interessant. Suggerir camins amb fonament, mostrar possibilitats davant un fenomen aclaparador i de gran abast com és la diversitat lingüística és, sens dubte, la qualitat essencial del text.

[808] Turisme lingüístic

És moment de repensar les estratègies per aconseguir els objectius lingüístics de sempre a casa nostra. És per això que la proposta de turisme lingüístic dels Tallers per la llengua que acabo de conèixer, en fase de pilotatge i possible posterior ampliació, m'ha semblat ben interessant. Es tracta d'una fórmula nova, innovadora (no sabria vaticinar-ne un resultat, però es percep que la gent té ganes de canvis) que consisteix a combinar l'estada turística en un hotel (a Vilanova i la Geltrú, en la primera experiència) i la formació en l'àmbit de la llengua catalana. Pel fet que la innovació darrerament només apareix vinculada a la tecnologia, m'ha interessat encara més el contrapunt que aporta l'estada en aquest hotel no virtual, que s'omplirà aquest octubre de persones de carn i ossos. Un bon contrast. La proposta dels Tallers per la llengua s'adreça a facilitar el coneixement d'una ciutat i alhora a participar en activitats relacionades amb el foment de l'ús de la llengua. Una de les activitats que s'oferiran és el TELP, el ja ben conegut Taller d'espai lingüístic personal. Veig també que s'hi anuncia un taller de doblatge amb un caràcter introductori i lúdic. Per bé que no sé si el públic objectiu és nítidament definit, i si el programa té una coherència total, m'atrau la iniciativa. Seguirem el projecte.

[672] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers temps, des del diari Ara, el germà petit d'Aprendre llengües ha publicat breus comentaris de base lingüística amb els títols següents: Batlles, alcaldes i paers (a partir de la recent constitució dels ajuntaments); Fent i desfent (aprèn l'aprenent?) (a partir de l'obra dels polítics: fer o desfer?); Obrir la llauna (sobre la marxa recent del president de l'Espanyol); Al·lucinar cogombres (a partir del greu error alemany d'atribuir al cogombre la culpa de les intoxicacions dels darrers temps); Quatre (a partir de les quatre copes d'Europa del Barça); Desallotjar (a partir de la càrrega policial contra els indignats a la plaça Catalunya); Jornada d'inflexió (amb motiu de la darrera jornada de reflexió); Indignació; Escàndol (a propòsit de l'afer Strauss-Khan); Colador (a partir de les bàrbares declaracions de la classe política en un català que ja no es pot reconèixer); Fronteres (a partir de l'assassinat de Bin Laden). L'objectiu d'aquests textos breus que van apareixent a l'Ara és propiciar l'assalt de la curiositat lingüística i la possibilitat de satisfer-la ràpidament, si pot ser, i amb un lleugeríssim somriure. Continuarem jugant. No oblidem que 2011 és l'any de la paraula viva.

[627] 2011, l'any de la paraula viva

Aprendre llengües se suma a la iniciativa promoguda per l'Institut d'Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes 2011, l'any de la paraula viva. Ara fa cent anys que es va crear la secció filològica de l'IEC i que moria el poeta Joan Maragall, que havia teoritzat apassionadament sobre la paraula viva. Dues concepcions sobre la paraula, la romàntica de Maragall i la de la poètica arbitrària d'Eugeni d'Ors i els seus seguidors, amb l'imprescindible impuls institucional noucentista, queden agermanades en un esplèndid centenari (1911-2011). Aprofitant el convit institucional de sumar activitats a la iniciativa, manifesto aquí l'adhesió d'aquest bloc a l'any de la paraula viva i també la del bloc Ara, aprendre llengües, des del qual, al diari Ara, escric unes breus converses atiades per l'actualitat lingüística i comunicativa que volen ser un exercici de consciència lingüística, d'aprenentatge lingüístic permanent i d'estímul de la creativitat amb la llengua. Ben poca cosa serien les llengües sense les seves dimensions creativa i lúdica, sense poder-hi mantenir un diàleg constant, diari, generador insadollable de coneixement i de plaer. Benvinguda sigui, doncs, la iniciativa de l'IEC. Seguirem amb interès els actes i les accions de suport.

[599] Consciència lingüística contra obvietat

Ara fa poc més d'un mes vaig engegar una col·laboració al diari Ara amb l'objectiu de generar un espai des d'on concretar unes pràctiques de consciència lingüística; una consciència lingüística atiada per l'actualitat més immediata. Viure amb consciència lingüística vol dir, a parer meu, provar d'entendre el món des de la llengua, des de les llengües (fins i tot una sola llengua en són moltes!). Les pràctiques sorgeixen d'expressions de la vida política interna i externa (“Cables robats”, “Dissidència”, “Presumptes cervells”, “Epítets homèrics”, “El marro i el Nespresso”, “Artur”, “Pinyol madur, vés-te'n tu”, “De l'ambició a la transició”, “Investidura”, “Des de la incandescència”); de l'actualitat de la crisi econòmica (a més d'algun apunt ja citat, “Jugar a rescats”, “Llengua i despossessió (1) i (2)); de la inexhaurible actualitat esportiva (“Guardiola i Mourinho”, “Mourinho a les aules”, “Una mà de dits”, "Digestió"); d'alguns esdeveniments relacionats amb la vida artística ("Morente", “Terra de brucs”, “Gaga”), de l'actualitat nadalenca (“In excelsis”). Els punts de partida dels apunts són pretextos i l'objectiu és sempre el mateix: no permetre que la llengua ens sigui una superfície transparent, fer l'exercici de reclamar-li una opacitat transitòria, de frenar-ne la referencialitat immediata. Tot plegat a canvi d'obtenir, després, una visió a l'altra banda del vidre opac ja transcendit. La consciència lingüística (una part d'aquest ampli fenomen) passa per aturar les formes de la llengua i buscar-ne correspondències que ens impedeixin viure en l'obvietat lingüística.

[515] Llengua i estrès

Acabo de llegir el llibre de Ferran Suay i Gemma Sanginés Sortir de l'armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Angle Editorial, juny de 2010). Es tracta d'un text interessant, que té com a substrat un munt de feina realitzada pels Tallers per la llengua (centenars d'iniciatives, llegim al seu bloc) des de l'any 2005. L'obra té el mèrit de plantejar un enfocament nou a una qüestió vella, la de les actituds lingüístiques i, sobretot, les que es relacionen amb el manteniment de l'ús de la llengua catalana. Aquest nou enfocament es fa des de la psicologia, en concret des de la psicologia social. L'obra fa una reflexió sobre l'estrès, la incomoditat i el malestar que experimenten penosament els parlants de les llengües minorades, el català per exemple, que no poden viure amb normalitat l'ús de la seva llengua i es troben amb mil i una situacions de conflicte. L'obra, després d'un capítol introductori que fixa alguns conceptes de psicologia social, té l'encert d'oferir el seu discurs per mitjà de l'exposició de sis casos il·lustratius de situacions lingüístiques personals més o menys estereotipades, que presenten un munt de caires per a l'anàlisi. Per mitjà d'aquests exemples els autors defugen l'exposició directa de la seva doctrina. Són els casos d'una parlant romanesa al País Valencià, que ha optat per fer servir la llengua del país; d'en Bernat, un parlant de català compromès i cremat; de Miren, una parlant basca que ha après el català ben naturalment; d'en Tomeu, el parlant conscienciat però ple de prejudicis que fan de llast a la seva conducta; de la Neus, la parlant militant que voldria influir en les actituds circumdants; del Khadim, el parlant africà a Mallorca. El text presenta les situacions d'aquests sis personatges, que els autors asseuen al divan i proven d'ajudar amb unes reflexions per a l'autoajuda. Al final de l'obra, Suay i Sanginés presenten una "Guia breu per a millorar l'assertivitat lingüística" (p. 157-165). Recomano Sortir de l'armari lingüístic per l'originalitat de l'enfocament, que el fa un text possiblement únic. El discurs de Suay i Sanginés, amb tot, s'ha de complementar amb altres discursos també necessaris: no n'hi ha prou, en un segle XXI ja irreversiblement complex i multilingüe, de predicar la normalitat lingüística, la lleialtat lingüística, el fet de viure en català. Necessitem ciutadans centrats (que sàpiguen quina és la llengua que innegociablement ha de vertebrar la societat catalana) més que no monolingües recalcitrants en cap llengua; necessitem ciutadans que assumeixin que la normalitat és parlar la pròpia llengua arreu tant com saber gestionar el multilingüisme (amb eines, criteris, estratègies que evitin l'estrès). Perquè també gestionar el multilingüisme forma part de la normalitat lingüística. Necessitem ciutadans radicalment oberts a les llengües des de la seva llengua. Ciutadans el denominador comú dels quals sigui la curiositat lingüística, la consciència lingüística, el descentrament lingüístic, l'aprenentatge lingüístic permanent (l'increment personal de la competència plurilingüe), el suport a la diversitat i la sostenibilitat lingüístiques. No se m'escapen pas els perills de la defecció lingüística, naturalment, una greu amenaça per al català, però tampoc els perills de l'aplicació sistemàtica i cega dels principis per a una actuació monolingüe. El monolingüisme s'ha convertit ja en una excentricitat. Lleialtat lingüística i évéil aux langues han d'anar plegats, doncs. Malament anirem si no són tendències complementàries.

[441] 1-2-3 Parleu!

La setmana passada vaig visitar la llibreria Attica a París. Es tracta d'un espai molt interessant per als amants de les llengües. A banda tota mena de llibres per a l'aprenentatge dels idiomes més comuns, em va sorprendre la quantitat d'obres (diccionaris, gramàtiques) adreçades a llengües poc ensenyades i poc conegudes. Si voleu una gramàtica de la llengua burushaski o de la llengua malgaix o de la llengua thai o d'un ampli ventall de llengües del món poc divulgades a casa nostra, visiteu la llibreria Attica. Triant i remenant hi vaig trobar una publicació curiosa, 1-2-3 Parlez!: Une nouvelle Manière d'Apprendre les langues, d'Henri Guéguen (Editions Becherel Cité du Livre). M'atrau aquesta mena de publicacions, que no té res a veure, tot sigui dit, amb aquella mena d'obres que volen fer-nos aprendre un idioma en deu dies, tot i que comparteix amb aquells textos una certa base d'ingenuïtat. Es tracta d'una obra basada en plantejaments d'éveil aux langues, que segueix l'enfocament Le Goût des Langues / Taste for Languages. 1-2-3 Parlez! explica les potencialitats de l'aprenentatge de llengües en grups de dues persones que s'ensenyen la llengua l'una a l'altra. En diríem tàndems (consulteu les entrades que hem dedicat als tàndems lingüístics a Aprendre llengües) o, en terminologia de l'autor, binomis. La llengua es pot aprendre molt bé, segons Guéguen, per mitjà de la constitució de "binômes d'aprentissage mutuel de langues". La publicació esdevé un enfilall de consells basats en el sentit comú per al funcionament d'aquests binomis, ajustats al nivell de principiants o a un nivell més avançat. Una bona part de l'obra planteja exemples a dues columnes contrastant dues llengües sovint poc apreses pels europeus (àrab, hebreu, bretó, esperanto, kurd, el créol de l'illa de Guadalupe, etc.). Una bona part del text conté consells per al funcionament dels binomis lingüístics, sobre com fer el material de treball dels tàndems, sobre les condicions idònies per engegar-los. En resum: un llibre senzill, de plantejament alternatiu, basat en una nova mirada sobre les llengües que té l'ancoratge en principis de consciècnia lingüística, que pot fer servei en les dinàmiques de tàndem lingüístic.

[284] Language awareness

Després d'anys de no sentir a parlar més que dels enfocaments comunicatius en l'ensenyament de llengües trobo encara més interessants les reflexions relacionades amb la consciència lingüística, anomenada language awareness al context anglosaxó, que no tenen el seu focus en els aspectes comunicatius. El corrent de language awareness va sorgir als anys setanta a Anglaterra i a Austràlia per resoldre els problemes seriosos que es plantejaven en l'aprenentatge de l'anglès a les escoles. La figura de referència del corrent és Eric Hawkins, que als anys vuitanta va aglutinar les reflexions fetes sobre la matèria i va arribar a proposar una assignatura pont de language awareness entre les diverses llengües que s'ensenyaven a l'escola a Anglaterra. El corrent de language awareness arriba fins a nosaltres en forma de múltiples ramificacions: l'interès inicial sobre la forma lingüística conviu amb la cerca d'un canvi en les actituds i l'imaginari dels alumnes a fi que s'obrin (o es desvetllin, seguint la terminologia del corrent en llengua francesa) decididament a les llengües. En relació amb aquest interès, al Servei s'han engegat diverses iniciatives de foment de la consciència lingüística de l'alumnat aquest darrer curs 2008-2009, que esperem que es puguin reforçar el 2009-2010. Vull donar notícia, en aquest espai, d'un material alliberat a la xarxa per The Open University dins el projecte Open Course Ware que permet que els professors treballin language awareness amb els seus alumnes. El material (orientat a l'anglès, nivell intermediate) porta per títol “Teaching languages: language awareness”, és senzill i útil i comporta unes dotze hores de feina a l'aprenent. S'hi fan interessants reflexions sobre l'origen i la història de les paraules, sobre famílies de paraules, s'hi plantegen etimologies... El material conté activitats i interessants enllaços (com el que es fa a “The Routes of English”, de la BBC). Pot ser interessant donar-hi un cop d'ull i pensar com introduir la reflexió de consciència lingüística a l'aula.

[20] Itinerari de consciència lingüística (i 5)

La darrera etapa de l'itinerari és la voluntat de transformar l'entorn, amb un abast local o global, individualment o en associació, responent a una ciscumstància puntual o a una reflexió més general. És una etapa de compromís exterior. Com es pot transformar l'entorn? Alguns senzills exemples: canvia l'entorn qui visita un país i s'interessa per la llengua minoritària que s'hi parla i no tan sols per la llengua de comunicació amb què s'entendria amb tothom; qui ajuda les persones immigrades, amb una actitud de voluntarisme lingüístic, en les qüestions d'integració lingüística i cultural (acompanyant-les, per exemple, a resoldre tràmits administratius, mèdics, etc.); qui practica el bilingüisme passiu per no alterar els usos lingüístics dels seus interlocutors, en benefici del respecte a la diversitat lingüística; qui exerceix els seus drets lingüístics i exigeix, per exemple, la presència de la llengua en un determinar àmbit o servei... Tanquem, doncs, l'itinerari de consciència lingüística en cinc etapes. Dues han estat d'observació (interior, exterior), una de comprensió i dues de transformació (interior, exterior).

[19] Itinerari de consciència lingüística (4)

La quarta etapa en l'itinerari és la de transformació personal. Es tracta d'obrir-se a la llengua, de viure amb la llengua o, més senzillament, de viure la llengua. Viure la llengua és mantenir una actitud de considerar rellevant tot allò que en el dia a dia personal hi té relació, i de veure en tota expriència lingüística una possibilitat de creixement personal. És una actitud i una sensibilitat d'implicació amb el fet lingüístic que fa esdevenir les persones, indubtablement, més persones. Aquesta transformació vital fa que els individus, per exemple, vulguin aprofitar qualsevol situació per exposar-se a les llengües; fa que les persones s'atreveixin a transcendir les opacitats lingüístiques del seu entorn, sense pors (poden ser per a nosaltres tan radicalment insignificants les inscripcions dels rètols en àrab o en xinès de les botigues del nostre barri?) i fa que vulguin saber, per exemple, l'etimologia del seu nom, o del poble on estiuegen, o el sentit de tal o tal altre nom d'una marca comercial. Aquesta transformació fa també que les persones s'interessin per entendre el sentit dels manlleus (saber que xocolata ve de la llengua nàhuatl és tota una lliçó d'història, una aportació molt més que lingüística a la persona!). Viure la llengua és també superar el clixé que les llengües serveixen només per comunicar-se i entendre, en canvi, que són un espai per al gaudi, el plaer i la dimensió lúdica de les persones. Viure la llengua inclou també, naturalment, voler aprendre llengües, aprofitant totes les oportunitats i tots els mestres quotidians a l'abast. Una expressió eslovaca resumiria aquest vessant de l'etapa de transformació en l'itinerari de consciència lingüística: "Amb cada llengua nova que s'aprèn, s'adquireix una nova ànima."

[18] Itinerari de consciència lingüística (3)

Després de saber veure la diversitat lingüística, cal saber-la comprendre, fet que ens aboca a saber-ne entendre la necessitat (de la mateixa manera que per a la vida és imprescindible la biodiversitat). La linguodiversitat és necessària perquè les llengües tenen un valor patrimonial; són una font de riquesa futura (poden expressar tot allò que la humanitat pugui arribar a dir); expressen identitats i permeten que les comunitats es reconeguin a si mateixes; contenen la història dels seus parlants; són instruments preciosos per al coneixement del seu entorn; categoritzen de maneres diferents la realitat i aporten nocions subtilment distintes de la veritat (arguments inspirats en Pere Comellas: Contra l'imperialisme lingüístic: a favor de la linguodiversitat). Un exemple, només, d'aquesta diferent categorització de la realitat: la llengua australiana djirbal, en vies d'extinció, situa a la mateixa categoria de noms les dones, el foc i les coses perilloses. Són tres realitats que en altres cultures no tenen cap connexió imaginable... (o sí? En català hi ha un refrany fruit del sexisme històric que diu que "Amb dones, armes i focs, no vulguis jocs" i un altre que diu "Dona i espill, sempre en perill"). Les llengües, doncs, proporcionen mirades complementàries sobre el món que són totes necessàries per entendre la complexitat del coneixement humà.

[17] Itinerari de consciència lingüística (2)

La segona etapa en l'itinerari de consciència lingüística és sortir d'un mateix i saber veure allò divers que hi ha al defora. Es tracta de la diversitat lingüística: un panorama d'unes 6.000 llengües de no fàcil delimitació, que responen sovint a noms diferents (un exemple: la llengua angika, del Nepal, és anomenada anga, angikar, chhika-chhiki), que es distribueixen irregularment. La majoria són llengües parlades per grups humans petits (unes 4.000 no arriben als 100.000 parlants, segons D. Crystal). El repartiment per continents és també ben irregular: el 4 % a Europa, el 15 % a Amèrica, el 21 % a Oceania i un 30 % a l'Àfrica i un altre 30 % a l'Àsia. La distribució per països, d'altra banda, dóna realitats com les següents: Papua-Nova Guinea amb més de 800 llengües i Nigèria amb prop de 500 i l'Índia amb unes 400 i, en canvi, les Maldives, Palestina, Bahrain o Islàndia amb una sola llengua. La diversitat, doncs, és ben capritxosa. Saber veure la diversitat circumdant requereix, també, una mirada cap a les llengües de la immigració. A Catalunya es parlen actualment el català, llengua pròpia, i el castellà, i unes 300 llengües més, una quarantena de les quals romandran al país al llarg del segle XXI segons creu Carme Junyent, coordinadora de l'exposició Les llengües a Catalunya.

[16] Itinerari de consciència lingüística (1)

Per bé que el llenguatge és l'element configurador essencial de la humanitat, és habitual i natural que moltes persones visquin la llengua sense un procés reflexiu profund, sense desenvolupar una actitud de consciència lingüística crítica. Proposem un itinerari de consciència lingüística en cinc etapes: 1) autoconèixer-se; 2) veure la diversitat; 3) comprendre la diversitat; 4) transformar-se individualment i 5) transformar l'entorn. La primera etapa és l'autoconeixement, que ens permet saber com som com a aprenents (punts forts i punts febles en aprendre llengües, estil cognitiu, capacitat d'ús d'estratègies en l'aprenentatge, etc.) i descobrir les nostres competències lingüístiques invisibles a fi de tenir una idea més ajustada de la nostra competència plurilingüe. Un exemple: algú podria no sumar a la seva competència plurilingüe, per exemple, el fet de conèixer mínimament una llengua de signes amb què es comunica amb un amic sord. Autoconèixer-se és, senzillament, saber apreciar tot l'actiu lingüístic de què es disposa i estar en condicions de gestionar-lo òptimament. Tothom és molt més, lingüísticament, que els resultats d'uns processos d'avaluació i certificació formals en què hagi pogut participar.