[799] Aprenentatge invisible

Cadira invisible, Davide Conti

Demà dilluns tindrem el plaer d'escoltar Tíscar Lara a la UAB i debatre-hi sobre la "gestió de l'aula invisible". Tíscar Lara és directora de Comunicació de l'Escuela de Organización Industrial (EOI), de la qual ha estat vicedegana de Cultura Digital i on ha impulsat projectes d'aprenentatge mòbil i coneixement obert. De 2004 a 2009 va ser professora de periodisme a la Universidad Carlos III de Madrid i imparteix classes presencials i virtuals a programes de postgrau i centres oficials de formació del professorat. La gestió de l'aula invisible? Sí. Allarguem la vella metàfora de l'aula per referir-nos al lloc on aprenem (expandim les aules) i juguem amb la idea de la visibilitat i la invisibilitat en relació amb l'aprenentatge, que Cristóbal Cobo i John M. Moravec han difós aquests darrers temps i que han concretat en la seva obra El aprendizaje invisible: Hacia una nueva ecología de la educación (Barcelona: UB Barcelona, 2011). [Deixo el vincle a una TED Talk de Cristóbal Cobo sobre l'aprenentatge invisible]. No hi ha dubte que el concepte d'aprenentatge s'ha eixamplat aquests darrers anys i que hi juguen un paper decisiu totes les experiències vitals accidentals, informals i no formals. Comencem a reconèixer que el gruix del que aprenem ve i ha de venir d'experiències d'aprenentatge no regulades, atzaroses, incertes, de les quals podem ser, però, més conscients, i que podem aprendre a integrar de forma significativa en el nostre aprenentatge. Com gestionen docents i aprenents l'existència dels espais poc visibles on es produeix l'educació expandida? Què hi fan els uns i els altres? Quin profit en treuen? Quina entitat concedeixen professors i alumnes a aquests espais i temps invisibles devorats per la presència aclaparadora dels espais i temps de l'aprenentatge formal? Quina integració es produeix amb l'espai circumstancial i fugisser de l'aula de formació convencional? Pot ignorar el professorat els llocs on principalment aprèn el seu alumnat? Pot i sap intervenir en la gestió d'aquests espais invisibles? Quines especificitats té l'aprenentatge invisible actual de les llengües? En quines aules obertes de la xarxa aprenem llengües? Tenen futur les aplicacions per a dispositius mòbils com a espai per a l'aprenentatge (v. entrada a Aprendre llengües i vídeo sobre la qüestió)? Tenen sentit les flipped classroom en l'ensenyament i aprenentatge de les llengües? Esperem que la sessió formativa de demà amb Tíscar Lara sigui útil i il·luminadora al personal del servei lingüístic. Recomano el seu bloc, una aula invisible on fa temps que anem a aprendre mentre viatgem en tren, treballem a casa o esperem que ens toqui el torn mentre fem cua a la parada del peix.

[623] Aprenentatge informal: una imatge

Avui a les Jornades d'aprenentatge (DGPL-UAB) hem parlat d'aprenentatge informal i aprenentatge formal. Després de la dramatització dels col·legues Olga Esteve i Joan Tomàs Pujolà, als grups de treball s'ha debatut (sense paper, íntegrament via Twitter) sobre la qüestió. És un tema de màxim interès. L'aprenentatge informal ha existit sempre, però ara més que mai estem exposats a espais, experiències i contactes d'aprenentatge informal i, per tant, aquesta mena d'aprenentatge ha guanyat un protagonisme enorme a la nostra vida i també, de retruc, a la nostra vida d'aprenents de llengües. Abans, quan sortíem de l'aula, buscàvem una pel·lícula en la llengua que apreníem i l'anàvem a veure, fèiem que ens caigués a les mans un fullet en una altra llengua quan visitàvem un museu, buscàvem un estranger per practicar-hi la llengua d'aprenentatge. Ara tot és ple de possibilitats per a l'aprenentatge informal, l'experimentem constantment i, per tant, n'hem de ser més conscients i l'hem de saber gestionar, amb dues premisses: fer-ne un acte conscient i fer-ne un acte de govern de l'aprenentatge. Tot mirant de trobar una imatge que expressi l'aprenentatge informal, recupero aquesta que vaig captar a Istanbul aquest estiu: l'operari que va fer la ratlla discontínua als carrers de la ciutat turca va tenir un moment de fugida de la instrucció, es va escapar per uns instants del sistema establert: l'informal, per un moment, va guanyar el formal. M'imagino la nòvia del xicot que pintava la ratlla acostant-se-li un moment i el veig a ell abandonant la màquina i abandonant-se a la plàcida informalitat d'un petó o una abraçada. Desviació o aprenentatge?

[245] Tot està per fer

Em cau a les mans (digitalment) el programa del Simposi Educación Expandida (organitzat amb Zemos98, onzena edició), que té lloc aquests dies a Sevilla i en l'organització del qual trobo Juan Freire, una autèntica garantia de solvència. El Simposi té tres menes d'activitats, tallers, presentacions de projectes i conferències, i el bloc de l'esdeveniment permet seguir de prop el que s'hi fa: ara mateix és ja un espai de reflexió i anàlisi i un lloc idoni per compartir idees i conclusions. Recomano molt donar un cop d'ull al programa o al web de l'esdeveniment. En destaco algunes experiències que, per la informació que m'arriba, cauen dins els meus interessos: la conferència “Ciudad educativa: de una sociedad con sistema educativo a una sociedad del conocimiento y el aprendizaje”, de Jesús Martín-Barbero, per exemple. Al resum (llegiu-lo) trobem afirmacions de pes com les següents: de quina societat parlem? “Una sociedad en la que ni el espacio ni el tiempo de la educación son los que correspondieron al paradigma secuencial/lineal del arriba abajo y de izquierda a derecha, el paradigma del libro. Esa mutación se halla en nuevos modos de percepción y de lenguaje, en nuevas sensibilidades y escrituras que deslocalizan los saberes modificando tanto el estatuto cognitivo como institucional de las condiciones del saber, y emborronan las fronteras entre razón e imaginación, saber e información, naturaleza y artificio, arte y ciencia, saber experto y experiencia profana. La “inteligencia colectiva” de la que habla el dicho popular “todo lo que sabemos lo sabemos entre todos” tiene ahora la fuerza de una utopía.” Em semblen interessantíssimes, també, experiències anunciades com la que s'explicarà al taller Banco Común del Conocimiento, que “es una experiencia piloto sobre el intercambio de conocimientos, una iniciativa para el aprovechamiento y la indexación colectiva del conocimiento significativo, potenciado a raíz de la expansión de la nuevas tecnologías y las redes digitales. BCC es un campo de acción colectiva basado en la transferencia de conocimientos y la educación mutua. Un laboratorio donde experimentar con nuevas formas de producción, aprendizaje y participación ciudadana. En este espacio creativo de acción social se generan políticas de aprovechamiento, revalorización y reciclaje de los recursos que cada individuo posee.” I també m'agradaria sentir la presentació d'AMASTÉ, oficina d'idees especialitzada a articular processos i dispositius de mediació relacionals i participatius que “fomentan la imaginación, la reflexión activa y el espíritu crítico, en ámbitos como innovación social, juventud, cultura, emprendizaje...” Res de tot això, és clar, no pot ser aliè als gestors de la formació lingüística. Com no ho és la frase emblematica del Simposi: “el proceso de aprender puede ocurrir en cualquier momento y en cualquier lugar, estamos tratando de sugerir el cambio de perspectiva y la oportunidad que supone hablar de educación en este escenario de transformación tecnológica. Ahora más que nunca, todo está por hacer en nuestra sociedad”. Avui som, amics, a la Sevilla deslocalitzada del present vertiginós que ens toca viure. Sense seguir cap procediment administratiu, sense esperar cap autorització (l'autoritat és un mateix, és l'època dels autors), sense representar cap despesa insostenible a l'empresa. L'educació s'expandeix, es filtra pertot, llisca líquida a anys llum de les regles absurdes que encara regeixen (fins quan?) la vida arcaica i massissa de les nostres administracions, on tot està per fer.

[109] Validar l'aprenentatge no formal i informal

La validació de l'aprenentatge no formal i informal és un objectiu de molts països europeus. Institucions com l'European Centre for the Development of Vocational Training (Cedefop) treballen amb aquesta finalitat des de fa més de quinze anys. Si als anys noranta aquesta qüestió era d'un interès molt reduït, posteriorment ha anat creixent molt. El canvi és motivat per la importància cada cop més gran del paradigma de l'aprenentatge al llarg de la vida, que s'ha estès en gran mesura darrerament a tot Europa. La validació avança a velocitats diferents segons els països europeus. Ara: un nombre creixent emfasitzen ja la importància de fer visible i que tingui el valor apropiat l'aprenentatge produït fora de l'educació formal i les institucions d'ensenyament (el lloc de treball, per exemple, o el temps de lleure). Recomano la publicació del Cedefop Validation of non-formal and informal learning in Europe: a snapshot 2007 (Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities, 2008), que fa una completa instantània de la situació a Europa sobre aquesta qüestió. Aquest informe comenta el procés fins a la validació dels aprenentatges, un procés complex, i els mètodes que s'hi utilitzen: tests i exàmens, mètodes declaratius, observació, simulació i evidència extrets de la feina, o mètodes basats en l'ús dels portafolis (“The portfolio is particularly relevant to validation of non-formal and informal learning. It allows the individual candidate to contribute actively to collecting evidence and offers a mix of approaches strengthening the overall validity of the approach. This is confirmed by many countries introducing the portfolio as a central element in their validation systems”). La publicació conté, al final, un breu però interessant glossari de termes. Mentre es debat aquesta qüestió amb intensitat i avenços a Europa, i moltes persones es formen ja sobretot informalment o no formalment, les empreses continuen abocant muntanyes de diners en processos d'aprenentatge formal que sovint tenen una base viciada: ni se sap amb precisió què sap o què sap fer l'aprenent, ni hi ha la preocupació per fer visible aquest coneixement, ni se situa qui aprèn al centre del procés d'aprenentatge.