[778] El pes de les llengües

Del web Portalingua

Un dels arguments amb què sovint es prejutgen les llengües i se'n considera absurd l'aprenentatge és el de la importància de la llengua en qüestió. La importància és relativa, naturalment. Habitualment es tenen en compte aspectes quantitatius com el nombre de parlants de la llengua per indicar que a certs idiomes val la pena dedicar-los les hores d'aprendre'ls i que a altres, no. Els rànquings sempre situen al capdamunt les mateixes llengües, les grans llengües de comunicació com ara l'anglès, l'espanyol o el xinès. M'ha agradat descobrir un baròmetre que incorpora diverses variables interessants i originals a l'hora de determinar el pes de les llengües. Es tracta del baròmetre Calvet, elaborat per Louis-Jean Calvet i Alain Calvet i a l'abast de tothom des del web Portalingua. El baròmetre es nodreix de fonts de dades fiables, té en compte 137 llengües, totes de més de cinc milions de parlants, i determina el pes de les llengües a partir de diversos criteris: el nombre de parlants, l'entropia (dispersió de la població), l'index de desenvolupament humà, l'índex de fecunditat, l'índex de penetració d'Internet, el nombre d'articles a Viquipèdia, els territoris on la llengua és oficial, l'obtenció d'algun premi Nobel de literatura i el nombre de traduccions (com a llengua meta i com a llengua font). Les variables són discutibles, és clar, però m'agrada trobar-hi el factor Internet de manera clara. Si fem un cop d'ull al baròmetre Calvet, podem continuar creient en les llengües romàniques, que constitueixen el nostre patrimoni lingüístic fonamental. Observo que el francès apareix en segon lloc del rànquing, darrere l'anglès, que l'espanyol és la tercera, que l'italià és la novena i el portuguès la setzena i que el català ocupa la posició número vint. El romanès apareix al número quaranta. La posició del català, que té més de 133.000 articles a la Viquipèdia, és encoratjadora. Confiem que aquest pes reflecteixi una realitat més o menys objectiva i que es tradueixi en més capacitat de seducció i, doncs, en més aprenents.

[674] Mentir amb estadístiques

Llegeixo Cómo mentir con estadísticas, de Darrell Huff, un text històric (de 1954!) que ara ha reeditat Ares y Mares (juny de 2011). Traduït a més de vint idiomes, es considera un dels llibres d'estadística més venuts de la segona meitat del segle XX. L'obra es defineix com “un petit manual sobre la manera de fer servir les estadístiques per enganyar”. O, si es vol, com un manual que ens ajuda a ser uns lectors una mica menys ingenus. El text, farcit d'exemples, té indubtablement la seva gràcia. Ens fa adonar, entre altres coses, que les xifres amb decimals ("un 12,837 de catalans no han anat mai a Port Aventura") tenen un innegable poder de convicció; que cal ser exigents amb la selecció de les mostres perquè les dades estadístiques siguin acceptables; que cal vigilar molt bé la diferència entre mitjana, mediana i moda en aproximar-nos a dades estadístiques (que "el salari mitjà dels treballadors de l'empresa és de 2.000 euros" pot voler dir coses molt diferents); que cal esquivar l'engany de les estadístiques casuals; que els jocs amb les dimensions en presentar gràfics o el retall de parts d'aquests gràfics poden enredar i molt el receptor; que cal estar ben atents que les demostracions que es plantegen als textos siguin realment d'allò que pertoca i no d'una altra cosa (que "un producte mati 31.000 gèrmens en un tub d'assaig en onze segons" pot no tenir res a veure amb el fet que pugui eliminar el nostre refredat, que és, en el fons, allò que es vol donar a entendre); que cal estar molt atents a establir o rebutjar la causalitat entre fets que varien alhora, etc. Cal vigilar, doncs, la manipulació estadística. Considero que un parlant de nivell superior d'una llengua ha de tenir un control molt elevat d'aquesta qüestió. I ara més que mai: les decisions sobre les retallades reclamen una enorme seriositat en l'anàlisi de tota mena de dades i, també, en la seva presentació a l'opinió pública.