[373] Multilingüisme a l'escola

Avui he tingut el plaer de fer una petita xerrada a una classe de primer de primària de l'Escola Bellaterra sobre aspectes relacionats amb les llengües, a petició de la mestra del grup, la Tere, i d'en Jaume Cela, el director del centre. La classe va escollir nom, fa uns dies, i els nens es van decantar per classe xuxes o txutxes (chuches), espontàniament, sense que cap d'ells tingués en compte que en català hi ha la paraula llaminadura (llamí, si la volem més curta, com chuche ve de chuchería) per expressar el mateix. He assistit a la classe, doncs, a parlar de llengua amb aquesta excusa. La idea no era restringir l'ús de cap paraula, sinó més aviat al contrari, donar als nens la clau d'altres mots i fer-los veure que els objectes o les realitats que designen les paraules poden ser diferents a llocs diferents. Hem aprofitat la circumstància que a la classe hi ha una nena búlgara, un parell de nens russos i un nen vietnamita per aproximar-nos a les seves realitats. Hem imaginat que un nen, en Joan Dolç, recorria diversos països per veure si les llaminadures eren iguals a tot arreu i si pertot es designaven de la mateixa manera. El nen del nostre conte ha descobert que no: a la Xina ha trobat que les llaminadures eren 珍品 ('tresor' + 'producte': aquí també són una mena de tresor) i que no s'assemblaven gaire a les d'aquí; al Japó en Joan Dolç s'ha adonat que les llaminadures eren sempre salades (mai dolces!); al Vietnam ha trobat també formes noves per a les llaminadures (no els núvols, les llengües, les hamburgueses dolces, els espaguetis, els xiclets...) i que les anomenaven, en vietnamita, Xuly (un nom molt xulo). Més endavant, a Rússia, en Joan Dolç ha vist que les llaminadures eren Лечит i a Bulgària, que els llamins eren coneguts com Третира. El viatge de Joan Dolç ha passat també per Itàlia, on les llaminadures eren leccornia, per Macedònia i per Txèquia (хапка i lahůdka) i també per l'àrea neerlandesa (lekkernij). Al final del viatge, Joan Dolç ha tornat a casa amb les butxaques plenes de llaminadures de mig món i amb el magí ple de paraules noves. És aleshores que ha retrobat la bonica paraula llaminadura i que ha pensat què devia voler dir aquest mot tan curiós... i resulta que ve del verb llaminar, que vol dir 'llepar les femelles els seus fills, sobretot en el bestiar de pasturatge' (del llatí lambere, 'llepar'). Hem convingut, amb els nens i nenes, que veritablement el que es feia amb les llaminadures era llepar-les insistentment abans d'engolir-les. Al cap d'una bona estona de parlar de llengües i paraules, ens hem plantejat que la classe es podria anomenar llaminadures, però en tres o quatre llengües (català, castellà, xinès...). Seria la primera classe multilingüe del centre, amb el nom en unes quantes llengües. Hem quedat que ho faríem d'aquesta manera.

[372] Integrar llengua i continguts

Avui el Servei de Llengües de la UAB ha inaugurat el seu curs acadèmic. Fa dos anys vam tenir el plaer de tenir Carme Junyent, l'any passat Juan Carlos Moreno Cabrera i aquest any la persona convidada ha estat Carme Muñoz, que ens ha parlat d'un tema de la seva especialitat, el de la metodologia CLIL-AICLE, d'integració de la llengua (es pensa sobretot en l'anglès) i els continguts a classe. Sense l'aplicació d'aquesta metodologia es fa impossible, a hores d'ara, imaginar que una universitat com la UAB, per exemple, arribi a l'objectiu que es fixen els seus polítics d'aconseguir, de moment, que el 10 % dels graus s'imparteixi en anglès. M'ha interessat l'exposició de la ponent, experta i documentada; sobretot la insistència en el component estratègic i pedagògic de la intervenció CLIL, que es troba en la línia de la formació per a professorat que vol passar a fer docència en anglès que fa el Servei des de fa un parell o tres d'anys. La qüestió de la integració de la llengua i els continguts, des del meu punt de vista, reclama una mirada distant, allunyada de les urgències de portar l'anglès a les aules universitàries al preu que sigui. Aquesta integració és preexistent a la introducció de l'anglès. El que hem d'aconseguir, per començar, és que el professorat integri llengua i continguts quan fa servir la seva llengua, el català per exemple, a les classes. Què vull dir amb això? Vull dir que hi ha encara massa professors a les universitats que no s'adonen de la transcendència que té per a l'ensenyament de la seva matèria i de la seva disciplina tot allò que afecta la llengua i la comunicació. Hi ha molts professors que entenen la llengua com un pur vehicle de comunicació del coneixement de la seva disciplina, no com quelcom que contribueix decisivament a donar forma i a crear aquest coneixement. A les universitats necessitem professorat amb consciència lingüística: professorat que s'aturi a explicar l'etimologia d'un terme clau per a la matèria que explica (recorrent al grec o al llatí o a altres llengües); professorat que sigui conscient de la importància de la terminologia com a element clau dins el coneixement de la matèria; professorat que vetlli pels aspectes comunicatius de la pròpia tasca i de la tasca dels seus alumnes; professorat que conegui i faci conèixer els gèneres de discurs propis de l'especialitat i les característiques lingüístiques que els impregnen; professorat que sàpiga oratòria, retòrica i argumentació (és a dir, que sàpiga persuadir, seduir i convèncer l'auditori); professorat que sàpiga relacionar amb la disciplina acadèmica tot allò que té a veure amb les noves alfabetitzacions (audiovisual, digital, informacional...); professorat que sigui model de llengua i que pugui avaluar la llengua que fan servir els seus alumnes... Aquesta és la integració de la llengua i els continguts que corre més pressa a les universitats: que no hi hagi ni un sol docent que pensi que la forma es pot desvincular del fons i que amb aquest fons ja n'hi ha prou; cap professor que es pensi que els seus alumnes poden saber-ne encara que expressin molt malament els continguts de l'especialitat. Feta aquesta integració imprescindible de llengua i continguts que es va resistint a produir-se al llarg de tots els cicles educatius, la introducció de l'anglès seria un procés molt més natural. Difícil, sens dubte, però no l'obra descomunal, lenta i titànica que ens mostren les pràctiques CLIL.