[950] Relats de docents de català a l'estranger

Aquests dies he llegit la publicació que recull els relats premiats de diversos professors de català a l'estranger, resultat de la primera edició del premi "El català pel món" (Godall Formacions, 2013). Es tracta de sis textos breus sota el títol general "Tarongeta" vol dir taronja petita que combinen la ficció amb la realitat, l'humor, la ironia i l'esperit d'aventura amb la duresa de les experiències d'ensenyar català a fora (de Croàcia a Rússia, d'Hongria a Corea). El volum (i el premi) podria semblar senzillament una bona idea, un projecte de promoció de la presència quasi heroica del professorat de català a les universitats estrangeres, de la difícil projecció enfora d'una llengua sense el reconeixement i el suport que li caldrien. La iniciativa és molt més que això, però. Els textos són biografies lingüístiques, gènere del qual hem parlat amb fascinació aquests darrers anys a Aprendre llengües, unes biografies lingüístiques que incideixen en un punt clau, essencial, de la nostra relació amb les llengües. Perquè aquestes biografies mostren en acció, quintaessenciades, dues actituds humanes fonamentals que es retroalimenten: l'actitud d'aprenentatge lingüístic (els docents aprenen les llengües del lloc, en algun cas quasi des de zero i sense amagar-ne la dificultat) i l'actitud d'ensenyament lingüístic, lligat a la seva condició professional. Aquest doble moviment d'aprendre i ensenyar simultàniament em sembla un doble moviment essencial, una tensió decisiva. Els relats donen veu a professionals de les llengües, però la doble aventura és l'aventura quotidiana de qualsevol persona oberta a les llengües i, encara més, oberta a comprendre. Aquesta és la virtut, doncs, que vull destacar d'aquesta iniciativa: ens ensenya que l'estranger és aquí mateix, i ens recorda que som ensenyants i aprenents de llengües: que depèn de nosaltres que sapiguem veure els contrastos que ens han de permetre continuar sent cada dia diferents de com érem el dia abans.

[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[666] Llengua i creativitat

L'apunt [666] d'Aprendre llengües recull una petita expansió literària. Ahir a la interessant Jornada La mirada experta. Ensenyar i aprendre llengües (Linguamón - CIREL, Departament d'Ensenyament), de la qual recomano consultar la documentació, va treure el nas, només un moment, la creativitat, tan difícil d'ensenyar, d'estimular i d'avaluar (Neus Figueras ens recordava que l'avaluació mai no pot pretendre arribar a tot arreu, que té limitades les seves possibilitats, que és "l'art del possible"). Us deixo, amics i amigues, un microconte amb el cogombre com a motiu central, que vaig redactar fa cinc o sis anys i que aquests dies m'ha tornat al paladar de la memòria. No l'avalueu: és "llengua alliberada de tota responsabilitat informativa" (Steiner); és a dir, literatura. Diu així: "Un dia Jos Mitchell dinava en un restaurant de Connecticut sota l’atenta mirada d’un home vestit de fosc. Va demanar, fidel al seu costum de sempre, una amanida sense cogombre. Era tanta l’aversió que tenia al cogombre que els seus amics, espies de professió dels temps de la guerra freda, li havien tret el malnom de Jos Cucumber. Aquell dia l’home de fosc, un tal Stanley, li va retreure que en realitat no fos un espia nord-americà, sinó un de rus del contraespionatge a les ordres d’un tal Nikolai. I el tal Stanley de seguida el va convèncer de salvar la pell brindant-li la possibilitat d’aprofitar els seus contactes amb el KGB per passar dades confidencials als americans. Cucumber va acceptar la proposta sense fer escarafalls. Posteriorment, Jos Mitchell va ser enxampat diverses vegades, ara pels russos, ara pels americans (va treballar, successivament, pels agents Dostenko, Richards, Kàrpova i Jefferson). Un dia, mentre Jos Mitchell es menjava una amanida russa a Sant Petersburg i deliberava, atabalat, a quina de les dues potències havia de fer arribar uns documents que duien la llegenda top secret, es va adonar que s’estava menjant uns ralets de cogombre i, encara més, que els trobava excel·lents. I a Cucumber encara li va fer gràcia constatar que s’havia arribat a trair fins i tot a si mateix".

[369] Eina a la xarxa per trobar rimes

Una de les diferències clau entre les produccions textuals en què predomina la funció poètica i aquelles en què ho fa la funció referencial o denotativa és que a les primeres el missatge crida l'atenció sobre si mateix i a les segones el missatge té una cura extraordinària, precisament, a no cridar l'atenció sobre si mateix, perquè vol transcendir-se. Opacitat (penetrable: el plaer estètic) davant transparència. La funció poètica, com va explicar Roman Jakobson, es basa en un recurs que és la reiteració, el paral·lelisme, la repetició a tots nivells (fònic, lèxic, de sentit): d'aquí que sedueixin les anàfores, les al·literacions, les redundàncies de sentit dins els textos amb finalitat literària. O les rimes, que són un dels paral·lelismes més bàsics, sobretot en la poesia. La rima no es tolera, en canvi, en textos de finalitat no literària: imagineu un presentador d'un noticiari televisiu o radiofònic que diu "La política del govern ha estat tot un infern"; o algú que fa un rodolí involuntari tot parlant... situació no desitjable, de la qual s'ha d'excusar dient de seguida: "en vers i tot". Cercar rimes no és una activitat freqüent en la nostra activitat lingüística diària (més aviat esquivem rimes), però sempre és una bona notícia veure que hi ha eines que en faciliten la cerca, que ens pot convenir per usos literaris o publicitaris (funció poètica, al capdavall) o vinculats a la sana activitat ludolingüística humana. L'eina que vull presentar és Write rhymes, i funciona per a l'anglès (tot s'estén, però, frenèticament, a la xarxa, i aviat una eina com aquesta pot arribar per al català, l'èuscar, el gallec, l'aranès o altres llengües). Write rhymes ens permet escriure textos i fer clic (mentre es prem la tecla Alt) damunt la paraula per a la qual volem aconseguir una rima: es mostren, aleshores, els mots que rimen amb el seleccionat, i es pot escollir el que es vulgui i incorporar-lo al text. Veig que aquesta aplicació dóna l'opció de copiar, desar i imprimir el text creat. Llàstima que no hi hagi la possibilitat d'incrustar-lo, en un bloc per exemple, com permeten moltes aplicacions de l'anomenat web 2.0 amb els productes creats. Faig algunes proves i em sembla una eina divertida, que es pot dur a classe, sens dubte, amb garanties d'èxit.