[706] Diversitat en crisi

La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.

[705] Lingüística gràfica

Sempre m'han interessat els experiments que se situen als marges d'allò que és quotidià, que s'escapen del que un s'esperaria trobar. Hi ha un grapat de llibres convencionals de lingüística que n'expliquen la història o tracten els temes més destacats de la disciplina. No en coneixia cap, però, com Lingüística: una guía gráfica (2005 en anglès, 2006 en castellà, amb nova presentació de 2010 de Paidós, traducció de P. Hermida). Signen el text dos autors, el catedràtic de lingüística de la Universitat de Sussex R. L. Trask (especialista en lingüística històrica i en èuscar) i l'il·lustrador Bill Mayblin. L'obra és un passeig amb text i imatges pels temes, els episodis i els noms clau de la lingüística. Un producte que considero fenomenal perquè arribi a les aules (de llengua, de filosofia) on hi ha joves preuniversitaris. Amb senzillesa i solvència el text respon preguntes com què és el llenguatge, què són les llengües, què és la variació lingüística, quins són els orígens del llenguatge, quines són algunes actituds lingüístiques habituals, quines han estat les gramàtiques més destacades al llarg de la història, quins han estat i què han dit els lingüistes més rellevants de tots els temps, què és la planificació lingüística, què i quins són els trastorns lingüístics, entre altres. L'obra de Trask i Mayblin ofereix una bona visió panoràmica, d'una banda, i té la impagable virtut, d'altra banda, de desvetllar inquietuds intel·lectuals. És, sens dubte, una pista d'enlairament privilegiada per anar cap al coneixement aprofundit de qualsevol qüestió relacionada amb la matèria. La persuasió dels autors passa també per l'elecció d'exemples i anècdotes molt concrets que estimulen i satisfan la curiositat. Sabíeu que hi ha una classe de paraules en la llengua australiana djirbal que agrupa les que es relacionen amb el foc, el perill i les dones? Sabíeu que els antics grecs visualitzaven el futur al darrere i el passat al davant, a l'inrevés de nosaltres? Sabíeu que la llengua de signes de Nicaragua es va crear des de zero i es va estendre fa relativament poc temps? Sabíeu que si diem que alguna cosa és a l'esquena d'una altra en algunes llengües ens referim al darrere, mentre que en altres entenen al damunt, perquè operen sobre una metàfora diferent, basada en la imatge d'un animal quadrúpede? Recomano, sense dubtar-ho, aquesta obra situada en un marge incert i original on el plaer i la diversió no estan renyits amb el rigor i la qualitat.

[704] Llengües enemigues

Fa un mes i mig moria a Neuchâtel (Suïssa) l'escriptora hongaresa Agota Kristof, ben coneguda i traduïda a un gran nombre de llengües. Els amants de les biografies lingüístiques d'escriptors (les de Canetti, Manea i tants altres) tenim en la seva obra autobiogràfica un testimoni excel·lent del gènere, caracteritzat en aquesta ocasió per la cruesa típica de l'autora. Em refereixo a la colpidora novel·leta L'analfabeta, de 2004 (traduïda al català per Laertes el 2005, a cura de M. Solé). És fascinant el relat sense concessions de la duríssima lluita de l'autora amb un context hostil (pobresa, desplaçament, internament, exili) que inclou també, inevitablement, l'experiència amb les llengües. El seu idioma matern va ser l'hongarès (“Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua”) i ja de ben petita, al seu poble, Agota visualitzava la llengua dels gitanos que també hi vivien com una llengua que no podia ser res més que un invent (“jo pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells”). El trasllat a viure a la zona fronterera d'Hongria amb Alemanya la va abocar, de petita, al contacte amb el que ella anomena una primera llengua enemiga, l'alemany, en la qual veia la traça de l'ocupació militar austríaca del seu país, la llengua de l'invasor. L'ocupació russa d'Hongria, al cap de molt poc, la va posar en contacte amb una altra llengua enemiga, el rus. Impressiona (i recorda contextos ben propers) la descripció que fa Kristof de la nova conjuntura del seu país: “el rus passà a ser llengua obligatòria a les escoles i les altres llengües estrangeres estaven prohibides”. La situació, segons l'autora, és la d'uns mestres obligats a aprendre rus que no en saben ni volen tampoc ensenyar-lo i la d'uns alumnes que ni saben rus ni volen aprendre'l. Un autèntic “sabotatge intel·lectual nacional”. L'any 1956 Kristof es va exiliar cap a Suïssa i va topar amb la llengua francesa, que desconeixia completament, amb la qual va lluitar acarnissadament i de la qual no dubta a afirmar a la novel·la que “és també una llengua enemiga”, pel combat que li va representar aprendre-la i perquè sent que “està eliminant la meva llengua materna”. És colpidora la incomunicació que l'autora viu a Suïssa, en una experiència d'exili que qualifica de desert, i el seu lent aprenentatge del francès: “Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo que als quatre anys ja sabia llegir”. Els anys següents de la seva vida, fins a la mort, són els de l'aprenentatge i la no gens fàcil professionalització literària en francès. L'analfabeta és una història que cal llegir per entendre com es pot viure l'hostilitat lingüística. Ens agrada veure i viure l'aprenentatge de les llengües, sens dubte, com una suma d'experiència enriquidora cap al creixement progressiu de la nostra competència plurilingüe. Quan la vida és plena de signes d'estranyesa i d'agressió, amb tot, el signe lingüístic pot ser percebut com un nou motiu d'estranyesa i d'agressió. Aquesta és la biografia lingüística d'Agota Kristof, la vivència (fins i tot costa escriure-ho) d'una enemistat lingüística.

[703] Únics en el llenguatge

Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.

[702] Aprendré els pronoms febles per tu

Aquests dies la cançó dels Catarres sobre la xoni de Castefa, que ha sonat tot l’estiu, s’ha popularitzat moltíssim. Els comentaris públics de Jordi Pujol sobre la qüestió, defensant una Catalunya no dividida, l’han fet conèixer als que encara no en tenien notícia. Ahir sentia una de les rèpliques del noi xoni (o quillo) que, ai las, s’enamora d’una Montserrat com una casa i està disposat a fer tota mena de sacrificis per ella, fins i tot aprendre els pronoms febles. No sé si el país s’esquerda o no, suposo que és ple de petites fissures que, per sort, no van a més. Ara que comença el curs escolar (i universitari), hi ha una fissura que tots plegats hauríem de provar de tapar. Xonis (i no tant) veuran entrar a les aules mestres i professors. Com a mínim uns de molt determinats, els de llengua catalana, tindran la feblesa cíclica i clítica d’ensenyar els pronoms febles. Xonis (i no tant), sispli i porfa, apreneu d'una vegada els pronoms febles. Feu-ho per ells.

[701] Paisatge posttecnològic

Dèiem que la revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta. Que d'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Deixo la visió en un microconte: “Al carrer 21 duien unes llarguíssimes penjarelles de corall vermell a les orelles que els dificultaven la marxa. Al 27 tots anaven amb una camisa aparentment encongida (es tallaven en sec damunt mateix dels mugrons). Va respirar tranquil quan va veure que al carrer 31 homes i dones portaven, com ell, el que haurien pogut ser uns pantalons de camals acampanats. De seguida es va adonar, però, que no s’hi hauria pogut confondre, perquè la roba d’ells tenia sempre una peculiar aparença granelluda de rèptil antediluvià. Al 33 els homes calçaven una mena de sabates de vidre (que li evocaven encara, com si es tractés d'un remot bàlsam, el record d'algun obscur conte infantil) i portaven una arengada de plàstic penjada a la parpella esquerra. Més enlla del 36 els referents minvaven vertiginosament. Al 39 tothom vestia una roba de color carn ajustada al cos estampada d'ulls que apareixien aquí i allà (es va haver de palpar la cara per tenir la certesa que els tenia a lloc). Va ser al 42 que tots duien unes estranyes casaques de cinc mànigues, totes plenes; al 43 que homes i dones exhibien una superfície ovalada de cera tova, una blanca taula rasa, com a únic rostre sense caràcter, i al 45 que ja no va saber veure res que li suggerís la vida tal com ell l’havia conegut.”

[700] Pragmatisme

Dansant sota la pluja

Com més va més decisius trobo els nous professionals pragmàtics. La revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta, vertiginosa. D'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Sentirem el mateix odi per les formes d'aprendre encara actuals que el que ara sentim per les formes ràncies de quaranta anys enrere. El nombre de recursos i eines que dia a dia van precipitant el canvi en l'aprenentatge és sensacional i les possibilitats dels docents de conèixer-les prou i aplicar-les amb èxit són, naturalment, limitades i estan condicionades per mil constrenyiments. El que ens cau al damunt és una mena de pluja torrencial que fa uns quants anys que dura i dura i ja no pararà. Una pluja torrencial que ha de transformar el nostre paisatge, que ha d'afaiçonar d'una manera completament nova el territori on hem tingut els peus clavats durant mil anys. Si les actituds d'obertura, receptivitat i observació permanent del que es mou al nostre voltant i alhora l'intercanvi constant de coneixement amb els col·legues (alumnes-mestres: persones) són absolutament clau, també ho és la decisió d'experimentar amb possibilitats d'èxit. No podem dur en massa els nostres aprenents a territoris ignots, a paisatges d'aprenentatge que són massa enllà encara de les seves expectatives d'aprenentatge, o per arribar als quals hi ha algunes escletxes reals que no podem passar per alt (econòmiques, per exemple: no podem pressuposar que tots els nostres alumnes tenen un iPad). Crec que el pragmatisme del docent és ara fonamental. Conèixer i fer conèixer (compartir coneixement) tot allò que apunta cap a la transformació és important. Però encara més sembrar a l'aula les llavors del canvi que tenim unes certes garanties que poden germinar. Aquest és el punt just per anar avançant gradualment, amb professionalitat, cap a un territori en què res ja no s'assemblarà a res.

[699] Provisionalitat

Avui comentàvem amb una companya vicissituds laborals del professorat de llengües. Més que mai, per la crisi, el col·lectiu es troba exposat al contracte temporal, a la incertesa professional, al canvi de feines. Em permeto deixar avui a Aprendre llengües una expansió literària, un microconte que vaig escriure fa temps sobre la provisionalitat. És aquest: "Algú s'hauria d’haver adonat que Hugo Stern, l’encarregat d’estampar el segell del Departament als documents oficials, necessitava una taula. Repenjar a peu dret els fulls a les parets, plenes de grumolls d’estuc, no podia ser una alternativa. Com no ho era fer servir un raconet de la taula dels companys i generar a cada cop de canell un molestós terratrèmol; ni fer l’acció damunt el camal dels pantalons, on els errors es pagaven amb una marca inesborrable a la zona de la cuixa (“Departament de Sanitat”). Un bon dia, Hugo Stern se’n va cansar i es va muntar una taula improvisada amb dues fustes i la post d’una porta inservible que jeia abandonada en un racó del soterrani. Tot i que el Gabinet d’Imatge Corporativa no va trigar a fer-li saber que el seu era un moble il·legal, Hugo Stern no en va fer cas i, amb el pas dels dies, s’hi va començar a acostumar. Hi escampava papers; hi posava els peus quan no hi havia administrats a les dependències; hi feia una becaina, plegat de braços, després de dinar; en treia la pols amb tota cura i, naturalment, hi descarregava el segell del Departament damunt muntanyes d’impresos. Quan, al cap d’uns mesos, ja se n’havia ensenyorit, uns homes uniformats se li van presentar amb l’ordre d’endur-se la taula. I Hugo Stern, que havia acabat oblidant que aquell era un moble provisional, plorava amargament i l’agafava ben fort perquè no se l’hi enduguessin. Igual que un home aferrant-se a una vida."

[698] Obertura intercultural

El Servei de Llengües de la UAB ha llançat una eina que pretén sensibilitzar de manera lúdica de la necessitat de tenir un bon nivell de competència intercultural. L’eina s’ha finançat amb el suport dels ajuts NORMA i hi ha treballat l’equip GREIP de la UAB (consulteu els crèdits del producte) amb la coordinació de la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei. Es tracta del Test d’Obertura Intercultural (TOI). L’eina es presenta sota la forma d’un qüestionari que situa l’usuari davant una colla de preguntes relacionades amb alguns dels temes clàssics de la competència intercultural. L’usuari s’ha d’anar posant en la pell de diverses persones (vet aquí un dels aspectes clau de la competència intercultural) i respondre sobre la seva actuació en diverses situacions i contextos diferents del de partida. El qüestionari no té unes respostes correctes davant altres que no ho són, sinó que presenta una gradació de possibilitats de valoració segons uns criteris d’adequació al que s’entén per competència intercultural. Al final del test (vint preguntes), el TOI situa la persona en un de tres nivells i dóna un retorn a l’usuari en forma d'un senzill consell que li permet avançar en el desenvolupament de la seva competència intercultural. L’eina és d’accés lliure a la xarxa i pot ser útil a tothom (qui no està a punt de desplaçar-se, físicament o virtualment?; qui no ha de canviar de context cultural o lingüístic a cada moment?), especialment a estudiants universitaris, autòctons o nouvinguts. El TOI és un recurs útil, igualment, a les classes de llengua. El producte es presenta en diverses llengües, entre les quals vull destacar el gallec, el basc i l’aranès. Quants catalans faran el test en aranès, per posar a prova la seva competència intercultural?