[860] Embarbussaments

Llegeixo l'obra d'Ignasi Clarà El llibre dels embarbussaments (Barcelona: Pòrtic, 2012), un text que fa passar una bona estona. Es tracta d'un recull de divertits jocs de paraules en català. Més enllà de permetre'ns el joc, el volum és també un recurs per ensenyar i aprendre llengua, perquè sovint els embarbussaments es basen en l'al·literació d'uns sons i es poden aprofitar, doncs, lúdicament, per ensenyar-los. El text ordena els embarbussaments, precisament, no pas alfabèticament, sinó pels sons amb què juguen (a la F, per exemple, trobem entre altres "Que fi que fa el cafè el cafeter Delfí"). El llibre de Clarà recull més de cinc-cents embarbussaments i jocs. N'hi trobem de tota mena: des dels més populars ("Setze jutges..."; "En Pinxo va dir a en Panxo..."; "Barcelona sona si la bossa sona. Però tant si sona com si no sona...") fins a altres de més locals ("Estic a Estac, a Estac estic..."). Des de breus i punyents ("El nét va net") fins a altres amb un cert aire narrratiu superrealista ("Una vella seca, meca, cucurutxuda, sorda i cega va tenir tres néts secs, mecs, cucurutxuts..." o la cèlebre "Una polla xica, pica pollarica, camacurta i becarica...", immortalitzada per Dalí i que Quim Monzó va utilitzar fa uns anys al seu memorable discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt). No hi falten els que juguen amb els números o esdevenen sopes de vocals, ni tampoc els que amaguen trampes mortals (¿qui pot evitar acabar dient colló o collons mentre diu ràpidament "A Rubí cotó collí i a Rubó collí cotó" o "De genollons, genollons, collia collia. De genollons, genollons, collia codonys..."?). I, entre molts altres de diverses tipologies, destaco també els que imiten la sonoritat d'altres llengües: el xinès ("Tinc tanta sang que a les cinc tinc son"), l'alemany ("Elàstics blaus mullats fan fàstic", a casa hi afegíem sempre: "Si es mullen es taquen"), el francès ("Pujar fa suar"), l'anglès ("L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec" o "En un got no hi pot haver-hi hagut vi bo..."), el gallec ("Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui"), l'italià ("Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini") o el llatí ("Anant amb els nuvis amb òmnibus, l'àvia sua"). Per acabar: el text d'Ignasi Clarà, que entronca amb la bibliografia precedent sobre el tema, ens obre de bat a bat les portes a recordar que la llengua és un espai generós i ampli on el joc té cabuda natural.