[23] Multilingüisme de grup

És suggestiva la idea que les competències lingüístiques no vagin sempre associades estrictament als individus, sinó que es puguin plantejar competències lingüístiques grupals. Imaginem, per exemple, en l'ordre laboral, un equip de treball de tres persones a què l'organització no exigís el coneixement d'una mateixa lingua franca estrangera a tots els seus membres, sinó que hi hagués una distribució de les competències lingüístiques necessàries per al grup: en lloc de tenir tres persones que sabrien anglès, n'hi podria haver una que sabés anglès, una altra que sabés francès i una altra que sabés xinès. Com a equip de treball, òbviament, seria molt més competent. Aquesta idea ja s'aplica a la vida real, és clar, fent de la necessitat virtut. Quantes vegades no hem viatjat en grup i algú ha estat el responsable de la comunicació en passar per un país, algú altre en passar per un altre, segons els coneixements lingüístics de cadascú? Jesús Tuson va imaginar un cas extrem de poliglotisme d’equip, amb un component de planificació que s’ha de considerar poc menys que utòpic. Deia, en un dels seus textos (Patrimoni natural, 2004) : “I allà on no pugui arribar un individu sol podrà arribar-hi un grup. Imaginem cinc persones ben avingudes, amb ganes de veure món, que decideixen planificar un viatge a quatre o sis anys vista. Calculem, a més, que entre totes cinc ja s’han fet propietàries de tres llengües, potser quatre, i que prenen la decisió de convertir-se en “equip de poliglots”. En els anys en què estarà vigent el projecte de futur, cadascuna d’aquestes persones es compromet a adquirir dues llengües més, totes diferents (una fita ben fàcil d’assolir en els anys previstos, sobretot si l’equip està constituït per gent jove). Aquest grup, a més, no està gens disposat a reincidir en les llengües habituals, les de l’oferta típica (anglès, francès, alemany, que potser ja coneixen), i comencen, coratjosos, l’aventura del suec, l’àrab, el berber, el rus, el xinès, el suahili, el japonès... De cop, se’ls obren possibilitats immenses d’anar pel món amb la comoditat de poder tractar tot de pobles en la llengua de cada lloc, perquè l’equip de poliglots, cinc persones, han arribat a adquirir més d’una dotzena de llengües.” (p. 98-99)