[117] Signes de democràcia

La capacitat de gestionar l'excepció o la diferència és un veritable signe de la maduresa de les organitzacions. L'ús de la llengua de signes per afavorir la comunicació amb les persones sordes no es troba, encara, gaire estès socialment i és pràcticament inexistent en molts àmbits públics o en organitzacions de relleu. Aquest bloc ja ha fet alguna referència a les llengües de signes, que constitueixen un fenomen variat i interessant (consulteu la llista de llengües de signes del món segons Ethnologue, més de 100). Pel que fa a la llengua de signes catalana (LSC), prohibida a les aules durant més d'un segle, va obtenir el reconeixement oficial de la Generalitat el 1994 mitjançant un decret que en promou i en facilita l'ús a l'administració i, especialment, a l'ensenyament obligatori, on s'han establert diverses escoles bilingües. Aquests darrers anys, d'altra banda, se n'han elaborat diversos materials didàctics, amb la intervenció destacada del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació i el Postgrau d’Especialització en Comunitat Sorda de la Universitat de Barcelona. Entre aquests materials és remarcable el diccionari multimèdia de llengua de signes catalana DILSCAT, amb més de 1.500 signes (al vídeo que presento a continuació es resumeix la recerca de la UB en la qüestió). La pregunta que em plantejo és la següent: els serveis lingüístics comptaran algun dia amb les llengües de signes? Les ensenyaran? Ajudaran les organitzacions a gestionar l'ús d'aquestes llengües en actes públics? O les considerararan, com fins ara, un territori aliè? Els serveis lingüístics apunten només cap a les llengües franques de comunicació, seguint el dictat de la globalització? Sabran facilitar significativament, amb compromís i vocació de servei, la gestió de la diferència?