VISITES


13.6.09

[292] Ser o no ser universitari

Llegim a l'AVUI d'un d'aquests darrers dies (que, com tots els mitjans, ha parlat de la recent prova de Selectivitat): "Ha estat veure el poema de Carner i descartar-lo automàticament. Me n'he anat directament a l'opció B". I afegeix: "La sentència és d'Anna González, estudiant de l'institut Badalona 7, però probablement la podrien subscriure molts dels 26.500 alumnes de batxillerat que ahir van enfrontar-se a l'examen de llengua catalana i literatura en la primera jornada de proves de selectivitat". La prova de llengua catalana situava els estudiants davant l'excel·lent poema "Bèlgica", de Josep Carner (en dono també la traducció al castellà per si algun estudiant autòcton i alhora extraterrestre no pogués entendre'l en català), que calia comprendre per poder fer-ne un comentari crític (i respondre preguntes de comprensió d'expressions del text com restaries captiu i desig d'emmirallar). Diversos mitjans indiquen que els estudiants de ciències són els que ho han passat pitjor... Ja n'hi ha prou. Què vol dir que "Bèlgica" és difícil? Què vol dir que "Bèlgica" no entrava? Què vol dir que els de ciències no poden amb un poema que marca la línia, precisament, de qui pot ser universitari i qui no pot ser-ho? Els estudiants que no poden entendre "Bèlgica" no poden sortir de casa, són incapaços d'encarar el seu futur, de formular-lo, d'imaginar un lloc utòpic ("M'agradaria fer-me vell dins una / ciutat amb uns soldats no gaire de debò / on tothom s'entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor, / on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa..."). Els estudiants de divuit anys que no comprenen "Bèlgica" no es poden acollir a cap dels plans de mobilitat que la universitat els prepara: perquè... què deu voler dir "Si fossin el meu fat les terres estrangeres"? Quina capacitat poden tenir de posar en contrast el punt de partida i el punt d'arribada del seu viatge d'estudis, de ser crítics amb la ciutat o el país d'origen i la ciutat o el país de destinació? Quines possibilitats poden tenir aquests estudiants d'expressar un sentiment bàsic (tan preuniversitari) com l'enyorança? Si l'expressió i la comprensió dels sentiments bàsics "no entra" a examen, què selecciona, doncs? M'imagino dos estudiants catalans en un bar a Brussel·les després de dos mesos de residir-hi amb una beca Erasmus. Són, potser, de ciències: l'un troba a faltar els carrers de Gràcia i l'altre voldria tenir la seva nòvia a la vora, vulgarment diríem que imaginen un escenari més plaent, que s'enyoren. Però són estudiants universitaris de ciències catalans. És per això que l'un li diu a l'altre: "Brussel·les es troba a mil dos-cents quilòmetres de Barcelona". I l'altre li diu a l'un: "Si un tren sortís de Brussel·les cap a Barcelona a les 9 i 39 minuts a una velocitat de 134 km/h i un de Barcelona cap a Brussel·les a les 10 i 4 minuts a una velocitat de 142 km/h, quin dels dos arribaria primer a la seva destinació?". I fan números damunt un tovalló de paper (quantes coses que es poden fer damunt un tovalló de paper... fins i tot escriure-hi). I continuen expressant-se l'un a l'altre (amb arrels quadrades o logaritmes neperians o tal vegada amb una dificilíssima fórmula de física) la inhumana enyorança que viuen: l'enyorança de ser humans.

1 comentari:

  1. Francesc G10:25 a. m.

    Excel·lent, Enric. Ni Carner és difícil, ni la gent de ciències només parla de números, ni podem admetre que els mitjans de comunicació alimentin el mite que cal parlar amb una llengua senzilla, neutra, amb un lèxic tan reduït com el d'un ximpanzé, perquè si no no s'entén res. Puc entendre que l'opinió d'una adolescent preuniversitàia sigui aquesta, però no em cap al cap que un suposat professional postuniversitari encara vegi les coses amb aquesta simplicitat infantil.

    ResponElimina