Quan vaig sentir la notícia de l'espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M'ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d'invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s'anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d'aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l'empresa, en l'àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l'eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig ralentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!26.9.09
[363] Eufemismes
Quan vaig sentir la notícia de l'espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M'ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d'invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s'anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d'aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l'empresa, en l'àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l'eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig ralentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Brillant, l'apunt, Enric. Ja saps com m'agrada la teva prosa quan se t'escapa de la cleda acadèmica. I no em puc estar de demanar-te que, de tant en tant, li obris la porta perquè el teu observatori lúcid, afinat, i sobretot particular pot alimentar (a base d'exquisideses com la d'avui) els treballadors de les llengües que et seguim que, a banda d'estimar mots tenim família, amics, coneguts, presentats, indiferents, avorrits, menystinguts i odiats... vida, vaja. Deixa'ns veure més sovint el teu imaginari visual dels mots. És un crim (no trobo l'eufemisme) que no comparteixis amb el teu món que quan penses amb el concepte d'eufemisme vegis un paracaigudista!
ResponEliminaGràcies, un cop més.
Andreu, moltes gràcies pel comentari. No mereixo aquest elogi. Continuar l'aventura Aprendre llengües és molt gratificant amb lectors, comentaris, intercanvi. Moltes gràcies de nou.
ResponEliminaEnric
En la mateixa línia; hom considera un eufemisme quan, des dels mitjans audiovisuals d'aquí i d'arreu, s'empra els mots "insurgents" o "tropes rebels", per referir-se als habitants de països ocupats per tropes estrangeres.
ResponEliminaXevi
Com a terminòleg m'enfronto tot sovint a eufemismes. Puc entendre que la societat demana un cert nivell d'hipocresia per tal de no ferir sensibilitats, però hi ha límits. Tot sovint els eufemismes actuen de cortines de fum i no permeten pensar-actuar sobre l'ou amagat pels eufemismes. Aquest fenomen de diversió és greu quan l'acadèmia se'n fa ressò en comptes de limitar-lo.
ResponEliminaUn cert nombre d'acadèmics, en comptes de mantenir un punt de vista obert, s'aboca a l'ús confós i eufemístic del llenguatge dels mitjans de comunicació. En aquest context no se sol perdre el temps comprovant el sentit dels mots, mal que s'ha contagiat en cert grau a la Universitat.