VISITES


13.10.09

[376] Ferrer i Guàrdia: l'afusellament d'una raó

Avui fa cent anys que el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser afusellat: li encolomaven la responsabilitat dels fets de la Setmana Tràgica esdevinguts poc abans, el juliol de 1909, i va ser condemnat sense cap prova, des de l'absoluta parcialitat. N'hem parlat, a classe de llengua, amb els estudiants d'Humanitats, per exemplificar la necessitat de tot estudiant universitari de ser crític, de saber analitzar les fonts que expliquen determinats fets històrics (sobretot si són controvertits com la figura i l'obra del mateix Ferrer) i les ideologies subjacents, de saber llegir entre línies, de saber analitzar els arguments dels textos i rebutjar-los quan no ens convencen. Les memòries del polític de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, personals i egocèntriques com cap altre text, afirmen el següent de Ferrer i Guàrdia: “El 10 d’octubre de 1909 tingué lloc el judici militar contra Ferrer, en el qual es dictà pena de mort. L’opinió general era que Ferrer no seria executat com ho havien estat els altres infeliços compromesos en la revolta per ell preparada. La notícia del seu afusellament, que tingué lloc el dia 13 d’octubre, fou ben rebuda a Barcelona: no vaig sentir un sol diputat d’esquerra que en protestés, ni sorgiren les habituals peticions d’indult que es produeixen sempre en semblants ocasions. Sols setmanes després, quan l’horror contra els crims de la Setmana Tràgica s’havia ja atenuat, les esquerres socials i polítiques pogueren començar una campanya "contra els assassins de Ferrer", dirigida clarament contra el govern Maura. Llavors, en pocs dies, esclatà a tot Europa, magníficament orquestrada, una campanya de vindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia. I aquell home inculte, groller, els mèrits del qual consistien a haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria i a obrir una escola anarquista, aparegué com el símbol de la virtut i de la cultura. L’Espanya que l’havia afusellat en nom de la Llei apareixia com l’Espanya de la Inquisició.” Si calgués definir un estudiant universitari en una línia diria que és algú que, davant aquestes ratlles del polític dretà Francesc Cambó sobre Ferrer, corre a buscar una altra versió dels fets; és algú que sap que el llenguatge emotiu (infeliços, assassins, orquestrada, inculte, groller, haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria...) és una fal·làcia i se situa, per tant, fora de les regles del joc de l'argumentació formal. Un universitari és algú disposat a l'exercici permanent del contrast: algú que no sabria emetre un judici sense haver escoltat totes les parts.

Cap comentari:

Publica un comentari