Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?1.11.09
[387] Dones i llengua: dues tasses
Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola, Enric,
ResponEliminaJo també vaig anar dissabte a Sopa de llengües i em vaig endur la mateixa impressió que tu comentes: el projecte tenia un aspecte fantàstic que em va animar molt -quin escenari millor que el Raval per representar la diversitat de llengües que conviuen?- però el resultat final em va decebre. Vaig trobar que feia falta molta voluntat per quedar-se per allà, perquè res no hi convidava gaire. No es veia ben bé què oferia cada parada (quina activitat relacionada amb quina llengua), era incòmode acostar-s'hi. S'hi veia més una diversitat folklòrica que no pas lingüística, i em va saber greu que fos així, perquè és la mirada equivocada de sempre.
De tota manera, penso que estaria molt bé recollir la idea i repensar-la, penso que és molt bona. Jo m'imagino poder arribar en un espai on poder-te endur paraules dites i escrites, on destaquin les relacions entre les llengües.
Una gran idea!
Elisabet
Hola Elisabet,
ResponEliminaCoincidim del tot. Moltes gràcies pel comentari, s'hauria de trobar una fórmula per a una mostra d'aquestes característiques que no fossin les paradetes folklòriques tradicionals, i que atrapés el públic. Potser des d'algun espai a la xarxa es podria començar a formular aquesta "idea"...
Enric
M'hi apunto.
ResponEliminaMaria
Hola i Bon any 10!!
ResponEliminaM'ha quedat la pregunta de com es prendrien les dones aquests rodolins tan pocasoltes que hi ha a totes les llengües, al any 10, doncs igual que als deus anteriors, ja que no hi ha cap llumeta que il-lumini als saberuts (homes) de que l'altra part de l'espècie es igual o millor que ELLS.
De moment no pensen fer res, i elles a callar i fer-se les tontes, que es mes rendable. I que consti que hi ha nois i homes panjabis, paquis, o d'altres contrades que son fantàstics, però tenen els braços lligats i han de fer la 'comèdia' trist però real. I si venen per aquí com que no se'n surten del clan, tb ho han de fer d'amagat.
Jo també m'apunto a la fórmula de treure el folk i la caspeta, i fer coses amb nas i ulls, que ja n'hi ha prou de tants pessebres vivents, acció-reacció i seriós.
Dew bon any 10, però del dosmil!!
Hola i Bon any 10!
ResponEliminaM’ha quedat la pregunta de com es prendrien les dones aquests rodolins tan poca-soltes que hi ha a totes les llengües d’arreu, a l’any 10! Igual que als deus anteriors, ja que no hi ha cap llumeta que il•lumini als saberuts (homes) de que a l’altre part de l’espècie es igual o millor que ells.
De moment no pensen fer res, elles a callar i fer-se les tontes, que es mes rentable i així no hi ha trons. I que consti que hi ha nois i homes panjabis, paquis o d’altres contrades que són fantàstics, però tenen els braços lligats degut a que son pocs i han de fer la ‘comèdia’ trist però real. I si venen per aquí, com que no se’n surten del clan, tb ho han de fer d’amagat.
Jo tb m’apunto a la fórmula de treure el Folk. I la caspeta i fer coses amb nas i ulls, que ja n’hi ha proa de tants pessebres vivents i de cartró, acció reacció i seriós.
Dew bon any 10, però del dos mil – s XXI