Llegeixo Nuevos alfabetismos: su práctica cotidiana y el aprendizaje en el aula (de C. Lankshear i M. Knobel; Morata: 2a edició, renovada i actualitzada, 2008). El capítol 4 de l'obra és dedicat a “Los nuevos alfabetismos como remix”. Som, indubtablement, a l'època del remix, de la mescla creativa. Un fenomen que va començar en l'àmbit de la música ja fa anys i que es desenvolupa actualment en forma de l'anomenat remix digital (tot i que l'altre remix, el pretecnològic, continua existint). Mentre ens bloquen el pensament les reflexions cantelludes sobre el copyright i la dinàmica perniciosa del retalla i enganxa, el remix avança imparable. Lawrence Lessig, autor que Lankshear i Knobel tenen especialment en compte en el seu text, no té cap dubte a afirmar que el remix digital és una forma contemporània d'escriptura. L'escriptura convencional, tal com la coneixíem, es va encongint dia a dia. Aquest nou remix, que consisteix en la mescla de tota mena d'objectes digitals, és ja un dels nous alfabetismes o “formas socialmente reconocidas de generar, comunicar y negociar contenidos significativos por medio de textos codificados en contextos de participación en Discursos...” (p. 114). Alguns exemples de remix digital són la fanfiction o fanfic (els seguidors de determinats mitjans escriuen relats, dibuixos o animacions basats en els personatges o els arguments d'aquells mitjans: llibres, sèries de TV, etc.: consulteu per exemple la pàgina de fanfic de Harry Potter, allotjada en un vast web dedicat a la fanfiction). Al costat del fenomen fanfic els autors de Nuevos alfabetismos... parlen d'altres modalitats de remix digital com el fan manga o el fan anime (tots ells alfabetismes sostinguts per activitats fan) i d'una altra forma de remix basada en la transformació de les imatges amb l'ús de programes com Photoshop o semblants (amb finalitats de diversió o ideològiques). El remix digital genera les seves regles, indubtablement (hi ha espais que ajuden els escriptors de fanfic amb consells d'escriptura; hi ha webs que indiquen quins són els errors imperdonables en escriure o crear fanfic)... Els ensenyants de llengua o gestors dels processos d'ensenyament-aprenentatge lingüístic no podem viure lluny de cap nou alfabetisme; hauríem de dedicar menys temps a la gramàtica, potser, i més a conèixer i fer conèixer les noves gramàtiques, les dels nous alfabetismes, gramàtiques que no es fan a les acadèmies i que expliquen els productes culturals del nostre segle. El remix ha caracteritzat sempre la cultura (Josep Pla deia que la cultura era un “plagi sistemàtic”). N'és, en realitat, una condició. Ara, però, que sembla que la tecnologia redimensiona la mescla creativa (en parlàvem fa temps a Aprendre llengües a propòsit de les noves competències que establia H. Jenkins) seria absurd que els ensenyants de llengua hi giressin l'esquena, aferrats a regles de pureses caduques.4.1.10
[423] La gramàtica del remix
Llegeixo Nuevos alfabetismos: su práctica cotidiana y el aprendizaje en el aula (de C. Lankshear i M. Knobel; Morata: 2a edició, renovada i actualitzada, 2008). El capítol 4 de l'obra és dedicat a “Los nuevos alfabetismos como remix”. Som, indubtablement, a l'època del remix, de la mescla creativa. Un fenomen que va començar en l'àmbit de la música ja fa anys i que es desenvolupa actualment en forma de l'anomenat remix digital (tot i que l'altre remix, el pretecnològic, continua existint). Mentre ens bloquen el pensament les reflexions cantelludes sobre el copyright i la dinàmica perniciosa del retalla i enganxa, el remix avança imparable. Lawrence Lessig, autor que Lankshear i Knobel tenen especialment en compte en el seu text, no té cap dubte a afirmar que el remix digital és una forma contemporània d'escriptura. L'escriptura convencional, tal com la coneixíem, es va encongint dia a dia. Aquest nou remix, que consisteix en la mescla de tota mena d'objectes digitals, és ja un dels nous alfabetismes o “formas socialmente reconocidas de generar, comunicar y negociar contenidos significativos por medio de textos codificados en contextos de participación en Discursos...” (p. 114). Alguns exemples de remix digital són la fanfiction o fanfic (els seguidors de determinats mitjans escriuen relats, dibuixos o animacions basats en els personatges o els arguments d'aquells mitjans: llibres, sèries de TV, etc.: consulteu per exemple la pàgina de fanfic de Harry Potter, allotjada en un vast web dedicat a la fanfiction). Al costat del fenomen fanfic els autors de Nuevos alfabetismos... parlen d'altres modalitats de remix digital com el fan manga o el fan anime (tots ells alfabetismes sostinguts per activitats fan) i d'una altra forma de remix basada en la transformació de les imatges amb l'ús de programes com Photoshop o semblants (amb finalitats de diversió o ideològiques). El remix digital genera les seves regles, indubtablement (hi ha espais que ajuden els escriptors de fanfic amb consells d'escriptura; hi ha webs que indiquen quins són els errors imperdonables en escriure o crear fanfic)... Els ensenyants de llengua o gestors dels processos d'ensenyament-aprenentatge lingüístic no podem viure lluny de cap nou alfabetisme; hauríem de dedicar menys temps a la gramàtica, potser, i més a conèixer i fer conèixer les noves gramàtiques, les dels nous alfabetismes, gramàtiques que no es fan a les acadèmies i que expliquen els productes culturals del nostre segle. El remix ha caracteritzat sempre la cultura (Josep Pla deia que la cultura era un “plagi sistemàtic”). N'és, en realitat, una condició. Ara, però, que sembla que la tecnologia redimensiona la mescla creativa (en parlàvem fa temps a Aprendre llengües a propòsit de les noves competències que establia H. Jenkins) seria absurd que els ensenyants de llengua hi giressin l'esquena, aferrats a regles de pureses caduques.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola, Enric: Knobel y Lankshear (o Lankshear y Knobel, tanto montan) son desde hace mucho tiempo autores indispensables para quien quiera saber qué aplicaciones tienen/podrían tener en la práctica educativa de todos los niveles las herramientas 2.0; pero, ojo, desde una sólida fundamentación pedagógica, no desde la aceptación acrítica de cada nuevo cachivache (si es digital, mejor) que nos quieran vender como la última revolución para las próximas veinticuatro horas. Ellos dicen por ejemplo, que en esto de las tecnologías, es mucho mejor ser precavidos y aplicar lo que sabemos que funciona, aunque sea analógico, que dejarse llevar acríticamente por el determinismo tecnológico.
ResponEliminaPuedes ver su blog 'everyday literacies', donde a la derecha encontrarás enlaces a texto completo de sus libros 'A new literacies sampler' y `Digital literacies: concepts, policies and practices'. En este último sobre todo puedes ver un capítulo magnífico sobre Facebook como instrumento de creación/diseño de textos según la concepción de los teóricos del multialfabetismo y la multimodalidad.
Sus planteamientos sobre el remix, el copiar y pegar, etc., me han fascinado siempre y me han hecho reflexionar sobre una cuestión que a menudo pasamos por alto y que tiene mucho que ver con la correcta formación en este tipo de alfabetismos: lo 2.0 nos permite a una escala insospechable utilizar e incorporar todo tipo de textos disponibles; creo que el sistema educativo formal y no formal debe potenciar al máximo esa reutilización para creación/diseño de nuevos significados/textos; pero en tal caso haciendo mucho hincapié en el comportamiento ético a la hora de reconocer la autoría, etc.
La pregunta es: ¿hasta qué momento educativo y en qué areas/disciplinas/profesiones podríamos considerar no solo aceptable sino incluso beneficiosa la cultura del remix en condiciones éticamente válidas? ¿Y en qué momento se debería pasar a hacer más hincapié en la creatividad individual y en el diseño de textos con mayor carga de originalidad personal?
No sé si he planteado bien las preguntas, pero en cualquier caso son temas que nos obligan a reflexionar a fondo sobre muchas cosas. ¿No te parece?
Hola Cristóbal,
ResponEliminaT'agraeixo les referències que em proporciones (les personals i les relatives al bloc de Knobel i Lankshear, que consultaré) i, naturalment, el teu punt de vista expert. Ja deus haver vist que a Aprendre llengües tracto una gamma àmplia de temes (amb un objectiu d'autoformació i reflexió professional), sense complexos, que sempre esperen els matisos i les aportacions especialitzades. Aquesta era la meva idea en iniciar-lo: generar converses enriquidores.
La teva pregunta em sembla molt interessant i complexa. Crec que el foment de la creativitat individual hauria de ser present a tots els nivells educatius (i que l'escola no hauria de ser-ne, precisament, el principal agent liquidador). La creativitat/originalitat se situa en un nivell molt elevat; entenc que és la garantia de l'existència d'una personalitat, d'un individu. Veig el remix, en canvi, com una qüestió necessària (no es pot estar creant sempre ex nihilo) a la qual cal saber donar una resposta "tècnica" (per això parlava de la "gramàtica del remix": com es fan les mescles? qui ensenya a fer-les?)i que pot servir perfectament a l'objectiu personal irrenunciable de ser "orígens". No sé si m'ho miro bé, però diria que la creativitat individual és una espècie de condició sine qua non, i que el remix (per al qual cal tenir una preparació tècnica i, també, criteris d'honestedat) hi està subordinat. Veig el remix com un deute cultural, d'una banda, i una font de nova creativitat, d'una altra.
ES
Hola, Enric, y gracias por lo de "mi punto de vista experto". No lo soy: digamos en un lenguaje muy a tono con tu blog que soy un enorme analfabeto en montones de temas/cosas/técnicas y un pelín alfabeto (o "letrado", si quieres) en unas cuantas. Y eso es lo que me ha gustado de tus entradas: tratas sin complejos de unos temas que desgraciadamente se rehuyen en nuestro entorno universitario, o solo se plantean en la cafetería, sin levantar mucho la voz. Me parece que en la Universidad en general no se aplican mucho las técnicas del análisis del discurso ni del alfabetismo crítico, del que tú ofreces en tu blog muy buenos ejemplos:
ResponElimina¿Cómo se te ocurre plantear lo de la apuesta plurilingüe (403)? ¿O lo de los nodos de alfabetización en la Universidad (352)?
¿Es que la responsabilidad social primaria de nuestros investigadores tiene algo que ver con la utilización de la lengua hablada/escrita por las personas que financian sus proyectos? ¿Es que mencionar la palabra 'alfabetización' o 'alfabetismo' en un entorno universitario no constituye una afrenta imperdonable, siendo así que todo profesor universitario, por el mero hecho de serlo, es la persona más competente y más "letrada" que puedas echarte a la cara en cualquier cosa/tema/actividad?
Para terminar, muy bien la entrada 360 sobre competencias digitales básicas; tu clasificación de elementos 2.0 es muy útil, pero a lo mejor convendría cotejarla con la taxonomía de Bloom reconvertida a lo digital por Andrew Churches ('Bloom's Taxonomy blooms digitally'). Entre tu clasificación y la de Churches no hace falta ya perder mucho tiempo en saber qué es y qué no es lo-que-sea-dos-punto-cero y cómo se ajusta a la taxonomía de objetivos cognitivos de Bloom.
Saludos del anónimo Cristóbal.
Ejemplos: ¿cómo se te ocurre ni siquiera plantear lo de la apuesta plurilingüe (403)? Por favor, hombre, la rentabilidad social inmediata del trabajo de nuestros investigadores debe ir, en primerísima instancia, para el público angloparlante ¿Y eso de hablar de nodos alfabetizadores en la universidad (352)