VISITES


26.2.10

[451] Llengua i possessió

Llegeixo a Le langage du vivant, d'Hélène Trocmé-Fabre, els comentaris de l'autora sobre el fet que moltes llengües europees se separen del que ella anomena el llenguatge de la vida: el verb tenir (avoir) i els verbs que es relacionen amb la idea de possessió ocupen un lloc destacadíssim en aquestes llengües: tenim diners, tenim fills, tenim temps, tenim lloc, tenim un cos, tenim i perdem la memòria, tenim coneixement, tenim set, tenim una malaltia... Altres llengües, en canvi, aporten altres mirades sobre la vida no basades en la possessió, en el poder, en la dependència. Indica l'autora que el verb avoir és absent de l'àrab, de l'hebreu, del rus, del japonès, del tibetà, del quítxua. Quan nosaltres diem “tinc un amic”, l'hebreu diu “l'amic cap a mi”; quan diem “tinc un llibre”, l'àrab i el rus diuen “a casa meva un llibre” i el quítxua diu “el meu llibre existeix”; quan nosaltres diem “tinc un fill”, la llengua toraja diu ”hi ha fill” i el quítxua “el fill del qual jo sóc responsable”. Aquestes observacions duen l'autora a afirmar que “ce que les langues occidentales expriment par la possession est rendu, dans d'autres langues, par une localisation et un positionnement dans l'espace et la durée. Le lien privilegié entre soi, un objet et un autre personne y est exprimé sur le monde de l'existant. Il n'y a pas de prise de pouvoir sur l'autre: il garde son statut de sujet.” Hélène Trocmé-Fabre considera que les llengües haurien d'alliberar-se del llast d'aquesta mirada possessiva i poderosa, que impedeix als parlants entrar en una relació profunda amb allò que és viu i indica que caldria iniciar un reenfocament del nostre llenguatge. La formulació de Trocmé-Fabre sona a utòpic i tot el text té un aire esotèric, per bé que la reflexió no es pot pas dir que no sigui interessant.

Cap comentari:

Publica un comentari